Publicat
a La
voz del Penedès el 7 de maig de 1977, quan tenia 22 anys.
L'estrena fa pocs dies de «L'esquella de la Torratxa», d'En Serafí Pitarra, i un interessant article aparegut a les planes del «Penedès» sobre les influències d'aquest autor i del vilafranquí Eduard Vidal i Valenciano en l'escena catalana han tornat a l'actualitat un dels moments més interessants de la cultura catalana: la renaixença, en la que algunes personalitats de la nostra Vila i d'altres penedesenques van desenrotllar un paper molt important. Justament, ara fa cent anys que un 6 de maig; de 1877 foren celebrats els Jocs Florals de Barcelona, presidí el jurat i llegí el discurs el general Antoni Ros de Olano, Àngel Guimerà guanyà els tres premis ordinaris, i Jacint Verdaguer va ser premiat pel seu poema èpic «L’Atlàntida», feia divuit anys que els Jocs Florals funcionaven des de la restauració l'any 1859 sota la presidència del patrici Milà i Fontanals.
Els primers antecedents de la renaixença els podem trobar en el grup de romàntics barcelonins -entre els que destaquen Ribot i Fontseré i el vilanoví Manuel de Cabanyes- que van obrir el primer camí pel ressorgir de la nostra cultura. Malgrat tot alguns autors van patir les indecisions del moment: Ribot i Fontseré un cop engegada la renaixença es va negar a escriure en català i se'n va anar a Madrid. Per una altra banda trobem a Carles Aribau i López Soler que al començar la dècada de 1820 treuen a la llum barcelonina el diari «El europeo», un fet especialment interessant, ja que de la mà d'aquests escriptors arriba a Espanya la novel·lística de Walter Scott. El scottísme valorava per sobre de tot la tradició, i els catalans recordaven els temps medievals en què eren senyors del Mediterrani; en aquest sentit la unitat hispànica va representar el reconeixement explícit de la caiguda del poder militar català, especialment marítim. No ens hem d’estranyar doncs de l’èxit de Walter Scott a casa nostra: els catalans veien en les seves obres l’enyorança de temps millors.
Aquest és, a la
manera de veure d'alguns estudiosos, un dels punts determinants del naixement
de la renaixença, ja que es va anar formant de
mica en mica una consciència col·lectiva de la nacionalitat, i ja sabem el que
tot això implica en
el camp de la cultura: valoració de la llengua, la literatura, la història
i tants d'altres fets que configuren la identitat catalana.
Arribem així a una de
les figures cabdals de tot aquest moviment:
Manuel Milà i Fontanals. Ben bé podem dir que
és el pare de la
renaixença. Rubió i Ors en el seu llibre «Noticia de la vida y escritos
de D. Manuel Milà» (1887), esmenta més de 150
treballs, escrits i composicions d'aquest il1ustre vilafranquí, que van des de
l'any 1834 fins al 1885, un any després de la seva mort. Milà és el patriarca del renaixement català, el cap visible del catalanisme literari, i
sobretot el restaurador dels Jocs Florals que tanta empenta van donar al ressorgiment
de la nostra terra en l'aspecte cultural. Però
la problemàtica de
Milà i Fontana és també complexa, si
per una banda sota el seu designi en els Jocs Florals fou establerta i mantinguda
l'absoluta unicitat idiomàtica del certamen, a la vegada que va començar la
important labor de folklorista, a la que hem d'agrair la conservació, entre
moltes altres, de la «Cançó de Sant Ramon»:
La Mare de Déu - un roser plantava
D'aquell gran roser - en nasqué una planta. Nasqué Sant Ramon - fill de Vilafranca...
Però per l’altre cantó va fer quasi tots els
seus escrits en castellà, probablement per una manca de visió històrica de tot el que la renaixença podia donar,
encara que molta de la seva obra poètica estiguí en català.
En aquesta línia no hem d'oblidar la figura del vilanoví Víctor Balaguer i
Cirera, advocat, literat i polític liberal,
que fou també una de les grans figures de la renaixença, a la que va aportar la
seva tasca com a poeta, historiador, novel·lista, periodista i dramaturg.
Potser el millor deixeble d'aquests penedesencs va
ser el seu compatrici Gaieta Vidal i
Valenciano, nascut a Vilafranca l'any 1834. Per no estirar-nos més fent esment
dels seus treballs i estudis direm solament que va presidir la barcelonina «Acadèmia
de Bones Lletres», i que la seva admirable tasca de folklorista seguia les línies
del mestre Milà i Fontanals.
La tasca dels folkloristes va ser especialment important, ja que per una banda s'aclaria i es valorava convenientment la creativitat popular i per l'altra es recollia una gran quantitat de material que estava condemnat a l'oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada