Presentació del llibre "Catalunya ocupada"

 Presentació del llibre “Catalunya ocupada. Crònica de segles d’espoli i usurpació”, d’Antoni Renyer-Bordes. Sala Muriel Casals, Òmnium Alt Penedès, Vilafranca, 14 de maig del 2021.

Bon vespre.

No amagaré que amb el senyor Antoni Renyer-Bordes m’uneix una relació familiar, com es pot deduir del segon cognom que compartim, una relació que passa per Montserrat on el seu cosí, el benedictí Dom Paulí Bellet, va casar els meus pares, acte sense el qual ni el meu germà no jo ara seríem aquí. De sempre que en les ocasions que amb l’Antoni ens veiem –que no eren moltes ja que ell residia a Barcelona- havíem comentat aspectes d’història de Catalunya i havíem intercanviat llibres que consideràvem interessants, en especial jo li passava els que sobre la història contemporània del Penedès havia publicat l’Institut d’Estudis Penedesencs. Jo sabia, per tant, que la història de Catalunya era la seva gran passió, més enllà de les seves activitats professionals en el sector tèxtil. D’aquí que no em va sorprendre del tot el dia que em va dir que tenia un llibre per publicar. Tot i que la pandèmia va endarrerir el tema, vam trobar la bona labor professional del Quicu Mestre, la seva filla i tot l’equip del Cep i la Nansa que es van interessar per tirar endavant la publicació que des de fa algunes setmanes és a les llibreries de tota Catalunya, tal i com desitjava el seu autor, una labor, per tant, que cal destacar i agrair.

Els que durant anys hem exercit de professor d’història moderna i contemporània a l’ensenyament secundari ens ha preocupat –com a mínim així era al petit equip que exercíem aquesta docència al col·legi de Sant Elies- no tant que els alumnes retinguessin dates i referències –certament necessàries per situar els esdeveniments en el seu moment- sinó sobretot que es preguntessin el com i el perquè de les situacions de cada moment que ens permeten entendre la realitat actual. Per exemple, jo intentava explicar el pas del sistema de monarquia absolutista al constitucional fent preguntes a la classe sobre coses que semblaven injustes fins que algú exclamava: “No hi ha dret!” i aquí era on volia arribar, com es va passar del poder absolut del monarca en el que no hi havia dret, a una situació en la que podem dir que no hi ha dret si les lleis no són justes, tal i com ho veiem ara mateix amb els presos polítics i els exiliats de casa nostra. Comprendre els fets històrics –no aprendre’ls de memòria per fer un examen avui i oblidar-los demà- ens permet entendre moltes coses. La primers república espanyola, amb quatre presidents en poc més d’un any: Salmeron i Castelar amb una idea de l’Espanya centralista i dos catalans: Pi Margall i Estanislau Figueras d’idees federalistes, ens permet entendre un debat sobre el model d’estat que encara ara és ben viu. Potser és per això que em sap greu que una i altra vegada hi hagi qui proposi que la vilafranquina plaça de la Constitució s’ha de dir de la República (nom que se li havia donat a la plaça de l’Estació, en algun es èpoques plaça del Sagrat Cor de Jesús), quan és parla de Constitució en aquesta denominació vial no es fa referència a l’actual text sinó a aquell que es va aprovar a Càdis el 1812 (de nom popular “La Pepa” per haver estat aprovada el dia de sant Josep) que establia una llei suprema acceptada per tots per organitzar un estat que fins llavors havia estat sota la sobirania absoluta del rei, d’aquí que aquell espai havia estat la plaça del Rei.

 

De manera semblant, durant anys Antoni Renyer es va fer preguntes i va intentar fixar un criteri sobre Catalunya llegint, prenent notes i fins copiant fragments de libres i llibres que parlaven de la història del nostre país, fins que va arribar un moment que es va plantejar posar totes aquestes notes per escrit. El resultat no és un llibre d’història en el sentit estricte d’estudi d’uns fets, sinó, com diu el títol, una crònica de com durant segles Catalunya ha estat i segueix sotmesa a l’espoli –entès com diu el diccionari com “l’acte de desposseir a algú d’una cosa que li pertany”- i en aquest sentit el primer espoli és la sobirania sobre el propi territori, i usurpació –d’acord amb el diccionari: “l’acte d’apropiar-se sense tenir-hi dret”.

Jo ho vaig entendre molt bé fa ja un grapat d’anys, devia ser cap a finals dels vuitanta, quan en una de les trobades de joves dels Països Catalans en la campanya “El país a l’escola” que capitanejava Josep Espar Ticó, en van venir una colla d’Occitània i amb ells el lingüista, historiador, escriptor i promotor cultural Robert Lafont, ja traspassat. Els nois i les noies, entre els que hi havia els de Sant Elies que la Montserrat Gillué, al cel sigui, i jo portàvem, li van preguntar pel centralisme gal i el seu rebuig a les llengües que no fossin el francès, ell els va explicar que era molt fàcil d’entendre, era el resultat d’aquella revolució francesa que havien fet entre tots i que havia conformat l’estat jacobí, centralista i uniformador, i no pas el girondí, federalista. El poble havia decidit fer un estat central i fort, un estat que encara ara té problemes per reconèixer una escola que per impartir tota mena de coneixements no empri de forma absoluta la “langue d’oil” o francès.

L’origen de l’Espanya dels darrers segles no es troba en l’obra comuna de tots els pobles peninsulars sinó en la imposició dels plantejaments castellans en el que ha estat de sempre un procés d’ocupació, d’espoli i usurpació que diu el títol del llibre, que evidentment no ha fet possible l’assimilació, com a mínim al Principat de Catalunya, de manera que ha acabat semblant més una imposició colonial en base a aquells exèrcits d’ocupació que –com en la darrera guerra civil- van imposar l’argument de les armes per dedicar-se a espoliar la nostra terra.

Evidentment, aquesta dinàmica no ha facilitat ni facilita la convivència –en tenim un grapat d’exemples ara mateix- i ni en més de quaranta anys d’una democràcia que voldríem plena no hem aconseguit dibuixar un model d’estat en el que tots ens hi sentim còmodes, de manera que no ha d’estranyar que, emprenyats de l’enganyifa del peix al cove que ha resultat ser el joc de la puta i la Ramoneta, un sector majoritari del país hagi deixat ben clar que vol decidir lliurement el seu futur.

El tema de la llibertat no és gens nou, a casa nostra hi ha una placa a la façana del palau reial (ara Vinseum) que diu en paraules del bisbe Josep Torras i Bages que Pere el Gran, que va morir allí, “assentà la llibertat en la terra catalana”, una placa que es va posar a principis del segle XX, Torras va morir el 1916, i la placa no s’ha tocat fins el dia d’avui. I posats a fer no puc deixar d’esmentar el nostre Mn. Trens que el 1921, ara fa cent anys, escrivia:

...el Penedès, terra de llibertat, terra de patriotes, d’on han sortit grans homes del ressorgiment de la nostra Nació [amb majúscula], té l’evidentíssim dret i l’orgull sincer, no d’igualar-se sinó de passar al davant de totes les seves comarques germanes, en fer ofrena de tots els seus valors i ideals, morals i materials, a la causa justa i santa de la nostra llibertat col·lectiva.[1]

Comptat i debatut, que les paraules són molt boniques però a l’hora de la veritat, com diu el sainet del nostre Ball de Diables: “Si no hi val la raó, hi val el bastó”.

El volum podia haver començat un moment o altre, però l’autor va decidir encetar-lo amb el casament de Ferran i Isabel, un d’aquells enganys dels que n’està plena la història, recordeu que pocs anys abans d’aquest casament, el 21 de juny de 1461, a pocs metres d’on som ara, el rei d’Aragó Joan II, o Joan sense fe, va signar la Concòrdia de Vilafranca amb la Generalitat de Catalunya per la qual reconeixia els drets que tenia el seu fill Carles de Viana i es comprometia a no entrar a Catalunya. Com sabeu el rei no va respectar la Concòrdia, va passar per Catalunya i el príncep de Viana va morir en estranyes circumstàncies, per dir-ho d’una manera suau.

El tema dels Reis Catòlics té una extensió notable en el llibre perquè inclou tot el tema de la descoberta d’Amèrica i també parla del testament de la Isabel (filla de Joana la boja) i del que va deixar al seu home, en el que qualifica d’un acomiadament amb indemnització. Aquesta mena de comentaris que trobareu a les pàgines del llibre són, evidentment, resultat d’aquella reflexió que dèiem abans i el fan més entenedor, o quan diu:

Ferran va decidir que havia de prescindir de les Corts ja que, autoritari com era, aquestes el frenaven. Convocà a Saragossa unes deu personalitats catalanes per parlar de la recuperació política i governamental de Catalunya. Eren personalitats totalment addictes a ell; avui diríem que eren “botiflers”, o “col·laboracionistes”...

I sovint intercala explicacions sobre càrrecs o situacions concretes per tal que resultin més entenedores que aquest no és un llibre per a historiadors sinó per a persones que volen conèixer la història i com pel camí d’aquesta hem arribat on som ara.

Ve després l’apartat dedicat a Carles, aquell emperador tan especial, mig frare al monestir de Yuste, que es va voler fer l’enterro en vida, prodigi singular que va donar motiu a la coneguda òpera de Verdi, de manera que com a mínim va servir per alguna cosa bona. I així ressegueix els regnats indicant sempre al títol del capítol la numeració catalana i la castellana o oficial, és a dir Felip I (Felipe Segundo pels castellans), Felip II, que com el seu pare Felip I havia convocat poques Corts catalanes. La mentalitat castellana no acceptava diferències, preferien unificar i aquesta manera de pensar encara es pot veure en molts governants d’avui dia.  Carles II i Felip IV, el de la Guerra de Successió, de manera que per a Catalunya el que cobra ara per seure al tron és Felip V. De la Guerra de Successió destaca el paper de patriota de Pau Claris.

En aquestes pàgines hi trobem aspectes ben coneguts actualment, monarques que pateixen el complex d’Electra, un episodi que l’autor qualifica com “el gran robatori del segle”, com si fos el títol d’una pel·lícula, o com a partir d’un determinat moment el poble català ja no veié mai més els seus governants com a exemplars i des d’aleshores Catalunya plantà cara en moltes ocasions als desitjos dels qui els manaven. Els segles posteriors –escriu Antoni Renyer- ho han demostrat, com es pot veure encara avui dia, i el llibre ens recorda que quan els governants de Castella anaven a Catalunya, consideraven que el Principat era molt ric i que, per tant, havia de ser “solidari” amb Castella. A dia d’avui, en ple segle XXI, encara pensen igual. Pel que fa als governants de Madrid, tot i que anaven rebent plata d’Amèrica i diners procedents de Catalunya, continuaven amb una hisenda que sempre estava en crisi; patien un mal que feia segles que durava: desprendre més del que s’ingressa. Una mena de pandèmia incurable que encara es manté ben activa en els moments actuals.

El llibre hauria acabat el 11 de setembre de 1714, però l’autor va decidir adjuntar-hi una segona part d’una seixantena de pàgines que ell anomena  “repercussions”, talment com allò tan valencià que diu “quan el mal ve d’Almansa a tot el món alcansa”, referència evident a la batalla d’Almansa perduda el 1707 per les tropes de l’arxiduc Carles davant els exèrcits borbònics. És a dir les conseqüències –sobretot dolentes diu l’autor- que es van anar succeint per a Catalunya. Intents de revoltes, escamots, aixecaments, reis poc “normals”, alguns borbons molt amics de la sexualitat exacerbada, vaja que encara avui d’alguns monarques podem dir allò de “els testos s’assemblen a les olles, si no pel mig, per les vores”. I mentre, a Catalunya vam haver de carregar amb el Decret de Nova Planta i el cadastre (que ve del grec i vol dir llibre de notes, però la gent creia que la seva etimologia venia de desastre) que tampoc va acabar de funcionar perquè hi havia abusos i corrupció.

Com podeu entendre per aquesta part més recent de la nostra història, quan els catalans ja havíem perdut bous i esquelles, l’autor hi passa més per sobre perquè ens és més coneguda, però no per això deixa de ser interessant: els memorials de greuges presentats al rei, els intents d’imposició del castellà una i altra vegada, però també la normalització del comerç amb Amèrica, que donarà l’aparició de la figura de l’indià –que al Penedès anomenem “mericano”- i l’enriquiment dels espavilats que van saber fer negoci, i en aquest punt hi entraria el Penedès amb l’aiguardent i el vi. I d’aquí a aquell segle XIX que sembla fet expressament per torturar l’alumnat de secundària amb absolutistes i constitucions, guerres, revoltes, carlinades i militars fent de les seves a una i altra banda (general Puigmoltó).

Després venen les primeres quatre dècades del segle XX a les que el llibre dedica igualment unes pinzellades, l’arribada de la Segona República, l’autonomia de Catalunya, els enfrontaments amb els poders fàctics, el conflicte rabassaire, el 6 d’octubre i els fets que van portar a la guerra civil, un conflicte que l’autor, nen encara, va viure de manera directa a Barcelona. Jo diria que aquesta part és breu però molt ben sintetitzada, clara i precisa i remarcant sempre que sobre la guerra civil s’han escrit molts llibres, fins i tot –diu l’autor- potser més que sobre la segona guerra mundial. També precisa és la síntesi que fa de la postguerra i de la repressió que l’exercit d’ocupació va exercir sobre els catalans i sobre tot allò que hi tenia a veure, així fins el dia d’avui, dic malament, fins els anys seixanta quan es crea Òmnium i el catalanisme va reprenent, i que és fins on arriba aquesta obra.

En definitiva, el llibre que avui presentem és una crònica de bastonades i enganyifes, d’imposicions i robatoris, però és la nostra, no la podem defugir, perquè la història ha estat la que ha estat i no sempre la que ens hauria agradat que fos. El que ens convé és aprendre d’ella per, com a mínim, saber interpretar de forma crítica el que ens passa. Jo entenc perfectament que Antoni Renyer, després d’anar descobrint que la història real no era pas aquella que ens explicaven a l’escola franquista i que ens parlava d’un estat que tenia somnis imperials –deia un dels germans Goitisolo que ell va estudiar la llegua anglesa perquè li van dir que havia d’aprendre “la llengua del imperio” i ell l’únic que coneixia era l’imperi britànic. El seu autor, deia, va acabar decidint que la crònica de tots aquests segles s’havia de posar per escrit en un llibre que fos de lectura agradosa i entenedora.

Aquí el teniu.

Moltes gràcies, Antoni, per aquesta bona labor resultat de tants anys de lectura i estudi.

 [1] [Manuel Trens]. 1921. “Millorem l’obra”, a Penedès. any III. n. 2. Febrer.