El document fotogràfic, dialèctica o testimoniatge

 Publicat per Josep Maria Llantet a la revista "del Penedès" de l'Institut d'Estudis Penedesencs, n. 14. Primavera 2007.

La coincidència en els darrers mesos de la publicació del primer volum d'una col·lecció que s'anuncia com "Els nostres fotògrafs", volum que aplega imatges de Ramir Horro de la segona meitat del segle XX (1), de la descoberta i exposició a l'Arboç de l'àlbum fotogràfic de Bell Esguard fins ara desconegut (2), i encara amb el complement de la troballa d'un conjunt d'imatges de Robert Capa sobre els darrers dies de la guerra civil al Penedès (3), ens permet una línia de reflexió sobre el sentit i l'aportació del document fotogràfic en l'espai històric -sense defugir las seva dimensió artística- justament ara que tira endavant amb bona empenta el projecte "Tots els noms" de recuperació de la memòria històrica.

La presentació al Museu Nacional d'Art de Catalunya de la mostra "Mirades paral·leles. La fotografia realista a Itàlia i Espanya" entre el juny i el setembre del 2006 va tornar a permetre interessants aportacions al debat sobre el sentit del document fotogràfic en l'espai històric del segle XX. En concret la fotografia des de l'espai dels plantejaments neorealistes en un temps en el que calia subratllar la realitat sense artifici, tot extraient-la del seu context i presentant les imatges com a una denúncia (4).

En definitiva, el tema ofereix una interessant perspectiva de debat teòric després de les experiències editorials de la darrera dècada(5) en les que semblava clara la voluntat de mantenir una dialèctica basada en la imatge com a crònica d'una realitat històrica, allò que Manuel Vázquez Montalban anomenava "la memòria dels vençuts", potser perquè encara semblava que ens continuava fent servei el vell concepte que anomenàvem materialisme històric, des del principi que la imatge no aconsegueix explicar-se a ella mateixa i ens ofereix aportacions històriques en la mesura que esdevé complementada amb la corresponent contextualització temporal, en algun cas com el de Carles Querol amb un farciment de matitzacions complexes i potser fins i tot excessives.

La dialèctica en definitiva es podia situar en la imatge que es justifica com una història d'artistes o la que es considera una història d'imatges (6) i des d'aquí podem anar a concepcions del sentit de la fotografia que van de l'anomenat realisme social al realisme poètic, al neorealisme o a la nova avantguarda. El debat entre art i realitat és especialment evident en l'anàlisi de treballs fotogràfics com els d'Adolf Lara i així ho ha remarcat recentment Jesús Castillo: "La visió ciutadana d'un fotògraf esdevé quasi com la d'un confessor darrera la reixa de la màquina de la veritat eclesiàstica [...] configura un planetari penedesenc, percentualment rigorós, informalment estètic i tipològicament previsible [...](7).

La referència a la història des de la imatge no pot ser més evident en el cas de Robert Capa, com escriuen Oriol i Carles Querol al pròleg del catàleg de l’exposuició Capa, aquí que ells han comissariat. “[...] recuperar moltes fotografies, que actualment ens permeten tenir una panoràmica completa del conflicte i ens ajuden a entendre millor els tràgics edevenemients del periode de guerra”(8). La perspectiva de apa és en definitiva la que van definir els seus companys Henry Cartier-Bresson, André Kertész, Brassaï i Bill Brand com “l’instant únic”, el de la “imatge esdeveniment” que pot recollir el fluir de la vida, l’instant amb tota la seva capacitat d’esdevenir reportatge (9).

Els amics Rafael Mestres i Miquel Galmés, però, no semblen disposats a mantenir aquest sentit de la dialèctica fotogràfica i -llevat d'alguna sorpresa editorial complementària que desconeixem- han donat a l'edició de les imatges de Ramir Horro un tractament purament testimonial, com si l'evident grisor de la postguerra que durant dècades va recollir la Leica del fotògraf vilanoví, no permetés una dialèctica complementària, una crònica d'un temps que, ens agradi o no, és tan nostre com els que el van precedir o els que van venir a partir de la mort del dictador el 1975. La que s'ha anomenat crònica dels fotògrafs dels anys cinquanta, observadors d'un món camperol -i pescador, podríem afegir en dimensió vilanovina- en decadència i, a la vegada, un dels primers fotògrafs urbans moderns (10). Fins a quin punt poder ubicar el fotògraf de Vilanova en aquest espai?

Hi ha imatges de Ramir Horro, com la mateixa que il·lustra la portada del llibre o les fotografies de grup dels vells pescadors de les pàgines 36 i 37, que en el seu testimoniatge específic podrien ser mereixedores d'una glosa esplèndida, amb aquell lirisme que sembla disposat a acceptar l'espiritualitat literària. És en aquesta línia que podem situar allò que Barthes en deia els tres nivells fotogràfics: l’informagtiu, el simbòlic i el nivell de l’inefable, el d’allò que dona a la fotografia la seva capacitat per a commoure(11). En l’edició d’Horro, però, no han rebut altre tractament que l'exercici estrictament artístic, de nuda sensibilitat. És aquest un criteri que no compartim, en especial si Mestres i Galmés pretenen fer una aportació a la bibliografia historiogràfica vilanovina i penedesenca. Si, en una altra perspectiva, intenten iniciar amb aquest volum una col·lecció dedicada a la creativitat artística en la fotografia potser no han triat el millor creador -i prou de bons que n'ha tingut i en té la capital del Garraf. Volem entendre que Ramir Horro era un cronista, d'aquí que resulti impossible la síntesi dialèctica d'aquest volum, la d'un cronista sense crònica.

La recuperació de les Fires de Maig o dels Enamorats de Vilafranca del Penedès a partir de 1957, en la línia del desarrollisme franquista d’aquells anys, va imposar la necessitat de complementar la mostra comercial amb alguns actes de caire comarcalista, la inauguració de la mostra firal –amb la corresponent benedicció a càrrec del senyor Degà-, complementada amb un pregó i parlaments oficials, es va acompanyar d’una trobada d’alcaldes de la comarca (un canvi d’impressions sense cap programa ni temari sobre la taula, ni tampoc, evidentment, cap mena de capacitat decisòria comarcal) i amb caire més festiu l’elecció de la miss del Penedès, d’entre les noies representants dels diversos municipis.

Posats en el farciment les “agraciades senyoretes” arribaven a la Casa de la Vila, on es procedia a la proclamació de la representant del Penedès durant l’any –com es pot suposar sense cap altra conseqüència més enllà dels dies de les Fires. L’any de la imatge les noies van arribar a la casa de la Vila entaforades com podien en uns biscuters. Mantenien l’ordre els policies municipals José Maria Niño Hortelano i el cap d’aquest servei Eustaquio Parrilla Moreno, al balcó de l’Ajuntament la comissió de Fires amb l’alcalde, Manuel Guilamany. ( Imatge del CD José Luís Delgado Tobalina, amb la col·laboració de Joan Solé i Bordes Història gràfica de la Policia Municipal. Vilafranca del Penedès 2004.)

(1) Ramir Horo i López. Col. Els nostres fotògrafs, 1. Ed. Arxiu Comarcal del Garraf. Vilanova i la Geltrú 2006

(2) Exposició "Album fotogràfic de Bell Esguard" L'Arboç. Festa Major del 2006. Organitzat per L'Arboç Activa't.

(3) Exposició Capa, aquí Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil Espanyola, Consells Comarcals de l’Alt i el baix Penedès 2006, 2007, amb el catàleg de l’exposició Robert capa Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil Espanyola. Ed. Andana. Vilafranca 2006. També Carles Querol i Rovira Tragèdia republicana al Penedès, a "El 3 de Vuit", 25 d'agost del 2006 i Oriol Querol i Ferré i Carles Querol i Rovira Capa, aquí, a “El 3 de Vuit”, 29 de desembre del 2006.

(4) David Balsells La fotografia (neo)realista a Itàlia i Espanya. Pg. 18., al volum Mirades paral.leles Ed. MNAC. Juny 2006.

(5) Esmentem, entre altres, el plantejament coincident que podem trobar a VV.AA. Vilafranca ahir. Imatges d'un segle (Vilafranca 1992); Joan Bosch i Joan Solé, Aquella Festa Major vilafranquina (Vilafranca 1999); VV.AA. 100 referents gràfics històrics del segle XX al Penedès (Vilafranca 2000); Joan Solé i Bordes, Societat la Principal (1904-2004) Llibre del Centenari, (Vilafranca 2004); i fins i tot en el seu plantejament general a Josep Anton Barnaus, L'abans. Vilafranca del Penedès. Recull gràfic 1862-1965 (Vilafranca 200).

(6) I. Jeffrey. Fotografía. Crisis de historia. Ed. Actar. barcelona 2002. Pg. 26.

(7) Jesús Castillo L'estela dels vitralls, retrat d'un retratista, a Diónysos núm. 8, 9. Museu de Vilafranca. Estiu 2005. Pg. 33.

(8) Robert Capa Tragèdia republicana... Pg. 6,7.

(9) El concepte l’analitza Walter Benjamin a la seva Breu història de la fotografia. 1931.

(10)Juan Manuel Bonet. Tornant sobre els cinquanta.Pg. 35., al volum Mirades paral.leles Ed. MNAC. Juny 2006.

(11) la teoria dels nivells fotogràfics la desenvolupa Roland barthes a La chambre claire. Note sur la photographie. 1980