Vilafranca fa cent anys (I)

 Conferència pronunciada a les Aules d'Extensió Universitària de la Gent Gran el dia 13 de gener del 2000

 Durant el segle XIX la societat catalana es va trobar sotmesa com mai a profundes transformacions de tota mena, canvis en les seves estructures socials i econòmiques i fins en la configuració del país, en base sovint a situacions de guerra, de revolta o d'alçament d'un o altre caire. Aquest conjunt de fets van incidir fortament en les nostres indrets, des de sempre terres de pas i cruïlla de camins, a la vegada que s'hi van deixar sentir també condicionants agraris com la crisi de la fil.loxera; tots ells aspectes que van determinar la configuració del Penedès que ha arribat fins els nostres dies.

 Com era aquella Vilafranca o la de fa ara cent anys, en entrar el 1900?

 D'entrada és una vila que canvia, que es configura urbanísticament, que defineix els barris i els nous eixos de comunicacions, Mn. Trens diu que estira braços i cames.

El 1834 hi havia 860 edificis i 5.526 ànimes

el 1872 hi havia 1.120 edificis i 7.000 ànimes

el 1888 hi havia 1.860 edificis i 8.262 ànimes

el  1905 hi havia 2.000 edificis i només 7.944 ànimes, d'aquests uns 1.800 eren dins del nucli urbà de la població amb un promig de 4'25 persones per casa, a fora del nucli de població hi havia en el terme  municipal poc més de 50 cases.

Que havia determinat aquesta davallada: la crisi de la fil.loxera, la guerra de Cuba, l'emigració a ultramar, etc.

 Entre les malalties que més preocupen hi ha la tuberculosi, i es parla de millorar la reducció de la humitat amb bones xarxes de clavegueram i la desaparició dels pous negres, però és que bona part de les malalties eren també d'origen reumàtic. Després hi havia alguns flagells com el còlera que el 1854 va venir de Barcelona, com explica Alagret, però sabem de passes que ara ens semblen impensables, per només esmentar el final de segle: la verola el 1897 i 1901, el tifus el 1899 i 1903, el xarampió el 1900 i 1903, la grip el 1896 i el 1900, la diftèria també aquest any 1900.

 L'hospital esperava que a la planta baixa s'habilités una sala per hidroteràpia que no sé si va arribar mai a funcionar. Al primer pis hi havia quatre sales per malalts, d'aquestes 3 eren per a homes i una per a dones. les d'homes eren, una de 9 llits preferents per militars, la segona amb 8 llits per als anomenats "paisanos" i la tercera amb 6 llits per a malalties infeccioses o contagioses, la quarta sala era la de dones, amb 8 llits. Hi havia tres excusats al fons del passadís: un per a homes, un altre per a dones, i el tercer per a les tres monges carmelites que cuidaven del servei de l'hospital, amb alguns auxiliars. També hi havia una habitació per les visites del metge, les habitacions de les monges i una sala d'operacions. Adjunta hi havia la casa-habitació del capellà, amb entrada independent pel carrer. L'hospital també tenia horts i una gran sala per a fer la bugada.

 Les mateixes monges carmelites portaven l'asil de nenes pobres amb capacitat per a 36 nenes, tot i que sabem que a principis de segle només hi havia 12 nenes. pel que sembla els nens ja s'espavilaven, però les nenes podien ser unes desgraciades tota la seva vida, d'aquí les atencions de les monges. Una d'aquestes seria una colla d'anys més tard, cap als anys trenta una jove germana Carme dels Nens que va fer tota la seva vida de servei a Vilafranca.

 Pel que fa a les cases s'havia deixar de construir amb tàpia, com era usual durant el segle XIX encara, i s'havien iniciat les urbanitzacions de carrers, posem el cas del carrer de Pere Alagret, en base a censos, amb un arquitecte que urbanitza, un propietari que en cobra els censos i uns constructors que comencen a fer les habituals cases de comparets, amb l'estructura coneguda, entre la que hi ha una entrada gran perquè hi pugui guardar el carro dret.

 També estaven desapareixen els pous morts, tot i això les ordenances municipals regula ven les hores que es podia procedir a buidar els pous morts -abans en deien donar sucada- però pel que sembla no es complia gaire perquè el tema no lligava amb els horaris que eren costum dels pagesos i -igual com passa ara- la normativa municipal no hi havia gaire afecció a complir-la ni a exigir-la. Alagret recorda un ban dient que treiessin totes les coses de la via pública, tot hom hi tenia de tot a la via pública, com bocois, fins que una nit van passar a recollir amb un carro i l'endemà la sorpresa i l'enrenou que hi va haver, especialment quan van haver de pagar una taxa o multa.

 Vilafranca havia acabat d'inaugurar un escorxador, l'any 1902, era considerat un edifici modèlic d'acord amb els paràmetres de l'època, les obertures eren tancades amb tela metal.lica perquè no entressin les mosques, hi havia un local per al bestiar oví -és a dir cabrit o xai- i un altre pel boví -vadella-, així com una quadra amb "burladero" per separar uns animals dels altres. A la banda esquerra de l'edifici tot era preparat per al sacrifici dels porcs. A més l'escorxador tenia electricitat i doble subministrament d'aigua, de la vila i de la Bleda.

Si aquest servei funcionava correctament no passava el mateix amb el de recollida de brossa, diu que més que recollir escombraries el que feien era sembrar microbis.

Hem parlat d'electricitat, Vilafranca tenia una fàbrica de gas en acabar el segle, quan abans n'havia tingut dos que es van fusionar i s'havia acabat d'instal.lar l'electricitat amb dues companyies, una que era de l'amo de "Vilafranquesa de gas" i una altra que era "L'Electra Vilafranquina", ambdues produeien electricitat amb gas i comptaven amb dos motors de 50 cavalls, una xifra que era ens sembla ridícula però que en aquella època suposava ell súmmum del confort, pensem que als pobles del Penedès l'electricitat no arribarà fins a les darreries dels anys vint.

 Com a serveis públics el 17 de setembre de 1871 s'havia inaugurat a la casa de la Vila la biblioteca municipal, que va durar fins a començament del segle XIX, coneguda popularment com a biblioteca Parera i Coll -Parera i Marquès i Coll i Cunillera que en van ser els promotors, era al costat del saló de sessions, on ara hi ha la sala de sant Ramon o de Pau Boada. A la galeria de Vilafranquins il.lustres hi havia encara poca gent només sant Ramon, Manuel Milà, Enric Vallès, Llorens i Barba, el bisbe Morgades i el bisbe Estalella.

 Com a entitats en activitat destaquem l'Ateneu Obrer, al carrer que ara porta el seu nom. Havia estat fundat el 1884. Els inicis d'aquesta institució són en l'entitat coral Obrers de l'Ateneu que cap al darrer terç del segle passat van llogar una pellissa o pati cobert que el senyor Aixelà tenia en aquest indret vilafranquí, llavors sense nom. Allí es va constituir la primera junta de l'entitat amb una secció de socors mutus i invalidesa, la primera d'aquestes característiques que hi va haver a Vilafranca, amb una bona biblioteca, obsequi del senyor Ròmul Bosch. La finca va quedar finalment propietat de l'entitat l'Ateneu Obrer Vilafranquí Societat Coral, així es va aixecar un pis, es va fer l'escenari i es va cobrir una part del pati, millores que es van pagar amb l'emissió d'una colla d'accions que els socis podien adquirir -el mateix sistema que va emprar la Societat la Principal-. L'entitat comptava amb una secció de ball, una altra de teatre, secció d'escacs i el cor amb uns cent cantaires a més d'uns tres-cents socis protectors. En haver perdut un plet judicial després de la guerra van perdre la possessió de l'edifici que seria enderrocat.

 L'altre local era el del casino i el tercer el de l'Agrícol -oficialment Centre Agrícola del Penedès- a l'edifici que havien estrenat feia poc hi havia salons de cafè, de billar, tresillo, saló d'escacs, sala de lectura i biblioteca, local de secretaria i local per a les sessions de la Cambra Agrícola, del cos de Guàrdies Jurats, i a la banda de darrera el gran saló.

 Si aquestes sales eren privades hi havia dos teatres públics. El Principal -ara Bolet- amb capacitat per 900 persones, reestructuració de l'antic «Gran Salón» que tenia entrada per la Rambla, on ara hi ha el Grill. L'altre era el Tívoli, tota una novetat estrenada pocs anys abans, cap a la dècada del 1880, és cert que quedava a les afores de la vila, però el teatre era més espaiós, amb una capacitat de 1.200 espectadors i, a més, amb jardins privats on a l'estiu s'hi estava molt bé. En aquests dos indrets regnaria ben aviat en Pepito Bolet, arribat de Mahó i que aviat es va dedicar a l'activitat d'empresari teatral, arrendant i explotant els diversos locals públics de la vila. uns locals en els que des del 1904 hi tenia activitat una agrupació de joves, sorgida d'una discussió en una altra entitat vilafranquina, que es posaria de nom "la Principal" tota vegada que s'acollirien a l'espai d'aquest teatre per a organitzar els seus balls de societat. Amb el pas dels anys els casalistes anirien aquí i allà, també al Tívoli i a l'Agrícol i les disputes amb en pepito Bolet, que no sabia de societats a l'hora del negoci, van arribar a ser tant constants que finalment es va decidir als anys vint a construir-se el seu propi local.

 També funcionaven entitats de caire polític o social, així hi havia un Centre Catalanista, un Centre de Joventut Republicana, un altre de Joventut Catòlica i un comitè Conservador. I posats a parlar dels joves s'havia estès ràpidament un fenomen nou, desconegut fins el segle XIX: l'esport, la joventut era aficionada al ciclisme i a una cosa nova que en deien Foot-ball i que a Vilafranca va portar el Berger d’Alsàcia.

 La presó era a la caserna, a la planta baixa, amb entrada independent de les altres dependències, també a la planta baixa hi havia les quadres per a les cavalleries, el primer pis no era obrat completament i el segon, quan existia, era baix de sostre.

 El cementiri havia estat inaugurat el 1839 sobre el convent de caputxins, la capella havia estat beneïda el 1878, llavors es deia que era d'estil bizantí i el cementiri neutre, pel que no pertanyien a l'església catòlica, apostòlica i romana era del 1884.