El primer terç del segle XX
Un exemple especialment interessant sobre la situació de la propietat, la tinença i el treball de la terra al segle XX ens l'aporta la hisenda de la Torre de Sant Cugat Sesgarrigues. Aquesta presentava un total de 54 peces en mans de 39 viticultors diferents habitualment parcers, però també amb algun llogater (28), i tenia, a més, els masovers que eren els que portaven més peces de terra, en total 8 que suposaven 14 jornals i mig, és a dir 4'83 hectàrees. La major part dels parcers tenien sols una peça de terra, la més petita de 1'32 jornals, és a dir 0'44 hectàrees. El total de la hisenda suposava 137'55 jornals o 45.88.53 hectàrees. El contracte de rabassa o parceria més antic que hem pogut veure porta data del 1 d'abril de 1857 i el més recent és del 30 de novembre de 1927; en la seva major part, però, se situen en els anys del tombant de segle.
Pel que fa al tipus s'esmenta sempre la necessitat de plantar les varietats xarel·lo per als vins blancs i sumoll per als negres, a la vegada que s'indica expressament que no es planti montònec o parellada. El tractament de les malures es concreta que anirà a càrrec del parcer i les condicions oscil·len en el raïm de les dues cinquenes parts en alguns contractes, generalment els més antics, fins al terç en els més recents, sempre partit a passades, mentre que el gra d'espiga en les peces a guaret es parteix al quart i els llegums i fruits dels arbres al quint. En els contractes més antics s'esmenta la necessitat de fer colgats. En arribar la fil·loxera s'indica que el parcer té l'obligació de plantar els nous peus de cep americans que li proporcionarà el propietari i anar substituint els ceps fil·loxerats, fins que en un termini de dos anys s'hagi procedit a la replantació de la totalitat de la superfície de conreu. En algun cas s'especifica, a més, que el parcer haurà de pagar quatre quartans d'ordi per als censos i 9 pessetes de contribució, mentre que si s'exigeixen delmes es pagarà de la part corresponent del fruit que n'obtingui cada un.
Entre els usos de bon pagès hi ha l'obligació de plantar a una distància que formin un quadrat d'un metre i vuitanta centímetres a cada cantó, s'indica que la plantació es farà a rasa amb l'afegit d'adobs i a una profunditat mínima de 50 centímetres. S'adobarà després dels primers quatre anys, obrint rases i emprant fems en la proporció d'un cove per cada quatre ceps, aquest adob general de la peça de terra es repetirà cada quatre anys. El parcer està obligat a aplicar la poda que l'indiqui el propietari, i si aquesta no s'ajusta al que li és manat caldrà repodar i la feina haurà d'anar a càrrec del parcer; les vergues es posaran en rases per tal que les consumeixi la mateixa terra. En l'annex final recollim el text del contracte més antic que conserva aquest fons documental de la Torre, en concret referit a l'any 1857.
També és prou característic el contracte de masoveria, amb data del 1928, que inclou el lloguer de cinc peces de terra, totes prop de la Torre (29). A més de les condicions d'aquest, hi ha el lloguer de la caseta dels masovers de la Torre, lloguer per temps indeterminat que comprèn també els cups, premsa i celler de la planta baixa de la casa del propietari i els llocs per criar animals, així com l'hort "de la balsa". El propietari cedeix al llogater la palla i els residus, excepte els "espigams", que s'han d'incorporar al dia següent, a la vegada que s'especifica que la palla no pot venir abans de l'1 d'abril i que el propietari pagarà el jornal d'un home els dies de treball a l'era. Es pagarà pel contracte seixanta pessetes i quatre capons portats a Barcelona sans i ben engreixats, vuit parells de pollastres a l'estiu i un litre de llet cada dia quan el propietari sigui a la hisenda. S'especifica encara que ha de posar els fems dels animals a la terra i vigilar i netejar la casa i dependències del propietari, sense herbes al pati i al camí i el celler en estat útil per treballar, així com el carruatge. Queda obligat a regar els arbres i que els animals del corral no tombin lliures, ha de transmetre els encàrrecs i diligències que li digui el propietari, ha d'enviar una persona al mercat de Vilafranca pel que el propietari necessiti, excepte els dilluns i divendres que no siguin festius o els dies de la festa major de Sant Cugat.
El masover queda també obligat a fer el transport i la feina del blat a l'era, i ha de portar a la casa els fruits, arbres o ceps arrencats, que són del propietari. També haurà de fer el servei de carruatge que el propietari li demani, de la Torre a les estacions de tren de Vilafranca o de la Granada i al revés, fent servir el carruatge, carro i cavall de l'amo, però cobrarà quatre pessetes per viatge si és de dia, 8 pessetes si és durant el migdia o part de la nit, quantitat que por augmentar fins arribar a un màxim de 16 pessetes pel servei de tot un dia. Si el carro és per fer feines extraordinàries a la propietat es pagarà al preu del jornal que hi hagi al lloc. A més, si el masover vol criar coloms ho haurà de fer en un lloc tancat, separat dels altres animals, aquesta instal·lació la farà construir el propietari però haurà de lliurar-li dues parelles de colomins.
La llei de Contractes de Conreu
Amb l'arribada de la Segona República el conflicte rabassaire va ressorgir amb força i des del primer moment els pagesos es van acollir als decrets que permetien la revisió dels contractes, de manera que els propietaris van haver d'acceptar provisionalment una reducció dels fruits a rebre en relació a la verema del 1931. Es va donar el cas, però, que la major part de les demandes de revisió van ser declarades improcedents i durant l'estiu de 1932 el malestar al camp va determinar que molts no complissin amb l'obligació de lliurar la part que faltava de la verema del setembre anterior. Finalment el 1933 es va anunciar que aquell setembre el Parlament de Catalunya començaria a estudiar la Llei de Contractes de Conreu, de forma que, per resoldre provisionalment la situació creada el Parlament va acordar que els parcers que havien presentat la demanda de revisió tenien dret a retenir la meitat de la part de la collita que corresponia al propietari, condició que no va ser acceptada pels titulars de l'explotació agrària.
Finalment la Llei de Contractes de Conreu va ser aprovada pel Parlament l'abril de 1934, tot i que no va ser acceptada pels propietaris que argumentaven que era inconstitucional per envair les facultats legislatives que es reservava l'Estat a l'article 15 de la Constitució republicana i d'acord també amb l'article 11 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. El tema, com és conegut, va derivar finalment en una greu crisi política a Catalunya va constituir un dels punts d'encesa dels fets del 6 d'octubre de 1934 (30).
A la nostra població es va constituir una Societat de Rabassaires, entitat de vida breu i de la que no n'hem trobat cap referència als llibres municipals d'actes. Al museu de Sant Cugat es conserva, però, el llibre registre de socis amb data de 21 d'agost de 1931 i on constaven en aquell moment 191 socis, sense que s'esmenti la data d'alta dels més antics, però a partir del 1 de gener de 1937 hi consten onze altes. Tal i com vam consignar amb deteniment (31), en full a banda hi ha l'acta de la reunió constitutiva de l'entitat, que cal creure que es va celebrar el mateix 21 d'agost de 1931 i en la que es van llegir els estatuts, que havien estat aprovats pel Govern Civil el 8 d'agost i tot seguit van prendre l'acord de: «Començar una activa campanya en pro dels interessos agraris de tots els associats». El 20 de desembre de 1931 se celebrà una nova reunió i es va decidir renovar la confiança en els membres que constituïen la junta directiva i els càrrecs que ocupaven, també es van aprovar els comptes de l'any i el 22 de desembre de 1932 es va registrar una nova reunió per procedir a renovar la junta, aprovar els comptes i decidir continuar la propaganda per a la millora dels interessos dels associats conforme al reglament de l'entitat. Els esmentats documents referencien també la reunió del 26 de desembre de 1933 i la renovació de la junta directiva i encara una reunió celebrada el 25 de desembre de 1937.
A l'Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca del Penedès, i en concret al fons de l'Arxiu Municipal de Vilafranca del Penedès es conserven diversos lligalls (32) amb la paperassa generada per la «Comissió Arbitral del districte de Vilafranca del Penedès per entendre en els conflictes derivats dels Contractes de Conreus», organisme que es va constituir d'acord amb la llei de 16 de juny de 1933 (Butlletí Oficial de la Generalitat. núm. 58, del dia 27) i el seu reglament de data 24 de juliol de 1933 (B.O.G., núm. 71 del dia 27), així com el decret de 1 d'agost de 1933 (B.O.G. núm. 74 del dia 3).
Quan s'admetia una reclamació es deia: «són admeses a reserva de llur comprovació i amb les salvetats corresponents en quant en el seu contingut, formalitats i presentació no s'hagi ajustat estrictament al disposat en la Llei de Contractes de Conreu d'11 d'abril i decrets del 4 i 11 de maig de 1934». Aquesta Comissió es reunia al saló de sessions de la Casa de la Vila i comptava amb una representació paritària de rabassaires i de propietaris, una persona d'una de les parts exercia de president. En general eren els parcers els que reclamaven el propietari que s'havia negat a acceptar la meitat, però en algun cas es tractava d'una demanda del propietari per reclamar que no havia cobrat la part corresponent. Habitualment, si el reclamat era propietari lliurava un escrit a la Comissió Arbitral dient que estimava inconstitucional la llei que havia creat la Comissió. Si no volia cobrar aquesta dipositava els diners en un compte obert a la Caixa de Pensions. En relació amb parcers o rabassaires de Sant Cugat hem trobat les referències que segueixen:
Joan Ferrer Ferrando, amb domicili al carrer del Pont, qui reclamava a Joan Àlvarez de Sisternes, amb domicili a la vilafranquina plaça de la Constitució per l'hort que treballava a Sant Cugat; el propietari es negava a acceptar el cinquanta per cent de les cent pessetes que li pagava anualment de lloguer, de manera que es demana a la Junta Arbitral que cridi el propietari i li faci lliurament de les 100 pessetes que corresponen al nou càlcul; aquest litigi té una segona part al document número 5294-5295. Andreu Soler i Serra, amb domicili al carrer Sant Antoni, qui reclama a Mercè Sensó i Olivella i a Josep Camps i Sensó, d'Olesa, per la casa i la propietat de «Sota el Lloc», indica que la quantitat és abusiva -pagava 1.000 pessetes l'any- i demana a l'autoritat competent la revisió, mentre ofereix al propietari només el cinquanta per cent d'aquest preu. Igualment Josep Marcé Raventós, del carrer Montgoig d'Avinyonet, qui treballa un tros de terra del Torrent de Sant Marçal, propietat de Maximí Paret Paretas de Sant Cugat.
També Francesc Rosell i Alujas de la Masia, de Sant Cugat, reclama a Joan Batlle Suriol, de Pacs, per haver-se negat a partir els raïms i lliurar-li les claus del celler per fer la neteja; es tracta en aquest cas d'un contracte de lloguer de la masia i quatre camps de conreu d'aquest entorn. Joan Colet i Parellada, de Sant Cugat, reclama a Felicià Grases Bertran de Vilafranca, que té un hort en arrendament i que el 1932 va plantejar conflicte de conreu; ofereix al propietari la meitat de les 14 pessetes que li pagava de lloguer per l'hort, però el propietari no compareix davant la Comissió. Antoni Martí Llucià, del carrer Sant Antoni, qui el 4 de juny de 1934 va presentar un total de 188 demandes de revisió. Pere Carafí Alemany, també del sancugatenc carrer de Sant Antoni, va presentar tres demandes de revisió el 6 de juliol de 1934. Salvador Guixé, també de Sant Cugat, va presentar el 27 de juliol de 1934 un total de 125 demandes.
A partir dels esdeveniments del 6 d'octubre de 1934 la Comissió Arbitral va deixar d'actuar i aquestes demandes, com moltes altres d'arreu de l'Alt Penedès, van quedar definitivament arxivades per a la història.
- - - - - - - - - -
(28) Tot el conjunt de dades que segueix formen part de diverses carpetes organitzades a finals de la dècada del 1950 quan la hisenda era propietat de la família Freixedas i n'eren parcers, o rabassers els sancugatencs que segueixen: Jaume Paret i Parellada (Pau Baba), Salvador Guixé (Guixeró), Cugat Mas Martí (Moreró), Josep Rigual (Mig Pubill), Josep Guilera, Joan Sellarès i Raventós, Josep Solé Segura (Aranya), Josep Esteve Ràfols (Roja), Joan Piñol (Vicari), Vidua d'Antoni Piñol (Quatre Ulls), Pere Sadurní Rovira (Minguet), Joan Ferré Capellades (Tico), Joan Travé Alemany (Paleta), Pau Llopart Vendrell (Pau Llop), Josep Boada Rovirosa (Josepet de la Torre), Jaume Boada Miret (Jep), Joan Rivas Llucià (Marquinsoy), Pere Pujol Mata (Peret de la Rosa), Joan Sardà Muntaner (Ton de la Carme), Carles Ollé Guilera (Peret de la Torre), Joan Vidal (Grau), Predestina Vilalta de Fuentes (Moro), Joan Clos Mas (Pa Blanc), Antoni Guixé i esposa, Jaume Cuscó Soler (Soler de la Granada), Maria Just de Montserrat, Josep Mitjans Tutusaus (Jaume de l'Esteve), Josep Mitjans Parladé (Esteve), Consol Carreras, Vda. Llucià (Pastoret), J. Gustems (Policena), Josep Esteva Pujol (Xic del Pau Fabré), Jaume Solé (Pep), Josep Planas Gras (Gil), Joan Ollé (Pau Xic), Manuel Miret Julià (Manel de l'Isidro), Ramon Pujol Sagarra, Josep Montserrat Piñol (Fasina) i Josep Rigual Montserrat (Agustinet). Hi havia, a més, el masover, Josep Pascual Via. N'agraïm sincerament als actuals propietaris les facilitats per a la seva consulta.
(29) Arxiu de la Torre esmentat a la nota anterior.
(30) Sobre el conflicte rabasssaire podeu veure TERMES, Rafael. De la revolució de setembre a la fi de l'antic règim (1868- 1939) A «Història de Catalunya» Dir. Pierre Vilar. Vol. VI. Ed. 62. Barcelona. Pàg. 373 i 377. Sobre els fets del 6 d'octubre a Vilafranca podeu veure I.C. i M.H. El 6 d'octubre de 1934 a la vila, al setmanari «Tothom» núm. 700. Vilafranca 1982. Sobre les repercusions a l'Alt Penedès podeu veure SOLÉ, Joan. El 6 d'octubre cinquanta anys després, al setmanari «La Voz del Penedès» Octubre de 1984. Amb caire més general és especialment interessant el testimoniatge directe a VIRELLA, Albert. La revolució d'octubre a Vilanova. Visions d'un espectador. Edició de Xavier Virella i Torras Ed. Institut d'Estudis Penedesencs. 2001.
(31) SOLÉ, Joan i MIRET, Antoni Sant Cugat Sesgarrigues al segle XX. dins «Episodis de la història de Sant Cugat Sesgarrigues. Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues 1999.
(32) AHCVP-AMVP. M-18. 5288 i següents. Volem agrair a l'arxiver Josep M. Masachs les facilitats donades per a la seva consulta.
(33) ARNABAT, Ramon i BANACH, Rosa Maria. Franquisme, antifranquisme i societat (1960-1976). a «Història de l'Alt i Baix Penedès. Ed El 3 de Vuit. 2000. Pàg. 169
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada