"Un chien andalou", una històrica estrena casalista

 Publicat a la revista "Casal" n. 173. Primavera 1999

 Rodat a Paris l'abril de 1929 i presentat pocs mesos després a la capital francesa, aquest curtmetratge, llavors aclamat i reconegut en els àmbits avantguardistes, no seria estrenat en sales comercials del nostre país fins els anys setanta. Les seves dimensions de breu metratge, però, van fer possible el seu visionat en sessions privades o no comercials, com així ho va fer el cine-club Vilafranca a l'auditori del Museu. Un caràcter semblant havien de tenir aquelles primeres projeccions a París i la que els joves de la revista «helix» van portar a terme a Vilafranca el 12 de desembre de 1929, tal i com es ressenyava a les pàgines de la publicació. L'amistat d'algun dels promotors de la revista amb Lluís Muntanyà -autor del «Manifest Groc» amb Salvador Dalí i Sebastià Gasch- el va posar en contacte amb Dalí, qui també va oferir alguna col.laboració literària a les pàgines d'«helix», i els va permetre accedir al film.

 Pere Grases recorda que la projecció es va realitzar al Casal amb la voluntat de recollir diners per poder pagar la factura de cal Claret per la impressió de les breus pàgines d'«helix». El mateix Grases ha comentat en més d'una oportunitat que per tal de poder tirar endavant l'edició cada un dels seus redactors -Joan Ramon Masoliver, Rodolf Llorens, Antoni Amador, Carles M. Claveria i ell mateix...- van constituir un fons comú en base a aportar un duro cada un, cinc pessetes que -paradoxes de la cultura- aquells xicots de casa bona havien de demanar als seus pares. En qualsevol cas, la projecció d'aquella història d'un inexistent gos andalús havia de tenir un caràcter mig privat: va ser un dijous al vespre. Indubtablement, ni el seu metratge breu ni les imatges, considerades sovint escandaloses en aquella època, no haurien facilitat una sessió de cinema comercial, de diumenge a la tarda, per entendre'ns. 

 

La que seria la primera producció cinematogràfica del genial director aragonès Luís Buñuel va ser possible no sols per la col.laboració personal de Salvador Dalí -fins el punt que la pel.lícula ha estat considerada sovint com a obra de tots dos-, sinó també gràcies als diners que el pare de Dalí, notari de Cadaqués, van aconseguir que hi aportés. El resultat, evidentment, no va satisfer a les famílies d'aquells joves que compartien els ideals iconoclastes en totes les dimensions de l'art, els plantejaments que després caracteritzarien l'obra artística i literària de Salvador Dalí i encara alguna altra producció cinematogràfica del primer Buñuel com «L'age d'or», el seu primer llargmetratge.

 El novembre de 1929 Joan Ramon Masoliver comentava el film a la pàgina 7 del número 7 d'«helix» amb les reflexions que tot seguit recollim i que, com podreu veure, estan farcides de notes del surreal en l'exposició.

 «UN CHIEN ANDALOU (Film de Luís Buñuel i Salvador Dalí)

»El que hom ha dit o podria dir.

 »Realització a gran distància del superrealisme (a la mateixa que, en radi diferent, «L'etoile de mer» de Man Ray) amb un control inamagable, completament artística i literària (esperava, Luís, el teu últim film resultat d'aquella actitud, però, per dissort, ets encara «dentro de ese peligroso terreno»). Que quatre periodistes imbècils han cantat victòria en trobar un argument per a ús del públic. Que la tècnica és esplèndida i el decorat, pobre. Que un gran actor -humà- i una noia grisa -humana- viuen una vida humana, potser amb un punt d'art. Que la gent que anava disposada a fer brometa va sortir defraudada: allò era massa normal i massa interessant; les quatre rialles que es sentiren foren vàlvules de seguretat. Que les sessions foren un èxit econòmic. Bé I què?

 »Buñuel, en obrir la cinta amb la seva calma ja apaivaga els que anaven per fer bronca. Tota la obra és una cosa punyent; totes les escenes són assimilades àvidament. Ens oprimeix aquella lentitud torturant -aquesta banda hauríem de passar-la sense música;; parlo amb l'experiència de la prova privada- de màquina de poble: buñuel és el botxí implacable que ens cargola més i més, impertorbable. La mesura, la serenitat de la primera escena ja ens fan témer la seva crueltat. Jo també he portat aquest gran coll de casés i els meus ulls són foradats de l'extrem de fora. Baixava, aleshores, a tot tren, camí d'un santuari -«Virgen de Arcos»- que ja coneixes i els ulls em van quedar penjant de les cordes (ja fa dos anys que he copsat els ulls d'aquella noia, fadigats, amb la clara color cafè, que tan m'agrada de mastegar) Aquella souplesse, en caure, desvetlla les filles del metge. Però la vida és dirigida per les coses intranscendents i la vorera estreta en ajuntar-nos, un instant, darrera els dos amics, influí per sempre més: per què, el guignol de les mans independents? Tot el públic penja de la dona euforiada, aquella dona incomprensible pels oficinistes però que té un no sé què de contorbador de llurs instints. I la sang que desvetlla l'eròtic. Aquella noia -vulgar classe mitja- ja l'havien trobat sense que calgués cap primer pla; amb una alternativa automàtica entre feminitat i col.legi de monges. Hi ha un moment que sembla decidir-se, però no; és l'estira-i-arronsa etern. Tots heu conegut Carmes, però. (Quin «proustisme» malgrat els autors, en aquest film) La nostra joventut no és equilibrada; quants de dubtes i desespers! Relaxarem els llaços tradicionals i entrarem en una escola o bé, lluny de 'infància, patirem sempre aquestes hipocresies i indiferentismes esgotadors? El carpó amaga un líquid i voldríem fer desaparèixer l'americana dins el nostre cos, ja, invisible. Però tota pose és perduda moments abans de desvetllar-nos. Etapa d'una educació religiosa i escolar en la qual hom és sotmès a la consciència, als deures. Ja fa molts anys que no veiem el Fleury (i aquell pasme i agitació instintiva davant el premi que, als set anys, m'oferia un ayo. Després l'Ingrés i mai més gosar a mirar-me els ulls). davant l'home de principis, social, s'alça l'automàtic, no corromput per prejudicis de cap mena. El Dr. Jekyll i Mr. Hyde que tots portem en nosaltres. Segons l'aspecte triat haurem de prescindir d'unes coses o d'altres. En el moment que intentàvem sospesar, diacotomitzar, l'herència dels nostres avantpassats, ens hem trobat amb un altre element tot diferent, el subconscient. cap a on mirar? Aquesta crisi ja hi ha qui l'ha resolta, però a base de carregar-se amb una mort, la de l'home conscient: el salt emocionant de la nit: de sobte, un salt d'alçada -en sentit horitzontal, però- pujant el cor al cervell; la mort de bruces que ens empassem esglaiats: per què ens persegueix sempre aquell gran sexe? Imprescindible, potser, en les nostres relacions? No; el món no es capfica per cap vida interior, per les novel.les individuals.

 »He dit res?

 »Nota important.- A fi de comptes no hi cerqueu Intel.ligència, Subconscient ni el pes dels prejudicis. Sapigueu, per sempre més, que es tracta d'un film de subversió moral. Estrictament d'INCITACIÓ AL CRIM.»

 El 25 de març de 1930 el grup d'«helix» va aprofitar la visita de Ramon Gómez de la Serna, Ernesto Giménez Caballero i alguns altres joves escriptors castellans per organitzar una sessió privada de cinema a la barcelonina sala Mozart que es comentava així a les pàgines del darrer número d'«helix»:

 «Entre pel.lícula i pel.lícula («La fi del món», de dibuixos animats. «La mà», film d'avantguerra, i el «Chien andalou» de Buñuel i Dalí) parlarem Giménez Caballero i RAMON, i Josep M. de Sucre llegí els següents mots de Dalí, qui en aquells dies preparava el seu viatge a Màlaga: "No tinc més que repetir el que Buñuel ha manifestat des de la revolució surrealista «Le chien andalou» lluny de tota preocupació artística és una crida apassionada al viol i al crim".»