Presentació llibre "Recull poètic" de Ramona Via

Volum publicat per l'Associació d'Escriptors del Prat de Llobregat Tinta Blava. Presentat el dia 4 d'abril a la sala Sara Kirchner de l'Agrícol.

En aquestes vigílies d’un sant Jordi que aviat semblarà sant Fermí per la riuada desfermada de publicacions que ens ve al damunt, cap alegria no ens podria ser més fervent als vells vilafranquins com aquest que us parla que saber que Ramona Via no s’ha oblidat i que a la seva vila adoptiva del Prat de Llobregat, a la que va dedicar tota la seva vida professional, han coincidit diverses iniciatives per a remarcar la trajectòria humana i literària d’aquell esperit net i pur, senzill i directe que va ser la Ramona Via.

La primera d’aquestes iniciatives és el llibre de poemes que avui ens aplega i l’altra és la que capitaneja en Josep Massaguer al voltant del conjunt de l’obra de la Ramona en l’àmbit dels estudiants d’ensenyament secundari. Més plaent encara perquè l’edició d’aquest “Recull poètic” no és una iniciativa institucional ni empresarial, sinó sorgida espontàniament de la societat civil, d’aquesta associació d’escriptors del Prat que es diu “Tinta blava” i que veig que publiqueu un volum cada any, ja m’imagino com li hauria agradat a la Ramona observar que l’esperit literari es manté viu a la seva vila, i encara més si hagués vist que la transcripció dels seus poemes la feia la seva filla Maria Teresa i la Lena que em suposo que és la seva neta.

Posats en notes joioses deixeu-me dir que l’edició és preciosa, acurada en la forma i l’estructuració del contingut, feta amb delicadesa, preciosa de coberta i a l’interior amb les fotografies de l’àlbum familiar i aquest paper amb un punt aspre que ens pot recordar una mica el paper d’estrassa, aquell de les paperines que la Ramona feia servir per a escriure les seves composicions poètiques i proses, perquè no en tenia d’altre, i que la seva germana m’explicava que amagava sota el matalàs. I posats a fer agrair-vos els detalls vilafranquins que té l’edició, alguns poemes de joventut i la dedicatòria de cloenda que el Prat de Llobregat ha volgut compartir amb Vilafranca del Penedès en aquesta primavera del 2022 del centenari del seu naixement. Moltes gràcies!

Diu Natàlia Ginzburg en el seu magnífic volum de proses “No has de preguntar-me mai”, novetat de l’editorial Àtic dels Llibres d’aquest sant Jordi (Ginzbourg i Ramona Via són contemporànies, l’escriptora italiana era cinc o sis anys més gran, però va morir a finals del 1991 i la Ramona a les primeries del 1992) que per a una escriptora o escriptor és important tenir bons interlocutors: “Aquestes persones ajuden l’escriptor a no sentir per ell mateix una simpatia cega o no sentir per ell mateix un menyspreu mortal. L’ajuden a defensar-se de les sensacions de desvariejar i delirar en solitari. El salven de les malalties que creixen i es multipliquen, com una vegetació estranya i trista, a l’ombra del seu esperit quan està sol”.

Si em volen permetre un acte d’insuportable vanitat els diré que en llegir això he pensat que potser jo vaig ser per a Ramona Via el seu interlocutor vilafranquí o penedesenc, no pas per molts anys, de finals dels vuitanta fins al 1992 de la seva mort i que aquest és l’únic motiu que justifica que jo sigui avui aquí parlant d’una persona a la qual vaig apreciar amb sincera estimació a la seva obra literària i, sobretot, a la seva trajectòria personal.

Ella estimava Vilafranca, però sabia que era la de la seva infantesa i primera joventut i que la tenia mitificada, de manera que necessitava un contrapunt, una veu que la fes tocar de peus a terra, és el mateix cas de Pere Grases o de Pere Mas i Perera en relació amb el vilafranquí Ramon Quer, perquè el seu altre interlocutor era Mn. Trens que vivia a Barcelona, tot i que remenava totes les cireres de la cultura vilafranquina.

La Ramona es va posar en contacte amb el Casal Societat La Principal perquè en aquells anys seixanta sabia que publicava una revista -“Casal”- només per als socis (no us penseu pocs, gairebé unes quatre-mil famílies en aquells anys) pràcticament tota en català i els va oferir la seva col·laboració amb articles que, amb la seva característica sensibilitat, parlaven de les coses del dia a dia, en total van ser més d’una seixantena, alguns aplegats en l’antologia del 1994. La Ramona m’havia confessat que li convenia escriure, que li anava molt bé després del tràngol personal i familiar que havia viscut en aquells anys. La relació amb el Casal de Vilafranca va ser a través del seu president Jaume Massanell i d’ell i del seu germà, el poeta i historiador, mestre i amic, Ton Massanell em va venir la relació. Un grapat de cartes i una trobada personal i familiar a Garriguella l’estiu del 1991 sense que m’arribés a imaginar que ja estava malalta i que ens deixaria pocs mesos després.

D’ella n’admirava els seus dos llibres i durant molts anys als meus alumnes que quart de secundària quan a l’àrea d’història arribaven a la guerra civil els explicava la situació a Vilafranca i els presentava el cas de la Ramona, com el de la Carme Juncosa i algunes altres vilafranquines, noietes de catorze o quinze anys, com les alumnes que m’escoltaven, a les que un dia els proposaven deixar els estudis, anar a fer uns cursets d’infermeria i passar a treballar a l’hospital de sang que hi havia aquí al costat, al Molí d’en Rovira. Això és “Nit de Reis” i aquella noia, de ben jove adobada per aquestes circumstàncies de la vida, no ens ha d’estranyar que la trobem després atenent parteres en les més miserables condicions en aquells anys de postguerra al Prat de Llobregat o ajudant noies que difícilment podien justificar el seu embaràs, en un temps en el qual les imposicions legals feien més evident encara el paper subsidiari de la dona.

Si entrem en el llibre que avui ens aplega aquí, hi descobrim un pròleg de l’autora que justifica la simplicitat dels poemes dels primers temps, que ella accepta deixar tal com estan per tal que no perdin la frescor i espontaneïtat d’aquella noieta adolescent, un exercici de senzillesa i de reconeixement de la vida, que era una de les característiques de Ramona Via. En el pròleg de l’edició Vicenç Tierra remarca que dels 96 poemes del llibre la major part són inèdits, l’Ignasi Riera encara no en va aplegar una dotzena a l’”Antologia” del 1994. Poesia confegida en el decurs de 52 anys que, com diu Tierra, són un aqüífer inesgotable, són el seu cor i la seva vida, que ens regala la seva afabilitat benevolent, la qualitat d’inspirar o merèixer amor.

Ramona Via pretenia, en la poesia i en les proses, deixar constància de les petites transformacions del seu món, cronista de la seva passió i la seva devoció per la seva família, la seva professió, la seva terra com escriu Vicenç Tierra al pròleg. El volum és estructurat en vuit blocs temàtics i en cada cas ordenats per anys de redacció, de temàtica amorosa des dels primers somnis de postguerra fins ben entrat els anys vuitanta, no sempre amb mètrica ben rimada tot i que s’hi deixa sentir el pes del sonet. Un altre bloc per als paisatges des de l’enyor pel poblet de les Cabanyes del que baixava cada matí en els anys de la guerra per anar a estudiar a l’institut de Vilafranca, amb espardenyes, les úniques sabates que tenia a la mà i en entrar a la vila les espardenyes amagades en un marge i les sabates als peus, i en la postguerra el maquillatge a les cames per tal que semblés -exigències del franquisme- que portava mitges, una obligació que no s’ajustava a les possibilitats de la butxaca de moltes noies com ella.

Al llibre, un bloc breu per a fantasies i somnis i un altre de fe, peces aquestes ja més de maduresa reflexiva. La família hi ha de tenir un pes, i en el seu cas evidentment la maternitat. El bloc de temàtica patriòtica ens mostra aquella noieta que dèiem, adobada en l’experiència directa de la guerra a la rereguarda, amb un salt fins als anys setanta quan la poesia patriòtica reprèn, allunyada del desencís de la guerra perduda que veiem en “Als vençuts” de la pg. 124. I encara mitja dotzena de Nadales i un bloc d’endreces amb les qual vol arribar a persones que, d’una manera o altra, han deixat empremta en la seva existència.

No hi vull afegir gairebé res més. La de Ramona Via és una poesia neta, directa, vital, sentida i viscuda, com ho és la seva prosa, sense floritures formals ni rebuscades imatges literàries. Ella no volia ser poeta ni escriptora, volia ser llevadora, com així ho va ser, però no podia prescindir de la literatura perquè considerava, ben encertadament crec jo, que havia de ser una petita cronista del seu temps i el seu món, del seu Penedès de joventut i del Prat de Llobregat que va marcar la seva vida. Narradora de les dones del seu temps i de la seva vida i la problemàtica, que aquesta els comportava creia que havia de donar fe del seu país en aquells anys d’història que ella va viure.

Moltes gràcies, Amics del Prat per aquesta magnífica iniciativa que ens retorna la memòria d’aquesta dona que tots encara sentim propera i vital en la seva poesia. Que així sigui per molts anys!