Embolicar el monument a MIlà i Fontanals

 El divendres dia 24 de setembre l’amic Fontxo Blanc comentava l’acció d’embolicar el monument a Milà i Fontanals el 1983. Com que el tema va portar cua vam cercar la notícia des d’on la vam comentar, és a dir des de les pàgines de “La Voz del Penedès” justament quan s’estaven organitzant els actes del centenari de la mort del mestre Milà.

 

Va ser no el 1983 sinó l’abril del 1984 i en el número del 5 de maig d’aquell any vam publicar un “Pati del Gall” que amb el títol “El respecte als patriarques” i un dibuix humorístic del monument obra del que era llavors un nen d’11 anys de nom Eloi Martí que teníem estudiant al col·legi de Sant Elies, deia entre altres paràgrafs els que segueixen:

[...] Que era cosa de cridar l’atenció ho tenim tots ben clar, i el mateix pel que fa al paper de trista figura que ha fet l’Ajuntament quan en realitat volíem veure que els actes del centenari s’iniciaven el dia de Sant Jordi  amb el monument netejat, que bona falta li fa i amb apreciacions diverses sobre si cal privar al bust del patriarca del seu tradicional to de verdet. Per a mi patinada municipal d’electoralismes esporuguits i un monument més tapat que els sants a les esglésies preconciliars. Ja fan bé de privar-li al mestre Milà la visió que d’altra manera se n’hauria avergonyit i amb ganes.

Em diuen que el projecte d’embolicada fou assessorat per un important artista, de Barcelona estant i mitjançant el cobrament de la minuta corresponent. Hi ha un artista, reconegut universalment, que projecta i porta a terme embolicades de conjunts monumentals singulars, és la seva forma d’expressió plàstica i em sembla respectable com qualsevol altre, a la vegada que aconsegueix que torni a centrar l’atenció del vianant i li redescobreixi un cop desembolicat aquest element de l’espai urbà. D’aquí a l’apropiació del concepte per aplicar-lo amb finalitats partidistes hi ha el mateix pas que porta de la genialitat al pastixe. Potser ja és hora de dir que no tot fa modern i que el que cal és afinar l’esperit i no fer el carcamal.

[...]

Al cap i a la fi, més enllà de vandalismes glorificats, la figura patriarcal del mestre Milà ens ha vingut sempre baldera i aquest any de celebració ens és sols un compromís que intentarem passar de la forma que es pugui, com farem l’any vinent amb l’aniversari de la mort del rei Pere El Gran a la nostra població.

Ara digueu-me de què serveix tenir fills il·lustres, potser el que fan és nosa la cultura i el coneixement del nostre passat. No em contradieu que les coses ja fa molts anys que van així, tret d’alguna excepció excepcionalíssima, i els patriarques, com tantes altres coses, sols ens fan badallar.

Ben cert que val més que Manuel Milà i Fontanals no ho vegi, i com ell tants altres patriarques vilafranquins que, grans desconeguts per a la immensa majoria, dormen el somni dels justos amb un carrer, una escola o una placeta dedicada... Mn. Trens si que ho tenia clar: a mi que no em posin enlloc. Per a nosaltres la cultura popular o popularitzada comença i acaba en el folklore de Festa Major, de manera que passarem aquest centenari i tots els que es presentin fent el paperot de cara a la galeria i sols amb ganes de mirar de quadr bé, en el fons campi qui pugui.

 

L’escrit va ser contestat una setmana després en carta al director del mateix setmanari signada per Fèlix Plantalech on es podia llegir, entre altres paràgrafs:

 [...]Vull referir-me en primer lloc a un paràgraf de l’article en què J.S. escriu que l’artista que va assessorar “l’embolicada” va cobrar la corresponent minuta... Estic convençut que J.S. no es creu ni de bon tros aquesta afirmació que diu que li van dir; penso que és una mala jugaa periodística a fi de posar llenya a la foguera inquisidora. Josep Guinovart, professional de les arts plàstiques, l’artista –amic meu i bon col·laborador diverses vegades a Vilafranca-, va suggerir-nos quan li vam anar a consultar el seu criteri sobre la nostra proposta de transformar l’estètica del monument, amb un grapat d’idees a fi que no esdevingués un “pastiche” com diu J.S., que tinguéssim cura de no malmetre l’obra arquitectònica i que ho féssim amb dignitat. Doncs bé, si el resultat va ser aquest o no, que cadascú opini i en tregui desapassionadament la seva valoració. Per la meva part, crec que ho vam fer amb dignitat i la utilització partidista va esdevenir en un segon pla, malgrat fóssim en període electoral.

Sr. J.S., per aquesta amical conversa amb en Guinovart el vam obsequiar amb CINC COQUES CINC, de Vilafranca, de les que en tenia un dolç record. Faltaria més... Ja veus, J.S., van ser les coques de Vilafranca el “preu que cal pagar per la refregida...”

Aclarit d’entrada aquest punt, i com que J.S. fa valoracions que no fan referència en exclusiva a “l’embolicada” faig el mateix us que ell i continuo: diu que “...de l’art contemporani ja no entenen res...” Breument i des de la teva responsabilitat en una institució cultural local, creus que els ciutadans de la Vila podran mai ampliar els seus coneixements culturals si tot el que se’ls ofereix, per regla general –i tu n’ets també responsable- és mirar enrera com si “cualquier tiempo pasado fue mejor”. Enyorances perilloses... no creus?

Vilafranca viu d’esquena a tot plantejament agosarat en el camp de la cultura i de les arts, i per tant d’uns horitzons més amplis que s’aixequin per damunt dels quatre pàmpols que ens envolten i ens donen una tortícolis molt gran de tant mirar-nos el melic. Aquest és un aspecte evidentment molt polèmic però no per això menys interessant, que ja seria hora que el comencéssim a posar damunt la taula i tots des del seu lloc i amb les seves influències socials a discutir-lo.

Continuo. Aprofita 1'articulista per fer una rebregada a l'Ajuntament, del que jo en tinc també una actitud crítica, però ben segur per una vessant molt diferent. J.S. diu, que l'Ajuntament «... va fer el paper de trista figura...» davant la transformació del moment. Jo crec que alguns regidors, àdhuc l'alcalde, no van estar a l'alçada de l’opció política que representen: l’ambigüitat, la manca de definició per voler quedar be, el no mullar-se tant característic de l’equip socialista, els va dur a no saber adoptar una actitud progressista, ni tant sols, penso jo, després de comprovar que «l'embolicada» es va fer amb sensibilitat i conscients que esdevindria un element de ruptura de la visió rutinària de cada dia. Per a tu, J . S ., imagino que la «patinada municipal» vol dir una visió administrativa del fet: permisos, condicions, defensa patriarcal.., per mi, J . S . , tot el contrari: llibertat d'expressió, ruptura estètica, polèmica, criteri propi... és a dir, el que deia del cartell que hi havia en el peu del monument.

 Segueixo. Creu J . S . que la transformació del monument va ésser una apropiació conceptual amb finalitats partidistes, que no tot fa modern, i acaba tractant-nos de carcamals. Be, no seré jo qui et contradigui, en aquesta valoració teva, doncs he sentit altres veus que opinen tot el contrari –i no faig servir cap artimanya periodística- i crec que això és el que cal. Cal que els ciutadans opinin i es mullin donant la cara, en les diverses manifestacions de tot ordre que es duen a terme a la vila. Per això cal fer coses i només actuant en el si de la col·lectivitat és com podem dur missatges i alhora engrescar a esdevenir actors i espectadors. També, perquè no, a equivocar-nos, els que no fan res difícilment poden errar-la, en una col·lectivitat en la que sols se li ofereixen propostes conformistes i amb regust a càmfora, el dret a equivocar-se esdevé un element  progressista.

 

Possiblement, el PSUC per alguns ens podem haver equivocat oferint una visió fora del correntment aquest cas fen us del monument, però afegeixo que la nostra equivocació més gran ha estat la ingenuïtat d'esperar-nos una polèmica engrescadora. Res tan lluny de la realitat: per J.S. som uns carcamals. Per Rudolf Llorens, una mona de Pasqua.

Per a un tal Olivella i un altre Raventós, segons fons de l’autoritat, motiu de demostrar la seva hombria o el seu vilafranquinisme «herido en su honor» intentant desfer-lo a les quatre de la matinada a l'aixopluc d'uns quants galifardeus fills de la senyora vila. Per als nens de Convergència, que molts d'ells ni saben ni els interessa gens qui era

M. Milà i Fontanals, van recordar-me aquella dita «quant el dit assenyala la lluna, l’imbècil mira el dit». I no se’ls pot ocórrer cap altra cosa que desembolicar-lo com uns drapaires, per retornar a la il·lustre vilafranquí i al seu estat original i posteriorment embolcallar-lo amb la senyera. Potser volien catalanitzar a M. Milà i F.?? Posats a fer una interpretació imbècil...

Sr. J. S., dius que ens fa nosa la cultura. Que cal respectar els patriarques. Que cal conèixer el nostre passat. Potser si, perquè el present m'obliga a serioses reflexions: quina Cultura fa nosa J . S . ? A qui fa nosa la Cultura J . S . ? Perquè fa nosa la Cultura?... J.S.

De tot plegat en fa més de 37 anys... El monument segueix empertorbable i nosaltres ens hem fet grans...