Publicat a la revista "del Penedès" de l'Institut d'Estudis Penedesencs, n. 13. Hivern 2005-2006.
El bon amic vilafranquí Lluís Ràfols ens ha permès accedir a l'exemplar que conserva de l'edició "Defensas escritas por D. Francisco de Paula Rius i Taulet. Abogado del Ilustre Colegio de Barcelona, en demostración de la inocencia de Pablo Massana y Vendrell, labrador, vecino de San Pablo de Ordal, acusado de hurto de uvas a D. Modesto Lleó y de coacción ilegítima á D. Pedro Ràfols i Llopart, con el fallo proferido por el Sr. Juez de primera instancia de Villafranca del Panadés, el dictamen formulado por el Abogado Fiscal de la Audiencia territorial de Barcelona, D. Manuel Ponce y Vila, y la sentencia acordada por la Excma. Real sala primera de dicho Superior Tribunal en méritos de la causa criminal formada en virtud de denuncia de los espresados delitos". Publicat a Barcelona a la impremta de Valentí Domènech el 1864.
Tot i que la còpia que hem pogut estudiar és incompleta i mancada d'algunes pàgines, és possible seguir-hi gairebé tot el procés que, pel que sembla, en el seu moment va desvetllar un especial interès al Penedès. Primerament hi trobem la defensa realitzada davant el jutjat de Primera Instància de Vilafranca per l'advocat barceloní Francesc Rius i Taulet. Nascut a Barcelona el 1833, Rius i Taulet va exercir d'advocat, company d'estudis jurídics del vilafranquí Ramon Freixas i Miret amb qui sempre el va unir una profunda amistat sovint amb relacions també professionals, va mantenir nombroses relacions amb la nostra comarca de la que en va ser Marquès d'Olèrdola, municipi on va morir el 1899. De la seva voluntat liberal i reformista en pot ser una bona mostra la defensa del cas que comentem en la que, com es podrà veure, el que en el fos es debatia era l'abolició definitiva dels antics delmes.
El litigi que s’aplega en la publicació que comentem és d’uns quants anys després i ens mostra com el tema encara estava viu i era objecte de polèmica. Tot plegat mou la presentació d’una denúncia per robatori que el propietari Modest Lleó presenta contra Pau Massana i Vendrell de Sant Pau d'Ordal qui tenia la cura i administració d'una peça de terra que Modest Lleó tenia donada a parts a Teresa Massana, sogra de l'inclupat. A finals del mes de setembre de l'any 1863 s'havia de collir la finca anomenada Montjuich, al terme de Subirats. Pau Massana i Antoni Puig, aquest darrer com a encarregat del propietari, Modest Lleó, es troben i acorden davant de diversos testimonis portar a terme la partició de dues de cada nou, però quan estan collint i arriben a la tira que en fa deu Antoni Puig la reclama per a Modest Lleó a títol de delme, Massana es nega a acceptar-ho i insisteix que ja han fixat les parts, llavors Puig parla amb el masover de Modest lleó i acaba afirmant que si no es reconeix el delme no volen collir.
El delme, impost d'origen eclesiàstic, consistia en la dècima part del producte de la terra o els ramats que la pasturaven. En tractar-se d'una renda feudal durant el Trienni Liberal es va proposar la seva abolició, però el decret de 29 de juny de 1921 el va reduir a la meitat, a la vegada que quedaven abolides les percepcions que corresponien a l'estat i als laics. Tot i això, el retorn de l'absolutisme amb Ferran VII el va restablir altra volta, fins que el 29 de juny de 1837 la reina Isabel II el va declarar suprimit juntament amb les primícies. La llei que regulava aquesta supressió, que afectava especialment els ingressos eclesiàstics, no va entrar en vigor fins que el 31 d'agost del 1841 es va legislar una nova contribució de culte i clergat. Tot i que l'any 1846 es va decretar la llei definitiva que considerava la indemnització dels laics per l'abolició del delme podrem veure com gairebé vint anys després encara hi havia qui pretenia mantenir el vell dret de cobrament de delme. Durant anys en els contractes de parceria encara es va fer constar, però, la possibilitat d=haver de pagar-lo, així el 1857 a Sant Cugat Sesgarrigues es pactava en un article addicional: Asi se exige el diezmo lo pagaremos adquiridor y establiente en función de los frutos que nos correspondan.
Pau Massana i els seus companys van continuar collint i van deixar les passades -dues de cada nou- que s'havien acordat inicialment. En acabar de collir deixen passar encara un dia i quan veuen que els raïms segueixen als ceps i es poden fer malbé avisen al representant del propietari i cullen la part d'aquest, fet que els obliga a portar-lo al celler del parcer i elaborar-lo allí. És aquest fet el que permet a Modest Lleó portar-lo als tribunals amb l'acusació de furt de fruits. Per acabar-ho d'adobar, a l'hora de la declaració dels testimonis es presenta davant el jutge de Primera Instància de Vilafranca un informe de l'alcalde de Subirats on s'afirma que Pau Massana és agent d'una societat secreta que fomenta les dissensions entre els propietaris i els rabassaires per tal de subvertir l'ordre públic, un argument que veurem repetit de forma més sovintejada cap a finals del saegle XIX, quan la crisi de la fil·loxera determina que hi hagi qui parli fins i tot de la presència de la *Mano negra+ andalusa a les terres penedesenques.
En la seva exposició davant el tribunal vilafranquí, Rius i Taulet defensa la inexistència de delicte i ho atribueix a la injustificada cobdícia d'alguns propietaris de terres establertes a cens irregulars denominats de primers ceps, propietaris que no respecten pactes ni contractes i qualifica al seu defensat d'un exemple de pobre emfiteuta.
Al mateix temps imputen a Pau Massana un segon delicte per haver impedit a Pere Ràfols Llopart d'exercir un dret legítim. Rius i Taulet argumenta que ha estat Antoni Puig, l'encarregat del propietari Modest Lleó, qui ha portat endavant aquesta acusació tot aprofitant que coneixia que Pere Ràfols era enemic declarat de Pau Massana. L'acusació assegura que Massana no volia pagar el delme d'una finca de la vinya anomenada "Darrera Mas Caballé", situada a la partida dels Pallers, al terme d'Avinyonet. com en l'altre cas s'afirma que es volia, a més de la part pactada, la undècima com a delme.
El jutge de Primera Instància de Vilafranca, José Domingo Llera, dicta sentència el 25 de desembre de 1863 i afirma que la partició de cada deu tires de ceps una pel propietari era un tribut dels parcers de Modest Lleó que es venia pagant des de feia molts anys i així era reconegut "siendo consuetudinario en el país dicho pago". El resultat és la condemna de Pau Massana per furt de raïms a sis mesos de presó, el pagament de les costes i despeses del judici i a pagar una indemnització de 90 rals i 41 cèntims, però l'absol del delicte de coacció del que també era acusat.
Pau Masana va recórrer la sentència a l’Audiència Territorial de Barcelona i l’esmentada edició aplega també el resultat d’aquesta, també a càrrec de l’advocat Francesc de P. Rius i Taulet. Allí es reconeix que el tema de fons era si, a més de les parts pactades, calia abonar a Modest Lleó una de cada deu amb motiu del delme.
La sentència de l’Audiència reconeix que les diferències són sols civils, és a dir que es refereixen a la part a pagar i el delme, i que dels esdeveniments no en deriven responsabilitats penals. La sala de l'Audiència, formada pels jutges Carlos de Collantes, Victoriano Sudor, Pedro Rodríguez i Mariano Peralta, el dia 11 d’abril de 1854 revoca la sentència del jutge de Vilafranca i declara Pau Massana i Vendrell absolt, tot i que Modest Lleó es podia reservar emprendre accions civils.
Les principals referències bibliogràfiques sobre el Trienni Liberal són a Ramon Arnabat "Liberals i reialistes. El Trienni Liberal al Penedès (1820-1823)" publicat per l'IEP el 2004, que inclou abundant bibliografia sobre el tema, i també a Ramon Arnabat "Visca la Pepa! Les reformes econòmiques del Trienni Liberal 1820-1823" publicat el 2003 per la Societat Catalana d'Estudis Històrics.
Pel que fa al tema de la viticultura penedesenca al segle XIX i en especial sobre la rabassa morta entre altres referències bibliogràfiques podeu veure: Antoni Martorell y Panyellas
"El Penadès. Notes crítiques sobre les vicissituts de la Agricultura, Industria i Comers durant el sigle XIX..." Vilafranca 1902; Pau Benach i Sonet "En defensa de la rabassa morta", Barcelona 1911; Belén Moreno Claverías "La contractació agrària a l'Alt Penedès durant el segle XVIII" publicat per la Fundació Noguera el 1995; VV.AA. "De l'aiguardent al cava" publicat a Vilafranca pel Tres de Vuit el 2003; també d'aquest mateix any el treball de Joan Solé i Bordes i Antoni Miret i Via "Propietat i tinença de la terra a Sant Cugat Sesgarrigues als segles XIX i XX" publicat per la Societat Coral El Raïm de Sant Cugat Sesgarrigues; finalment no podem oblidar la recent edició facsímil que Antoni Saumell ha preparat del treball de Victorino Santamaría "Recopilación razonada de los usos rurales del partido judicial del Vendrell" publicada per l’IEP el desembre del 2005.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada