Massalliga (I)

 Text del llibre publicat juntament amb Antoni Miret i Via, l'any 2000 per la Societat Coral el Raïm de Sant Cugat Sesgarrigues. No s'adjunta aquí l'apartat inicial sobre els orígens, a càrrec de Mn. Antoni Margarit i Tayà.

Pròleg

La dinàmica de consolidació dels nuclis de població en el Penedès modern és, d'alguna manera, un procés marcat per un conjunt de condicions i dificultats que li dónen un caràcter contradictori. Justament aquest procés, en base a les dades que ens ha estat possible aplegar, el que hem estudiat en el barri de Massalliga.

Com a introducció al tema, hem demanat a Mn. Antoni Margarit que ens ofereixi una sintesí panoràmica sobre les referències medievals que ell coneix tan bé en base a la documentació que ens parla d'aquests entorns i també sobre la possible etimologia del topònim Massalliga.

Centrats en l'època moderna la nostra recerca té com a base el conjunt de referències, bàsicament procedents de l'arxiu notarial, sobre les propietats de dues famílies de terratinents que tenien en propietat -d'una o altra forma, habitualment en mans de parcers que les treballaven i en treien un rendiment condicionat- bona part de les terres que constitueixen l'actual barri de Massalliga, les Cases Roges i la Plana Ratera, a una i altra banda del cami ral o carretera que anava a Barcelona. De forma discuntínua però molt sovintejada -una peça aquí, uns jornals allà- aquest conjunt de propietats formava part dels termes municipals de Vilafranca -el Clot d'en Ferran o Cinc Pons- i després continuava, a una i altra banda de la calçada en els termes de Sant Cugat i Sant Pere Molanta del municipi d'Olèrdola, fins arribar a les Gunyoles i altres indrets del terme d'Avinyonet.

 En la mesura que el comerç accentua la importància de la carretera com a eix de comunicacions -amb una remarca especial a partir del 1802, quan entra en funcionament la carretera que pel port de l'Ordal arriba a Vallirana i d'allí a Molins de Rei- s'accentua una tendència a consolidar assentaments al seu entorn, en el cas que ara ens ocupa a prop del vell hostal situat a peu de carretera. Aquesta voluntat, però, es veurà sotmesa durant tot el segle XIX a les contradiccions derivades de la carretera com a via de comunicació utilitzada pels cossos d'exèrcit, escamots i grups armats d'un o altre signe que durant bona part del segle veurem circular per la nostra història i el nostre Penedès.

En aquests moments les zones més ben comunicades, incloses les capitals com Vilafranca, seran també les més perilloses. Com escrivia Ramon Esclassans i Milà en narrar un d'aquests episodis violents:

 «[les tropes franceses] trobaven els pobles abandonats i les cases desertes. Vilafranca seguí també aquesta conducta, puig tothom marxà, inclòs les autoritats, junta i clero, refugiant-se en els pobles separats del camí ral» (1).

 Aquesta dinàmica de millora i creixement condicionat de forma periòdica pels esdeveniments violents és la que mica a mica va acabar de definir la formació de nous barris com el de Massalliga, sempre d'acord amb les condicions de la propietat de la terra. En definitiva, la configuració d'una identitat que, amb el suport de la consolidació de les infraestructures que es dóna durant el segle XX ens porta a la realitat actual i defineix la identitat d'un dels indrets característics del nostre municipi.

L'època moderna

 No sembla fàcil determinar en quin moment comença a prendre volum i importància el patrimoni dels terratinents que senyorejaran en aquesta zona del nostre Penedès. Es tracta d'un procés, però, que en el decurs dels darrers tres-cents anys es veurà sotmès a canvis transcendentals, des de la seva consolidació i sovint un augment espectacular -en bona part davant la possibilitat d'accedir a l'adquisició a les terres desamortitzades als ordes religiosos-, amb el pas per moments de crisi i de dificultats econòmiques, fins arribar sovint a la desaparició de la línia familiar, amb el que això comporta de desmembració final del patrimoni. Tot i això, com veurem, accedir a les dades i referències sobre les característiques d'aquesta propietat no sempre resulta fàcil, llevat dels moments de crisi econòmica hi ha una reserva natural fins i tot a realitzar inventaris sobre el conjunt patrimonial, de manera que podem veure com durant un segle les terres i propietats passen d'un hereu a l'altre amb capítols matrimonials i testaments en els que s'indica tan sols el que rebran de legítima els descendents que no són l'hereu.

 

 En aquest procés hi incideixen no sols factors econòmics i polítics, sinó també determinacions de tipus social. Aquells propietaris que durant el segle XVIII residien a la seva casa pairal donaran pas a noves generacions que cerquen a Vilafranca un reconeixement al seu senyorívol paper social i també unes evidents  condicions de confort i seguretat, però són aquests mateixos o els seus descendents els que veuran com els seus fills van a estudiar a Barcelona i sovint s'hi acaben establint professionalment, de manera que han de tenir administradors que s'encarreguin de la gestió d'un patrimoni que rere ells o els seus fills ha d'acabar trocejat. Mn. Manuel Trens amb la seva habitual ironia va sintetitzar el procés amb aquest dibuix esquemàtic:

«En els segles XVIII i XIX, en què l'urbanisme no passava d'ésser un instint i una vaga aspiració produïda pel benestar i la riquesa, Vilafranca es va desvetllar a una nova vida i es va eixamplar esbotzant les antigues muralles i les cases entravessades, acaparant espais, en aquell temps no cotitzables. Sense més pressentiments d'agressió que la d'una competència comarcal, va estirar cames i braços en plena migdiada de prosperitat. Es produí aleshores l'èxode dels propietaris que de la finca passaren a la vila, com ara de la vila passen a la ciutat. A la vila hi havia aigua corrent i les senyores portaven barret. Fou una embriaguesa de xarel·lo i malvasia, una eufòria setmanal de mercat» (2).

El segle XVIII

Bona part de les terres de Massalliga eren propietat dels Milà de Ferran dels que en un treball anterior ja en vam donar àmplies referències en relació amb Sant Cugat(3) de manera que esmentarem aquí únicament les dades relacionades amb l'indret que ara estudiem.

 Així l'any 1735 consta (4) que Josep Milà de Ferran va comprar a Marià Guilera i Maria Puig diverses peces de terra, entre elles les del Coll de l'Albí, indret que cal situar el l'entorn de Massalliga ja que es tracta de l'entorn de l'indret anomenat «El Pujolet», com veiem especificat deu anys més tard en un document  sobre la mateixa peça de terra on Josep Milà major i Josep Milà menor, pare i fill, confessen tenir en alou i directa senyoria de la rectoria de Sant Cugat una peça de terra campa d'un jornal i mig a la partida del Pujolet, abans «Lo coll de l'Albi», afronta amb el camí que va de Sant Cugat a Ferran (5).

 El 1737 Josep Milà va comprar a Pau Martí, pagès de mas Sunyer ven una peça de terra al torrent del Pont, terme de sant Cugat (6). Pocs anys després una nova referència documental ens especifica alguna de les propietats que els de Ferran tenien en aquest indret, és el 1745 quan confessen Josep Milà major i Josep Milà menor, pare i fill, pagesos de Ferran, tenir en alou i directe senyoriu de la rectoria de Sant Cugat tota aquella peça de terra, part bosc i part campa, de quatre jornals i mig, per la qual passa entre el camp i el bosc el camí real que va de Vilafranca a Barcelona, en la partida dita la Plana Ratera, afronta amb terres de Manuel Fals, de Sitges, alou de dita rectoria que són de l'heretat de la Serra (7).

 Els Barba

 En aquest punt, cap a les darreries del segle XVIII comencem a tenir referències documentals de la família Barba que, com veurem, eren també propietaris de diverses peces de terra a Massalliga. La figura més popular de la família en l'àmbit vilafranquí va ser, sens dubte, Manuel Barba i Roca personalitat extraordinària en l'àmbit cultural i científic en la biografia del qual no ens és possible entrar (8), però és que en l'estructura familiar de la que en recollim l'esquema bàsic hi trobem metges, apotecaris, advocats i diverses personalitats de la vida política i cultural catalana fins acabar amb el reconegut filòsof i professor de la Universitat Francesc Xavier Llorens i Barba.

En aquest entorn l'àmbit menys divulgat de la família és el referent a el conjunt patrimonial de les seves personalitats, fins el punt que, com veurem i a diferència dels Milà, el zel familiar en la transmissió a l'hereu, d'una generació a l'altre, d'un patrimoni d'una solidesa tan remarcable que gairebé sols presenta increments, no ens ha permès trobar cap inventari del conjunt (9).

 El 5 de febrer de 1793, quan tenia ja quaranta anys -havia nascut  el 1753- Manuel Barba i Roca es va casar amb Osòria Rabella i Nin, de manera que es van fer capítols matrimonials (10) on estipulen que Manuel és hereu del seu pare, però la seva mare esdevindrà usufructuària si queda vídua. El pare podrà vendre o empenyar si li és necessari i tindrà dret a 1.000 lliures per testar, de les que si no en disposa aniran en la donació. També el pare donarà a la seva filla Eulàlia Barba i Roca la quantitat de legítima i a Ramon Barba i Roca, prevere, que també és fill seu, com a legítima l'ús dels fruits d'un camp a Vilafranca, a la partida de les Clotes, una vinya a les Cabanyes i quatre cases a Vilafranca.

 Aquesta habitual mostra de la institució de l'hereu es complementa pel que fa a la seva esposa Osòria, ja que el seu germà, Josep Rabella i Nin, comissari i familiar del tribunal de la Inquisició, li dóna com a legítima quatre mil lliures de Barcelona i dues calaixeres amb les seves robes corresponents, que tornaran al seu germà si ella mor sense fills o amb fills en edat de no fer testament. 

 (1)ESCLASSANS I MILÀ, Ramon Estudi crítich-historich del penadès en elñ sigle XIX. Ed. Centre Catalanista. Vilafranca 1902. Pàg. 28.

 (2) TRENS, Manuel Vilafranca, senyora vila i altres proses. Vilafranca 1990. Edició a cura de J. Solé i Bordes. Pàg. 23.

 (3) SOLÉ I BORDES, Joan i MIRET I VIA, Antoni Els Milà. Uns hisendats a Sant Cugat a principis del segle XIX. Ed. Societat Coral El Raïm. Sant Cugat 1997.

(4) Arxiu parroquial de Sant Cugat Sesgarrigues, 28 de març de 1735.

(5) Arxiu parroquila de Sant Cugat Sesgarrigues, el 2 de maig de 1745.

(6) Arxiu parroquial de Sant Cugat Sesgarrigues, 7 de juliol de 1737, Protocolitzat davant Josep Rovira, notari de Vilafranca.

(7) Arxiu parroquial de Sant Cugat Sesgarrigues, 2 de maig de 1745. Sobre les propietats dels fals de Sitges podeu veure SOLÉ I BORDES, Joan i MIRET I VIA, Antoni La Serra, història d'una hisenda de sant Cugat Sesgarrigues. Ed. Societat Coral El Raïm. Sant Cugat 1998.

(8) Podeu veure, entre altres la valoració que en fa Antoni Sabaté i Mill a El corregiment i partit judicial de Vilafranca del Penedès a l'últim terç del segle XVIII. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora de Manuel Barba i Roca. Ed. Museu de Vilafranca. 1991.

 (9) Totes les localitzacions documentals dels Barba s'han realitzat a l'Arxiu de Protocols Notarials que es conserva a l'Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca del Penedès -on l'atenció pacient de Josep Maria Masachs i Amadeu Piñol és digna d'agraïment-, possiblement aquest inventari formi part del testament de Fèlix Barba i Rabella realitzat a Barcelona, on va residir els darrers anys de la seva vida.

(10) Arxiu Històric Comarcal. Arxiu Notarial (AHC-AN) Manual de Josep Anton Vallès. Any 1793. Foli 13 i següents.