Evocació de Pere Grases en el seu centenari.

 Parlament pronunciat el 27 de maig de 1910 al saló de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en un acte d'homenatge al mestre, posteriorment publicat en versió castellana (de la meva mateixa autoria) a Grases Galofré, M. Asunción i Maldonado Bourgoin, Carlos (ed.) Homenajes al maestro Pedro Grases en Barcelona, España, 2010. Ed. Fundación Pedro Grases. Caraques. Venezuela. 2014. (Es pot baixar tot el llibre en PDF a: https://fundacionpedrograses.com/publicaciones-de-la-fundacion-pedro-grases/)

Digníssimes autoritats, senyores i senyors.

 Ens plau especialment aquesta commemoració per evocar la personalitat i la labor de Pere Grases en l’espai vilafranquí. Ho fem bàsicament perquè tenim la convicció que Pere Garses va ser sempre un penedesenc i que arreu del món va exercir de vilafranquí perquè va ser a la seva vila nadiua on va forjar els trets essencials de la seva personalitat intel·lectual i humana. Amb una trajectòria desenvolupada arreu del món, en les més prestigioses universitats amb càtedra d’hispanisme, Pere Grases continuava sent un vilafranquí “de la plaça”, el més il·lustre si es vol dir així, però en el fons sols un fill de la “Senyora vila”, casat també amb una vilafranquina “de l’altra banda de la plaça”. El 31 d’agost de 1995 amb motiu de la concessió de la medalla de la Vila, de la seva Vilafranca, ens deia textualment: “Vilafranca té un tarannà que no es repeteix, té un mode d’ésser que impregna els seus fills i que no es repeteix, perquè Vilafranca és massa legítima per a ser vulgaritzada”.

 No es tractava d’una referència enyorada en els anys de la vellesa, perquè el 1949 Pere Grases després d’haver passat per Vilafranca escrivia des de Cambridge a Mn. Manuel Trens, el seu més destacat mestre vilafranquí: “La visita al Penedès m’ha deixat una engruna d’enyorament que Deu-nos-en-guard que creixi, perquè aleshores no tindria mes remei que retornar a les comes empolsades, els camps i les masies...”

 Nombroses vegades vam sentir al doctor Grases, fins i tot en conferències i en el pregó de la Festa Major, fer una evocació sincera dels seus anys vilafranquins de formació al Col·legi de Sant Ramon de la mà d’una colla de religiosos –alguns malauradament morts durant la guerra civil- que unien la voluntat pedagògica a la volada intel·lectual i que tinc la sospita que van saber desvetllar en aquell jove adolescent la que seria la vocació de tota la seva vida: la disciplina per a l’estudi. Ho deia en una entrevista a una revista veneçolana l’any 1999: “Donar classe no és ensenyar, és preparar l’ànima per a dedicar-la a la disciplina de l’estudi”.

 

 La volada del col·legi de Sant Ramon en els anys vint havia de ser notable perquè en va sortir una fornada veritablement excepcional, així al costat de la personalitat avui homenatjada no podem deixar d’esmentar en aquella mateixa generació, entre altres, el filòsof Rodolf Llorens, el músic Tomàs Berdier, l’advocat i escriptor Manuel Benach o el pintor Pau Boada.

 La volada d’aquesta jove generació va ser copsada ben aviat per qui havia de ser un dels seus mestres més significatius, ens referim al vilafranquí Dr. Manuel Trens, estudiós de l’art sacre i de la litúrgia. Una dotzena d’anys més gran que ells, Trens era ja una personalitat reconeguda com a director del Museu Diocesà de Barcelona quan els joves Grases, Llorens, Berdier, Benach o Boada treien el nas en la migrada vida cultural vilafranquina, desvetllats per un esdeveniment d’excepció: l’organització el 1926 de la I Exposició d’Art del Penedès, esdeveniment del que Manuel Trens n’era directament promotor i responsable. 

 De manera quasi immediata, vindrien les primeres col·laboracions de l’il·lustre vilafranquí que ens ocupa als “Quaderns Mensuals d’Acció”, publicació cultural humil però de remarcada volada intel·lectual que capitanejava Trens. Gairebé al mateix temps Pere Mas i Perera, pocs anys més gran que ells, iniciava la publicació del quinzenal “Gaseta de Vilafranca”, una aventura cultural sense precedents –potser perquè no provenia dels àmbits eclesiàstics- i de la que Grases en seria col·laborador –com també Manuel Trens que no volia perdre petjada en les coses de Vilafranca- i finalment redactor gairebé únic entre 1930 i 1931 en els que van ser els dos darrers anys de vida de la publicació. Justament entre 1931 i 1932, en el primer esclat de l’entusiasme republicà, Grases i tot el seu grup generacional col·laboren també en la mensual “Revista del Casal de La Principal” que empentava Pere Mas i Perera mentre presidia l’entitat el germà de Mn. Trens.

 

 Entre una i altra publicació, hi ha entre 1929 i 1930 aquella aventura d’avantguarda que es va dir “helix” (sense accent i amb minúscula en la capçalera) de la que n’era l’artífex intel·lectual Joan Ramon Masoliver, company universitari del grup de Pere Grases. Era una publicació bàsicament literària i cultural que veia la llum a Vilafranca, als mateixos tallers de Cal Claret on s’imprimia la “Gaseta” i la “Revista del Casal” entre moltes altres. Pere Mas havia emparentat per casament amb la família Alaio Claret i amb aquesta benevolència i el duro mensual que hi posava cada un dels redactors van esdevenir possibles els deu números de la publicació, comptant també amb el fet que a Cal Claret es treballava amb una polidesa i un gust tipogràfic que encara ara esdevé digne d’admiració. Mn. Trens no els va deixar de petja i, tot i rebre el primer número amb la displicència que li mereixia la bestiesa juvenil que era “helix” (Pere Grases m’havia explicat –per exemple- com havien triat el dibuix de Joan Miró pel seu caire priapesc), hi va col·laborar amb la traducció al català d’uns fragments de l’”Ulisses” de Joyce, obra tan mítica ara com llavors desconeguda arreu del país.

 És evident que amb l’acabament dels estudis universitaris i el desenvolupament històric de la II República venen per a Pere Grases anys d’allunyament de la vila nadiua, tot i que el grup de la Universitat Autònoma de Barcelona manté una relació epistolar molt interessant, amb els esdeveniments en la biografia del Dr. Grases, al costat de Carles Pi i Sunyer, i als que no em correspon referir-me. Voldria, però, deixar constància que ja en aquesta etapa de joventut la capacitat de treball de Pere Grases és sorprenent i el volum “Hores de joventut i maduresa” recull centenars de pàgines que són testimoni de la constància i la disciplina de l’estudi que definien ja la seva personalitat intel·lectual molt abans que els esdeveniments de la història l’obliguessin a emprendre el camí de l’exili.

 Quan vam tenir la sort de poder conèixer personalment Pere Grases i poder comptar –com altres vilafranquins- amb la seva amistat, vam trobar en ell per sobre de tot una voluntat de magisteri, de forma i manera que gosaríem dir que, tot i els mesos de l’any que el mantenien allunyat de Vilafranca, la seva capacitat epistolar –en conservo més d’un centenar de cartes en la seva pràctica totalitat de contingut remarcable i interessant- i la seva presència física van forjar un mestratge en el meu cas solidificat en hores de conversa i en alguna iniciativa bibliogràfica o cultural compartida. Va ser el temps de la seva primera conferència, a inicis dels setanta, en l’acte de lliurament dels primers premis Sant Ramon de Penyafort del Museu de Vilafranca, o el 1975 quan, encara en vida del General, va pronunciar el pregó de la Festa Major, d’una Festa Major de Museu que en vam dir “de Museu” en una edició del Museu de Vilafranca que aplegava aquest text i també el de la inauguració de la col·lecció d’art de Mn. Trens a càrrec de Josep Parera i Ripoll, qui m’ha demanat que l’excusi en aquest acte d’avui en el que si no hi ha pogut estat present ha estat sols per la seva fràgil salut, i  encara el sermó de l’ofici de sant Fèlix, a càrrec de Joan Bonet i Baltà. Si tenim en compte que en aquella Festa Major també hi va ser present el pare Martí Grivé, arqueòleg il·lustre i fundador del Museu de Vilafranca hem de concloure que el nombre de personalitats plegades justificava que Pere Grases afirmés que poder pronunciar aquell pregó de Festa Major era “tornar a casa, a la fi de la jornada, i entrar-hi per la porta gran”. 

 

 A terres americanes i europees el Dr. Grases concreta el seu propòsit de tirar endavant una labor de recerca bibliogràfica que finalment –amb el suport d’una vida ben llarga i d’àmplia lucidesa mental- esdevindrà immensa i de la que en són referència la vintena llarga de volums que configuren la seva obra completa, i que ara són en procés complementari amb la publicació del seu epistolari. Aquesta àmplia tasca, juntament amb la docent, que l’ocuparà tota la seva vida, restarà marcada pel reconeixement a aquesta labor, així la Universitat de Barcelona (“la meva universitat” que deia ell sempre) que als anys vuitanta li concedeix la distinció del doctorat honoris causa, molt després que li hagin atorgat universitats europees i especialment americanes, tant de la banda llatina com dels Estats Units.

 Amb més de noranta anys, el recordem encara al seu pis del vilafranquí carrer d’Amàlia –amagat de celebracions i reconeixements en terres americanes- en els mesos d’estiu, revisant i corregint galerades de les edicions dels seus treballs, amb aquella lletra menuda i impossible que només li entenia la Pepita Llorens, durant tants anys la seva mecanògrafa fins a la seva mort. Així les coses, Grases situava la constància en la seva labor d’estudi i recerca en la imatge d’aquella “Vilafranca, senyora vila” deslliurada i feliç  del primer esclat republicà dels anys trenta.

 Vaig conèixer Pere Grases cap a finals dels anys setanta, a la masia de Montaspre. Va propiciar la trobada el comú amic i mestre de periodistes José Ballester i el resultat en va ser una primera entrevista a les pàgines de la premsa local. L’il·lustre exiliat preparava els primers volums de la que seria l’edició de les seves obres completes. Curiosament, però, pretenia trobar un jove universitari disposat a anar a furgar a l’Arxiu d’Índies, a Sevilla. Des de llavors, crec que cap de les seves estades va deixar d’acompanyar-se d’una entrevista o un canvi d’impressions tot fent conversa una bona estona amb qui els parla, primer a Montaspre, posteriorment a casa del seu cunyat, al carrer de la Parellada –on un any em va sorprendre en lliurar-me un veritable feix de fotocòpies dels textos de balls parlats que conservava- i finalment al pis del carrer d’Amàlia on encara vam fer conversa poc abans de morir en la seva darrera estada a casa nostra, amb una lucidesa mental envejable tot i passar notablement de la norantena i malgrat que no podia parlar gaire sense emocionar-se en esmentar els detalls d’un món del que ja sentia que s’anava acomiadant.

 A la dècada dels vuitanta es va constituir la junta patronal de la Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané, amb seu a Vilafranca. Entre aquells primers patrons hi havia, a més de Pere Grases, Miquel Torres Carbó, Emili Giralt i Josep Tarin Iglesias, així com, entre altres personalitats, la doctora Carme Latorre, de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona. La presidia José Ballester i també hi constava l’alcalde de Vilafranca en raó del càrrec, els records ens permeten deixar constància de la labor d’aquella junta que lliurava diverses beques de postgrau i també de les converses que es generaven a l’entorn de la taula de dinar.

 En el decurs de prop de dues dècades la presència de Pere Grases a Vilafranca fou constant, habitualment (excepte en els darrers temps) anava acompanyada de la programació d’una conferència sobre algun dels temes que estava treballant. L’espai de dissertació era sempre l’auditori del Museu de Vilafranca. No diré que sorprenia per la seva erudició perquè en Grases aquest era un tarannà habitual, però veritablement destacava la seva energia expositiva i la constant voluntat de recerca documental de la que en sorgien tants i tants temes.

D’aquests anys també són bona part dels seus volums d’obres completes, en algun dels quals va aplegar aquestes conferències, així com la donació de les obres completes a la seva vila, la preparació del Diccionari dels Catalans a Amèrica en la que va treballar amb intensitat aportant nombrosíssimes dades a un ampli equip de redactors, i també el conjunt de gestions que va portar a terme per a la ubicació de la biblioteca i arxiu de Josep Tarin Iglesias a Vilafranca, a l’edifici del Museu al carrer de la Palma, instal·lació que es va inaugurar amb  una conferència del mateix Grases a l’espai de la planta baixa de l’immoble. L’acte més significat d’aquests anys, però, a banda d’alguna celebració familiar, va ser com hem esmentat l’honoris causa de la Universitat de Barcelona, a banda de la donació de la seva biblioteca a la Universitat Metropolitana de Caraques, donació que, evidentment, a Vilafranca es va viure amb llunyania i en algun cas amb una certa enveja.

 

 Direm que, en línies generals, el seu era un caràcter de conviccions molt fermes, acostumat a deixar-se sentir i a imposar els seus arguments en el debat raonat, com es feia notar en la seva mateixa veu, afable però ferma. Em consta també que, a la mort de Miquel Torres Carbó, feia conversa amb el seu fill Miquel Agustí, a qui devia preguntar per la situació del comerç vitivinícola del Penedès. En el nostre cas els temes recurrents era la situació de la cultura a la vila, la vida al Museu, els universitaris vilafranquins, (als que seguia veient com en els anys trenta, farcits d’entusiasme per la cultura i proveïdors d’un neguit cultural vilafranquí que, evidentment, ben sovint no existia) el funcionament de la cultura a iniciativa de la Casa de la Vila i no se salvava del repàs l’alcalde de la vila i la mateixa Caixa Penedès.

 La universalitat del seu món, però, sempre ha quedat entre nosaltres per la voluntat de mestratge en una obra immensa, tot i que la seva imatge sigui encara la d’aquell jove professor que va haver de fugir a finals dels anys trenta de la revolució a l’espai republicà i del feixisme que s’acabaria imposant a la seva terra.

 És cert que Vilafranca li deu molt més que el nom a un carrer, i també és cert que fins ara el seu record no ha merescut un reconeixement que sembla d’obligada justícia. Però el cert és que Pere Grases va saber sembrar –tot i les dificultats del temps i la història que li van tocar viure-, sembrar una llavor de cultura, de civisme, de diàleg i de rigor humanístic que, sense cap mena de dubte, un dia acabarà donant un fruit que és, sens dubte, el reconeixement més preuat que pot esperar una persona de la seva dimensió intel·lectual i humana.

 Moltes gràcies.