Record d'Antoni Vives Fierro

Crec que vaig conèixer el pintor Vives Fierro cap als anys setanta a casa del cavista Antonio Mascaró en algun dels sopars que organitzava. Sempre em va sorprendre el seu caràcter singularment afable i molt proper. Després va exposar al Museu de Vilafranca als anys vuitanta quan jo n'era responsable d'activitats culturals, va ser una magnífica mostra d'olis a l'entorn de la Festa Major de Vilafranca i allí vam reblar una certa amistat.

Tot i que era un senyor de Barcelona -tenia casa i estudi, amb servei, al passeig de la Bonanova- ell preferia ser un pagès de cal Papitu de Sers, a la Rovira Roja i així m'ho va confessar més d'una vegada. Li vaig presentar més d'una exposició i el seu llibre de memòries Olor a trementina” al Centre Agrícol de Vilafranca el 12 de març del 2015.

Ens ha deixat un gran artista i un personatge entranyable, descansi en pau!

Aquest és el text que vaig llegir en aquell acte de presentació del seu llibre.

Amic Vives, benvolguts.

Aquest que presentem avui no és, encara que ho sembli, un llibre de memòries- Com a mínim no ho és en el sentit tradicional, ja ho diu l’autor a la primera línia: “agafar el camí senzill no és el meu tarannà, si fos així no hauria estat pintor” (p.9), de manera que em penso que aquesta tampoc ha de ser una presentació de les habituals en les que un parla i finalment l’autor diu que moltes gràcies i que els elogis són immerescuts.

No és un llibre de memòries d’entrada perquè no comença parlant dels seus avantpassats i no acaba referint-se als projectes de futur, més aviat. De manera que potser està a mig camí entre l’autoretrat literari, em temo que en bona part sorgit de notes de dietari i les referències a uns temps passats i recordats, cal dir que amb molt bona memòria de noms i referències. Un autoretrat literari després de molts volums de retrat del seu treball, en concret més d’una dotzena esmentats a la solapa del llibre... i d’escriptors de primera fila, no pas de pixatinters de poble, com és el cas d’avui, mentre a l’altra solapa esmenta setze museus que acullen obra pictòrica de Vives Fierro, de Vilafranca a Bulgària i de Lausana a Madrid.

Ho dic perquè, contra el que pugui semblar, aquest senyor que tinc aquí al costat no és un pintor amb posat de pagès de la Rovira Roja sinó que és un dels noms més significats de la plàstica catalana dels darrers cinquanta anys i ho és “malgré tout” que diuen els francesos, enfrontat a les tendències d’abstracció que han solcat el panorama plàstic català d’aquest mig segle, sense un grup artístic que li fes promoció conjunta, quan ha estat necessari enfrontat a tot i a tots, però amb un criteri propi i una veu característica. Un creador –i un escriptor ara- sense manies, però també sense establir-se en una línia, disposat a cercar nous camins quan li ha semblat. En poques paraules: un creador amb una trajectòria solitària, pròpia, decidida i convençuda, que ja va començar a jugar fort des de ben jove, a París, amb dificultats econòmiques que ell mateix explica sense embuts a les pàgines del llibre i que ha assolit notabilíssims reconeixements. Tot això, mentre als vilafranquins i penedesencs, amb aquest tracte tan proper i directe que té, ens sembla més el mig pagès de cal Papitu de Sers que no pas la figura notable de la història de la pintura catalana contemporània.

Això mateix ho trobareu a les pàgines d‘aquest llibre, només us ho diré una vegada, però us el recomano (l’altre dia Alfred Reixach a la pàgines de Cultures de “La Vanguardia” deia que és un llibre que es llegeix amb ànsia, tot cercant-hi referències del passat i judicis categòrics amb l’esperit reivindicatiu d’un home intel·ligent, culte, cosmopolita i sensible que no està per punyetes), és tot ell una alenada de fresca, vitalitat, acull les reflexions d’un esperit lliure, ens mostra un home que jo cec que coneix a tothom, després del ex-president Pujol que coneixia fins els ratolins de cada poble, jo crec que Vives Fierro és qui coneix més persones de la vida cultural, artística i empresarial catalana del nostre temps. Us poc assegurar que en alguns moments us hi fareu un tip de riure o exclamareu en veu alta: “mira que és animalot aquest home”, potser ho fa la vida d’anacoreta que porta bona part de l’any a Cal Papitu, però poques vegades he vist un llibre de memòries com aquest, sense ordre cronològic i amb una veu directa, absolutament desimbolta, d’una oralitat absoluta i un vitalisme que s’encomana i que només a les darreres pàgines, quan observa la seva realitat més actual, quan la vitalitat ja no és aquella dels 20 o els 40 anys, pren un to una mica més melangiós.

Hi ha dues o tres línies transversals que trobem d’una manera seguida a les pàgines del volum- Per una banda els records, els episodis de la vida i els moments que han determinat la seva biografia, i al costat d’aquests episodis els personatges coneguts i en especial aquells que van donar suport a la seva trajectòria, que han cregut i creuen en el seu treball creatiu, que han valorat els seus plantejaments estètics i cromàtics que, ho tornaré a repetir, queden lluny de certs postulats estètics que sembla que han marcat el camí del darrer mig segle de la producció pictòrica catalana. D’aquí que l’acumulació de noms i referències personals no sigui un llistat de persones importants en un o altre àmbit sinó una mena de reconeixement als que han donat suport al seu treball, amb un esment especial per als galeristes de diverses sales, no sols les de Barcelona.

Hi ha una línia transversal, però, que crec que és clau en aquest volum, i que és indubtablement la que li dona un sentit de reflexió més transcendent, que sobrepassa de llarg el caire de crònica del seu temps i les seves coses, que és el que acostumen a tenir les memòries habituals. Escampades per tot el llibre hi trobareu, algunes reincidents, les reflexions d’un creador, la vessant més humana i directa de l’artista que es posa davant de la tela, amb totes les inseguretats humanes, amb tota la indecisió del moment, de cada moment, a la joventut i a la maduresa actual, amb tots els dubtes sobre el punt en el que un quadre s’ha de donar per acabat, amb tot el convenciment de no saber si durant tot un matí ha fet bona feina o i ha perdut el temps, amb el convenciment que cada dia calen ulls nous per veure allò que ahir va fer, amb l’angoixa o el desconcert d’anar a dormir pensant en el quadre que ha deixat a mig fer, amb tot el que comporta la creació d’una sèrie d’obres d’una mateixa temàtica i els dubtes a l’entorn de la sensació de repetir-se o de no aconseguir copsar allò que veritablement és significatiu per a ell, o el tema dels retrats i la necessitat d’enfrontar-se amb una persona que no coneix prou pel que fa a la seva personalitat, un element imprescindible per a Vives Fierro a l’hora de fer un retrat

No voldria estendre’m gaire més sinó iniciar una conversa amb ell i amb els que aquest vespre ens acompanyeu. Voldria recordar que vaig conèixer Antoni Vives possiblement a través del malaguanyat Antonio Mascaró, devia ser als anys setanta i després vam aconseguir que exposés al Museu de Vilafranca. Havia de ser entre 1984 i 1986 perquè recordo que el president era el també malaguanyat Pere Martí Domingo. Es va donar l’anècdota d’un vespre que en Vives em va trucar per comunicar-me que al Telediario de la primera cadena que es feia cap a quarts de dotze, abans de tancar les emissions, donarien la notícia de l’exposició, no puc recordar qui portava aquell telediario però sé que era una persona crec que ja gran, amb barba, potser pel roja em volta pel cap, i intel·lectualment molt valorada, de manera que molts dies esperàvem la lectura i el comentari que deia de les notícies del dia. Immediatament vaig trucar a casa del Pere Martí i li vaig dir que posés la televisió que parlarien del Museu, la veritat és que ni ell ni jo sabíem que havien vingut a filmar a la sala d’exposicions, però en Pere va tenir un veritable ensurt:

-Quina n’has fet ara! Va exclamar.

-Cap, home, és una crònica de l’exposició de Vives Fierro.

-Com t’ho has fet?

-Et juro que jo no he fet res i que no hem de pagar ni un duro.

I és que a l’home –tan seriós ell- un servidor li destarotava cada any el pressupost de les sales d’exposició perquè em passava en les despeses i perquè, com remarca sovint Vives Fierro a les pàgines del llibre, van ser uns anys esplèndids per a l’art a casa nostra, només recordaré que el museu havia mantingut en funcionament de manera simultània fins a tres sales: la petita, Sant Pelegrí i el Fòrum Baltà.

L’altra anècdota és d’ara fa un parell d’anys quan em truquen a casa una tarda els Administradors de la Festa Major: Crec recordar que va ser l’any del Peibàñez.

-A les set has de ser a la taula rodona!

-Què passa?

-Presentem l’autor de l’estampa de la Festa Major i ens ha dit que no vindrà si tu no hi ets.

-I qui és?

-Això no t’ho podem dir.

-Doncs ara vinc! I ja em teniu més que estranyat cap a la Casa de la Vila passant llista dels pintors que necessitaven de la meva presència, però no se me n’acudia cap... era en Vives! I jo, atabalat, que li dic Josep i no pas Antoni potser perquè feia temps que no el veia.

Antonio, parlem-ne.

Explica’ns aquesta relació d’amor/odi amb la trementina

Si no pintes què faràs?

Quants anys hi has treballat en aquest volum?

L’observador no està preparat per valorar la proposta de l’artista en poca estona (p.40)

Pintar amb cavallet, en un paisatge rural o treballar a l’estudi, al Penedès, alimentant la tela de temes de grans ciutats (P.41).

Va descobrir el paisatge rural en descobrir l’urbà a través de Londres (p.42).

Es planteja una obra més directa o més treballada (p.53)

Després de deu anys de pintar Londres no li és possible fer-hi ni una ratlla més (p. 87) Però París sí... a veure com és això.

No masegar el quadre, deixar-lo en un punt dolç (p.91).

Els collages que fa dins del realisme no s’havien vist mai (p. 123)

Quadres que es passen anys esperant qui els compri (p. 126)

L’artista sense parar-se a reflexionar sobre el que està fent (p.126)

No creure en la inspiració sinó en treballar cada dia (p.145)

Treballar cada dia i passar pel món sense pena ni glòria, tot i sent un bon pintor (p. 155)-

Passar per la vida sense pensar en el futur, creient que el que fas té sentit o que algú li trobarà sentit. (p.158)

La trajectòria dels quadres i erl destí canviant de mans (p.161)

Crear és complicat, donar-se a conèixer i vendre és brutal (p: 191)