Els
que ja tenim una edat encara havíem sentit parlar a casa d’algun familiar que
havia mort de la grip espanyola del 1918. El meu besavi Joan Torner Garriga va
ser un d’ells, de manera que el concepte grip anava associat a una malaltia
d’hivern que passàvem al llit, amb totes les prevencions perquè la cosa no es
compliqués. Després van venir les vacunes i els mestres –població de risc- érem
relativament partidaris de donar-nos-la cada any, tot i saber –i així ens ho
recordaven a l’hora de la punxada- que no era totalment efectiva i que el virus
mutava.
Ara
ens ha arribat una d’aquestes mutacions i ja tenim per arreu aquest Covid-19
-que hauríem d’anomenar la grip de paper per l’histèric consum d’aquest
producte que està fent la gent- que sembla disposat a posar en evidència com ha
canviat el tema sanitari en un segle, tot i que encara hi hagi brots epidèmics
nous i gairebé incontrolables com aquest Coronavirus d’ara.
La
pandèmia de grip del 1018 es calcula que va matar arreu del món entre 40 i 100
milions de persones entre 1918 i 1919 en un temps que la medicina no comptava
gairebé amb recursos, fins el punt que els virus encara no havien estat
descoberts i, per tant, no hi havia vacunes ni antivirals. La medicina
preventiva era a les beceroles i gairebé no hi havia altre sistema de prevenció
que les mesures d’higiene, llavors molt limitades i, evidentment, la quarantena
de les persones afectades.
A casa nostra
L’octubre
de 1905 el vilafranquí Carles Condis, metge titular de l’Ajuntament de
Vilafranca, donava a conèixer el seu Assaig
de topografia mèdica de Vilafranca del Penedès, un treball ben conegut però
que mai es va arribar a publicar complet, tot i la seva inclusió entre 1905 i
1906 a les pàgines del setmanari “Penadés Nou”. Aquest complet treball especifica
la situació sanitària de Vilafranca i comarca en els diversos aspectes i
concreta l’existència d’un únic centre hospitalari que tenia: “...quatre sales per a malats, tres per a
homes, amb nou llits una destinada de preferència als militars, altra amb vuit
llits per als paisans i la tercera amb sis llits destinada a malalties infeccioses
i contagioses. A la quarta sala, destinada a dones, hi ha vuit llits...”. És a
dir que l’hospital comarcal, el vell hospital del carrer de Sant Pere, tenia un
total de 30 llits sobre una població que a la comarca de l’Alt Penedès era de
prop de 40.000 persones, i no entrem en el greuge tan evident pel que fa a
l’atenció femenina. En tenien cura les monges carmelites Vedruna, amb tota la
bona voluntat i experiència que es vulgui.
Porta
de l’antic hospital comarcal
Resulta
evident que les atencions mèdiques més habituals es realitzaven en l’àmbit
familiar –d’aquí que els soldats de la caserna, sense família propera,
comptessin amb una sala específica a l’hospital- i en unes condicions prou
precàries, amb el suport d’institucions com les germanes Josefines, popularment
conegudes com a “monges de la vetlla”. Sense Seguretat Social ni sistema
sanitari públic, la beneficència feia el que podia, però resulta evident que ni
els coneixements mèdics ni els recursos tenien res a veure amb la situació
actual.
La font modernista de l’antic hospital comarcal
Certament,
la gent s’organitzava i el 1913 es va fundar la Beneficència Vilafranquina, que
subsistiria fins el 1969. Altres entitats van començar a comptar amb un sistema
voluntari de socors mutus, com és el cas del Coro del Penedès, l’Associació
Mutual de Dependents d’Escriptori o la Societat La Principal, entre altres a
Vilafranca. La mútua oferia atenció mèdica a l’associat i la seva família,
pagava una quantitat per cada dia de baixa laboral i també vetlla de malalts i
fins i tot podria cobrir alguns dels costos de l’enterrament. La primera que va
en aquesta línia és l’Associació de Socors Mutus creada el 1908 i aixoplugada
al Coro, a la que seguirien altres entitats mutualistes com la de Dependents
d’Escriptori fundada el 1910.
La Germanor
L’any
1928, Antoni Gallemí amb la col·laboració d’un grup de vilafranquins entre els
que hi ha el doctor Salvador Armendares funda la Germanor, entitat mutualista
que ofereix assistència mèdica i que es planteja igualment la construcció d’una
Clínica Comarcal del Penedès, projecte que no s’arribaria a realitzar mai tot i
disposar de terrenys a l’actual carrer de la Germanor, donats per Josep Masachs
Durich. Germanor va mantenir la seva activitat fins el 1973 que es va integrar
a la Mútua del Penedès, fundada també el 1928.
Ha
plogut molt, de manera torrencial diria, des d’aquella sanitat i assistència,
des de la manca de prevenció i de coneixements de fa cent anys al sistema
assistencial actual, però tot això que ara ens sembla tan habitual com és el
sistema d’urgències, els diversos tipus d’assistència mèdica. l’allitament en
un centre hospitalari públic, l’atenció domiciliària o els serveis de
rehabilitació, a banda de la baixa laboral, són el resultat d’un esforç humà i
econòmic extraordinari, inimaginable fa un segle, tot i que ens sembli normal i
ens hi hàgim acostumat, talment com ens hem acostumat a veure castells de gama
extra a la plaça i ja no ens semblen una cosa de l’altre món. Tan de bo la grip
de paper ens permeti tornar-los a veure aquest 30 d’agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada