El Toni va venir fa un parell d'anys a viure al Penedès, a una residència on tenia altres familiars. Amb més de noranta anys, solter i sense altra família, va deixar el pis de Barcelona, va carregar els llibres i papers que havia anat acumulant, i es va instal·lar en un espai on se li oferien una colla de serveis que, a la seva edat i en les seves condicions, necessitava cada vegada més.
Va ser sempre un home de costums ben senzills. Ell no era de Barcelona sinó de l'Eixample, fins al punt que hi havia indrets de la capital catalana que no havia visitat mai. Era cristià, però d'aquells de parròquia, la que li pertocava d'acord amb el carrer on vivia, allí havia fet relació amb els diversos rectors i amb alguns d'ells es trobava periòdicament per parlar de política i de temes socials, sempre en l'entorn del catalanisme independentista i col·laborant econòmicament amb diverses entitats que atenien els més necessitats. Sempre va viure al barri, primer amb els seus pares i el seu germà gran, després tan sols ells, ambdós solters, i finalment en la solitud de la gran ciutat, allí tenia les botigues properes habituals de queviures, la biblioteca i el centre mèdic d'atenció primària, no necessitava gran cosa més.
Amb el seu germà van mantenir i promocionar una botiga de teixits a un dels carrers de l'Eixample des dels anys de postguerra, quan llençols, tovalloles i eixugamans o draps de cuina tenien bona sortida comercial. Amb el temps, el seu germà gran es va quedar a la botiga i el Toni -que havia estudiat peritatge tèxtil a l'Escola Industrial- va obrir una petita fàbrica a Granollers bàsicament dedicada a la confecció d'eixugamans i draps de cuina.
I així va passar la vida, de casa a la feina, fins que els anys i els canvis de costums van fer que la botiga i la fàbrica tanquessin portes i la jubilació li permetés centrar-se en l'estudi de la història de Catalunya, la seva gran passió. De tot plegat en van sortir pàgines i pàgines de notes que li permetien també l'estudi i la pràctica de la llengua catalana, la que mai no va poder aprendre a l'escola. Finalment, per consell d'un amic i amb el seu suport, va contactar amb una editorial i va publicar el volum "Catalunya ocupada. Crònica de segles d'espoli i usurpació", fins i tot es va fer un acte de presentació i es van vendre uns quants exemplars, a més dels que ell va obsequiar a alguns coneguts.
Incondicional de la lectura del diari, no el començava com fan altres per l'apartat de necrològiques, sinó pels mots encreuats i després les altres pàgines, més aviat fullejades per sobre, amb la desgana que provoquen tantes notícies d'un món esbojarrat. No deixava cap dia d'intentar fer els mots encreuats en català, un exercici que li permetia igualment el treball de l'idioma, i que va intentar no deixar tot i la malaltia inguarible que des de feia anys l'anava deteriorant físicament. Per descomptat, alguns dies aconseguia acabar el trencaclosques i altres no, però deia que ja coneixia els mots més habituals que emprava l'autor.
El dissabte al matí, després d'esmorzar, es va posar a fer els mots encreuats i allí el van trobar que acabava de traspassar.
Aquest podria ser un conte de Nadal, però és una crònica certa de la vida d'una persona com tantes altres n'hi ha en aquest món. Posats en la ficció, podria imaginar que havia completat l'entreteniment i tan sols li faltava una paraula: a l'horitzontal, quatre lletres: "etapa nova i definitiva" o, posem pel cas, "deixar de pagar impostos per a tota l'eternitat", i la paraula seria sempre "MORT". Com que aquest no és un conte això no va ser així, però hauria pogut ser.
Quan tornava de fer papers al tanatori les notícies de la ràdio comentaven que havia mort Llorenç Soldevila, l'amic d'Argentona al que havíem acompanyat per tal d'enllestir algunes pàgines vilafranquines de la seva "Geografia literària dels Països Catalans".
Va ser un dia de paraules que anaven cap al més enllà, justament allí on diuen que no cal pagar impostos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada