Text de la conferència pronunciada el 10 de setembre a l'auditori de Vinseum en els actes de la Diada 2020
Sr. alcalde, regidores i regidors, penedesencs.
D’entrada, el meu agraïment per la invitació a pronunciar aquest parlament, gairebé dues dècades després del que vaig fer al saló de sessions l’any 2003. Ara, però, en un temps excepcional, de pròrroga que en podríem dir, perquè el cronòmetre s’allarga tot esperant que puguem resoldre els temes que tenim pendents.
Exemple d’aquesta pròrroga ho són el moment i l’espai. El moment perquè esperem resoldre molts temes de Catalunya, amb els nostres presos polítics i altres a l’exili, i l’espai que ens recorda la pandèmia que patim –signe dels temps, indubtablement- però també aquest espai històric[1], un claustre dels Trinitaris que va ser desamortitzat i després ha patit restauracions, unes ben fetes i altres no tant.
Deixeu-me que m’entretingui un moment en aquest conjunt del convent dels Trinitaris abans d’entrar en matèria. Quan la desamortització del trienni liberal –algú dels aquí presents ho ha estudiat a fons- les coses sembla que es van fer una mica bé, va venir un funcionari de Barcelona i va observar cas per cas l’immoble que es desamortitzava i deixava de ser propietat religiosa, va ser el cas del palau del rei Pere, ara Vinseum, que va deixar de pertànyer al monestir de Santes Creus i va posar-se a la venda per quedar en mans privades. Però altres desamortitzacions es van fer a l’engròs, de Barcelona estant. Aquest conjunt dels Trinitaris el van partir com un pastís, de mig claustre cap a una banda de l’església secular, de mig claustre cap a l’altra propietat municipal, i així li ha anat al pobre i al conjunt de l’edificació.
Com que les coses es van fer d’aquesta manera, no ens pot estranyar que Mn. Ignasi Mora, que al cel sigui (jo diria “que Déu hagi ben perdonat” però aquesta expressió ha agafat en temps moderns un caire que sembla que sigui només aplicable a algú que tenim per pecador), Mn. Ignasi –deia- estava convençut que els baixos d’un altre claustre, el de Sant Francesc, i totes les dependències que hi donen eren propietat de l’església i no pas del patronat de l’Hospital vell. Els papers notarials no ho deixaven clar: feina mal feta, problema assegurat.
Quan l’any 2003 el llavors alcalde de la vila em va convidar a fer la conferència de la Diada poc ens podíem imaginar tots plegats que les coses anirien com després han anat, ningú no pensava que un any més tard l’Institut d’Estudis Penedesencs redactaria i donaria a conèixer el “Manifest del Penedès” i que quallaria un moviment i una plataforma a la insistència pertinaç de la qual –i en especial d’alguns dels seus capdavanters- devem finalment comptar -sobre el paper- amb la Vegueria del Penedès, un tema que, com tants altres, està en temps de pròrroga, de manera que voldria parlar avui una mica de tot això, de reivindicar el Penedès, convençut com estic que aquest és el camí i l’argument de la catalanitat.
Ha plogut a bots i barrals des d’aquell 2003, ha passat molta aigua, fins i tot per sota el pont de Moja, però hem fet camí, molt camí. I ara que recordo el “Manifest del Penedès” deixeu-me explicar una anècdota: en el seu redactat vaig proposar un paràgraf que deia que, a la vista del bisbat de Sant Feliu de Llobregat que ens havien acabat d’encolomar, sense fer cas dels arguments que durant tants anys havia defensat Mn. Josep Maria Aragonès, també al Cel sigui, quan era vicari episcopal del Penedès al Bisbat de Barcelona, arguments a favor de la unitat eclesiàstica del Penedès, inclòs el Baix Penedès que encara no fa un segle va ser agregat al bisbat de Tarragona. Us deia que vaig proposar un redactat que en un dels seus punts deia que, mentre no arreglessin aquest desgavell del nou bisbat, no reconeixeríem altra autoritat eclesiàstica que no fos el rector del nostre poble. Amb bon criteri, els companys de junta de l’Institut d’Estudis Penedesencs em van exigir que retirés el paràgraf, no sols pel caire oficialment laic del país i les seves institucions civils, sinó pel fet que, en no tenir Catalunya representació consular ni ambaixador al Vaticà, aquestes paraules en un manifest públic de ben segur que haurien provocat un conflicte diplomàtic d’abast internacional.
