Història d'un rellotge

Publicat a El 3 de Vuit el 27 d’agost de 1993. Premi Sant Ramon de Penyafort de reportatge, any 1994

El Niu d'Art, l'Orfeó Vilafranquí, l'Esbart Coral, la Confraria del Sant Aliment... trenta anys d'art, música, cultura i gastronomia

Aturat o marcant encara els quarts i les hores, el rellotge de la sala Sant Ramon de Penyafort de la casa de la Vila -la que actualment s'anomena sala Pau Boada- resulta ser un dels personatges més excepcionals de la història vilafranquina del darrer segle. Impassible testimoni de les activitats d'una bona colla d'entitats vilafranquines. Furgant al seu tombant entre documentació diversa i testimonis personals -des dels que ens va deixar escrits Manuel Benach fins als de la vilafranquina Àngela Castany hem pogut resseguir aspectes d'una colla d'entitats que van tenir la seva seu al carrer de la Font, en concret al número 15, on encara ara unes arcades de caire gòtic i dos capitells d'animals músics ens recorden un temps farcit d'història i activitats.

En altre temps i en aquell indret vilafranquí les hores les marcava el rellotge que ara hi ha a l'Ajuntament. El van construir al darrer terç del segle passat i va passar a formar part del que va ser àmbit compartit del Niu d'Art, l'Esbart Coral i l'Orfeó Vilafranquí, probablement procedent del domicili particular d'una família vilafranquina. Després del 1939. quan les activitats desapareixen de l'històric edifici del carrer de la Font, el rellotge passa a la casa de la vila, segons alguns testimonis, mercès a les intercessions del patriarca vilafranquí Antoni Massanell i Casas.

El Niu d'Art

Al número 15 del carrer de la Font hi tenia la seva seu el Foment Autonomista; som a principis de la segona dècada del nostre segle i les idees dels radicals d'Alexandre Lerroux comencen a situar-se i a captar partidaris als centres comarcals catalans. Certament, la història de les entitats i partits polítics a Vilafranca en aquesta etapa històrica encara està per estudiar. Sabem, però, que el Foment Autonomista va donar aixopluc a entitats d'activitats culturals prou diverses sense que, ara com ara, sigui possible fixar els referents de lligam entre unes i altres.

El 1915 i com a resultat d'una tertúlia d'inquiets es crea el Niu d'Art que troba espai a la seu del Foment Autonomista; en realitat s'hi instal·la com una secció i utilitza el seu saló d'actes, convenientment decorat per en Josep Senabre, per celebrar-hi exposicions, conferències i tertúlies. La sala compta amb un foc a terra i es complementa amb l'esmentat rellotge, provinent del domicili particular d'una família vilafranquina, i diverses reproduccions en guix i a mida natural d'escultures clàssiques, potser amb la voluntat d'utilitzar-les per a les classes de dibuix al natural si, com estava projectat, s'hagués arribat a crear una escola municipal de belles arts, tema pel qual fins es va constituir una comissió mixta amb representants de l'Ajuntament i altres de l'entitat. Aquestes reproduccions escultòriques van rebre els comentaris irònics i punyents de mossèn Trens, un dels habituals de l'entitat, a la sèrie «Els clàssics hostes del Niu d" Art» on aquells personatges, el Moisès de Miquel Àngel, la Venus del Milo, etc. visiten Vilafranca. Aquestes proses van ser publicades el 1917 a les pàgines d" «Acció» però l'autor no en va acabar la sèrie, i aquesta ha estat recollida finalment al volum «Vilafranca, senyora vila i altres proses» (Vilatana 1990).

Fora d'això, el Niu va ser punt confluent de les ambicions museístiques i literàries d'una colla de vilafranquins que no es cansaven d'aplegar pedres velles i pintures contemporànies, un llegat que en part va arribar a esdevenir finalment patrimoni del Museu de Vilafranca, mentre que el rellotge, aneu a saber si a causa de la seva utilitat -els vestigis de la història són sempre d'una absoluta inutilitat pràctica-, va esdevenir propietat municipal.

Mentre, la història de l'entitat es dibuixa farcida d'alts i baixos, inestable, tot i que sembla que era la part més activa d'aquell Foment Autonomista. Els homes que li van donar volada, des del doctor Ricard Fortuny, l'Antoni Martorell o en Romà de Saavedra fins al mestre Francesc de Paula Bové, van veure com el 1923 el cop d'en Miguel Primo de Rivera tancava les portes del Foment i, en conseqüència, les del Niu d'Art i les altres entitats que allí hi tenien estatge.

Un parell d'anys després, i amb el suport de l'Esbart Coral i l'Orfeó Vilafranquí, aquelles sales van tomar a presentar activitat, sense que ens sigui possible afirmar si el Foment Autonomista tomava a exercir-hi, ni que fos amb una intensitat legal mínima legal, les seves activitats. Tot i això diversos documents fan constar que als anys trenta contractes com el de subministrament elèctric anaven encara a nom de l'entitat política. Van ser els anys de l'empenta a la celebració de la I Exposició d'Art del Penedès del 1926. El curs 1926-1927, una mica com a resultat d'aquella celebració al Col·legi de Sant Ramon, el Niu d'Art va acollir una humil escola d'art dirigida per Jaume Busquets. Tot i que la seva vida va ser efímera hi van passar joves promeses com en Lluís-Maria Güell que hi va exposar, o el xicot de cal Moy que hi va presentar una col·lecció de nus femenins, dels quals el públic vilafranquí més selecte assegurava que eren les criades de casa seva. Allí s'hi van sentir també diverses conferències entre les quals possiblement van destacar les de Josep-Francesc Ràfols, Manuel Trens i el 1929 la que hi pronuncià Josep-Maria de Sagarra, però aquesta ja és d'atribució conjunta amb l'Esbart Coral Orfeó, esbart i confraria.

A la segona dècada del nostre segle es va crear l'Orfeó Vilafranquí sota la direcció del mestre Bové; assegura Benach que allí hi van revelar les seves dots musicals Maria Bové, filla del mestre, com a violoncel·lista i Àfrica Lara, la filla gran del fotògraf, com a violinista. Pocs anys després, el 1919, es va crear l'Esbart Coral Catalunya Nova que inicialment dirigia el mestre vilafranquí Pau Valls. El que sembla clar és que el 1922 ambdues entitats, que havien patit moments d'eufòria i temporades d'inactivitat, van agermanar els seus esforços sota la direcció del Mestre Bové i van esdevenir oficialment l'Agrupació Musical de Vilafranca, tot i que al carrer continuaven essent l'Esbart Coral i l'Orfeó.

No sabem si va ser en aquests moments o més tard que es van traslladar a la seu del Foment Autonomista i del Niu d'Art, és a dir, al número 15 del carrer de la Font. El cert és que allí les trobarem fent classes de solfeig i organitzant actes d'homenatge, lectures poètiques i concerts com el que el 1926 van fer al saló d'actes del Casal, una activitat constant que arribarà fins i tot als anys de la guerra. Entre els homes de l'entitat hi trobem l'Antoni Massanell, en Guitart, en Joan Castany, en Cuc, el Rovira de cal Vicentó, en Pallejà i l'Esteve de les gasoses.

Esbart i Orfeó eren organitzats en secció d'homes, de dones i infantil, sempre sota la direcció del Mestre Bové. A més dels diversos concerts, actuacions i sortides que realitzaven, els dos moments de més relleu de 1'any a l'entitat eren els de Carnestoltes i les Caramelles, aquestes a càrrec del cor d'homes.

Al primer pis de l'immoble hi havia el cafè, que atenia en Jepet cada dia a partir de les sis de la tarda; també s'hi feia ball en determinats moments de l'any i encara hi ha qui recorda ei caire familiar, i lluït a la vegada, que tenien les celebracions. Posats a acollir les activitats més diverses, també va ser allí que va iniciar els assaigs la famosa Orquestrina Royaltie; la formació que va debutar cl 1930 al Casino era la dels Berdier, Bertran, Ferrer, Ramon Evaristo, Nutó i el Pepito Colomer. L'activitat de la ballaruga va perdurar amb eufòria i durant bona part del temps de la guerra s'hi va fer ball cada vespre. Tot i que el local fins i tot va acollir alguna temporada el Centre Excursionista Vilafranquí, l'entitat popular més curiosa que allí es va constituir va ser la Confraria del Sant Aliment, una creació atribuïda en bona part a les qualitats culinàries de l'Esteve de les gasoses. S'aprofitava la cuina del local i les aportacions de la natura com les granotes o els cargols quan plovia; allí la colla d'amics havia gaudit d'uns àpats memorables que presidia un cullerot de dimensions ostentoses, el símbol del sant aliment.

Un detall més d'aquest capítol entrebancat i divers de les entitats vilafranquines, sempre sota l'atenta remarca del rellotge.