Treball realitzat juntament amb Antoni Miret i Via i publicat per la Societat Coral El Raïm de Sant Cugat Sesgarrigues l'any 2003.
Pròleg
En el conegut i tan sovint esmentat estudi d'Emili Giralt sobre l'evolució de l'agricultura penedesenca al Penedès (1) s'indiquen les dades del cadastre de 1717 on es pot observar com Sant Cugat Sesgarrigues era, com la major part del Penedès, un poble dedicat bàsicament al conreu cerealista. Prop de tres segles després, Joan Font i Guasch el 12 d'abril de 1987 remarcava en el seu pregó del vi novell: «el xarel·lo de Sant Cugat continua essent molt bo, i d'aquest, juntament amb els altres vins blancs, en surt el tan acreditat cava...» (2), reconeixement públic dels enòlegs i elaboradors penedesencs al raïm de Sant Cugat Sesgarrigues, mostra evident del vi blanc penedesenc de la millor qualitat pel que fa al conreu dels vins varietals que han esdevingut de referència i tradició durant més d'un segle.
A Sant Cugat i arreu del Penedès vitivinícola ha estat aquest un camí de procés evolutiu no pas fàcil, la tasca pagesa hi ha trobat nombroses dificultats, sovint derivades de factors totalment externs a la seva tasca productiva; va ser aquest el cas del flagell de la fil·loxera o les davallades de preus derivades de factors de comercialització. Però també hi han fet pes les condicions aplicables a la mateixa naturalesa de la vinya com a determinants de moments i situacions històriques. Entre aquests últims hi ha el tema de les relacions entre propietaris i treballadors de la terra, una dinàmica històrica amb valors propis de la que Sant Cugat, com a municipi de base remarcadament agrícola, en pot ser un exemple paradigmàtic en relació al conjunt del Penedès.
Recollim en aquest treball detalls i referències sobre aquesta temàtica amb la voluntat d'aportar noves dades al coneixement de la història de la viticultura penedesenca. Al darrera hi ha, com sempre, la voluntat de fer possible que les noves generacions s'acostin a la realitat i al coneixement de la seva terra i de la identitat que la caracteritza.
Els autors.
Des del segle XVIII
D'acord amb les dades del cadastre del 1717 (3) -que cal considerar inexactes per a la amidament de les terres, però indicatives de la tendència dominant en l'agricultura d'aquell moment-, el 80'8 per cent de les terres de conreu de Sant Cugat eren dedicades al conreu cerealista (165'25 jornals), mentre de la resta tan sols un 19'2 per cent corresponia a terra de vinya (39'50 jornals), de forma que el total de superfície de conreu era de 204'75 jornals i encara hi havia 170 jornals de muntanya, inclòs el bosc.
A les darreries del segle XVIII la producció de gra a l'interior del Penedès era encara suficient per al propi consum i no seria fins a la segona meitat del segle XIX que s'aconseguiria invertir les proporcions entre la vinya i els cereals (4). En aquesta profunda transformació del paisatge agrícola no sols hi va tenir a veure el millor rendiment econòmic de la producció vitícola davant la cerealista, sinó també l'àmplia difusió dels contractes de treball de la terra, i en concret el de rabassa morta que ha estat considerat l'artífex del gran canvi en el paisatge i la producció agrícola del Penedès (5), tot i que aquests contractes no sempre han estat fàcils de seguir i estudiar tota vegada que, com ha demostrat Belén Moreno, tan sols una petita part d'aquestes relacions eren escripturades davant notari, mentre la resta es devien resoldre amb escriptura privada (6).
Ens estem referint habitualment a terres en mans de propietaris d'una certa importància, alguns de llarga nissaga com el cas de la Serra (7) o de Massalliga (8), altres sortits del mateix terròs però que, com els Milà de Ferran (9), saben aprofitar les oportunitats d'ajustar-se a una nova realitat que pas a pas els permetrà accedir a la propietat de la terra i els diferenciarà d'aquells que no tenen terra de la seva propietat; es tracta, en definitiva, de l'aparició de l'anomenada burgesia agrària (10). La mateixa expansió del conreu de la vinya durant els segles XVIII i XIX serà la que comportarà aquest procés de diferenciació social entre la pagesia en esdevenir-se la dissolució dels sistemes de l'antic règim i la reestructuració de les formes de la propietat, tot i que això ha estat comprovat que va comportar un progressiu enduriment de les condicions contractuals per als rabassers que, com veurem, sovint quedaven obligats també a fer-se càrrec de les depeses de la terra que treballaven, com el pagament del cadastre, el dret sobre l'aprofitament de les herbes o la prestació gratuïta de treball en forma de jornals (11).
Ramon Arnabat ha estudiat en concret el període de l'anomenat Trienni Liberal (1820-1823) i ha demostrat com a principis del segle XIX «la crisi econòmica contribuí a augmentar la diferenciació social dins la pagesia catalana, tot concentrant la riquesa i dispersant la pobresa» (12) mentre quedava clar que el règim senyorial era incompatible amb el desenvolupament de l'agricultura. Quan, però, s'enceta el procés de desamortització dels bens eclesiàstics «el sistema de venda, en grans lots i prioritzant els vals reials, féu que només uns quants poguéssin accedir a les subhastes dels bens desamortitzats procedents dels monestirs i convents» (13).
Des d'aquesta perspectiva i com s'ha remarcat tantes vegades l'abolició del règim senyorial que van intentar tirar endavant els diversos governs de caire liberal, especialment durant el segon terç del segle XIX, va fer que la propietat anés a parar a mans d'una nova burgesia agrària que la va consolidar davant la noblesa, però també davant la resta de la pagesia. Com assenyala Arnabat, mentre aquesta pagesia benestant «aconseguí apropiar-se d'una part més gran de l'excedent pagès que fins llavors havia anat a parar a mans dels senyors ... la petita pagesia no propietària, la majoritària al Principat, ràpidament pogué comprovar que, si bé deixava de pagar drets senyorials, havia d'augmentar la proporció de fruits que pagava per poder continuar treballant les seves terres. En realitat el que havia passat era que s'havien reconvertit les rendes senyorials en rendes de la terra i l'únic que havia canviat era el perceptor d'aquestes, perquè el pagès havia de continuar pagant-les amb un nom o altre» (14), així es pot veure en les condicions i detalls, però també en el to general, del contracte de rabassa del 1857 que recollim en l'annex final.
Tot i això, cal tenir en compte, com ha remarcat Josep Fontana, que aquest canvi social en la propietat agrària deriva sols molt relativament de la desamortització, tota vegada que, d'acord amb les xifres de Madoz, a Catalunya el total de propietats posades a la venda com a resultat de la desamortització correspon tan sols un 5 per cent del total de l'Estat espanyol, de forma que el que cal fer per entendre el canvi és potser analitzar «els diversos aspectes de la transmutació de les formes de propietat vella -des dels drets feudals a la propietat compartida dels camperols sobre els seus bens comunals- a les de la propietat "perfecta" i plena pròpia de l'economia capitalista». (15)
- - - - - - - - -
(1) GIRALT, Emili. Evolució de l'agricultura al Penedès. Del cadastre del 1717 a l'època actual. «Actas y comunicaciones de la Ia. Asamblea Intercomarcal de historiadores del Penedès i Conca d'Òdena» Martorell 1950. Pàg. 166 i següents.
(2) FONT I GUASCH, Joan. Pregó de Caramelles. «La Societat Coral El Raïm de Sant Cugat Sesgharrigues. Notes històriques». Sant Cugat 1990. Pàg. 63.
(3) GIRALT Evolució... Pág. 175.
(4) GIRALT Evolució... Pág. 168.
(5) MORENO, Belén. La contractació agrària a l'Alt Penedès durant el segle XVIII. El contracte de rabassa morta i l'expansió de la vinya. Ed. Fundació Noguera. Barcelona 1995. Pàg. 21.
(6) MORENO, Belén La contractació... Pròleg d'Emili Giralt. Pàg. 11.
(7) SOLÉ, Joan i MIRET, Antoni. La Serra, història d'una hisenda de Sant Cugat Sesgarrigues. Ed. Societat Coral El Raïm. Sant Cugat 1998.
(8) SOLÉ, Joan i MIRET, Antoni. Massalliga. Ed. Societat Coral El Raïm. Sant Cugat 2000.
(9) SOLÉ, Joan i MIRET, Antoni. Els Milà. Uns hisendats a Sant Cugat a principis del segle XIX. Ed. Societat Coral El Raïm. Sant Cugat 1997. També ampliat a SOLÉ, Joan i MIRET, Antoni. Massalliga.
(10) MORENO, Belén La contractació... Pàg. 26.
(11) MORENO, Belén La contractació... Pròleg d'Emili Giralt. Pàg. 10. En relació amb la prestació de jornals es por recordar la construcció del local del Sindicat Agrícola Cooperatiu de Sant Cugat o els jornals per adobar camins que es van aplicar fins ben entrat el segle XX, en aquest sentit podeu veure SOLÉ, Joan i MIRET, Antoni El Sindicat Agrícola Cooperatiu de Sant Cugat Sesgarrigues i Sant Cugat Sesgarrigues al segle XX. dins «Episodis de la història de Sant Cugat Sesgarrigues». Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues 1999.
(12) ARNABAT, Ramon «Visca la Pepa!» Les reformes econòmiques del Trienni Liberal (1820- 1823). Societat Catalana d'Estudis Històrics. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona 2003. Pàg. 18.
(13) ARNABAT, Ramon «Visca... Pàg. 145.
(14) ARNABAT, Ramon «Visca... Pàg. 168.
(15) FONTANA, Josep. La fi de l'antic règim i la industrialització (1787-1868). A «Història de Catalunya» Dir. Pierre Vilar. Vol. V. Ed. 62. Barcelona. Pàg. 381 i 382.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada