Conte de Nadal

BON NADAL I ANY DE DÉU 2024!

El gall que no va anar a la fira

Negre, de plomatge tant llustrós com net, amb el clavellet a l'orella i la veu ben afinada, en Perico feia molts anys que era el gall d'aquella masia del Penedès. Per allí havia vist a passar galls i gallines de família, tots ells penedesencs, que més aviat d'hora que tard acabaven al mercat, al costat dels celebèrrims ous rossos, en altre temps segell exclusiu de pertinença a la vegueria, tot i que ara s'havien escampat per arreu tot arraconant els ous blancs de tota la vida.

En arribar Nadal els seus companys anaven a petar a la Fira del Gall on més d'una vegada havien estat seleccionats com els millors exemplars de raça, una distinció que no els lliurava, però, d'acabar servint de brou nadalenc i rostit a les taules de festa.

No era aquest el cas del Perico, ell era el gall de la masia, el titular de la casa. Era l'encarregat de fer llevar tot el corral amb els seus quecquerequec tan bon punt despuntava l'alba, estiu i hivern, i de nit deia que estava amatent no fos cas que la guineu o el llop volgués entrar al galliner; tot i que ell no n'havia vist mai cap sabia de pobles o masies que en portaven la referència al nom -Can Guineu, Cal Llopart, Cantallops, Viladellops... Si es donava el cas, en Perico també s'encarava amb algun gat ximplet que li buscava les pessigolles i era igualment el que vetllava que les gallines no s'atipessin massa de granet de raïm, el de la brisa escampada al costat de l'era, per tal com deia la mestressa que calia anar amb compte, que si en menjaven massa no ponien tants ous.

Vet aquí que en Perico era tot un símbol, la imatge orgullosa d'una hisenda del Penedès on s'aplegaven fins a quatre generacions de la família, i també les dels masovers, parcers i algun vell rabassaire, tots al voltant d'aquella partida. Uns i altres coneixien en Perico i el saludaven si el veien tombant al voltant de la casa i més de quatre vegades els contestava amb el seu orgullós quecquerequec. Però amb qui tenia un tracte especial era amb la Marieta, la pubilla del mas, que de ben joveneta havia agafat el costum d'anar-lo a veure i portar-li una amanida especial que ella mateixa havia après a fer de mans de l'àvia o un tronxo de col per tal que s'entretingués. Tots dos junts havien passat bones estones en una mena de diàleg en el qual la noieta pensava que el Perico l'entenia i ell, com a mínim, feia veure que comprenia tot el que ella explicava, una mena de confessions mútues.

Van passar els anys, la Marieta va marxar a estudiar a la capital i el Perico l'esperava cada dia convençut, com així va ser, que per Nadal tornaria a casa. Aquell any el dinar familiar, de taula ampla i ben peixida, es va encetar amb el tradicional brou, amb pilota, galets i espurnes d'aviram. Mai no se n'havia tastat en aquella casa un de tan bo, digne de merèixer les glosses de tots els que eren a taula.

.-Per cert, àvia -va exclamar la Marieta quan ja havia enllestit el seu bol- ni avui ni ahir no he vist el Perico...

.-Gall vell també fa bon caldo! Va pontificar la mestressa entre les rialles d'uns i altres.

.-Vols dir que...! Exclamà la noia obrint uns ulls com a taronges.

La Marieta no va poder acabar la frase, va arrencar a plorar i va marxar corrents cap a la cuina.

Des de llavors mai més no ha volgut tastar brou d'aviram.