Treball realitzat conjuntament amb el malaguanyat Antoni MIret Via i publicat el 2001 per la Societat Coral El Raïm de Sant Cugat Sesgarrigues. El recuperem ara tot recordant Nati Quintana recentment traspassada.
Pròleg
En les realitzacions col·lectives sovint la tasca de grup aconsegueix aglutinar les individualitats personals en un objectiu comú, d'aquí que les entitats amb aquest caire esdevinguin element integrador en la col·lectivitat d'un poble.
Creiem que aquesta ha estat una de les característiques de les agrupacions corals claverianes i també de la nostra Societat Coral El Raïm en el decurs dels seus més de vuitanta anys d'història. D'aquí que, en fer-ne esment i consideració en l'aniversari de la seva fundació ens resulti plaent recordar com al darrera de les diverses etapes i activitats de la nostra coral sempre hi ha hagut persones amb noms i cognoms, personatges que esdevenen protagonistes del nostre temps i la nostra història i que, tot i el valor de la tasca col·lectiva, no podem oblidar.
Aquest treball vol ser un senzill reconeixement a la història de la Coral El Raïm des de la tasca, sovint de molts anys, d'alguns dels seus protagonistes, el resultat d'una labor en la que sovint han esmerçat el bo i millor del seu coneixement, sense altra voluntat que la d'ajudar a tirar endavant la vida de l'entitat i la població.
A tots aquests personatges, als protagonistes específics d'aquest treball que esteu llegint i a tots els altres que no esmentem de manera individual, protagonistes de la història de la Societat Coral El Raïm en les diverses etapes de l'entitat, s'adrecen aquestes pàgines de reconeixement i homenatge justament ara que el segle XX ja és clos, camí de l'esperada commemoració del centenari de la fundació de l'entitat.
Fa alguns mesos us recordàvem que deixàvem enrere un segle que ha vist néixer i progressar la nostra Societat Coral El Raïm des dels seus inicis en aquells anys difícils de la fundació dirigits pel mestre Estruch, fins arribar al moment actual en el que la coral és, gràcies a Déu, una entitat viva, ferma i un dels puntals culturals del nostre poble de Sant Cugat Sesgarrigues.
En encetar el segle XXI sembla obligada la reflexió i el repàs del que ha suposat aquests temps, el record del passat i el desig d'un futur millor ple de progrés, en la confiança que la Coral El Raïm continuarà mantenint el seu camí ferm i decidit en un nou temps de pau i prosperitat.
Els autors
El fundador, Josep Estruch i Prim
El 15 de setembre del 1918 pren possessió com a nou mestre de Sant Cugat Sesgarrigues Josep Estruch i Prim, substitueix el senyor Compte que havien exercit fins llavors aquesta tasca (1). Des del primer moment el jove mestre es preocupa de promoure les activitats culturals de la població, dins i fora de l'àmbit escolar, d'aquí que, com a resultat de la seva empenta, el 8 de maig de 1919 es constitueixi la Societat Coral El Raïm, entitat de la que n'és el primer president i també el director.
La nova agrupació aprofita inicialment les instal·lacions de l'escola del poble, a l'edifici de l'Ajuntament, per a realitzar-hi els assaigs cada dijous, amb la voluntat de poder participar aquell mateix any en els actes de la Festa Major. A la vegada la coral s'afilia a la llavors coneguda com «Associació Clavé», evident manifestació de la seva adscripció als ideals del mestre Josep Anselm Clavé.
Josep Estruch va ser sempre un home d'inquietuds. Així el veurem a l'escola quan en acabar el primer curs escolar, sota la seva direcció en el cas de l'aula de nens (2), es realitza una exposició de treballs realitzats pels alumnes, iniciativa que, pel que sembla, no tenia precedents al poble. La labor docent té encara més transcendència el setembre d'aquell mateix 1919 quan Enric Ràfols, diputat provincial pel districte de Vilafranca, visita Sant Cugat i presideix l'acte de lliurament de premis als alumnes de les escoles (3).
El 1920 la Coral El Raïm, formació llavors només de veus masculines i que dirigeix Josep Estruch, ha realitzat ja la seva primera cantada de Caramelles i porta a terme la seva primera sortida, un viatge a Tarragona en el que són rebuts a l'Ajuntament de la mil·lenària capital romana. Valorar amb la perspectiva d'ara aquestes primeres activitats no és pas fàcil i ens cal pensar en els mitjans tan migrats d'aquella època, justament un temps en el que una excursió a Tarragona en un entorn social com el del poble de Sant Cugat tenia un caràcter veritablement excepcional.
El mateix s'esdevé en intentar valorar la personalitat de Josep Estruch al davant d'una formació coral en la que va haver d'esmerçar evidents dosis de voluntat i constància. Amb el pas del segle la seva figura ha esdevingut mítica, situada a mig camí entre la labor com a mestre i el paper de fundador i promotor de la plena consolidació de la formació coral. Una agrupació de cantaires que, des de la base de les idees claverianes, aconseguia fora del poble una valoració com a imatge representativa de Sant Cugat.
Josep Estruch sap aprofitar les oportunitats de promoure activitats conjuntes de caire públic que donen a la coral una dimensió pública de reconeixement. L'acte més significatiu d'aquest caire s'esdevé el 14 de setembre del 1920 a la plaça de l'església de Sant Cugat en l'estrena de l'estendard de la Societat Coral El Raïm. La celebració aplega diverses formacions corals claverianes i compta amb l'assistència de personalitats com el diputat provincial Enric Ràfols, el president de la Unió de Cors de Clavé, Daniel Samsó i el diputat a Corts Josep Zulueta. La premsa comarcal de l'època especifica en la ressenya: »El senyor Estruch, mestre de Sant Cugat i ànima de la nova societat choral, dirigí des del balcó una alocució al poble...» (4) La Coral ja té estendard però, el que és molt més important, veu en ell la valoració d'una activitat cultural que dona al poble de Sant Cugat un reconeixement de vàlua específica, una remarca d'identitat que permet afirmar que ha esdevingut ja una entitat plenament consolidada, un caire que acaba de precisar-se quan passa a ocupar el local de cal Sense.
Tot i això, les activitats del senyor Estruch com a director de la coral, a la vegada com a fundador i president, tenien una relació directa amb la seva labor professional com a mestre, amb l'ajut de l'avi Miquel. Així eren habituals els assaigs amb els menuts a la mateixa escola, talment com a activitat pedagògica complementària de la pròpiament escolar.
Al mateix temps, la vida de la coral claveriana manté una cronologia habitual en un calendari de l'any que, tot i les comparses per Carnestoltes, es pot dir que cada primavera enceten les Caramelles. Els assaigs s'inicien al mateix temps que la Quaresma. El dissabte de Glòria surten a la plaça i el diumenge de Resurrecció primer s'assisteix a missa i, a la sortida d'aquesta, canten a la plaça per tal d'anar tot seguit per tot el poble. Per arreu la gent espera el seu pas i les cantades dels caramellaires que tenen a cada carrer un indret determinat d'interpretació. Es realitza també un recorregut, a peu, per diverses masies de la contrada; així van a Sant Sebastià dels Gorgs, Sant Pere Molanta, a l'Arbossar, a Can Rossell, a Can Fontanals, a Can Ferrer Vell i a Puigcigró.
El 1927 la Societat Coral El Raïm lliura al mestre Josep Estruch un títol de gratitud per la seva constant tasca d'amor i treball envers l'entitat, d'aquesta distinció se n'ha pogut recuperar el que fou primer escut de l'entitat. Cap el 1930 la coral claveriana ha derivat ja en orfeó amb una efectiva presència femenina, les excursions, visites i participació en actes esdevenen més constants (5). A les excursions no hi anaven els matrimonis sinó sols els cantaires, sovint acompanyats d'una representació de l'Ajuntament de Sant Cugat; també sabem que sovint durant aquestes sortides s'interpretaven peces després del dinar.
L'orfeó va arribar a estar constituït en aquests anys per una seixantena de persones entre les que hi havia unes quantes noies, totes elles joves i alguna ens ha recordat encara que quan assistí a la primera excursió de la coral tenia sols 19 anys, tot i que en casar-se deixaven aquesta activitat. La coral El Raïm va començar a tenir llavors un grup de socis protectors que no cantaven però que ajudaven econòmicament i amb els que el Sr. Estruch hi estava ben relacionat.
Dels últims anys de Josep Estruch com a director de la coral és l'autorització municipal de 1933 per portar a terme obres de manteniment que li permetin utilitzar com a local social l'edificació se cal Sense. Esmentem el sentiment general de respecte i gairebé de veneració pel senyor Estruch com una de les poques coses que es van escapar a la divisió partidista que en els darrers anys de la República es feia evident arreu.
Amb el final de la guerra es va cloure la labor de Josep Estruch al capdavant de la Societat Coral El Raïm, tot i que excepcionalment es recorda que un any, traspassat ja l'avi Miquel, que Josep Estruch va venir de Barcelona, on llavors residia, per tal de preparar la cantada de Caramelles.
La continuïtat, Miquel Just i Forns
L'espardenyer i barber del poble era el avi Miquel, com que sabia tocar el violí, d'aquest i altres coneixements musicals en va derivar que en molts aspectes ell fos també l'ànima de la Coral El Raïm i el seu director, primer al costat del senyor Estruch, i tot sol en els primers anys de la postguerra quan es començà a recompondre la coral sense la figura del seu fundador i primer president. S'assajava habitualment a l'escola, en hores no lectives i quan es va constituir l'orfeó amb la presència femenina, aquestes assajaven a part.
L'orquestra Planas era l'habitual de les diades de festa gran a Sant Cugat i alguns cantaires acompanyaven la interpretació de peces de sarsuela o composicions com «Les Flors de Maig». Algun any s'havia interpretat també la peça coneguda com el «Brindis» davant de l'Ajuntament. Era aquest un cànon a sis veus i es conta l'anècdota que els membres de l'orquestra van quedar gratament impressionats de la bona interpretació que en feren els membres de la coral; un dels músics s'adreçà a l'avi Miquel, que era qui dirigia en aquella oportunitat, i després de felicitar‑lo, li va preguntar com era que tots els cantaires sabien música. L'avi Miquel no es va estar d'afirmar-li que no n'hi havia cap que en sabés.
Després de la guerra va ser en Miquel Just qui s'encarregà dels assaigs del petit grup de cantaires, que altra volta havia esdevingut d'homes sols. A les primeries d'aquests anys quaranta se li va retre un homenatge, va ser el mes de desembre o gener i, tot i que l'homenatge no va venir motivat per cap malaltia, qui havia estat sempre ànima de l'entitat al costat del seu fundador va morir poc després.
Una nova generació, Joan Just i Bertran
En fer esment dels personatges que han marcat la trajectòria musical de Sant Cugat Sesgarrigues no podem oblidar Joan Just, l'il·lustre compositor nascut a Sant Cugat Sesgarrigues l'any 1897. Va ser al costat del seu pare, l'avi Miquel, que va iniciar els primers estudis musicals. Als nou anys va tenir l'oportunitat d'entrar a l'Escolania de Montserrat per tal d'iniciar una completa etapa de formació que posteriorment va continuar a l'Escola Municipal de Música de Barcelona on va poder aprendre dels mestres Millet, Morera i Pellicer.
Sense oblidar les seves arrels a Sant Cugat Sesgarrigues, l'any 1921 passa a ocupar la direcció musical d'un important col·legi d'Oriola, al País Valencià. Són els anys en els que escriu les seves composicions més remarcades. Posteriorment dirigeix el cor mixt de Ràdio Barcelona i funda l'Acadèmia Albèniz juntament amb altres companys, allí exerceix com a mestre de solfeig.
Són anys de constant activitat en els que Joan Just estrena i posa música a diverses composicions poètiques, una etapa que queda arrelada a Igualada quan l'any 1931 passa a ocupar el càrrec de director del Conservatori de l'Ateneu Igualadí. Durant més de trenta anys Just resideix a la capital de l'Anoia, on dirigeix la banda de música de la ciutat, la Schola Cantorum i el Cor Mixt, a la vegada que exerceix com a professor del música al Col·legi dels Escolapis.
El 1960 Barcelona li prepara un homenatge amb l'estrena per part de l'Orquestra Municipal de Barcelona dels seus «Tres Quadres Simfònics» dirigits pel vilanoví Eduard Toldrà. La mort li arriba, però, pocs dies abans de l'estrena i fa que deixi obres inèdites com la «Llegenda de la Verge de la Pietat». Va ser la de Joan Just una labor àmplia en els diversos àmbits de la música i, específicament, del cant coral, en una etapa que inclou les sempre difícils primeres dècades de postguerra. El 1992 la Coral El Raïm li va dedicar un emotiu homenatge amb la interpretació de la seva composició «La Segada», amb lletra de la poetessa Maria Antònia Salvà.
La celebració de les noces d'or de la coral, l'any 1969, pocs anys després del traspàs de l'entranyable mestre Joan Just, amb tantes arrels familiars a la Coral El Raïm i a Sant Cugat, va venir a marcar l'inici d'una nova etapa a partir dels anys setanta, justament quan les veus femenines van tornar a incorporar‑se a la coral, que així retrobava la seva antiga estructura d'orfeó.
La veu poètica, el pare Maties Boada
Fill il·lustre del nostre poble de Sant Cugat Sesgarrigues, on va néixer el 22 de maig de 1926, el pare Maties Boada ha estat durant molts anys una veu poètica de vàlua específica i un col·laborador sovintejat de la Coral el Raïm. En Josep Boada i Ràfols havia fet els seus primers estudis abans de la guerra, a l'escola del senyor Estruch, a qui recordava de forma molt breu. Quan l'any 1944 va concretar la seva vocació religiosa com a frare, ho va fer amb el nom religiós de fra Maties -el pare Maties de Sant Cugat com era conegut popularment. A Arenys de Mar va realitzar els estudis de noviciat i el triple vot en l'orde dels Caputxins, després va continuar els seus estudis a Sarrià com a primer pas d'un intens apostolat de més de cinquanta anys a diverses poblacions on l'orde hi tenia casa, així a Igualada hi va ser per primera vegada entre el 1949 i el 1951. Després de cantar missa va passar curtes temporades a Arenys, a Barcelona, i durant divuit anys va manifestar la labor religiosa a Tarragona.
La seva important tasca social es va concretar a Igualada amb la creació del barri de Fàtima, una zona de cases populars per a famílies obreres que generalment procedien de l'emigració. En aquesta labor va portar la iniciativa fins el 1957 i molts anys després va rebre un homenatge popular al mateix barri en reconeixement a aquesta important feina social de caire entusiasta. La seva tasca va estar centrada en el servei de parròquia i les atencions religioses a l'hospital de la capital de l'Anoia.
Al costat de la humilitat de la seva labor i la profunditat i rigor del seu pensament intel·lectual, ben aviat es va començar a manifestar la veu d'un poeta de rigor situat en els paràmetres de la mètrica clàssica i les exigències del ritme. Les seves composicions, però, anaven dedicades als espais més personals i familiars, així com als seus amics, entre els que hi tenia un lloc específic la Coral El Raïm que el visitava sovint i l'acompanyava amb els seus cants en la litúrgia, a Igualada, en la diada de la visita. D'aquesta amistat profunda en van néixer composicions con la «Sardana del Vi Novell», o aquella «Claror Vibrant» que constituí el cartell de Caramelles del 1987 amb música del mestre Joan Andreu.
Claror vibrant
Una claror vibrant bat la tenebra
i s'escampa pel món suau perfum,
ja són lluny tremolors de neu i gebre,
Pasqua és aquí entronitzant la llum.
Gentils amics, traieu-vos la bufanda,
desentumiu saltant el vostre cos,
és l'hora de la mona i la garlanda
i de sortir del clos.
I d'afinar les ronques gargamelles
amb xerricades de bon vi,
per cantar les airoses Caramelles
perquè la Pasqua ja és aquí.
Carrers i places s'han vestit de festa
i els ocellets refilen per l'espai,
la galant Primavera es troba llesta
per oferir-vos el xamós esplai
d'una florida boja d'esperances
en els arbres i en els ceps de nostres camps,
perquè oblidem el feix de les recances
i estrenyem de germanor els lligams.
I quan la Pasqua sigui ja granada
i groguegi esponerós el blat,
la Pentecosta sigui una alenada
d'amor i pau al cor de Sant Cugat.
Tot i que sovint el pare Maties feia arribar les seves compilacions poètiques a la Biblioteca Hispano-Caputxina i que en diverses oportunitats li havien pregat que en preparés una antologia, bé es pot dir que fins al seu traspàs el 18 de novembre de 1996, a Igualada, quan comptava 70 anys, les úniques composicions de la seva autoria que van ser publicades són les que va oferir al seu poble a través de la Coral El Raïm. Ben recentment la Província de Framenors Caputxins de Catalunya ha decidit obrir una col·lecció amb el títol de «Franciscàlia» amb el recull poètic de Maties Boada i Ràfols «En el cor de la vida», aplec de composicions que van des de l'any 1967, quan inicià el conreu poètic a Arenys de Mar, fins les darreres del mateix any del seu traspàs.
El 1988 escrivia a Igualada en unes línies que posen pròleg a l'esmentada edició: «Les meves arrels poètiques són camperoles...» D'aquí que no ens estranyi que alguns dels poemes que allí s'apleguen portin data a Sant Cugat, en les breus i sovint silencioses, estades familiars, una presència que no es podia desdir del paisatge i l'entorn com s'evidencia en aquest sonet que manllevem de l'esmentada antologia (6).
Verema.
Raïm madur, tibant, lluent,
dessota els pàmpols verdejants;
sarments blegats pel pes de tants
carrols, cercats d'eixam brunzent.
La mà al dessota, i petament
de tisorades estessants.
Els collidors tenen les mans
apelagoses de valent.
Raïm vençut cedeix el most
acabalat el mes d'agost
en el secret ombriu del camp.
Raïm omís en el porró
quan, del forat del capciró
salta a la boca com un llamp.
Sant Cugat Sesgarrigues 14- IX- 1982.
Les referències a la terra són constants en la seva obra poètica, de la que n'és una excel·lent mostra l'havanera «Arrels», tota una declaració de principis que va oferir al poble de Sant Cugat i que, també amb música de Joan Andreu, la coral va estrenar amb motiu de les Caramelles de l'any 1988. Aquest mateix va constituir el motiu del cartell de caramelles d'aquell any.
Arrels
Si mai a una terra estranya fos enviat,
jo mai no m'oblidaria de Sant Cugat.
Si fos a la Patagònia el meu destí
el cor no se n'aniria jamai d'aquí.
Si, sense arrels, un arbre ja no pot viure,
un cor que es desarrela no pot ser lliure.
Si no estimem la terra dels nostres avis
per més que sapiguem, no serem mai savis.
Poble meu estimat,
viure en tu, quina sort! Ai!
Seràs sempre una mel als meus llavis,
sempre et duré en el cor.
Com vols que el meu cor s'oblidi dels teus vinyars,
si un vi que més be s'empassi no el trobaràs.
Amb ell, dins el millor cava, que penes fon,
si vols, pots parlar les llengües de tot el món.
Deixeu que amb ulls d'enyor el seu verd admiri,
puix que és, per la mirada, el millor col·liri.
Pàmpols jolius, missatge verd d'esperança!
Que les collites donin a tots gaubança.
Antany, quan les nenes veien proper el Nadal,
cantaven a Santa Llúcia de la Bisbal.
Els nens, avançant-se amb gresca i en so de pau,
cantaven, xirois, cançons a Sant Nicolau.
Font del Cuscó enyorada! Bosc de la Torre!
Mona de Pasqua a Llinda! El temps, com corre...!
Creu del Padró, senyera que el poble empares!
Vetllen xiprers les cendres dels nostres pares.
L'ahir amb l'avui preparen fecund demà,
si sempre, a qui ens necessita, donem la mà.
Un poble que creu, treballa i té esperit,
és poble que viu i canta i avança ardit.
No som robots ni eines ni faramalla,
ni volem ser la imatge de l'ou com balla.
Arrels som d'una terra que vol ser lliure,
poble som que vol viure i deixar viure.
(1) SOLÉ I BORDES, Joan i MIRET I VIA, Antoni «La Societat Coral El Raïm de Sant Cugat Sesgarrigues», en el volum MARGARIT, Antoni, SOLÉ I BORDES, Joan i MIRET I VIA, Antoni Episodis de la història de Sant Cugat Sesgarrigues. Sant Cugat Sesgarrigues, 1999. En podeu veure també el redactat inicial a SOLÉ I BORDES, Joan i MIRET I VIA, Antoni La Societat Coral El Raïm de Sant Cugat Sesgarrigues. Notes Històriques. Sant Cugat Sesgarrigues. 1990. Pg. 183.
(2) L'escola no era pas mixta en aquesta època. Les nenes de l'escola a Sant Cugat Sesgarrigues, com a tot arreu, ocupaven una altra aula i en tenia cura una mestra, la del 1919 va ser Josefa Bravez Nogués. Vid. SOLÉ I BORDES, Joan i MIRET I VIA, Antoni «La Societat...» Pàg. 186.
(3) SOLÉ I BORDES, Joan i MIRET I VIA, Antoni «La Societat...» Ibid. Pàg. 186.
(4) SOLÉ I BORDES, Joan i MIRET I VIA, Antoni «La Societat...» Ibid. Pàg. 188, on publiquem la ressenya completa de l'acte.
(5) Les vam detallar a SOLÉ I BORDES, Joan i MIRET I VIA, Antoni «La Societat...» Ibid. Pàg. 195.
(6) BOADA I RÀFOLS, Maties «En el cor de la vida. Recull poètic 1967-1996» Col. Franciscàlia 1. Ed. Província de Framenors Caputxins de Catalunya. Barcelona 2000. Pàg. 71.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada