Notes de temàtica econòmica

Articles publicats l'any 2007 a la revista de la Unió Empresarial del Penedès.

El tren, una història amb dinàmica empresarial

El passat 21 de setembre s’inauguraven les XIX Jornades d’Estudis Penedesencs que com en anys anteriors organitza l’Institut d’Estudis Penedesencs. Enguany aquestes Jornades són dedicades al patrimoni –per una banda el de caràcter arquitectònic i industrial i per un altre cantó el patrimoni cultural tradicional-, amb la voluntat d’elaborar un marc de referència i un estat de la qüestió sobre el tema al Penedès històric, tenint en compte que la nostra terra es troba en un procés de canvi ben accelerat que ens fa pensar que en pocs anys moltes coses de casa nostra hauran canviat de manera ben significada.

Amb motiu de la inauguració es presentava un llibre i una exposició itinerant sobre “El ferrocarril al Penedès, més d’un segle de patrimoni” que hem elaborat conjuntament amb Joan Montserrat i Montsant i en la que es fa un recorregut per la història de les dues línies que travessen el Penedès i la influència que això ha tingut en l’activitat humana i específicament en l’activitat industrial i comercial. Aquesta és una realitat prou coneguda, tot i que molt poc estudiada, així a la línia del Penedès interior el cas de les empreses papereres de Gelida, les del cava a Sant Sadurní, el ciment als Monjos o la moderna producció de vidre a l’Arboç. El cas vilafraquí és de tots aquests el més  característic d’un desenvolupament comercial que tenia el ferrocarril com a peça bàsica de referència, d’aquí el mateix caràcter del carrer del Comerç, de nom prou explícit, i tots els magatzems de vi que en aquell entorn es van constituir en entrar el segle XX en el nucli central a Catalunya d’un comerç vitivinícola de primer ordre.

La vida al moll de les estacions, en bona part ara desapareguts, es corresponia amb la intensitat de la vida laboral de l’època i configura un ampli anecdotari de molts anys, però les empreses van trobar en aquest mitjà de comunicació que era el ferrocarril una base imprescindible per a l’activitat comercial. Va ser també en aquests anys que el pont del Carril, observat a la una del migdia, esdevenia l’escenari on es representava el somni mai acomplert d’una Vilafranca industrialitzada: era l’hora de dinar i totes de cop, les treballadores de les fàbriques de l’altra banda del pont feien camí cap a casa, talment una diària processó laica del proletariat femení.

El vell pont del Carril vilafranquí observat des del carrer del Comerç 

(Foto Arxiu Comarcal Alt Penedès. Fons de L’Abans. Jordi Mir).

La vella cimentera dels Monjos, a peu de vies 

(Foto Arxiu Comarcal Alt Penedès. Arxiu de la Imatge i el So)

La voluntat exportadora, més enllà dels “americanos”

El coneixement i l’estudi de la història econòmica i empresarial del nostre Penedès ens hauria de permetre, entre moltes altres coses, començar a entendre l’empenta exportadora que des de la nostra terra es va desenvolupar en el decurs dels darrers dos-cents cinquanta anys, especialment a l’entorn del vi i l’aiguardent. Sovint, però, de tot plegat ens n’ha arribat sols la imatge més popular, la de l’”indiano” o “americano” que marxava a l’altra banda de l’Atlàntic a fer fortuna i tornava al cap d’uns anys notablement enriquit; dels que no van tornar o dels que van tornar “sense un pa a la post” ningú no en feia esment, i encara els enriquits retornaven sovint amb una certa mala imatge pública, des de la consciència –certa o no- que havien fet fortuna amb activitats de poca valoració moral, especialment les relacionades amb el tràfic d’esclaus.

Potser ja és hora que comencem a recuperar i estudiar el que ens ha quedat de nombroses empreses del Penedès que van veure les terres americanes, amb Cuba com a eix central, com un mercat obert a l’exportació de vins i aiguardents. Ens referim a magatzemistes i elaboradors de derivats vínics que van establir filials en terres americanes. En aquest sentit sembla imprescindible poder recuperar el treball publicat per Antoni Martorell i Panyellas l’any 1901 de mans del Centre Catalanista de Vilafranca, un volum sobre la agricultura, la indústria i el comerç al Penedès que aplega una ingent quantitat de referències sobre empreses penedesenques que van obrir filials a l’altra banda de l’oceà i van portar a terme una activitat exportadora constant i assenyada. Certament, s’han publicat en els darrers anys importants estudis sobre la història vitivinícola de casa nostra, però l’estudi d’en Martorell té la virtut d’haver estat escrit sobre fons de referència directa, d’haver aplegat les referències dels seus mateixos protagonistes, sense oblidar que els Martorell van ser una de les més notables famílies d’hisendats del Penedès vuitcentista.

Un altre factor determinant de l’interès pel coneixement d’aquesta part de la nostra història és el fet que ben poques d’aquelles empreses han arribat als nostres dies. No ens ha d’estranyar, la vitivinicultura i el comerç a casa nostra han viscut sotragades històriques, des de la crisi de la fil·loxera, a la pèrdua de Cuba com a colònia de la corona hispana, fins arribar al comerç derivat de la primera guerra mundial, la història de la vinya i el vi a casa nostra és plena de moments joiosos i estones de neguit.

A l’hora de la veritat hi ha una part del coneixement del passat que té a veure amb l’esperit empresarial i la voluntat de cercar nous horitzons. Si de la història amb ultramar ens en queda sols la figura anecdòtica de l’”americano” ens serà molt difícil conèixer totes les perspectives de l’abans, i ja se sap que qui no coneix correctament el passat no pot entendre el present i difícilment pot mirar al futur amb prou solidesa d’arguments.

Barriques per a l’exportació als cellers Bosch-Güell, al vilafranquí carrer del Comerç.

Les dones al món laboral

La desaparició del Pont del Carril, ara convertit en una simple llosa sobre les vies del tren, ens ha portat el record d’aquells anys seixanta quan, especialment al punt de la una del migdia, a l’hora de dinar, tot el pont era una processó de treballadores de les fàbriques d’aquella banda (la Cinzano, la Cointreau, la Madofa, la Peyton...). La història –més aviat la petita història- de la mà d’obra femenina a Vilafranca i al Penedès encara ha de ser estudiat en profunditat però darrerament ha trobat una aportació interessant en el volum de Belén Moreno “Veus de dona II. El franquisme a l’Alt Penedès” editat per l’Ajuntament de Vilafranca.

Després del treball inicial dedicat als anys de la República i la guerra civil i la bona acollida que va tenir aquella primera aportació, Belén Moreno ens ofereix ara una passejada pels anys del franquisme en base a la mateixa estructura de treball: la memòria oral des de les veus anònimes d’un conjunt de quinze dones nascudes entre  1927 i 1948 que abasten una àmplia diversitat de situacions i àmbits socials. El resultat continua sent un volum coral, apreciable, de lectura acollidora, sense pretensions d’erudició però que permeten una aproximació àmplia al període. Com apunta l’autora en les línies inicials “...la manera com van sofrir o viure el franquisme són molt diverses: resignació, repressió, dolor, dificultats, misèria, treball, esperança, submissió, etcètera. Diferents mirades d’una sola realitat d’una mateixa comarca”.

En el propòsit inicial del treball hi continua havent la voluntat de lluitar contra el pas del temps, de fixar uns testimonis que el pas inexorable dels dies s’emportarà o submergirà en l’oblit. Parlem sovint de petits detalls o apreciacions personals que el temps tendeix a desdibuixar o confondre, però que en la seva fixació escrita suposen un excel·lent servei a la petita història quotidiana del període, que a l’hora de la veritat ve a ser la més nostra, la que ens queda més proper.

Potser per això s’agraeix  la cronologia històrica inicial entre 1938 i 1978, quatre dècades en el seu àmbit internacional i en el territori estatal, però igualment amb referències locals. La contextualització se situa en un ampli estudi introductori que repassa els antecedents i es refereix a temàtiques com la dona i el treball. A destacar igualment l’aplec de fotografies, en bona part inèdites referides als àmbits del treball femení.

Als anys quaranta, les treballadores de “la fàbrica de les fulles” (Hijos de Rogelio Rojo) 

en la celebració d’un dinar a la mateixa empresa.