Presentació del llibre ""Josep Maideu Auguet, un músic amb personalitat"

Presentació del llibre "Josep Maideu Auguet, un músic amb personalitat" de Joan Cuscó Clarasó, crípta de Santa Maria 23 de març del 2023. Llegida per l'amic Joaquim Bages davant la impossibilitat de fer-ho personalment.

Benvolguts amics.

Commemorar una xifra rodona -cinquanta anys en el nostre cas- d'una personalitat distingida en algun dels camps de l'art o la ciència, no és, evidentment una obligació, però sí una bona oportunitat per reivindicar i difondre la vida i l'obra del personatge. Ho pensava l'altre dia quan repassava la nota de premsa que anunciava aquest acte: moltes de les persones que la llegeixin potser no saben qui va ser Mn. Maideu, no sols perquè no van tenir oportunitat de conèixe'l personalment -va morir el 1971-, com és el cas de l'autor del llibre, Joan Cuscó, que va néixer aquell mateix any, sinó que tampoc saben qui és perquè la seva obra com a músic i etnomusicòleg és ben coneguda pels amics de les solfes -i en especial els d'orgue com el Jonathan i el Berenguer que amb la Noemí ens oferiran un tast en acabar aquests parlaments- i també és conegut Maideu pels estudiosos de la cultura popular, però no pas pel públic en general. Potser s'hauria difós més si s'hagués explicat que les llibertats d'orgue que s'interpreten en acabar la novena i el cant dels goigs tenen com a una de les referències principals el treball de Josep Maideu.

Per cert que sovint es comenta com a curiós en un sacerdot aquest cognom de Maideu, que en opinió de Joan Coromines a l'"Onomasticon Cataloniae" no tindria un sentit antireligiós sinó que vindria de Masdeu, cognom prou habitual que té una etimologia completament diferent: el mas de Déu.

De manera que des de l'Institut d'Estudis Penedesencs, recollint una proposta de Joan Cuscó, vam creure que era aquest cinquantenari del traspàs de Maideu una bona oportunitat per posar a l'abast de tothom la seva biografia (recordem tan sols una humil edició del 1988 de Caixa Penedès de la que n'era autor Esteve Busquets Molas) i especialment una oportunitat per donar a conèixer l'obra de Josep Maideu, el suport de l'Institut Ramon Muntaner va complementar la iniciativa que ara ja tenim a les mans en el que possiblement serà el darrer acte d'aquesta commemoració.

Portats per una certa dosi d'imaginació novel·lesca imaginàvem aquell jove Josep Maideu que el 1919 arribava a Vilafranca des del seu Ripoll natal, format en el si d'una família on, a més d'impressors hi trobem músics i folkloristes, tal com estudia Cuscó en aquest llibre, un jove sacerdot s'incorpora com a organista a Santa Maria en aquella Vilafranca que havia estat la vila del bisbe Morgades, el restaurador del monestir de Ripoll, encara amb el ressò de Torras i Bages, el seu bisbe, perquè Ripoll pertany al bisbat de Vic. Nosaltres imaginem Maideu amb una formació musical sòlida, però de la Catalunya Vella, la que té com a referència centenària la Patum de Berga, però amb una música que no té pas uns orígens que es perden en la foscor dels temps com és el cas de la major part de peces que sentim a la nostra Festa Major. El llibre comenta aquests aspectes paral·lels de Ripoll i Vilafranca en aquells anys de formació de Maideu, dues viles semblants llavors en molts aspectes, en les que els estaments eclesiàstics hi tenien un pes social molt evident.

A Vilafranca, Maideu descobreix tota una altra base musical popular, la dels balls de la Festa Major que el deixen encisat -repeteixo, aquesta és una ficció novel·lesca- i el porten a aplegar unes tonades que constitueixen el substrat etnològic de la nostra festa, de la Catalunya nova, un patrimoni del qual Maideu se'n sentirà enamorat, un enamorament que durarà més de mig segle, del 1919 fins al seu traspàs el 1971. Aquest llegat ha estat aplegat, catalogat i posat a l'abast dels estudiosos primer al que era el Museu de Vilafranca i ara al Centre de Documentació Vinseum de la mà del mateix Cuscó.

És clar que la labor de Josep Maideu a Vilafranca i en l'àmbit musical va molt més enllà d'això, com Cuscó ressegueix igualment en el llibre, però aquest corpus musical popular creiem que té un interès especial: és un dibuix, un mural molt complet de les nostres celebracions al voltant de sant Fèlix de fa un segle, com ho són les cançons infantils de la primera postguerra als patis dels col·legis de Sant Elies i de Santa Anna, tenint en compte que només en una d'aquestes escoles cantaven en català, al llibre hi trobareu també la lletra i música.

El volum consta de tres parts, d'entrada una breu biografia de Josep Maideu que para esment a les seves tres vocacions: l’eclesiàstica, la musical i la periodística. Tot seguit, en un estudi especialment interessant titulat "Del pensament estètic de Josep Maideu", Joan Cuscó hi ha resseguit un conjunt de textos de Maideu -transcrits en part- on es fa evident la seva visió de la música religiosa i litúrgica, textos que van ser escrits i publicats durant el seu període de màxima producció musical i projecció com a organista: les dècades del 1920 i del 1930. En el tercer capítol s'observa una petita part de les seves recerques etnomusicològiques, que tot plegat vindrien a rondar el miler d’obres, és la part centrada en la música popular i tradicional de Vilafranca i, de manera molt específica, en la Festa Major.

Hi ha, però, un apartat especial per a l'orgue, l'instrument que Maideu considera l'ànima de qualsevol temple i de la música litúrgica. És la seva fascinació per l'orgue que descobreix el 1919 en arribar a la vila, la desesperança de veure'l vist convertit en centres la nit del 6 d'octubre de 1934 i la necessitat de tornar a disposar d'aquest instrument ja en la primera postguerra. Ens diu Cuscó que el 13 de maig de 1941 l'orgue ja sonava, amb polèmica inclosa perquè hi havia qui creia que calia dedicar primer les aportacions econòmiques a altres aspectes del temple, el cert és, però, que l'orgue va ser un dels primers elements de la basílica que va estar a disposició.

En aquest entorn hi ha dues anècdotes que no vull deixar d'esmentar -una d'elles recollida en el llibre- i que mostren la personalitat eclèctica de Mn. Maideu. La primera és coneguda, la va explicar el seu protagonista, l'arquitecte Josep Brugal, llavors ben jove i aprenent d'orgue, deixeble de Mn. Maideu, qui l'octubre de 1943, amb motiu de la visita de l'ambaixador anglès a la primera Fira de la Vinya i el Vi, va rebre la comitiva en entrar al temple, encara en reconstrucció, amb l'himne britànic a tot volum. Eren els anys de la Segona Guerra Mundial i aquell mateix vespre el butlletí de notícies de la BBC va esmentar el detall, un detall que va suposar una generosa aportació econòmica de l'ambaixador a les obres de restauració de la basílica.

La segona la vam sentir explicar a Antoni Sabaté Mill, era el febrer de 1958 i la vilafranquina de naixement Glòria Lasso tornava a Vilafranca per veure els seus avis, amb els que s'havia criat. El tema va portar polèmica, mitja Vilafranca adorava la cantant que havia triomfat a París, l'altra mitja la considerava una dona de "vida poc edificant" que en deien llavors, i l'alcalde, Manuel Guilamany, li feia por una patinada, no sabia per quin cantó tirar ni si l'havia de rebre a la Casa de la Vila com una il·lustre. De manera que va demanar que primer portessin la cantant a Santa Maria, allí la va rebre Mn. Maideu a l'orgue amb l'Ave Maria de Schubert, composició de la qual Lasso n'interpretava una adaptació. Algú va córrer a informar del detall a l'alcalde Guilamany i aquest, comptant amb el "Nihil obstat" eclesiàstic de Mn. Maideu, la va rebre a la Casa de la Vila amb tots els honors.

Tornem, però, al llibre i deixem les anècdotes. Cuscó contextualitza el Maideu del seu temps que, conjuntament amb mossèn Manuel Trens i Ribas (1892-1976), conforma la imatge d’una època i del paper de l’església en la vida cultural i social del país i de Vilafranca. I també aprofita per remarcar l’àmbit de la música i dels seus autors vilafranquins, i situa Maideu com una peça imprescindible d'un trencadís en què hi ha també el pianista Ferran Via (1884-1970), la pianista i pedagoga Dolors Calvet (1907-1988) i el compositor i director Albert Galimany (1889-1973), entre altres.

Voldria remarcar que aquest llibre no és un simple aplec de solfes de Maideu. Després de les notes biogràfiques, en un apartat específic Joan Cuscó ha resseguit el que ell en diu el pensament estètic de Josep Maideu, és a dir la seva manera d'entendre l'art. D'acord amb es textos i treballs publicats pel mateix Maideu, que va excel·lir també com a divulgador i estudiós d'aspectes litúrgics. El seu pensament era que el cant és el que dona vida a la litúrgia, un temple sense orgue és un temple incapaç de fer viure la fe (sense ànima) i una litúrgia sense cant és morta o decadent. La música anima la fe i crea comunió, entre nosaltres i de nosaltres amb la divinitat. La tasca principal de l’organista és fer-ho possible, de manera que el pensament de Maideu parla del cant a l'església, de la música i els cants religiosos per al poble a la nostra terra,

Conceptes i opinions de Maideu han estat aplegats i sintetitzats en el llibre a partir de diverses publicacions i treballs literaris de la seva autoria que queden ressenyats en notes al peu en un treball acurat i fet amb tot detall que cal agrair i remarcar especialment. Així es comenten els plantejaments de Maideu sobre la Música i cants religiosos per al poble, a la nostra terra, el cant religiós pel poble, la música sagrada, el cant a l’església, el cant gregorià i la vida parroquial i els cants extra-litúrgics, l'espiritualització i el curiós tema dels canonges i beneficiats que no canten. En alguns moments ens sembla estar sentint Torras i Bages o el bisbe Morgades quan deia allò d'ensenyar el catecisme en català, per tal com Maideu insisteix que encara que l’esperit de l’Església sigui que es canti en la seva llengua pròpia, que és la llatina, permet que cada poble canti en sa llengua en aquells actes extra-litúrgics que la devoció dels fidels ha creat en el transcurs del temps amb l’aprovació de l’Església. En opinió de Maideu aquesta evolució aquí a Catalunya, no ha estat feina de poc temps ni de pocs sacrificis; s’ha de tenir en compte que aquest ressorgiment de restauració litúrgica ha estat paral·lel a un altre ressorgiment, i ultra els obstacles que s’han de vèncer en un moviment d’aquesta mena, el qual suposa un canvi tan radical de procediments, s’ha topat també amb l’oposició d’aquells, no pocs, que en tot hi veuen segones intencions, fins en les coses que s’imposen per raó natural. Cantant i resant en la llengua pròpia es procura que els fidels prenguin part activa en aquests actes i en treguin el major fruit; i això mai no ho aconseguirem com quan els nostres cants siguin fills de casa i estiguin animats per la nostra pròpia parla. Cal tenir en compte que es tracta de textos de les dècades del 1920 i 1930.

Un altre apartat és dedicat als treballs de recerca etnomusical que Josep Maideu va portar a terme al voltant del folklore al llarg de la seva vida, primer els treballs a Ripoll, després la col·laboració a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (començada el 1922 i finida el 1938) i, finalment, els treballs presentats a l’Instituto Español de Musicología (que va interessar-se i organitzar aquestes recerques entre els anys 1944 i 1960). Entre aquests hi ha tot el referent a les músiques de la Festa Major, ja sigui per portar a terme les Llibertats d’Orgue, durant la Novena de Sant Fèlix, com pel seu interès musicològic. Amb el títol "Muixigangues Vilafranquines" va iniciar aquesta labor l’any 1920 i la va anar completant fins a principis de la dècada del 1940, i era el que ell utilitzava per a fer les llibertats d’orgue. De les mans de Josep Maideu va passar a les del seu deixeble, i continuador en l’execució de dites Llibertats, l’advocat Lluís Mas Graells (1927-2009), qui, posteriorment, el va donar a Vinseum. Aquest i altres aplecs permeten a Cuscó resseguir molts aspectes de les festes majors de la Vilafranca d'ara fa un segle.

Finalment, aquest volum estudia el recull que feu Maideu de crits de carrer, de cançons i de cants religiosos, treballs que pertanyen a diferents concursos per als premis de l’Instituto Español de Musicología i d’ells és molt interessant veure’n la llengua amb què es feien els reclams comercials, els rituals als que pertanyen, els oficis que hi apareixen, les cançons i jocs infantils als patis de les escoles... així com els tocs de campanes.

I tot això amb un segon apartat documental que aplega les partitures, la majoria de dos moments, el 1920 i el 1942, però algunes de posteriors, de finals dels anys quaranta. Si la primera part ja és una joia d'informació, aquesta segona ha de fer les delícies d'aquells que saben llegir les solfes, fins a una quarantena de èces, i encara una vintena de crits, cançons i cants i un parell de tocs de campanes.

Comptat i debatut, aquest llibre és una autèntica joia i tenim la certesa que esdevindrà material de referència en els estudis de la festa i la societat vilafranquina del segle XX, una joia que hem d'agrair a Joan Cuscó que l'hagi fet possible, a les persones i organismes que hi han col·laborat a fer que sigui una realitat en una edició que, evidentment, fa els honors a la commemoració del mig segle del traspàs d'aquest capellà extraordinari que fou Josep Maideu. Moltes gràcies.