Reviso amb especial atenció la nova edició del mític “Crònica d’una ciutat” de Pandelís Prevelakis, en la versió nova (o revisada) d’Eusebi Ayensa (Univers, Barcelona 2021), la prosa rica i noble que ens parla de la seva ciutat natal, Réthimno, a l’illa de Creta. Descripció, notes d’història i tocs orientals, amb un llenguatge net, un pèl abarrocat, enamorat de la seva petita pàtria.
Em pregunto llavors si la nostra terra no ha de tenir racons com els que descriu Prevelakis, a mig camí entre les notes mediterrànies i les més pròpiament orientals. Sembla, però, que fa segles que no entrem en aquestes consideracions i que el desig irreverent d’atendre el progrés ens ha portat, com a mínim des del noucentisme, a entestar-nos a mirar cap a dalt, en emmirallar-nos en l’Europa nòrdica, en el nord enllà d’Espriu. Un camí que ens ha portat guanys culturals, però sempre ens ha deixat en un segon pla, sense una personalitat prou específica.
I tot d’una (pàgina 91) em trobo amb aquestes línies:
...I és que d’alguna manera -maleïda sigui la vida!- la sort de la ciutat era com la d’aquell vaixell, perquè també a ella la van desmantellar els seus propis habitants i la van deixar morir sense moure un dit. La soledat s’estenia al seu voltant, la sorra l’assetjava per tots costats i la xuclava sense que ningú vingués a ajudar-la. La ciutat va veure en aquest vaixell perdut injustament el seu propi destí i, com més hi pensava, més li venia al cap el seu record, confós ara ja un amb l’altre en un indissoluble dolor, perquè la gent dissortada viu només per recordar, menja del passat i pel passat es deixa devorar.
Heus ací una descripció aplicable a aquella Vilafranca de fa cent anys, aquella senyora vila de Mn. Trens desmantellada pels seus propis habitants, perduda entre la dèria de la vinya, del vi i dels guanys econòmics, un neguit vitivinícola que assetjava la població per tots costats. Una vila que fou senyora -aquella de fa un segle, que no arribava als vuit mil habitants, on tothom es coneixia i la comarca la tenia com a referència- i que hem deixat morir mentre els dissortats vivim encara de recordar, mengem del passat, d’allò que va ser i pel passat ens deixem devorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada