Vilafranca fa cent anys (i II)

 Conferència pronunciada a les Aules d'Extensió Universitària de la Gent Gran el dia 13 de gener del 2000

Con eren els vilafranquins i com era la seva vida

En aquella època es considerava que el vilafranquí era propens al comerç i apàtic en els temes comunals (en Pere Grases ho va fer massa fort i va escriure a la Revista del Casal de finals dels anys vint que el botiguer vilafranquí només treballava un dia a la setmana, el dissabte, dia de mercat, i que la resta de la setmana la que treballava era la seva dona), poc amant de la beguda ni del joc. Diu que pels carrers ja gairebé no es veuen barretines i no hi ha cap dona que porti mantellina blanca, que les espardenyes estan desapareixent i que les dones s'han lliurat en cos i ànima a la moda de París que segueixen pels figurins. Diu que només el barret permet distingir en les senyores la posició social. Què dirien ara, que s'han lliurat a la moda en cos, o amb molt de cos i molt poca roba de moda.

 Es deia també que en els homes era encara més difícil distingir pel vestir els homes de carrera dels de la classe mitja o de l'obrera. Els homes es renten cada dia -les dones no ho diuen les cròniques- i s'afaiten dos cops per setmana -potser volia dir anar al barber, que no hi havia les comoditats d'afaitat que hi ha ara. Una persona consumia uns 100 litres d'aigua diaris, inclosa l'aigua de beure i usos domèstics (45 litres). Posats a parlar d'aigua els metges ja aconsellaven prendre els banys a Sant Vicens però es queixaven que la gent no en feia pas cas.

 

Observeu quina descripció física dels vilafranquins i vilafranquines que he trobat i que llegeixo textualment:

 «L'habitant d'aquesta vila pel seu aspecte i pel seu tracte és agradable i simpàtic; sens ésser excessivament obsequiós es diferent amb els forasters als qui tracta amb naturalitat, sens arribar a la exageració. Amb un desenrrotllo muscular proporcionat a sa estatura, més aviat és sacardí que gros; té el color de la pell un xic moreno o blanc rosat, ulls regulars amb ninetes pardes; cabell castany o negre; nas regular, encara que n'hi ha que el tenen aguileny i alguns pocs xatos; barba poblada, essent bastant comú portar bigoti.

»A diferencia dels homes en les dones predominen les formes  rodonejades, d'una construcció «sui generis», que amb la gràcia  en el vestir, que els es característic i tradicional, i les  qualitats amb que la naturalesa les ha agraciades se fan objecte de la distinció de propis i estranys. D'un desenrrotllo físic proporcionat a sa estatura, que en general és un xic més baixa que la del home, compleixen fisiològicament les funcions pròpies del seu sexe...»

Vilafranca tenia una carniceria i peixateria, tota on ara sols hi ha el mercat de la carn. cada dia es mataven unes 4 o 5 vedelles petites, d'entre 110 i 125 quilos, algunes vegades se sacrificava un bou o una vaca, de més envergadura, és clar. També consumia Vilafranca cada dia de 15 a 20 quilos de cabrit i durant els mesos de matança se sacrificaven en total uns 1.300 porcs. cada dia es mataven unes 50 gallines i diu el cronista que no en sap res de pollastres, ànecs, colomins, gallines i conills casolans, que aquests sacrificis eren particulars, també la cria d'aquests animals era particular, encara ho ha de ser ara perquè al Poble Nou cada mati encara hi ha algú que té un gall cantaire, crec que habitualment en sento un parell. Com que era molt bon estudiant els pares em van haver de posar intern a Barcelona, era als Escolapis de Sarrià, sota la falda del Tibidabo i recordo que també allí se sentien cantar galls cada matí. Si algun dia hagués d'anar a viure a Barcelona -«no pas si Déu vol» que deia la tieta Ció, la de casa- me les enginyaria per tenir un gall a casa o com a mínim un enregistrament. Us imagineu el cant del gall al mig de la Diagonal o l'eixample?

 Es calcula que es consumien uns 4.000 ous diaris, xifra que em sembla exagerada, hi deuen ser inclosos també els del mercat del dissabte, és a dir els ous de la comarca.

 A la vila el peix era barato i habitualment se'n podia trobar de fresc procedent de la platja de Sant Salvador. però sobretot es consumia bacallà i arengades, uns 120 quilos de bacallà cada dia i unes 2.500 arengades diàries, de congre sec se'n gastava poc. D'aquí que la pesca salada arribés a ser un gran negoci, tot i que em temo que aquestes xifres devien incloure el consum al mercat dels dissabtes, és a dir el consum de la comarca.

 l gent menjava molt de pa, uns 700 grams diaris de promig, quantitat que a mi em sembla exagerada però les cròniques ens ho remarquen així, potser és que hi comptaven la farina que es consumia per pastisseria. També els vilafranquins eren bons afeccionats a les mongetes i cigrons, en menjaven més els pobres que els rics, en canvi d'arròs en consumia tothom en total us 274 quilos cada dia a tota la vila.

 Les verdures no es produïen tots als horts de la vila, no n'hi havia prou, de manera que es portava en carros, sobretot de Vilanova i també de la zona de Tarragona. Les patates eren la base d'alimentació dels pobres, de promig uns 200 grans per persona.

Es consumien uns 130 quilos diaris de pasta de sopa a tota Vilafranca.

 Un altre dels productes de gran consum era la xocolata, molt més que no pas ara. En realitat l'esmorzar més habitual, en especial a les cases "de possibles" era una xicra de xocolata i un llonguet, segons els "possibles" en comptes de llonguet hi posaven coca o melindros. Es calcula que Vilafranca consumia 53 quilos de xocolata cada dia, en base a calcular el consum una vegada al dia d'una quinta part dels veïns que hi havia a la vila.

 Vilafranca consumia uns 500 litres diaris de llet, indistintament de vaca o de cabra, generalment procedents de corrals propers i de cases particulars. D'oli se'n gastava a la cuina, però es cuinava amb molta llard. Els càlculs de l'època ens parlen igualment de 80 quilos de sucre diaris entre tots els vilafranquins i de més de 1.000 litres de vi diaris. la cervesa era considerava una beguda sols de temporada, de l'estiu, i encara que només vingués de Barcelona, que a la vila no hi havia fàbrica, es considerava ja un producte d'importació. Curiosament es reconeix que el consum d'aiguardent anava a la baixa.

 La natalitat era del 22'9 per cent, és a dir, per entendre'ns, que si en un any morien 100 persones en naixien 129, llavors era considerada més aviat alta, un aspecte que feia de país endarrerit i pobre, ara ens ompliria de satisfacció, ja sabeu que la natalitat al nostre país tomba al voltant del zero per cent, és a dir que no hi ha creixement vegetatiu: tants ens diuen hola, tants s'acomiaden amb el darrer adéu. La vida mitja d'un vilafranquí o vilafranquina era de 41'50 anys, alguns superaven els 80 anys i això era considerat quelcom veritablement extraordinari. Per altra banda la població femenina superava a la masculina en 1'44 dones per cada home, d'aquests un 53'57 per cent eren solters, un 39'72 per cent eren casats i la resta un 6'72 per cent vidus.

 La mortalitat a Vilafranca era sols del 20'05 per cent (un 10'99 homes i un 9'26 dones) -compreneu perquè tocava quasi una vilafranquina i mitja per a cada vilafranquí? Les dones duren més, encara ho hem vist ara en comptar els vilafranquins i vilafranquines centenàries-, mentre que la mitja europea era del 31'40 per cent de mortalitat.

 La mida dels mossos sortejats a quintes a principis de segle anava entre  1'76 els més alts i 1'51 els més baixos.

 

El 38'21 per cent de la població més gran de 7 anys era analfabeta. Tot i que a Vilafranca hi havia dues escoles de primària de nois -vol dir dues aules- i altres dues de noies, i quatre escoles particulars per a nois i altres quatre per a noies, així com dues particulars de primer i segon ensenyament. Funcionaven escoles nocturnes i també l'escola de l'Estació Ecològica. A més hi havia una sucursal del Seminari Conciliar de Barcelona on s'ensenyaven els quatre primers cursos dels estudis eclesiàstics.

 De cada 1.000 casaments 885 eren entre solters i 114 entre solters i vídues, vidus tots dos o vidu i soltera. Combinacions curioses les que vulgueu: el pare i l'avi de Manuel i Pau Milà i Fontanals es van casar, a la primera meitat del segle XIX, tots dos amb una mare i una filla, els dos pares eren vidus, evidentment, els dos joves eren solter. Resultat: al cap de quatre dies es van tirar els plats pel cap i pares i fills es van discutir fins el punt de marxar els joves van exigir la seva part de l'herència i se'n van anar a viure en una altra casa, el pare quan no tenia cura de les terres de Ferran, a Sant Pere Molanta, residia a l'edifici on després hi va haver Acció Catòlica, al carrer dels Ferrers

Entre els solters hi eren inclosos els religiosos, una població que comptava a Vilafranca amb una nòmina important de fins a trenta i més beneficiats, habitualment se'ls podia trobar tots a la missa conventual que se'n deia, que crec que era cada dia a les 11. A Santa Maria hi havia set campanes al campanar era a punt de cantar missa un jove vilafranquí Manuel trens, fill de cal Catani una reconeguda pastisseria de la vila. per cert que el vell Catani -de la zona de la Catània-, com el vell Damico pertanyien a famílies arribades d'Itàlia fugint de la guerra de la independència italiana.

Activitats industrials no en destacaven, hi havia una mica de tot, excepte d'exportació de vins, que llavors no volia dir vendre a l'estranger sinó fora de la comarca.

Del que n'hi havia molt era de captaires, eren considerats una lacra social i, pel que diuen les cròniques de l'època, a Vilafranca mn'existia un veritable exèrcit. La criminalitat més habitual era la dels carteristes que venien de Barcelona... a treballar els dies de mercat.