Record de Mn. Antonio Fernàndez
Publicat a "El 3 de Vuit" el gener del 2022
En el tràngol d’un traspàs tan sobtat i impensat com ha estat el de mossèn Antonio Fernàndez Garcia la passada setmana es fan presents imatges i records d’una persona molt apreciada de la que en plena maduresa encara n’esperàvem realitzacions pastorals i intel·lectuals molt importants. L’Antonio -que així l’havíem anomenat sempre des de l’apel·latiu familiar- va ser des dels anys d’infantesa i joventut a Sant Elies, i després a l’Institut, una persona d’una formalitat, una exigència i una tenacitat estricta, valors que en el decurs de la seva vida va unir als d’una constància impertorbable, sense que això no l’impedís ser una persona afable, que no s’oblidava mai de fer-nos una trucada el dia del nostre sant, que s’alegrava de tot cor les poques vegades que havíem coincidit aquests darrers anys o en acabar l’ofici de sant Fèlix el 30 d’agost, i sempre tenia un afable i discret somriure a la cara, tal com, malauradament, l’hem recordat aquests dies en les imatges que ens han arribat des dels mitjans de comunicació.
Persona de fe i convicció, sense fissures, crec que havíem de ser molts els que el teníem com a referent i model de fe cristiana. Però també era exemplar el seu remarcable rigor intel·lectual -del que en tenim referències directes- que el va portar a realitzar estudis d’econòmiques, de dret i finalment els de caràcter eclesiàstic que va concretar en la seva ordenació com a prevere i els seus estudis de doctorat a la Facultat de Dret Canònic de València, on després va exercir com a professor. Finalment va preparar el doctorat a la Universitat Pontifícia Lateranense de Roma amb una important tesi «La Iglesia católica en el Derecho internacional público» estudi especialment extens i complet que va defensar l’any 2014 i va rebre la puntuació «Summa cum laude (90’0/90)» del que la Pontificia Universitas Lateranensis en va publicar una versió abreujada amb el mateix títol (Roma 2015).
La seva vocació, però, ell assegurava que era en l’àmbit parroquial i així els darrers anys a Sant Boi de Llobregat, al costat de la seva labor en els tribunals eclesiàstics com a reconegut jurista. Ara ens venen presents les seves paraules en una entrevista publicada en aquestes mateixes pàgines quan va ser ordenat prevere, ens parlava de com la capacitat humana no sempre pot interpretar els designis divins, i és així com no podem explicar-nos l’absència de qui va ser per a nosaltres alumne, mestre, amic i exemple.
* * * * * * * * * * *
Record de Lluís Maria Udina
Publicat en versió una mica reduïda a "El 3 de Vuit" el febrer del 2022
Aquest febrer fa una dotzena d’anys que ens va deixar el bon amic Lluís Maria Udina Castell, el «Mia». Ens ho recorda un bon amic i no ens en sabem avenir de tot el temps transcorregut i el silenci -que no l’oblit- sobre una figura significada del Penedès del darrer terç del segle XX. Cronista de la Vilafranca del seu temps, esperit inquiet i afable, però d’una extrema discreció, no li agradava gens signar els seus treballs a la premsa local amb el seu nom, però les pàgines vilafranquines serven centenars de pàgines de la seva autoria.
Vaig conèixer el Mia Udina als anys setanta quan exercia de cap de redacció de «Penedès» i començava a emprar el català en la redacció d’alguns textos. A ell -i Pepe Ballester, mestre de tots plegats- li dec la bona acollida dels meus primers escrits en una època que no existien els ordinadors i tot es feia sobre paper. Vam compartir també rodes de premsa, plens municipals i activitats prou diverses tot aprenent de l’amic Udina la seva facilitat per trobar les petites notícies locals del dia a dia en el que llaors era periodisme de carrer, quan no hi havia ni emissores de ràdio ni televisió, ni per descomptat això que ara en diem xarxes socials. Les notícies eren al mercat, als carrers, a les botigues i Lluís M. Udina ho sabia tot i coneixia a tothom. Va col·laborar igualment en els altres mitjans de comunicació de la vila que van veure la llum a partir dels anys vuitanta portat per una passió vilafranquinista que ell escenificava en la seva excepcional col·lecció de fotografies, postals i documents impresos de la nostra població.
Regidor de l’Ajuntament, membre ben actiu del Museu de Vilafranca i de la seva junta directiva, potser un aspecte gairebé desconegut d’Udina és la seva iniciativa per a fer possible el llibre de Mn. Trens «Vilafranca senyora vila», aplec d’articles de l’il·lustre sacerdot publicats a la premsa local durant dècades, treballs que Udina va mecanografiar per tal que Trens, que s’hi resistia, els revisés i corregís. Als anys vuitanta, absent ja el sacerdot, Udina s’havia proposat una nova edició del mític llibre, però el seu humil projecte editorial -de nom «Brisamar»- no va resultar rendible i va caldre esperar uns anys més per tal que les edicions Vilatana el fessin possible.
A Lluís Maria Udina li devem però, un seguit de treballs, cròniques històriques de moments i indrets del Penedès contemporani, així a més d’alguns altres: «Entre el cel i la terra Foix» (1992), «La caserna de Vilafranca» (1994), «Vilafranca i la Rambla a la dècada dels anys 50» (1997), «Un segle i mig del Casino de Vilafranca» (2003), «El Tennis a Vilafranca» (2000), «Vilafranca a Montserrat. 75 anys del Cos de Portants del Sant Crist» (1997), o amb caràcter pòstum sobre l’estiueig a «Sant Salvador: bressol del Vendrell» (2015), totes elles importants aportacions per a conèixer i valorar una vila i un temps que no pot haver deixat Lluís Maria Udina en l’oblit de la història del nostre temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada