Nomenament de soci honorari del Casal Societat La Principal

Parlament del 22 de desembre del 2023 al Casal de Vilafranca amb motiu del nomenament com a soci honorífic del Casal, va glossar la biografia Lluís Hill Plans.

President, directiva, consultiva, casalistes.

Moltes gràcies per aquesta distinció que certament m'honora i em fa feliç, tot i que no crec que mereixi, però l'accepto perquè ve de casa, del Casal que és casa nostra on tantes vegades tots els que som aquí ens hi hem sentit així, com a casa. Accepto la distinció amb la condició, però, que no sigui un premi de jubilació, que algunes medalles el tenen aquest caràcter, quedi clar que jo encara soc a aquesta banda i, tot i que m'agradaria anar a veure i a parlar amb l'Assumpta Trens per preguntar-li coses del Casal, del seu pare i de les catànies, ja hi haurà temps i de moment encara tinc ganes de donar molta murga.

El reconeixement em porta, però, a fer memòria del temps passat, dels meus més de quaranta anys de casalista, i no pas per tradició familiar que l'avi -el Solé gros- era de la Cinegètica, al Casino. Però els que ja tenim una edat sabem que casar-se suposava fins fa uns quants anys una colla d'obligacions entre socials i culturals, per alguns també esportives, en el meu cas soci del Museu de Vilafranca, subscriptor de la premsa local i d'un diari, i també d'alguna entitat d'esbarjo com ho era la nostra, era d'obligació si un volia estar casat com Déu mana, de la mateixa manera que calia tenir una vaixella nova, encara per estrenar, cristalleria, coberteria, jocs de taula i jocs de llit, que llavors volia dir llençols, mantes i coixineres i ara crec que vol dir una altra cosa molt diferent.

Havia de ser el 1981 quan jo ja freqüentava la serra dels Bertran i Massanell, amb l'avi Massanell fent els seus "difumillos" i el Ton i el Jaume al peu del canó. Aquell espai immens, glaçat a l'hivern, era una veritable àgora castellera i s'hi feien, amb el també enyorat Gabi Martínez, unes tertúlies memorables i plenes de gresca, en especial els divendres al vespre, en passar l'escombra abans de tancar. Del Ton ja n'he deixat escrit algunes coses, tot i que mai seran prou per reconèixer qui fou el meu mestre en tants aspectes de cultura i història. El Jaume i el seu pare, ambdós presidents i socis honorífics d'aquesta casa, em parlaven del Casal, un espai per a mi bàsicament cinematogràfic que llavors visitava amb assiduïtat gairebé setmanal.

Tot plegat em va fer decidir a fer-me soci, li vaig dir al senyor Jaume Massanell i ell va tenir el detall de no fer constar el meu nom en el llistat de nous socis que es publicava a la revista "Casal", potser perquè jo ja hi col·laborava des que havia mort en Josep Maria Masachs. Poder publicar a les pàgines de "Casal" va ser un veritable honor si tenim en compte el llistat de personalitats de la cultura que col·laborava o hi havia col·laborat, des de Pere Mas i Perera des de Buenos Aires, a Josep Baltà Elias, Ramon Quer, Cisco Olivella, poemes del Ton Massanell, Ramona Via, Joan Esteve que també va ser president d'aquesta casa, records d'Antoni Massanell pare, Jaume Mercader-Miret, Josep Santacana Tusquelles, Ramon Folch i Camarassa, Albert Bastardes, el vilanoví Albert Virella o el mateix Jaume Massanell entre altres. I el que és més important, des del 1968 gairebé completament en català. Va ser una digna continuadora d'aquella "Revista del Casal de la Principal" dels anys de la Segona República que ja vam estudiar en un llibre conjunt amb en Ramon Arnabat.

Per acabar-ho d'arrodonir, l'agost del 1982 l'Ajuntament va concedir la medalla de la Vila a la Societat La Principal i el president, el senyor Jaume Massanell, em va pregar que fos jo qui fes el parlament de glosa de l'entitat, al saló de sessions de la Casa de la Vila, l'altre guardonat fou l'admirat Dr. Lluís Via Boada i en va glossar la personalitat el no menys admirat doctor Emili Giralt. Ja us podeu imaginar el que va suposar això per a un xicot de vint i tants anys.

La revista "Casal" és un dels patrimonis d'aquesta casa que caldria estudiar més a fons, primer la coordinava en Ramon Quer i després en Jaume Massanell. Hi vaig escriure durant prop de vint anys, en dues etapes, la segona a color, i abans de l'etapa actual, prou renovada i interessant, en la que també he pogut participar. Però el més important, a la meva manera de veure, és que aquesta tasca em va permetre resseguir i aprofundir en la història social de la Vilafranca del segle XX. Sense el Casal no es pot entendre la Vilafranca dels darrers 125 anys i, a més, d'una manera polièdrica, amb moltes cares que saben adaptar-se a les necessitats de cada moment del nostre teixit social, des del ball al teatre, de l'esport a la dansa i tantes altres, una d'elles la història del Penedès del nostre temps.

Aquest treball d'anys va ser també la base del llibre del Centenari, publicat el 2004 i en el que hi va tenir molt a veure en Salvador Casals, com el 2021 en el llibre del centenari del nostre teatre i encara més recentment el treball sobre la Cultura de la Dona en els anys de la Vilafranca republicana.

I en podríem estar parlant molta més estona, però ara no és el moment. Moltes gràcies per aquesta distinció, continuem treballant en el dia a dia, que és el que fa possible petites joies com les que ens està oferint avui la secció de ballet, i gaudint del nostre Casal i que sigui així durant molts i molts anys més.