En aquest temps de pròrroga en el que sabem que tenim encara molts temes per resoldre hi ha també la reivindicació de la Vegueria del Penedès –aprofitant que tenim aquí el seu cap-, molta feina feta –felicitacions als que hi trisquen des de fa més de 15 anys- i molta més per fer. Tenim el convenciment que el que ens cal és treballar, cadascú des de casa seva com deia en Joan Cercó Rimbau, el del Sant Jordi Ca la Katy de Sant Martí, recentment traspassat, que per a mi era com un germà: si treballo –deia el Joan- perquè a casa meva les coses vagin cada dia una mica millor, ja estic fent feina per Catalunya, si cal que vinguin de fora i em diguin allò que porto mal endreçat, però que em deixin a mi arreglar els temes de casa meva. És una senzilla filosofia del sentit comú ara que en veiem més de quatre que volen arreglar el món i la casa els cau a sobre. En va fer moltes de coses el Joan en aquest camí de reivindicació penedesenca, era un home d’iniciatives i neguits, i jo crec que, tot i que ell sigui ara ja al cel dels emprenedors, caldria fer alguna cosa per recordar-lo, com a mínim a Sant Martí Sarroca.
D’aquest endreçar cadascú casa seva Mn. Trens en deia la bellesa casolana i escrivia:
Per captar-ne la bellesa casolana cal només un poc d'atenció per les petites coses [...] que ajuden o acompanyen la nostra existència familiar. Aquesta bellesa humil en té prou amb un ordre general [...] i exigeix una cosa més costosa i més preciosa que els diners. Exigeix el benestar íntim, la honradesa familiar, el goig de viure amb els propis.[2]
Les coses les hem de fer des de casa però oberts al món, en el just punt d’equilibri per no caure ni en el localisme redundant de campanaret ni en la darrera moda cosmopolita. Des de casa i amb sentit comú, si cal dibuixant-ho amb alguna metàfora, com podria ser la dels castellers: des de baix i sabent el què és possible enlairar i fins on podem arribar. Quantes institucions i persones no coneixeu que fa anys i panys que treballen en l’àmbit de la cultura penedesenca? No diré noms que no és cosa de posar medalles a ningú, però en els temps més difícils de la postguerra, i especialment des de finals del anys setanta del segle passat, s’ha fet molt bona labor, d’acord amb les possibilitats de cada moment. En història, posem pel cas, podem conèixer ara millor que mai els episodis de la vida del país en base al terreny llaurat a cada indret i comarca. Com escriu un historiador penedesenc en un article recent sobre el Trienni Liberal, episodi històric d’ara fa dos segles, els marcs comarcals o regionals semblen els millors per entendre episodis del passat com aquest.[3]
L’aconseguida consecució –ni que sigui només sobre el paper- de la Vegueria del Penedès és, a la meva manera de veure, un exemple de com s’haurien de fer les coses: amb sentit comú, des de cada indret. Justament aquest any que, de no haver estat pel temps de pandèmia, hauríem d’haver commemorat el segon centenari del naixement de Francesc Xavier Llorens i Barba, el fundador, amb Ramon Martí d’Aixalà, de l’escola de filosofia de Barcelona. La de Llorens era la teoria del sentit comú i ha deixat una profunda empremta en la filosofia catalana i espero que també en aquesta població nostra, la del Vilapensa.
Comentem la necessitat de treballar en clau local però també tenim clar que Catalunya, i el món sencer, necessita de grans estadistes –on han anat a parar els continuadors de Churchill, de Mustafà Kemal Attaurk o de Konrad Adenhauer?- amb una visió de perspectiva àmplia i global, i altres de perspectiva catalana –on són els descendents de Prat de la Riba, de Macià o de Cambó?-, però som igualment necessaris tots nosaltres, cadascú des de casa seva, des de la seva feina, des del seu poble. En podríem posar molts exemples, no es pot estudiar l’evolució del fet casteller als Països Catalans –posem pel cas- sense els treballs sobre la petita història de cada colla i els seus personatges en el context del seu indret i realitat social.
El que no pot ser és que des de l’àmbit metropolità ens exigeixin un camí marcat, el que cal és que deixin que ens expliquem, que els recordem com som, com volem seguir sent i cap a on volem anar, i és des d’aquí que cal treballar conjuntament en una perspectiva de futur. Ho vam veure fa pocs mesos amb l’arribada de la pandèmia quan vam descobrir, ves per on, que en l’estructura sanitària formàvem part, si-us-plau per força, de la zona metropolitana sud. Sortosament es va resoldre el desgavell, però sempre amb la impressió d’estar situats en aquest caràcter de provisionalitat, de pròrroga que en dèiem abans.
En aquesta perspectiva penedesenca –i al costat dels noms de grans estadistes però en l’àmbit penedesenc- em sembla obligat reivindicar la visió del paper i el sentit del Penedès que tenien personalitats contemporànies com Manuel Trens o Josep Estalella Graells, tots ells fills del mestratge de Milà i Fontanals i Torras i Bages, i continuadors de l’obra d’aquells com és el cas de Pere Mas i Perera, Manuel Benach o Joan Bonet Baltà. Si al Dr. Estalella i Mas i Perera se’ls va dedicar una escola, si s’ha posat Mossèn Trens de nom a un carrer, paral·lel al dedicat a Glòria Lasso, no fos cas, em pregunto quan s’aplicarà la denominació de Joan Bonet (no confondre amb Mn. Albert Bonet) i la de Manuel Benach (no confondre amb el seu pare, Pau Benach) a dos espais de la vila.
Per cert que sobre Mn. Trens i Mn. Joan Bonet s’està fent bona feina, ara momentàniament aturada per la pandèmia, amb la catalogació del seu llegat i la seva biblioteca, labor que compta amb el suport de l’Ajuntament de Vilafranca i un mecenes vilafranquí, ambdós dignes de la millor lloança. En concret, en el cas del treball del fons Bonet es tracta de la beca Manuel Trens destinada a la realització d’un treball de recerca inscrita a l’àrea del patrimoni cultural eclesiàstic i té com a principals destinataris alumnes de l’Ateneu Sant Pacià, integrat per la Facultat de Teologia de Catalunya, la Facultat de Filosofia de Catalunya de la Universitat Ramon Llull i la Facultat Antoni Gaudí d’Història, Arqueologia i Arts Cristianes.
L'Associació Manuel Trens d’agents vinculats al patrimoni cultural vol perpetuar la memòria del qui va ser un dels grans estudiosos i defensors del patrimoni cultural eclesiàstic a Catalunya. Els objectius de l'Associació són, bàsicament, promoure, difondre i potenciar el patrimoni cultural català, i en especial, el patrimoni cultural eclesiàstic català, a través de la realització d'activitats i cursos especialitzats.
Però aquest estudiós i defensor del patrimoni català que va ser Mn. Trens –a Barcelona el reconeixien com a doctor Trens- no va descuidar mai de vetllar pel Penedès i per les coses de la seva vila nadiua; sense passar desapercebut, però amb una certa discreció i revestint-se tothora d'una condició que Antoni Sabaté Mill va qualificar de "guardià implacable, sempre amatent a la que salta". Així va exercir, sempre d’una manera molt discreta i sota pseudònim si era possible, allò que fa uns anys vam anomenar “la labor d’orientador cultural del Penedès”. Remarco el topònim Penedès perquè aquest crec que va ser una de les línies insistents de la seva vida, de manera que si ara l’escrivim així: Penedès, pel que fa a les seves dues primeres vocals, ambdues neutres, i respectem –tot i que no sempre compartim- la teoria d’argumentació etimològica proposada per Pere Mas i Perera des de l’exili de Buenos Aires, ho fem en base a la iniciativa de Mn. Trens, liturgista i historiador de l’art, per tant home d’evidents idees estètiques, noucentista en la concepció artística i també en l’exigència i el rigor en tots els aspectes de la cultura.
Manuel Trens tenia molt clar que fixar un topònim era el primer pas de cara a treballar per fer difusió dels aspectes geogràfics, històrics, patrimonials, socials, econòmics i de cultura que configuren aquest espai geogràfic que ara podem anomenar oficialment Vegueria del Penedès. N’estava més aviat tip d’aquella vella discussió bizantina sobre la grafia del topònim i no li feia cap gràcia especial que pogués derivar del llatí “peniteus”, terra de penitents o penedits, de manera que va cloure la lluita política, la que durant el franquisme va fer canviar la grafia republicana, en aconseguir posar d’acord el franquista Lluís Melo i el catalanista exiliat Pere Mas per tal de fixar la grafia com Trens considerava correcta i estèticament plaent. En aquest sentit la proposta etimològica de Pere Mas té el seu argument en uns antecedents històrics antics però remarcables: Penedès terra de castells a la penya, castells roquers.
Possiblement Trens no s’hauria arribat a imaginar mai que l’empenta de la indústria vitivinícola amb denominació d’origen, faria més pel coneixement del topònim Penedès –n’hauríem de dir enònim, d’enologia- que tota la labor cultural de tantes dècades que ell va promoure. I malgrat tot, em permetreu que defensi que tenir un topònim d’origen incert i discutible sempre és un luxe que no totes les comarques tenen al seu abast, com és un luxe que un dels nostres plats “nacionals” sigui el “xató”, gastrònim de factura recent però d’etimologia igualment dubtosa. I qui en vulgui saber més que remeni papers.
La influència de Trens sobre Vilafranca i el Penedès és essencial per entendre els moviments culturals dels darrers 125 anys en aquest àmbit nostre. Des de molt jove va col·laborar a la premsa local sota molts i diversos pseudònims i, com acabem de comentar, entestat en la fixació de la grafia “Penedès”, el 1919, quan ja feia anys que a Barcelona ocupava la càtedra d’arqueologia i art sacre si no tombava per Europa –Alemanya en especial- fent estudis d’art. Trens va crear amb la capçalera “Penedès” una publicació mensual que aplegava els estudiosos de Vilanova, Sitges, el Vendrell, Vilafranca i altres indrets de la comarca, amb un cèlebre dinar arran de mar que podia haver estat l’inici d’un grup d’estudis penedesencs si no hagués estat per les dificultats econòmiques, resultat evident de la poca profunditat de perspectiva d’aquells –persones i institucions- que podien haver-li donat suport.
És clar que l’home se’n va emportar aquest i altres disgustos. Ara fa cent anys va haver de veure com Vilafranca rebutjava l’oferiment de la Mancomunitat de Catalunya per construir la primera biblioteca pública que s’havia de situar on encara hi ha la font dels Alls, els veïns van dir que hi hauria massa soroll i l’Ajuntament no va voler intervenir-hi, tot i els gemecs de l’il·lustre sacerdot des de les pàgines de “Penedès” on escrivia:
...sentim amb enuig l’antipatriòtica indiferència dels nostres senyors que abandonen al mig d’una plaça la Biblioteca de la Mancomunitat[4].
La Biblioteca Popular l’hem morta nosaltres mateixos amb les nostres indecisions i la nostra inèrcia i [...] amb la nostra mesquinesa econòmica. Ha estat la pròpia incultura, la malaltia mateixa que ens ha fet orbs al davant del remei. Calia, per a sortir de nosaltres mateixos, no ésser un xic nosaltres mateixos, i no hem estat capaços d’aquest esforç que altres, tan incultes com nosaltres, sapigueren fer.[5]
Pocs anys després aquesta mateixa inèrcia va deixar perdre les curses automobilístiques de la Penya Rhin a l’anomenat Circuït de Vilafranca. Després de tres edicions els van dir que no emprenyessin més, que els cotxes feien soroll i fum.
Aquesta migradesa i poca perspectiva que sovint ha caracteritzat la Vilafranca contemporània, li va costat encara a Mn. Trens més resultats decebedors, com quan l’alcalde dels anys de la dictadura primoriverista –Juan Álvarez de Sisternes-, escamat de l’empenta de la primera Exposició d’Art del Penedès, va fer mans i mànegues perquè acabés tancant portes l’Escola d’Arts i Oficis, creada a Vilafranca sota la direcció de l’artista Jaume Busquets i la iniciativa de Manuel Trens.
El 1926 Trens va iniciar la publicació dels “Quaderns mensuals d’Acció”, va donar veu a joves culturalment inquiets com Pere Grases o Rodolf Llorens i va promoure les Exposicions d’Art del Penedès. La primera, celebrada a Vilafranca el 1926, va proposar –per boca del doctor Josep Estalella- la creació d’un Institut d’Estudis del Penedès i en els anys de la república Trens va incentivar la constitució del Museu de Vilafranca, a la que seguiria als anys quaranta la del Museu del Vi. L’il·lustre eclesiàstic va tenir encerts memorables, com la renovació de la imatge i la iconografia de sant Fèlix, però també disgustos d’eclesiàstica solemnitat com la reforma de l’accés a la cripta de Santa Maria.
A més, va haver de veure com aquelles empentes essencials de les primeres dècades del segle XX acabaven en un temps de pròrroga en el que aquella inèrcia migrada i sense perspectiva es volia tornar a imposar. Si en els anys quaranta el Penedès no va ser del tot un anorreat paisatge de grisor va ser gràcies a fogatges de cultura com el Museu de Vilafranca i iniciatives econòmiques com les Fires de la Vinya i el Vi, mercès a la labor de patriarques com Regull, Giró pare o l’avi Massanell, amb Trens al capdavant, i joves com Emili Giralt, Pere Giró, Pau Boada, Ton Sabaté, Antoni Massanell o Josep Parera que van entomar el migrat relleu cultural de la Vilafranca de postguerra, sense poder comptar amb aquells que ja havien traspassat, com el Dr. Estalella, o havien hagut d’agafar el camí de l’exili en el cas de Mas, Grases o Llorens. Així les coses, no ha d’estranyar que quan el 1976 es va començar a parlar de la constitució de l’Institut d’Estudis Penedesencs les principals referències fossin les Exposicions d’Art del Penedès de mig segle abans, amb tot els anys del franquisme considerats com a temps de pròrroga.
Treballar pel Penedès era i és, en paraules de Mn. Trens, una labor de catalanitat:
[...] desamortitzar la nostra comarca, -escrivia l’il·lustre sacerdot- destriar la seva històrica sedimentació, recuperar la nostra consciència tèrbola d’un interès i un afany massa exclusivament agrícola. Aleshores, ja avançada aquesta tasca, fóra el moment d’exigir responsabilitats i eficiències a les noves generacions [...] i podríem anar a substituir aquesta bona voluntat de la cultura menestral amb una decisió més clara i un utillatge més apte per a la restauració de les arts i oficis [...][6]
I mitja dotzena d’anys després seguia escrivint sobre la necessitat de treballar pel Penedès:
[...]com un senyal de bonança i un atreviment de llum després d’una tempestat de nyonya i galvana que molt probablement s'entretindrà a caure [...] sobre el nostre panorama [...][7]
Josep Estalella Grells feia el 1926 en el seu “Avantprojecte d’uns estudia penedesencs” un veritable índex de tots aquells elements i aspectes que cal conèixer i estudiar, i remarcava aquell concepte que hem recordat més d’una vegada:
La comarca és la terra. Per sobre d’ella passen, deixant-hi rastres fonedissos, els esdeveniments humans, com les nuvolades passen per l’aire. Ella perdura. Diferents generacions d’homes n’hauran llaurat els camps, encastellat els cims, poblat les planes. A través dels segles, les fronteres polítiques l’hauran reconeguda de dalt a baix, i d’esquerra a dreta, sense arribar-hi a deixar ni el senyal que la vora de l’onada deixa a la sorra de les platges [...]representa el natural en oposició a l’artifici, l’essència en oposició a l’accident. L’home endebades creu a voltes arribar a modificar-la, i no s’adona que és ella la modificadora, l’emmotlladora, la definidora”.[8]
Però oficialment les coses no han anat sempre amb aquesta naturalitat i en aquesta Catalunya contemporània sempre hem hagut d’anar a batzegades, de la Mancomunitat a la pròrroga primoriverista, de l’empenta republicana a la pròrroga franquista. I aquest anar a sotragades, sense mantenir una línia estable, ens ha instal·lat sovint en aquella inèrcia migrada de perspectiva que dèiem abans, la de la Vilafranca de sempre, la vila botiguera que en el seu moment no gosa jugar fort per la iniciativa industrial, que ja en té prou amb ser una població de mercat, amb el paper de centre de serveis a la comarca i amb una activitat vitivinícola basada en el caire subsidiari de la pagesia i la fàcil comercialització a Barcelona i el seu entorn, com ha estudiat recentment Santi Borrell, sense voler entrar en la problemàtica de promocionar una denominació d’origen i una qualitat.
Això de la inèrcia vital migrada, el que les àvies en deien tenir poca empenta o ser “una mica ganso” potser ens ve del segle XVIII i XIX, de quan el vi i l’aiguardent penedesenc feien camí i negoci cap a ultramar, en especial a les Antilles, amb Cuba com a base. Com que el vi d’aquesta terra i d’altres indrets de Catalunya patia excedents notables i qualitats discutibles alguns europeus van posar les primeres fassines per a la producció d’aiguardent, producte que tenia demanda a les tavernes però especialment al nord d‘Europa, d’acord amb una descoberta dels mariners holandesos –d’aquí que de l’esperit de vi encara en diem holandes- que el portaven als ports atlàntics i bàltics i el consumien –en deien “aigua de vida”- en comptes d’aigua potable que es feia malbé en les llargues travessies marítimes. A partir de les darreries del segle XVIII es van anar obrint els mercats americans d’on retornaven es vaixells amb els teixits per fer indianes o el cotó en floca per teixir, i des d’aquí s’hi portava aiguardent i, al pas dels anys, cada vegada més vi, sobrepujat de grau amb esperit per tal que suportés sense malmetre’s la travessa de l’Atlàntic. Però també, no tenim altre remei que recordar-ho, s’emprava per al comerç d’esclaus africans que els negrers compraven sovint a canvi d’aiguardent. Recordeu aquella vella lletra antillana:
Desde el fondo de un barranco
canta un negro con afán:
!Ay madre quien fuera blanco,
aunque fuera catalán!
Els que marxaven a fer les Amèriques no eren habitualment pobres jornalers -aquests feien de mosso de pagès o portaven vinyes a rabassa- sinó cabalers de famílies amb una certa posició terratinent, allí hi trobaven algun parent o conegut que els feia d’enllaç i la perspectiva era anar-hi jove, fer una estada de quatre o cinc anys, substituir aviat el parent a capdavant del negoci i tornar enriquit havent passat el testimoni a un altre parent. Si era possible feien vida austera i cèlibe –encara que hi va haver de tot, és clar- i no es casaven fins a la tornada, a ser possible amb una xicota de la família per tal que tot quedés a casa. Evidentment, no tots tornaven ni ho feien ben enriquits, però l’objectiu era un esforç de quatre anys que servís per a tota una vida, de manera que, a més de controlar el negoci del vi i l’aiguardent a una i altra banda de l’oceà, poguessin fer allò que en deien “vida d’americano”. N’hi ha exemples a les viles costaneres però també al nostre Penedès interior i en queden testimonis artísticament rellevants al cementiri de Vilafranca.
Com en podem dir d’aquest objectiu a curt termini: diner fàcil potser no, però ràpid sí, en general sense perspectiva a llarg termini, de manera que les empreses del Penedès amb una història centenària i un recorregut amb perspectives de futur potser es poden comptar amb els dits de la mà. I aquest no és només un fenomen penedesenc ni català, tots hem anat a Londres i hem vist aquells establiments que mostren amb orgull els escuts reials a la façana i remarquen que fa no sé quantes generacions que són proveïdors de la família reial, a casa nostra només ho podrien fer els pagesos hisendats.
Potser és una cosa que ve del clima i l’esperit mediterrani, potser és el resultat de la dieta d’aquesta terra. Qui sap si aquest tarannà de fer quartos i viure en pau i sense maldecaps ve del nostre caràcter català de terra d’acollida i de pas, de barreja de pobles i ètnies diverses que per aquest país nostre hi han passat tots, uns han seguit amunt o avall i altres s’hi ha quedat perquè l’esperit d’acollida ens és característic. D’aquest caire Vilafranca n’és un exemple com tants altres n’hi ha d’haver. Sovint es fa barrila d’allò que se n’ha dit els VTV, els vilafranquins de tota la vida, però fins i tot en aquests només cal anar dues o tres generacions enrere per trobar-hi vinguts de fora, sovint d’altres indrets del Penedès. L’altra característica és que sempre n’hi havia un o altre que era pagès, o mariner a la costa. Un britànic no és ningú si no té un parent de la noblesa, a Catalunya no ets ningú si no tens un avi o besavi pagès. Són coses de la història.
Amb algunes excepcions ben notables, reconvindreu amb mi que el reconeixement dels vins del Penedès és una labor que s’inicia als anys setanta del segle passat i encara perquè no hi va haver més remei tota vegada que les velles tavernes dels barris obrers del cinturó roig barceloní ja estaven tancant portes. Tot i l’empenta del cava, el sector elaborador de vi Penedès de qualitat era dèbil, de manera que va haver de patir gols tan tristament memorables com la Regió del Cava o la Denominació d’Origen Catalunya. Quan tot eren flors i violes ningú no pensava que vindrien les vaques flaques, però el món ha canviat molt, està canviant, molt i ja fa anys que en patim les conseqüències, com quan una malura ens va corsecar el raïm de Caixa Penedès.
Com tantes vegades, també ara haurem de seguir dient que sort en tenim dels pagesos perquè no fan números i només pensen amb el cor, amb aquell sentit mil·lenari de patrimoni familiar que tan bé ens va saber fer entendre Pere Sadurní Vallès, recentment traspassat; un patrimoni que portava inclòs tota la saviesa popular, la del folklore del Penedès en els seus diversos àmbits, la veritable cultura del poble que amb paciència monacal ell va aplegar i estudiar.
Però aquella Vilafranca botiguera de tota la vida em temo molt que -tot i els vells rovellats com el que us parla, que encara li som permanentment fidels- ha passat ja a la història, com hi va passar la vila medieval del teixit de lli i el drap vermell, la dels cantirers i els boters, com la Igualada de les adoberies de pell, com aquella vila de Sitges de la malvasia o les fàbriques de sabates, com el Vendrell de les bòviles, les rajoles i el mosaic hidràulic, com la Vilanova del ciment blanc griffi.
En qualsevol cas, però, en base a la perspectiva que remarcava el Dr. Estalella, hem de reconèixer que la comarca és un àmbit tan natural que, si no hi ha una entrada forçada que ho desmanegui tot com podria ser aquesta Barcelona metropolitana que fa més por que una pedregada, la facilitat de comunicacions no pot desmantellar una identitat ben marcada. En temps de Pau Vila, quan la divisió comarcal de la segona República, es prenia com a una de les bases de referència l’espai de mercat, on anava la gent a mercat, aquesta referència ja fa temps que ha desaparegut, i encara més amb l’entrada a galop de les multinacionals del comerç, electrònic o presencial, però la identitat segueix viva, ser del Penedès té sentit encara que el dissabte a la tarda, en el darrer moment, decidim baixar a Barcelona a remenar botigues.
Les noves perspectives resulten tan atractives com incertes, ho hem de jugar tot a l’enoturisme? Sabrem mantenir i potenciar el prestigi, el nom i els productes dels nostres vins, caves i elaborats amb denominació de qualitat?, el primer de tots els Gall del Penedès que, com au Fènix ressorgida de les seves cendres, torna a deixar sentir el seu “quequerequé” abans d’anar a parar a la taula dels nostres restauradors d’anomenada. Per cert, el doctor Ramon Marrugat, vilafranquí emèrit i pou de saviesa del parlar penedesenc, assegura que si fa “quiquiriquí” no és Gall del Penedès. Ben segur que per influència penedesenca, a Cuba i Puerto Rico anomenen “quequerequé” a un ocell migratori urbà, sense valor gastronòmic.
Jo no m’atreviria a dir que l’enoturisme ha de ser el futur del Penedès, a banda de la labor pagesa, però us explicaré que tinc un cosí germà, nascut a Barcelona i resident a Munich des de fa molts anys, que cada vegada que es pot escapar al Penedès, la terra dels seus ancestres, afirma amb contundència que el nostre paisatge ens identifica com la Toscana de Catalunya, com a mínim pel que fa a la primera impressió d’aquesta perspectiva rural bucòlica interior feta de ceps, llogarrets i conjunts històrics monumentals. Ves per on, hem de reconèixer que els italians han sabut vendre millor la seva imatge, a veure quin dia els que visitin a la Toscana podran dir que és el Penedès d’Itàlia. El Dr. Estalella afirmava el 1926 que l’exemple català de comarca definidora era en aquell moment l’Empordà i que era molt comú que els empordanesos no assenyalessin el poble de naixença sinó que els bastava ésser empordanesos.
Acabem com començàvem. Com es va dir en el decurs del congrés celebrat al castell de Castellet el passat mes de febrer:
La reivindicació de la Vegueria del Penedès ha esdevingut també un crit de llibertat col·lectiva, tossudament alçats. Creiem arribada l’hora de perdre la por i saber treure profit d’un futur tan obert i ple d’oportunitats, amb l’objectiu de posar en comú una nova visió del Penedès, a partir de la visió global del món. El més urgent avui és trobar-nos i fer front comú tots aquells que llegim la realitat de la mateixa manera. Donar sentit al nostre estar en el món, donar sentit a seguir cuidant-nos i cuidant el Penedès, cuidant Catalunya i el planeta que ens ha estat donat.[9]
El d’ara és un temps de pròrroga, el partit se segueix jugant però els àrbitres no semblen gaire afeccionats a la imparcialitat, cada dos per tres ens xiulen faltes que nosaltres no veiem per enlloc, i ens lesionen jugadors que acaben a la perrera, però tenim clar que per molts anys que ens duri la pròrroga i per molts penals que ens xiuli en contra algun àrbitre d’aquests vestits de negre que tots coneixem, a Madrid de l’independentisme català no els quedarà més remei que cantar allò del Peret: “No estava muerto... estava de parranda”, i nosaltres els contestarem allò dels soneros cubans de “La negra Tomasa”: “ya no tengo más dinero, se me perdió la cartera”. Em sap greu que avui hàgim hagut de mantenir les distàncies perquè sinó convidava uns quants músics de la vila, que n’hi ha molts i de molt bons, i, a la memòria de l’enyorat Miquel Benito, acabàvem tots ballant per celebrar com Déu mana el futur de llibertat que seguim somiant.
Deixem que ens ho digui Manuel Trens amb paraules escrites fa cent anys que són ara més d’actualitat que mai:
Perquè el Penedès, terra de riquesa perquè és terra de treball, té l’obligació ineludible d’aportar tot quan doni de si a la reconstitució positiva i pràctica de la nostra terra, procurant-ho fer dins d’ella mateixa; perquè el Penedès, terra típica i formosa d’una naturalesa ben catalana, ha de complir el deure responsable de donar-se a conèixer, que la seva bellesa no és patrimoni exclusiu de nosaltres, sinó que, essent la nostra comarca part d’un tot essencial, és part la bellesa del Penedès de la bellesa total de la nostra pàtria; perquè el Penedès –continua Trens-, terra de llibertat, terra de patriotes, d’on han sortit grans homes del ressorgiment de la nostra Nació, té l’evidentíssim dret i l’orgull sincer, no d’igualar-se sinó de passar al davant de totes les seves comarques germanes, en fer ofrena de tots els seus valors i ideals, morals i materials, a la causa justa i santa de la nostra llibertat col·lectiva.[10]
Bona Diada a tothom.
[1] Finalment la conferència es va fer a l’auditori de Vinseum a causa de la pluja que va inundar l’espai obert del claustre dels Trinitaris, on s'havia de fer.
[2] [Manuel Trens]. 1926. “La Bellesa casolana”, a Quaderns Mensuals d’Acció. n. 12. Vilafranca, Desembre.
[3] Arnabat, Ramon. 2020. “1820. Flamarada liberal a Europa i Amèrica”, a L’avenç. n. 471. Setembre. p.40.
[4] [Manuel Trens] 1919. “Festa Major de Vilafranca”. Penedès. n.9. Setembre. p. 1. Sobre el sainet de la recerca d’un espai on ubicar la biblioteca podeu veure també Manuel Güell. 1985. La Biblioteca Popular Torras i Bages (1934- 1984). Ajuntament de Vilafranca. pp. 11-15.
[5] [Manuel Trens]. 1919. “Sobre el tema ignominiós”. Penedès. n.11. novembre. p. 2.
[6] [Manuel Trens]. 1921. “Enllà”. Penedès, n.9-12, gener.
[7] [Manuel Trens]. 1926. “Per començar”. Quaderns mensuals d’Acció, n. 1. p.1. Vilafranca, gener.
[8] Estalella Graells, Josep. 1927. “Avant-projecte d’uns estudis penedesencs” A I Exposició d’Art del Penedès 1926. El Vendrell. p. 28. Facsímil a VV.AA. 1912. Les exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca 1926, el Vendrell 1927, Vilanova 1929. Ed. Institut d’Estudis Penedesencs. Imp. Ramon. El Vendrell.
[9] Fèlix Simon. 2020. ”És l’hora de despertar”, I “Moltes gràcies”.a VV.AA. Congrés. La gestió del territori de la Vegueria Penedès al servei de les persones. Ed. Associació Pro Vegueria Penedès.
[10] [Manuel Trens]. 1921. “Millorem l’obra”, a Penedès. any III. n. 2. Febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada