Presentació del llibre sobre el Circuit de Vilafranca

Presentació del llibre "El Circuit de Vilafranca. Cent anys d'oblit", de Lluís Hill Plans. Casal de Vilafranca 18 de febrer del 2022

Bon vespre.

Aquest acte d’avui és ple de significats, el fem al mateix saló teatre centenari que va veure com el 1921 es feia una representació teatral per a recollir fons de cara al tema que, com a mínim en principi, és el d’aquest llibre: les curses automobilístiques al Circuit de Vilafranca. Podem dir que la història ens agermana i ens reconcilia amb el passat. Es tracta d’un episodi de la nostra història, les curses del circuit de Vilafranca, que gairebé havia caigut en l’oblit i que en Lluís Hill ha volgut recuperar i des de fa anys porta a terme iniciatives com la proposta de col·locació d’un plafó explicatiu en diversos idiomes al punt on hi havia la recta de tribunes, i ha promogut documentals i notícies a la televisió. Embranzides que han permès a moltes persones redescobrir un passat ben interessant, una història de fa cent anys que ens ajuda a conèixer com era Vilafranca llavors i com era un món nou, el del motor, que ha esdevingut un dels elements de desenvolupament industrial mundial més destacats d’aquesta centúria.

L’autor del llibre, Lluís Hill Plans, es va dedicar professionalment a la banca, durant molts anys a Barcelona tot i ser fill de Vilafranca. Quan la jubilació li va permetre tornar a la vila i disposar de temps va ser quan es va començar a plantejar un conjunt de preguntes; tenir temps permet, per exemple, preguntar-se per les arrels, per la família, un tema que es pot enllestir amb els quatre noms i les professions dels besavis –allò dels vuit cognoms d’algunes pel·lícules- o anar molt més enllà, com vivien, com es va escampar la família, on anaven a mercat, i tantes altres qüestions.

Tot plegat des d’una base que costa molt de fer entendre a la gent jove, un exercici que sovint demana tenir més anys que neguits i els joves tenen, ja ho sabem, més neguits que anys. Una cosa i l’altra des de l’exercici de fer-se preguntes. Un bon dia, ho explica al text inicial del llibre, en Lluís va veure la reproducció del cartell d’una cursa internacional de cotxes -“voiturettes” en deien llavors perquè eren cotxes petits, només per a una o dues persones-, una cursa celebrada al Circuit de Vilafranca, els Monjos i la Múnia. Preguntar-se què havia estat allò, aquelles competicions de les quals no n’havia sentit a parlar mai, va ser l’inici d’aquest llibre que avui presentem. Cercar la poca informació que hi havia li va permetre copsar una colla de coses que d’entrada semblava que no es podien entendre: com és que gairebé no se’n parlava en l’actualitat? D’on va venir que es van fer a casa nostra? Com va ser que van acabar en cent anys d’oblit?

Aquest és el veritable sentit de la història: l’argumentació de la realitat que vivim. En aquestes pàgines no sols hi trobareu l’explicació a totes aquestes preguntes –amb una metàfora que és la descoberta de la tomba de Tutankamon- sinó també els arguments que ens expliquen, per exemple, que des de fa dècades a l’estat espanyol no hi hagi ni una sola marca automobilística de capital i tecnologia hispana.

De manera que aquest llibre que avui tenim a les mans és molt més que una crònica de les curses de tres anys, és un veritable retrat de la vila i el Penedès de fa un segle tota vegada que, com que no va trobar llibres de divulgació que entressin en el tema, en Lluís va decidir anar a les fonts primàries, i aquesta és una de les grans aportacions del seu treball. Va començar a remenar tota la premsa de l’època, la comarcal o local, i la de Barcelona i Madrid, i la internacional, que també en va parlar. Va recollir totes les cròniques i després va anar als llibres d’actes dels tres ajuntaments afectats –Vilafranca, Monjos i Castellví- per conèixer com es va coure el tema en l’àmbit de cada consistori, quins pros i contres hi van veure, quina col·laboració van aportar o deixar d’aportar.

Com era Vilafranca aquell 1921? Aquí descobrireu, en paraules i imatges, una capital que tenia 7.958 habitants una xifra que es multiplicava exponencialment si es tenia en compte la comarca i altres municipis de l’entorn que tenien la vila com a referència de mercat. Es vivia de la vinya i el vi, del seu comerç i dels serveis que s’oferien a pagesos i elaboradors, i no es comptava amb un teixit industrial destacat de manera que la principal activitat obrera era la dels boters. Bona part del pes econòmic venia del mercat, ous i aviram abastien mitja Catalunya i els botiguers feien amb el mercat del dissabte calaix per a tots la setmana.

Vilafranca entrava en els feliços anys vint en una situació econòmica incerta, la gran guerra europea havia acabat i amb ella havia baixat notablement l’exportació de vins a Europa. En contrapartida, la guerra del Marroc provocava una notable incertesa i malestar social. Igualment, la banca tenia problemes i vivia una situació difícil, tot i haver obert oficina a la vila la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis i haver-se fundat el Banc del Penedès, que poc després va fer suspensió de pagaments. Per a vilatans i forans obrien cada dia les seves portes set cafès, una dotzena i mitja de tavernes, dues cerveseries i tres fondes, a més d’alguns bordells. La vila també comptava amb dues sales d’espectacles -el Tívoli i el Bolet-, tres societats d’esbarjo amb local propi -Agrícol, Casino i Ateneu-, les úniques que tenien un espai dedicat a biblioteca, a més de la societat La Principal que acabava d’estrenar aquest Casal. Cada setmana, i amb divers color polític, veien la llum mitja dotzena de setmanaris -Acció, Avant, Fructidor, Les Quatre Barres, Lluitem!, Panadés Republicano-, i des del 1919, amb l’empenta de Mn. Manuel Trens la revista comarcal mensual Penedès.

Justament aquell octubre de 1921 Vilafranca es va haver d’espavilar i amb motiu de la cursa d’automòbils de la Penya Rhin al circuit de Vilafranca va anunciar que comptava amb dos hotels -el de la Fonda de la Rambla, Casa Agustí, a la rambla de Nostra Senyora i el del Centre a la rambla de Sant Francesc que regentava la família Mestres-, tres posades -la de Correus, la del Campanar o sigui cal Quel i la de Ca l’Anton-, i encara cinc restaurants. Com a complement l’acabat d’estrenar servei de banys públics a la Beneficència Vilafranquesa que s’havien inaugurat aquell estiu. S’anunciava també el servei de correus i telègrafs, i quatre garatges mecànics.

Des del 1918 ocupava l’alcaldia Pau Solsona Via que el 1922 la deixaria a les mans de l’arquitecte Santiago Güell. Al seu entorn un consistori amb ben divers color polític, des de la dreta catòlica, els lerrouxistes i els republicans radicals fins als regionalistes de la Lliga.

La Mancomunitat de Catalunya portava endavant el seu programa de realitzacions tot i que els veïns de Vilafranca havien rebutjat la construcció d’una biblioteca on ara hi ha encara la font dels Alls. Amb Enric Ràfols de diputat a l’organisme català i Josep Zulueta al Congrés de Madrid, la Mancomunitat treballava en temes tan diversos com la recuperació de la raça del gall del Penedès. De Madrid es va aconseguir una aportació econòmica que permetria arreglar el sol de les carreteres per on havia de transcórrer la competició automobilística, però aquell hivern i primavera del 1921 va ploure a desdir i els carrers de la vila feien possible enfangar-se fins als genolls.

1921 va ser un any especialment convuls amb bones i males notícies aplegades en pocs mesos. Al juliol, mentre seguia la guerra del Marroc, l’anomenat desastre d’Annual va marcar el paisatge de l’estiu i la mort de diversos soldats fills de famílies del Penedès va fer que es proposés circumscriure els actes de la Festa Major a les celebracions religioses a la basílica, però a la plaça de la Vila es van veure castells i no dels Xiquets de Valls i en un espai preparat una cursa de braus a benefici dels soldats d’Àfrica.

En contrapartida, Vilafranca va viure fets insòlits i mai vistos com la Primera Cursa Internacional d’Automòbils. La labor del polític de la Lliga Enric Ràfols, diputat a la Mancomunitat de Catalunya, va ser cabdal i la seva empenta rebé reconeixements i un dinar d’homenatge. El tema d’aquesta cursa, però, va anar acompanyat de polèmica municipal per tal com l’Ajuntament hi donava suport econòmic, però després no podia assumir altres despeses, aquest era el cas del material contra incendis que feia anys que es demanava i que es va resoldre aquell 1921 amb l’adquisició de cinquanta galledes i dos extintors.

Tot sembla indicar que la paraula «casal» agafava volada, així l’Escola Montessori -anomenada el Casal dels Nens- oferia a les instal·lacions al costat del parc Tívoli una renovada metodologia pedagògica, de manera que aquell setembre es van iniciar les classes no pas en aules tancades sinó als jardins del Tívoli, aules obertes a la natura. També poc després Mn. Albert Bonet Marrugat, vilafranquí, feia gestions per tal que pogués obrir portes a Vilafranca un Casal de la Dona que havia d’oferir activitats formatives femenines més enllà de l’edat escolar, tot i que la iniciativa no va reeixir. Per promocionar el català treballava també el Bloc Catalanista que tenia com a president Anfós Sans i n’era el secretari un jove Pere Mas i Perera, l’entitat començava a organitzar alguna excursió per la comarca.

Aquell 1921 Manuel Trens va començar a publicar a Acció les seves primeres “Estampes velles” que signava com Fra Romeu de la Cadireta, una obra literària que finalment esdevindria la seva magistral Vilafranca, senyora vila. Justament el març d’aquell any Trens havia estat nomenat consiliari del barceloní Cercle Artístic de Sant Lluc, un càrrec que amb anterioritat havia ocupat Josep Torras i Bages. El 8 de maig s’havia constituït a la vila el Cos de Portants del Sant Crist i a l’octubre es va fer la romeria a Montserrat. 

 Els que remenem papers vells tenim l’oportunitat en algun moment de trobar-nos amb algun exemple d’allò que s’anomena “crisi social”, un esdeveniment inesperat que afecta una col·lectivitat i que arriba de forma inesperada, una situació que transcendeix l’àmbit personal o familiar i que es desenvolupa en un procés de canvi que pot arribar a amenaçar l’estructura social existent. Una situació d’aquestes característiques crea una evident incertesa per tal com no resulta gens fàcil determinar-ne les conseqüències i fins pot arribar a ser tan profunda que esdevingui revolucionària.

L’arribada de les curses de la Penya Rhin a casa nostra va provocar una mena de crisi d’aquestes característiques. Com havia d’entomar aquell tema l’Ajuntament? Calia donar-li suport? Valia la pena fer-ho de manera entusiasta o sols tímidament? Calia fer gestions per tal que esdevingués un circuit permanent?

La situació era d’incertesa. L’assistència de milers de persones de públic era una oportunitat única per a promocionar el Penedès? I, en definitiva, la pregunta que calia fer-se era si el món del motor tindria futur i podria incidir en l’economia?

La solució més fàcil davant una situació com aquesta que arriba de manera insospitada és intentar nadar i guardar la roba que diem. Mirat des de la perspectiva d’ara es van equivocar i molt, aquelles tres curses podien d’haver encapçalat un canvi profund en l’economia i la promoció del Penedès, però la història, no ho oblidem, s’ha de situar en el context de la societat del moment. El que és lamentable, això sí, és que des del 1923 fins ara només hi hagi hagut cent anys d’oblit, com diu el títol del llibre, perquè aquest episodi de la nostra història forma part del patrimoni del Penedès, n’és un capítol històric important.

Tot això ho ha resseguit l’autor, en Lluís Hill, una feina ingent, gegantina, que trobareu en aquestes pàgines juntament amb un magnífic aplec fotogràfic –i aprofito el moment per agrair a Gràfiques Voisin Mateu i al seu equip tècnic la pacient labor de confecció del llibre i de recuperació i reproducció d’un seguit de fotografies que sovint no eren d’una qualitat extraordinària, però que han quedat esplèndides- tota aquesta labor, deia, fan que en Lluís, tot i no ser petit de carcanada, pugui ser qualificat de veritable formigueta de la història.

Una història local que sovint explica la història general, que ens explica d’on venim, com els esdeveniments han incidit sobre la nostra terra i els seus pobladors i que, evidentment, ens ajuda –més encara, ens és imprescindible- per entendre on som ara i cap a on anem. Un passat que és el nostre futur.

D’aquí que calgui agrair que els organismes i entitats locals hagin donat suport a la iniciativa d’aquesta edició amb actes com aquest d’avui, com l’exposició que el complementa i fins i tot el segell commemoratiu que s’ha fet.

Tant de bo aquesta iniciativa ens ajudi a fer-nos moltes més preguntes sobre el que ens envolta, des del nom del municipi o del nucli de població, fins al del carrer, els nostres avantpassats o allò que va succeir en aquests indrets fa anys.

Que així sigui. Moltes felicitats Lluís i aprofiteu que teniu l’autor aquí per tal que us signi un exemplar del llibre.

Moltes gràcies.