Conferència pronunciada a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès el 20 d’octubre del 2022 dins del cicle "Patrimonis de paper".
Referir-nos a l'arxiu notarial de Vilafranca és parlar d'una de les joies del patrimoni del Penedès però que ha tingut una vida atzarosa. Parlem d'un dels arxius de protocols més important de Catalunya, després del de Barcelona, pel que fa a extensió en el temps i quantitat de volums. En sentit global, els fons notarials a nivell de tota Catalunya, es poden valorar en els volums publicats per la Fundació Noguera, bona part dels quals es poden trobar a la pàgina web de la fundació, i específicament els continguts de la Revista d’Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols (EHDAP) on hi ha, per exemple, un interessant treball d'Emili Giralt i Jordi Vidal publicat l'any 2003 sobre "notes" i "anyades" en els protocols de Vilafranca dels segles XIV al XVIII.
Els protocols notarials permeten entendre molts aspectes de la biografia dels nostres personatges, els Milà i Fontanals, posem pel cas, i els papers notarials del XIX són d'una riquesa de dades memorable. L'arxiu notarial vilafranquí conserva protocols des del 1344, segle XIV, fins al dia d'avui. Si ens centrem en el segle XIX, que és el més proper que tenim complet i obert a la consulta i estudi, direm que, d'acord amb el catàleg que va publicar el 1983 Antoni Jordà1, van treballar a Vilafranca 28 notaris, dels quals vuit havien iniciat la seva labor a finals del segle XVIII i altres dos van acabar la seva tasca professional a principis del segle XX. Això ja dona una idea del volum de documentació que van generar que, comptat així per sobre, s'acosta als 700 volums.
Pel que fa als aspectes formals, bona part dels volums són tan gruixuts que constitueixen una veritable tortura física per als tècnics, algun dels quals supera els 900 folis, és a dir les 1.800 pàgines, però si suposem una mitjana de 500 folis, o sigui 1.000 pàgines per volum, pels 700 volums que hem dit tindríem la bonica xifra de més de mig milió de pàgines, totes elles, per descomptat, escrites a mà, però aquí sí que no hi valen normes concretes, hi ha protocols de molt poc contingut que es resolen en un parell de folis, alguns amb lletra molt petita, i altres que necessiten més de 200 folis, com és el cas d'alguns inventaris de persones amb un patrimoni notable. Enquadernats en pergamí, amb paper de bona qualitat, direm que l'enquadernador treballava a cal notari i els documents no sortien d'aquell espai oficial.
Hi havia qui li agradava fer dibuixos o filigranes a les lletres cabdals per donar més patxoca. Pel que fa a les lletres aquestes varien segons el passant, segurament cada notaria tenia més d'un passant si ens atenim a les cal·ligrafies, algunes ben fàcils i entenedores, altres més difícils de llegir i interpretar, en alguna oportunitat la lletra és especialment petita i en algun altre cas de dimensions generoses, de manera que no hi ha un paràmetre fix i fins i tot s'intercalen diverses lletres en un mateix document.
Dues cal·ligrafies en un mateix protocol
Un altre tema interessant i curiós és el del timbre que ha de portar cada foli, on veiem que s'aprofitava qualsevol esdeveniment extraordinari per aplicar recàrrecs al paper timbrat que, en la mesura del possible, s'adaptava a les noves situacions del país, així en morir Ferran VII el 29 de setembre de 1833 l'arribada al tron d'Isabel II queda reflectida en el paper amb un afegit. Les situacions de guerra en aquell segle XIX de sovintejades bullangues i carlinades, o la de Cuba el 1898 també constaven en el paper timbrat dels notaris amb un recàrrec d'impost de guerra.
Timbrat de Ferran VII amb l'afegit de la reina Isabel II a la mort del seu pare
Cada notari treballava una mica a la seva manera, alguns només tenien el que en deien manuals, tot anava a cada volum dia a dia; altres, però, diversificaven d'acord amb el contingut: manuals on trobarem les compravendes, préstecs, hipoteques i execució d'impagaments, censos, cobraments de deutes o àpoques i cap a les darreries del segle comencem a trobar lletres protestades, en especial del senyor Pacià Amiguet que va tenir un dels primers bancs que hi va haver a la vila. En altres volums separats podem trobar els testaments, alguns en plica closa amb hòstia, o sigui lacre, i que el notari custodia sense obrir i no protocol·litza fins a la mort del testador; també trobem volums d'inventaris, i altres de capítols matrimonials. Alguns notaris tenen els índexs no sols a l'inici o al final del darrer volum de l'any, sinó també en un tom a banda que inclou diversos anys. Entre alguns detalls curiosos, hi havia notari -a Vilafranca sobretot Ignasi de Traver- que semblava mostrar un especial interès en deixar constància dels renoms i, si en tenia, indicava el de la persona que era objecte de l'acte jurídic, així coneixem gràcies al notari Traver el nom i cognoms de personatges penedesencs com "l'Arol", "el Basoreta", "el Batllet", "el Bigarrat" o "el Cigala", entre molts altres.
Sembla possible afirmar que el segle XIX és l'època gloriosa dels protocols notarials i no sols pel nombre de notaris i volums que hem esmentat, també pel fet que per primera vegada es comença a generalitzar la consciència de documentar jurídicament determinats actes i que gairebé tothom, i no només els de les classes socials més benestants, passa per cal notari com a mínim un cop a la vida; van desapareixent els testaments eclesiàstics, es regularitzen els béns, es protocol·litzen les terres i s’inscriuen i s’amiden les propietats. Tot i això, el costum de visitar el notari va costar, el registre de les propietats, per exemple, és un tema que sovint apareix de manera forçada quan intervé un fet inusual, impensat, com quan s'expropien llenques de terra pel pas del ferrocarril a la línia que travessa per Vilafranca a principis de la dècada del 1860, llavors són nombrosos els pagesos que van a cal notari i afirmen que no disposen de cap mena de document sobre la propietat d'aquella peça de terra, excepte la pacífica possessió que n'ha tingut la seva família des de temps immemorial.
A partir de la creació del Registre de la Propietat el 1861, sobre la base de les antigues comptadories d'hipoteques, el notari fa constar l'advertiment que s'ha fet a les parts de la necessitat d'inscriure aquella propietat al registre. A la llarga això repercutirà també en la regularització de les denominacions dels indrets i en aquest sentit els protocols són també una font extraordinària d'informació sobre la toponímia local. No tothom tenia, però, interès en regularitzar la seva situació, pot servir d'exemple el 1863 quan un propietari vilafranquí actua de fiador d'un préstec i posa com a garantia la hipoteca d'una casa al carrer de la Cort amb baixos, primer i segon pis de la que no en consta la mesura de la superfície total; tot i la conveniència, diu el notari, d’assenyalar-la ni que sigui aproximadament «han dejado sin embargo de hacerlo por las dificultades y gastos que les traería el averiguarlo».
En relació als protagonistes d'aquests protocols notarials, trobem primerament el tema de la llengua. La Llei del Notariat del 1862 especificava que aquesta havia de ser el castellà, però ben sovint el notari ha de fer constar que es llegeix el document en traducció al català per tal que els afectats el puguin entendre; per altra banda, quan es tracta de peces de terra sovint s'ha d'esmentar la partida i el paratge concret amb el topònim català perquè no n'hi ha d'altre.
Als protocols trobem moltes persones que no saben escriure, en especial les dones, fins i tot de famílies hisendades, de manera que un dels testimonis ha d'actuar i signar per ell o ella; altres signen amb una lletra tan insegura que només pot correspondre a una persona malalta o, i aquest sembla que era el cas més habitual, que no tenia habitud d'escriure.
Constància d'una persona que no sap escriure
Antoni Jordà Fernàndez. 1983. Catàleg de l'Arxiu Notarial de Vilafranca del Penedès. Fundació Noguera. Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada