Massalliga (i III)

L'hostal de les Cases Roges

Vet aquí un dels referents emblemàtics del barri de Massalliga. Tot i que no tenim referents sobre la seva construcció i l'inici de les activitats de servei que li eren característiques, ja vam esmentar (23) que el 1812 Josep Milà i Graells en va prendre possessió com a resultat de la partició del patrimoni amb el seu pare. En aquell moment la propietat de l'hostal afrontava amb Manuel Barba i Roca i amb unes rendes del seu pare, Pau Milà. El 1815 no ens és presentada pas com una casa de construcció recent ja que el seu estat després de la guerra del Francès justifica una venda de terra amb aquesta motivació:

 «En atenció que en lo temps de la guerra que havem tingut amb los Francesos me han ocasionat los enemichs uns danys considerables en la casa que tinch en lo terme de Sant Cugat Sesgarrigas immediata a la carretera nova que va de esta vila a Barcelona, que servia de Hostal anomenat lo Hostal de las Casas Rojas, haventlo destrossat de tal manera, que pera reparalo y posarlo corrent necessito una crescuda quantitat que me és precís gastarla per lograr la vilitat quem resultarà podent tenir corrent la dita casa y servir de Hostal de Carrera. Y com per rahó de las contribucions, gastos y robos y malas cullitas, ocasionat tot per la guerra no me trobo amb diners pera fer les obras necessàrias en la expressada casa, me veig obligat a despenderme de alguna finca, lo preu de la qual me proporcionarà poder fer aquellas, y posar corrent lo dit Hostal, que es lo medi menos danyós a mos béns.» (24)

 

 L'hostal vell de les Cases Roges o hostal dels Milà

Tot i que la construcció ha perdurat fins els nostres die i ara és coneguda com a cal Benach, no podem certificar que la seva activitat de servei públic es mantingués durant molts anys tota vegada que el 1838 tenim ja una referència documental de l'activitat de l'Hostal Nou que, indubtablement, li suposava una competència. En el darrer inventari de la família Milà, a principis del segle XX (25) encara el trobem denominat com «Hostal de les Cases Roges», amb baixos, un pis i golfes, amb  un petit tros de terra i un pou, de superfície 22 àrees i 2 centiàrees, llinda amb la carretera de Barcelona i pels altres punts amb successors de Fèlix Barba.

 La primera carlinada

 En esclatar la sublevació del pretendent Carles després de la mort de Ferran VII el 1833 es van definir els partidaris de la línia liberal o els de l'absolutista. Amb notable gosadia en Ramon Esclassans suposava que si l'esperit de Vilafranca era decididament liberal la tendència dels pobles estesos pel Penedès era totalment la contrària «Tal volta la mateixa separació dels centres de població, circumstància que sembla que porti ja de si un retràs en l'ordre de les idees, i segurament el major contacte amb les partides sublevades, quines entraven i sortien d'aquells poblets com de casa pròpia...» (26). Les coses no van anar així, però, a tot arreu i les cròniques asseguren que a Sant Cugat els carlins no hi van poder entrar mai per obra i gràcia de l'esforç de una quarantena de nacionals del poble que comandava el conegut com a «Ferrer Vell» (27)

El 1838 es produeix (28), prop de Massalliga un dels episodis més sagnants de la primera carlinada al Penedès. Va ser el 8 d'agost quan es va presentar a Porroig un escamot absolutista que manava en Cusmet, a qui seguia el capitost Vilella amb quatre-cents homes a peu i dos-cents a cavall. Aquests es van repartir entre Porroig, Ferran i l'Hostal Nou i van romandre amagats allí mentre una petita part simulava ser una partida carlina que es passejava per la carretera de Barcelona i cridava l'atenció de les tropes de Vilafranca. Aquestes van caure en el parany en creu que, efectivament, eren pocs enemics i que els podrien reduir, de forma que van sortir de Vilafranca uns 160 miquelets, però en arribar a Porroig tot el gruix carlí va caure sobre aquests confiats liberals fins a fer una veritable carnisseria i els que quedaren van ser afusellats, fins el punt que s'assegura que de tots 160 sols un en va aconseguir escapar amb vida.

Es pot dir que aquesta és la darrera referència de  fets específicament situats en les indrets propers a Massalliga de la que ens en queda crònica, tot i que la carretera foiu sempre camí de pas i, no cal dir-ho, de conflictes pels que hi tenien la residència més propera. Esmentarem tan sols que el 18 de novembre de 1876 s'hi va veure el pas d'una secció de l'anomenada Milícia Nacional, en concret la primera, que estava comandada per en Ramon Coll i Cunillera i en la que hi eren els regidors de l'Ajuntament de Vilafranca Lluís Àlvarez i Verdaguer i Josep Àlvarez Lacasaigne, que venien de les Gunyoles (29). per cert que els Àlvarez eren també una família de reconeguts terratinents del municipi de Sant Cugat.

La creu de Massalliga

 La pedra miliar romana després esdevinguda creu de terme i que ara resta restaurada en el camí que va a Puigcigró donava nom també a una propietat dels Milà, costat per costat amb una altra dels Barba. La primera vegada que consta aquest indret com a propietat dels Milà és el 1885 i que es descriu com una peça de Terra a la partida de les «Cases Roges» anomenada «Creu de Massalliga» d'extensió 1 jornal i 17 centaus o sigui de 39 àrees i 68 centiàrees, que llinda al nord amb Lluís Àlvarez, al Sud amb Josep Paret, i a l'Est i Oest amb els successors de Fèlix Barba (30).

 Hi ha encara una darrera propietat dels Milà a Massalliga, es tracta d'una peça de terra anomenada «L'Argelagà», a la partida del Torrent de Sant Marsal, de 49 jornals i 18 centaus que equivalien a 16 hectàrees, 69 àrees i 93 centiàrees, amb sembrat, vinya, erm i arbres al tombant del torrent, llindava al nord amb el Torrent del Vendrell, al sud amb una finca de Maria del Remei Sallent, a l'est amb Salvador Puig i a l'oest amb l'heretat Ferrer de Baix. En realitat aquesta descripció de l'any 1903 creiem que correspon a una peça de terra que el 1812 tenia una extensió de 60 jornals (31) sense denominació específica, com consta també a l'inventari dels bens familiars dels Milà realitzat el 1883, però és a partir del 1884 que la trobem esmentada amb la denominació de «L'Argelagà».

Cloenda familiar

Si per una banda els Barba van mantenir una exigència i un rigor patrimonial que va determinar que a la mort de Manuel Barba i Roca el conjunt patrimonial restés en mans del seu fill i hereu Fèlix Barba i Rabella, qui durant molts anys va residir a Barcelona, tot i morir a Vilafranca el gener del 1893. El cas dels Milà, pel contrari, és un veritable desgavell i genera durant tot el segle XIX una ingent quantitat de paperassa notarial.

El 16 de febrer de 1851 va morir Josep Milà i Graells i el seu fill gran, Pau Milà i Fontanals va passar a exercir com hereu fins a la seva mort el 16 de gener de 1883, sense fills, de manera que el seu germà Manuel va procedir a fer inventari davant notari dels bens de Pau Milà dels que n'era hereu. Manuel Milà va morir el 17 de juliol de 1885, també sense fills, i en el seu  testament (32) instituïa hereva universal la seva dona Josefa Sallent, qui podia disposar lliurement de la meitat de l'herència i usufructuària de la resta, tot i poder-la vendre per fer front a les despeses derivades de les gestions. Si no disposava de la meitat llegava la meitat d'aquesta meitat, o sigui una quarta part a la seva germana Maria del Remei. Va disposar Manuel Milà que a la mort de Josefa fos usufructuària Maria del Remei i en acabar l'us dels fruits l'herència havia de quedar repartida entre diverses persones i institucions benèfiques. Manuel Milà va nomenar comptadors i partidors de l'herència a Pere de Rosselló, Nemesi Singlà, Joan Grau i Vallespinós i en defecte d'algun d'aquests el prevere Josep Torres, en Gaietà Vidal, en Bartomeu Ribó i n'Àlvar de Verdaguer.

El segle XX

 La història dels darrers cent anys té a veure bàsicament amb el capítol de millores i serveis. El barri de Massalliga s'urbanitza -com la resta del terme municipal- i mica a mica va accedint als serveis i millores fins a configurar l'espai urbanístic actual (33).

Va ser el juny del 1927 quan es va obrir el carrer de Puigcigró -és a dir carrer que va a Puigcigró-, les disposicions municipals indicaven que havia de tenir vuit metres d'ample. Un any més tard l'Ajuntament feia constar que la carretera de Barcelona a Tarragona, al seu pas pel nucli de les Cases Roges, oferia el perill derivat de la velocitat dels vehicles, tota vegada que no hi havia allí cap senyal d'afluixar la marxa, de manera que es va fer constar que davant la «immodificable» situació de la connexió de la carretera de Sant Sadurní calia demanar al «Patronato Municipal de Firmes» que posés senyals en aquest punt «por la creciente intensidad circulatoria de los vehículos a motor». El juny de 1928 la nova carretera de Sant Cugat encara no era prevista i el Consitori demana que s'acabi el quilòmetre i mig de camí que ha de ser la carretera i ha d'enllaçar amb la de Tarragona a Barcelona. Aquesta mateixa petició la va fer arribar l'Ajuntament a la Generalitat republicana l'octubre de 1931. Finalment va ser el setembre de 1936 que va arribar l'enllumenat públics al barri de Massalliga.

Després del silenci de la guerra i la primera dècada de la postguerra, el setembre de 1952 es va negociar amb l'empresa Despujol, que era la que feia amb autobús la ruta a Barcelona, per tal que tingués parada a la població -les Cases Roges- d'anada a Barcelona i de tornada a Vilafranca, realitzava quatre parades al diàries. El febrer de 1964 es va encarregar la confecció del pla general de clavegueram de Sant Cugat Sesgarrigues i el mes d'abril s'hi adjuntar el de sanejament del barri de Massalliga. El novembre d'aquest mateix any es van rebre diversos ajuts de la Diputació pel pla d'obres de clavegueram i el seu projecte. Els treballs a les Cases Roges es van iniciar el maig de 1965 i els veïns es van oferir a pagar la resta de les obres per tal que aquestes s'acabessin el més aviat possible.

 Un cop iniciat el projecte de pavimentació general de Sant Cugat, el novembre de 1967 es va procedir també a realitzar reparacions al carrer de Puigcigró. Un any després, el 1968, l'Ajuntament va estudiar un projecte de millora de la conducció d'aigua potable. El mes de juny s'estaven portant a terme les obres de clavegueram general i el setembre de 1969 es va connectar el clavegueram del carrer del Padró amb el de les Cases Roges, tot i que l'aprovació definitiva de les obres es va allargar fins el 1970. El maig de 1972 els veïns de les Cases Roges es van queixar perquè la claveguera a la N-340 havia estat suprimida i quan plovia l'aigua passava per sobre de les voreres i entrava a les cases. D'aquest mateix 1972 és l'aprovació de l'arribada d'aigua corrent i clavegueram a Massalliga, amb la instal·lació d'una font a les Cses Roges. La urbanització definitiva del barri de Massalliga -anomenat Barri de Puigcigró- és d'octubre de 1978.

El juny de 1983 es va posar una cabina de telèfon públic i el  gener de 1984 es va realitzar el paviment lateral i la rasa a la carretera de Sant Cugat a Massalliga, el juliol d'aquest mateix any es va començar a estudiar l'enllumenat de la carretera i la realització d'un passeig lateral per als vianants. El juliol de 1986 es van concretar les condicions d'edificabilitat i qualificació urbanística de la finca anomenada la Fassina de les Cases Roges. Finalment el febrer de 1988 es va tirar endavant el projecte del col.lector del carrer de Puigcigró i la seva pavimentació, un tema que va resultar complex.

 Cloenda

Hem volgut aplegar a les pàgines anteriors una síntesi d'un seguit d'episodis del passat -la petita i gran història de casa nostra- justament al voltant d'un punt de referència: les històriques pedres de la creu de Massalliga, en el camí que va a Puigcigró, finalment restaurada i altra volta beneïda a les darreries dels anys vuitanta. Encara hi ha al nostre poble moltes persones que recorden aquells Via Crucis de després de la guerra quan es feia camí -i penitència- a peu fins anar a senyalar una de les estacions a la Creu de Massalliga i una altra a l'hostal que havia estat dels Milà, a peu de carretera. Tot un ample conjunt de referències del passat que, com la nostra Societat Coral El Raïm quan fa el camí de les caramelles en la joia anual de la Pasqua, és le dibuix del camí de la història i els seus homes i dones, del camí de la vida.

-   -    -    -    -    -    -

 (23) SOLÉ I BORDES, Joan i MIRET I VIA, Antoni Els Milà. Uns hisendats... Pàg. 12.

 (24) AHC-AN. Manual de Marià Abella i Nogués. Any 1815. Foli 22 v. Recollit a SOLÉ I BORDES, Joan i MIRET I VIA, Antoni Els Milà. Uns hisendats... Pàg. 12.

 (25) Descripció del testament de Maria del Remei Sallent, davant el notari Melo el 23 d'octubre de 1903. AHC-AN. Manual de Josep Ignasi Melo. Any 1907, protocol 34, folis 79 a 121.

(26) ESCLASSANS I MILÀ, Ramon. Obra esmentada. Pàg. 53.

 (27) ESCLASSANS I MILÀ, Ramon. Obra esmentada. Pàg. 64.

(28) Seguim la crònica prou detallada d'ESCLASSANS I MILÀ, Ramon. Obra esmentada. Pàg. 61.

(29) Q. G. (ALAGRET I VILARÓ, Pere.) Apuntes históricos de Vilafranca del panadés y su comarca. Vilafranca. Impremta de Pere Alagret. 1887. Pàg. 205.

 (30) AHC-AN. Manual de Frederic López. protocol 440. Any 1885. La descripció és la del testament de Maria del Remei Sallent, davant el notari Melo el 23 d'octubre de 1903. AHC-AN. Manual de Josep Ignasi Melo. Any 1907, protocol 34, folis 79 a 121.

 (31) AHC-AN. Manual de Marià Abella i Nogués. Any 1815. Foli 22 v. Recollit a SOLÉ I BORDES, Joan i MIRET I VIA, Antoni Els Milà. Uns hisendats... Pàg. 14.

 (32) Testament realitzat a Barcelona davnt el notari F. de Maspons i Labrós el 26 de novembre de 1883.

(33) Apleguem les dades contemporànies del nostre treball «Sant Cugat al segle XX» aplegat en el volum MARGARIT I TAYÀ, Antoni, SOLÉ I BORDES, Joan i MIRET I VIA, Antoni Episodis de la història de Sant Cugat Sesgarrigues. Ed. Ajuntament. Sant Cugat 1999.