Ara que Pere Casanovas presenta una col·lecció de peces ceràmiques al Berger-Balaguer de Vilafranca recordem la presentació del seu llibre el 23 d’abril del 2007 a la seu del Consell Comarcal de l’alt Penedès amb motiu de la diada de Sant Jordi.
Benvolgut Pere, benvolguts amics.
Em demanen que us digui aquí quatre coses de l’obra narrativa d’un artista pintor i professor de matemàtiques. Vet aquí la primera sorpresa de descobrir la personalitat i la labor intel·lectual d’un penedesenc. Apuntem, per tant, d’entrada, que estem davant una personalitat marcadament complexa. En els anys que el Pere -i jo també- vam fer els estudis que llavors se’n deien secundaris hi havia, evidentment, els que eren “de ciències” que se’n deia i els que érem “de lletres”, amb una notable rivalitat entre uns i altres. Ara les coses han canviat i el poder de la tecnologia fa que tots els que no són “de ciències” sembla que no serveixin, que no servim, per gran cosa. Vet aquí que és després la vida la que s’encarrega de desmentir els tòpics i un professor de matemàtiques, amb llibres de matemàtiques publicats, ha d’acceptar la seva passió per la narrativa, i no pas per escriure alguna bestiesa sinó una peça narrativa com aquest “Laberint de Creta” que avui ens congrega aquí, una obra notable, guardonada amb el premi de narrativa Ciutat d’Eivissa de l’any passat i que, com el mateix autor reconeix, ha estat la primera que ha presentat a un certamen literari, és clar que, sigui o no el primer text que ha escrit, estem davant d’una obra madura i no pas un primer assaig d’aquells jovenets que es volen obrir pas en el panorama de les lletres de casa nostra.
La primera impressió d’aquest volum i el seu autor és la d’una voluntat de globalitat, entre la literatura, la geografia i el càlcul horari, d’un meridià a l’altre cada cop una història que, no ho oblidem, és obra de la imaginació d’un matemàtic que pinta quadres o d’un pintor que es guanya la vida ensenyant matemàtiques... Parlem d’una voluntat d’abastar la globalitat de les arts i les ciències –és sols una primera impressió- talment com un esperit del renaixement o un home del XVIII francès, portat per l’enciclopedisme.
Gresques a banda, el plantejament d’un volum de narracions a l’entorn de cada un dels meridians del planeta i els usos horaris comporta unes obligacions narratives que haurien pogut fer fracassar l’intent, condicionen unes narracions, cada una amb personatges diversos, tots ells en el nostre temps actual, en un entorn breu, però en tot cas narracions ben resoltes, generalment referides a fets quotidians, agradables o no però quotidians. Deixeu-me apuntar aquí que un dels temes de fons del llibre és –aquest és el gust que te’n queda en acabar la darrera pàgina del volum- un regust una mica agre, perquè la normalitat quotidiana de moltes de les petites històries que aquí s’expliquen se situa ben sovint en la maldat humana, petites històries sobre la maldat dels homes, però no com a resultat d’una situació extrema o un personatge obsessiu, sinó, malauradament, d’una maldat que forma part de la nostra vida quotidiana, d’aquí que pel que fa a bona part dels personatges no ens sigui possible parlar d’éssers lliures sinó de supervivents en un entorn que, com els meridians, ens condiciona a tots, la vida humana rera condicions que per a uns són de supervivència a la franja més baixa i per a altres de caire social i obligacions a la banda més alta. D’aquí el joc i la metàfora del títol, la vida com un veritable laberint del que difícilment és possible escapar, i d’aquí que al primer i al darrer capítol del llibre hi trobem personatges lliures que han aconseguit escapar i que troben, antítesis de la vida, justament aquest punt d’escapada a Creta, la mítica illa del laberint.
Amb una veu narrativa simple, habitualment en tercera persona, Pere Casanovas treballa sobre la voluntat de dibuixar un mosaic, no sé si simple o laberíntic en ell mateix, un mosaic globalitzat que en diríem ara, que demostra que l’espai del nostre planeta se’ns ha fet petit, a l’abast. Un espai de fets de la vida humana en espais diversos i entorns quotidians. Sempre però amb una voluntat global amb veus i fets diversos protagonitzats per persones senzilles.
De tot plegat en resulta una veritable feinada, abundant feina de documentació tècnica i geogràfica, tota vegada que no manquen dades ni indicacions concretes en cada espai i situació, amb noms i dades que demostren una ingent labor de documentació, no m’estranyaria que hagi estat anys treballant en detalls d’aquests textos, perquè el detallisme és una de les característiques més significades de la seva prosa i és un dels aspectes que la fan versemblant, creïble, possible, gairebé com un retrat de la realitat, una realitat que penso que la major part de vegades no ha conegut per experiència directa, però en la que sap situar-se.
A la vegada caldria remarcar que la narració breu té com a condicionant que no li permet entrar massa en la psicologia dels personatges, tot i que ho fa en alguns casos, com en el capítol 6 “Rita Pelayo”. Tampoc no s’interessa especialment per la descripció de l’entorn més enllà de les referències específicament tècniques, un entorn que derivaria de la desesperació de perdre un monument del segle XVIII com en el cas del capítol 7 “El fantasma viu del caporal Núñez” descripció que tampoc fa referència a la desesperació que suposem en els que són a fora i esperen veure aparèixer d’entre les runes als tècnics que hi han entrat i han vist com el terratrèmol els feia caure un monument al damunt.
No sé si és per la seva adscripció matemàtica –aprofito que soc “de lletres” per prendre venjança dels “de ciències”- però les narracions d’en Pere en aquest llibre són evidentment amb tendència a l’objectivitat, sense comentaris personals, disposat a narrar el fet més líric o la barbaritat més grandiosa, sense escarafalls, talment com un cronista d’un temps i un món. Sense moralines ni comentaris afegits a la cloenda, és el món que tomba i, evidentment, el que cal és que cadascú l’analitzi, el valori i en tregui les conseqüències que consideri més evidents. Aquí s’hauria de dir allò que el llibre no deixa indiferent a ningú, però aquest és un criteri en el que no crec, ni per aquest llibre ni per cap, contra el que diuen els poetes els llibres no fan la revolució, com els diners no fan la felicitat, però un i altre poden ajudar-hi, en el cas de la lletra impresa ajudar a desvetllar consciències sobre la realitat del nostre món, més enllà del nostre petit i benestant món de cada dia.
De manera que en la ruta formal el volum es basa en l’asèpsia de la crònica, però també en un evident domini de la llengua i, el que és més important, en el domini del ritme narratiu. Parlem d’una prosa gens enfarfagosa, amb una simplicitat que no cerca el lluïment formal sinó la transmissió de continguts, una prosa lleugera, puntual, sense vacil·lacions, i això, juntament amb el detallisme que abans apuntàvem, és el que fa possible la versemblança, la vida tal i com és, al capítol 10 amb l’execució de dos malfactors i al següent la d’una noia de vida lliure que ara té moltes factures per pagar. És clar que el tema podria donar per bastant més, sovint hi veiem una novel·la comprimida en set o vuit pàgines, però en el fons l que en Pere ens ofereix és l’essencialitat des del principi de la síntesi i la contenció, d’anar al veritable moll de l’os de cada història i cada situació, perquè cal remarcar que aquí no hi ha relats lleugers ni exercicis d’estil, a cada capítol una història, una vida, el batec d’una situació concreta i un moment sovint extrem en la vida d’una persona.
En definitiva, un d’aquells llibres que cal llegir, que, com hem dit, ofereix diversos nivells de visualització, amb reflexió o sense. Retrat de la vida que passa i que, com el món que tomba –tal i com ens sintetitza al darrer capítol- res no s’atura, passen els fets, passen les persones i el sol torna a sortir cada dia. Us n’aconsello una lectura pausada, no més d’un relat cada dia, potser al cloure la jornada i si, com sembla, la paraula de llibre de capçalera té un altre sentit i es refereix a aquell text que ens és sempre imprescindible, diguem-ne llibre de taula, un volum que, agre o dolç, ens convida a tastar la vida.
Felicitats Pere, moltes gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada