Ningú no va assassinar Rita Barberà

Trobo a la biblioteca –la Torras i Bages de Vilafranca, no en tenim cap altra- entre les novetats novel·lesques  “L’any que vaig assassinar Rita Barberà” del mallorquí Sebastià Bennasar (AdiA. Calonge-Mallorca, 2019), una mostra més de la dèria que ara ha agafat a molts lectors per la novel·la negra. El volum és llegeix amb facilitat i amb el goig d’una prosa neta i contundent en les formes, amb un llenguatge popular i directe, com s’escau als narradors, un parell d’assassins que tenen feia per endavant.

Si el llenguatge és atractiu el contingut, però, et porta als temes de sempre: pinxos i meuques, camells i tractants d’armes, barris bruts i degradats –ses illes, Barcelona i València, per fer honor als Països Catalans- i personatges sense escrúpols, fatxendes amb molta boquilla que si alguna cosa saben fer bé és endrapar entrepans de llomello –al Penedès en diem llomillo- amb formatge i, per suposat, matar a ganivetades o amb rifle telescòpic i emportar-se una bona barqueta d’un port esportiu baleàric.

Però les dues veus narratives no ens expliquen res de l’assassinat de Rita Barberà, oficialment traspassada el 23 de novembre del 2016 d’una cirrosi hepàtica, una de les 10 persones involucrades en la trama Gurtel del Partit Popular que han tocat oficialment el pirandó amb els peus per endavant. Vet ací que el llibre no compleix pas amb el que promet a la coberta i del traspàs de la bona dona no ens en diu ni mitja paraula, un detall que em sap greu perquè la Barberà sempre em va semblar una dona físicament contundent i psicològicament ben plantada, una senyora amb molt de caràcter que, quan va ser el moment va saber tocar el pirandó.

Tinc la sospita, tot i que argumentalment sense fondament, que la nostra Rita ho va deixar tot arreglat i es va traslladar –d’amagat com es pot suposar- a la illa Felicité, a l’arxipèlag de les Seychelles, a l’Oceà Índic. En aquell paradís, i en concret al Ramos National Park sembla ser que hi tenen residència d’incògnit alguns dels il·lustres oficialment traspassats. Hi havia qui assegurava que –si no havien traspassat- allí feien vida feliç Marilyn Monroe, Elvis Presley, Humphrey Bogart, Ronald Reagan i també Margaret Teatcher, Gabriel García Márquez, Rafael Alberti i alguns il·lustres més de la nostra península que s’havien cansat ja de la vida pública de fama i honors. 

Com diu el nom de l’illa, aquella ha de ser una vida gairebé eterna de felicitat incògnita, evidentment sense entrepans de llomello amb formatge, mentre la resta ens conformem amb llegir novel·les de lladres i serenos com la de Sebastià Bennasar.

(Imatge Google Maps)