El cinema, una història del segle XX a casa nostra

Publicat a la revista "Casal", n. 173. Primavera 1999

 Ara que som a punt de tombar el mil.leni i podem observar com el cinema és encara la gran fàbrica d'il.lusions, ara que encara ens és possible gaudir del misteriós i mai no superat atractiu de la identitat en la ficció quan endinsem l'esperit en la foscor de la sala de projecció, ara més que mai podem afirmar que la cinematografia ha estat a casa nostra una història del segle XX, tota una dimensió social de la realitat del nostre temps. El gener de 1932 l'escriptor vilafranquí Rodolf Llorens i Jordana veia molt clara aquesta interrelació íntima entre el cinema i la història col.lectiva. Llorens, que amb decidida empenta va escriure i teoritzar sobre el cinema quan en les primeres dècades del segle l'art de les imatges en moviment definia encara aspectes de la seva identitat, escrivia el 1932: «Jo he sentit el deure d'ocupar-me del cinema... I naturalment, em vaig trobar que en revisar les col.leccions de periòdics per buscar les noves sobre cinema, trobava al mateix temps dades fonamentals i curioses sobre tota la vida vilafranquina en el segle XX. El meu projecte d'història del cinema a Vilafranca es transformà en projecte de tota la seva història en el segle XX». («Per una història del que va de segle XX a Vilafranca», a Revista del Casal de "La Principal". Núm. 5.).

 Una evocació de les circumstàncies cinematogràfiques resulta un exercici tan personal com, sovint, enyoradís. Un exercici difícil d'historiar i objectivar perquè pertany a la realitat més personal i aquest és un àmbit estrictament subjectiu. En qualsevol cas, però, seria ben difícil trobar un vilafranquí que no ens pogués comentar com a ben pròpia alguna vivència situada en la foscor de la gran sala de la nostra societat: aquella pel.lícula que ens va venir a trobar i va saber connectar amb el nostre estat d'ànim, la projecció que va poder amagar un primer petó, o aquelles sessions multitudinàries -«de calderada»- que eren fetes d'una mena d'exercici de resistència en un compartit encís col.lectiu. I no oblidem la història mai ben coneguda ni explicada de la darrera fila del primer pis -«preferència»- els diumenges a la tarda, la nostàlgia de les trompetes que anunciaven el NODO o el programa de les sessions contínues.

 Més enllà de tants i tantes notes pròpies hi ha també aquelles grans referències col.lectives, algunes situades per sempre a la història del segle XX. Així el dia de Tots Sants del 1931 quan la pantalla del saló de la Principal va oferir la projecció de «El cuirassat Potemkin», l'obra mestra del director soviètic Serguéi Eisenstein que s'anunciava com «la pel.lícula tantes vegades suprimida», peça magistral del cinema mut, i des de llavors fins al més recent fenòmen de reconeixement col.lectiu que ha estat la passió eufòrica de «Titànic», la història d'un segle a la vila, una setmana rera l'altra.

 

 L'avantguarda

Amb anterioritat a l'aventura revolucionària del Potemkin, cal referenciar la data històrica del 12 de desembre de 1929, un dijous en la que es va projectar a Vilafranca «Un chien andalou» l'històric curt surrealista de Luís Buñuel i Salvador Dalí. La projecció vilafranquina va ser promoguda per la colla de joves universitaris -Joan Ramon Masoliver, Pere Grases, Rodolf Llorens, Antoni Amador, Carles M. Claveria...- que feien possible la revista «helix», vehicle d'expressió dels seus postulats avanguardistes del que en van veure la llum a les vilafranquines premses de cal Claret tan sols deu números entre 1929 i 1930.

 L'empenta de tota aquesta colla va centrar bona part dels seus objectius en Vilafranca més que no pas en la capital catalana. Tal i com feien constar en el plec d'intencions que obria el primer número d'«helix» (que ells escrivien així, amb minúscula i sense accent), el que volien era vigoritzar amb sang jove el migrat panorama cultural d'una vila senyorívola però ensopida de tan mirar la vida des de darrera el taulell. Calia fer possible una nova perspectiva vitalitzadora de la pròpia cultura: la d'enaltir les possibilitats i els valors comarcals més enllà del centralisme barceloní. El resultat en van ser aquells deu números farcits amb criteris plenament independents, sense idees de paternalisme regeneracionista, sense eludir la crítica i la denúncia seriosa i aprofundida. Cercaven una avantguarda de veu nova, una postura oberta i constructiva que marqués nous camins -«Dalt la torratxa hi hem clavat un penell...» escrivien a l'entrada del primer número- al fet artístic i creador, més que no vas una línia arrelada en l'absurd i la denúncia, com sovint havia succeït amb algunes propostes surrealistes.

 La postguerra

Molts aspectes de la identitat col.lectiva dels anys quaranta i cinquanta es van definir als espais cinematogràfics. Uns anys que van ser resseguits amb acurat detall per Anna Olivella i Ferran a la seva «Història del cinema a Vilafranca» (Ed. Ajuntament de Vilafranca, 1989), tot i la dificultat que suposa des de la perspectiva actual interpretar fenòmens com la censura o l'orientació moral dels espectacles. Va ser un temps complex en el que la cinematografia com a arma de propaganda del règim es va anar diluïnt a mans de les produccions de la gran indústria cinematogràfica americana, des dels musicals fins a peces mítiques com «Casablanca», una estrena memorable a l'espai casalista un bon grapat d'anys després de la seva producció el 1942; la contrapartida va ser a cal Bolet la mítica «Gilda» i el 1952 al nou Majèstic «Lo que el viento se llevó».

Entre les fites casalistes més memorables d'aquests anys que han quedat en el record col.lectiu vilafranquí cal esmentar «Blancanieves», el primer llargmetratge de dibuixos animats en la història del cinema. L'obra mestra de Walt Disney es va estrenar als Estats Units el desembre de 1937 després de més de quatre anys de treball de tot un equip de dibuixants i animadors, amb una inversió que va superar el milió i mig de dòlars, una xifra llavors veritablement inaudita per a una producció d'animació. La versió dibuixada del conte popular recollit originalment pels germans Grimm s'ha reposat a les pantalles casalistes, sovint en matinals infantils, més de mitja dotzenes de vegades i encara ara, com si es tractés d'un ritual que ha de complir una generació rera l'altra, la «calderada» infantil a l'ampli espai del saló de la Principal sembla assegurada.

 Des dels anys seixanta

L'arribada de la televisió comença a oferir noves perspectives a l'esbarjo popular, són els anys seixanta i els costums canvien, arriba el cap de setmana i el vehicle utilitari facilita els desplaçaments. El mercat cinematogràfic, però, sap mantenir els seus habituals alts i baixos i compta amb un públic fidel i característic que mica a mica es comença a completar amb el que baixa de la comarca. És el públic de les intenses sessions del diumenge a la tarda, però també el de les estrenes més rellevants que, en qualsevol cas, les distribuïdores retarden fins molts mesos després de la seva estrena a Barcelona. És així que per als vilafranquins, com per a tants altres ciutadans de «comarques», resseguir les cartelleres de la premsa barcelonina va constituir durant molts anys una mena de llarg exercici d'esperança en el que un dia o altre havia d'arribar. Eren els anys d'algunes recordades grans produccions de durada específica, fins el punt que els mitjans tècnics obligaven a interrompre la projecció, una mitja part -«esmerado servicio de bar» indicava el vidre a la pantalla- per a carregar la resta d'aquella colosal «Ben-Hur», de «Los diez mandamientos» o de «Sonrisas i lágrimas».

 Mentre, es comença a parlar del cinema d'art i assaig i arriben, principalment d'Europa, les primeres produccions d'un cinema que no busca sols l'esbarjo. La indústria cinematogràfica acumula, com sempre, grans èxits i fracassos clamorosos, un panorama que es presenta amb algunes referències de clara especificitat: èxits d'estar per casa com «El último cuplé», però també produccions gegantines com «El día más largo», «El doctor Zivago» o «La hija de Ryan». Amb elles arriben als anys setanta, un temps en el que els canvis socials es mostren també al cinema i una festa major a la pantalla del Casal es van poder visionar les primeres produccion de l'anomenat «destape», una foguerada que passaria aviat per obra i gràcia dels productes més que mediocres que es van comercialitzar aprofitant l'esquer del físic femení.

 En cloure el segle

L'evidència de la davallada de públic cinematogràfic sembla començar a aturar-se a primers dels anys vuitanta. Moltes coses han començat a canviar: ha desaparegut la sessió doble i les distribuïdores ja no imposen les seves exclusives a una o altra sala i les estrenes arriben cada cop amb més immediatesa a la vila. Algunes sales no poden resistir el canvi i tanquen portes, se n'obren altres, l'espai casalista es renova d'acord amb les exigències de la nova tecnologia. I es concreta el gust popular per les produccions artificioses, farcides d'efectes especials, el gust per l'aventura de les guerres galàctiques o dels herois clàssics, sovint reciclats des de les pàgines dels còmics; l'art i assaig sembla haver perdut definitivament la batalla, el cinema-espectacle guanya la partida al cinema-missatge.

 A les darreries del segle es remarquen algunes produccions i a la pantalla de la Principal els catorze mil espectadors de «El rey León», una de les més reeixides produccions en dibuixos animats de la darrera etapa dels estudis Walt Disney, gairebé supera l'encís morbós de «Instinto básico».

 Uns anys després arriba «Titànic», el darrer fenòmen de cinematogràfic de masses ha superat tot el que fins ara s'havia vist a la nostra vila. N'hi ha que l'han vist una i altra vegada, però la taquilla casalista parla de més de vint-i-dos mil espectadors i encara es torna a projectar. Caldrà esperar xifres definitives, tot i que les més de deu setmanes en cartellera -nou setmanes seguides de «calderada» un dia rera l'altre- són ja un mite en la història del cinema a Vilafranca. L'obra del director James Cameron que es presenta com la més cara de la història del cinema ha superat la xifra de set milions d'espectadors al nostre país i la recaudació de mil milions de dòlars a nivell mundial, unes referències mai assolides. La història del vaixell que es va enfonsar en aigües de l'atlàntic el 14 d'abril de 1912 es passeja ara amb 11 òscars per recordar-nos que la història personal de tots i cada un de nosaltres encara es manté lligada amb intensitat a aquesta gran fàbrica de somnis i ficcions que és el cinema.