Memòria d'Antoni Alemany. Un penedesenc a la Cuba colonial (1983)

 Publicat a "La Voz del Penedès" el 13 d'agost de 1983.

El tema de la historia dels «americanos», és a dir, aquells que en el segle passat anaren a provar fortuna a les terres del nou continent, ha estat ben poc estudiat i conegut entre nosaltres, tot i l'important paper que el comerç amb ultramar suposà per a l'economia catalana del dinou. Més enllà de les cantades d'havaneres, les construccions amb una arquitectura caracteritzada com a colonial i que ara formen part important del patrimoni de les nostres viles, en l'entorn penedesenc Sitges en conserva algunes mostres esplèndides, i alguns renoms populars de famílies que, encara en els nostres dies, s'identifiquen com a «ca l'Americano», son comptats els casos coneguts amb detall. Tot i això, sabem que el tema és objecte ara d'un extens estudi històric que, possiblement, veurem aviat publicat.

 Aquest desconeixement té sens dubte motivacions sociològiques. Aquells que marxaren i la fortuna els fou adversa varen quedar per sempre perduts en l'oblit de la llunyania o tornaren en silenci, mentre que els que aconseguiren enriquir-se i emprengueren el camí del retorn en els darrers anys de la seva vida ho varen fer també d'una manera discreta, potser perquè ho eren de bell nou i tenien serioses dificultats per poder-se identificar amb l’alta burgesia industrial o terratinent com a grup social.

Tot i això, hi ha excepcions notables, els Gener de l’Arboç, o en Xifré que féu construir a Barcelona, a les acaballes del segle XIX, els primers pisos de lloguer que tenien aigua corrent.

 Un testimoni penedesenc

 Una família vilafranquina ens ha proporcionat papers i documents que ens ofereixen el testimoni d'un penedesenc amb activitats econòmiques a l’illa de Cuba.

Antoni Alemany i Parellada havia nascut a Lavit el 1838, no sabem pas l’any que s'embarcà cap a América ni les característiques d'aquesta estada en els primers anys, però es conserva un document datat el juny de 1879 on el Govern Civil de la província de l’Havana li concedeix passaport per tornar a la península amb la indicació ben clara que era «natural de Catalunya». El mateix document té al darrera una nota manuscrita de l'alcalde de Lavit donant-li permís per tornar a Cuba, amb data juny de 1880. Pel que veurem es tractà sols d'una visita que Alemany feu a la seva terra nadiua, tornat al cap de l’any als seus negocis a l’illa.

 

Antoni Alemany Parellada

 Cai recordar que Cuba i altres illes de les Antilles foren les darreres possessions colonials espanyoles en territori americà, d'especial importància pel comerç català tota vegada que d'allí s'importava cap a la península cotó en floca, sucre, cafè i cacau. L'illa de Cuba era durant el segle XIX la primer exportadora mundial de sucre i també una de les més importants pel que feia a cafè, tabac, rom i ceres. Molts catalans, situats a una o altra banda de l’Atlàntic tenien cura d'aquesta activitat comercial, així s'hi exportava aiguardent i manufactures tèxtils, bàsicament elaborades amb el cotó en floca que s'havia portat a la península, configurant-se així una relació econòmica de caire clarament colonialista.

 La Llei de Relacions Comercials, del 1882, afavorí aquestes activitats comercials i, mica á mica, els ports antillans s'incorporaren al règim de cabotatge, fet que suposava una clara disminució aranzelària pels productes de la metròpoli, característica que quedà recollida en la Llei de l’Aranzel Antillà, promulgada el 1891.

 L'única activitat comercial que coneixem d'Antoni Alemany és el cafè que tenia, amb el nom de «La Balancita», a la ciutat de l’Havana. D'aquest es conserva un llibre de comptabilitat amb diverses anotacions, una primera part correspon a compres de queviures, vins i aiguardents, amb data del 1885. La lletra de la segona part no és la mateixa, són indicacions de desembre del 1889, tot l’any 1890 i el primer trimestre del 1891, corresponen a compres i despeses realitzades pels diversos empleats de l’establiment, sols en un d'ells hi consta que la seva activitat era la de cafeter. Aquestes eren acuradament consignades ja que anaven a compte del sou que cobraven, cada tres o quatre mesos, en «pesos en billetes del banco de España». Pel general són despeses de roba, tabac, barberia, dentista i lliuraments en efectiu a compte del sou final.

 Sovint hi trobem també indicades les compres de loteria, cal suposar que els sorteigs es feien a la mateixa illa, ja que quan és de la península s'especifica «lotería de Madrid», aquesta s’adquiria, especialment al desembre, pel sorteig extraordinari de Nadal, com es pot deduir del seu preu, 7 pesos, mentre una participació en la loteria de l’illa valia 1’10 pesos.

 

 Passaport per tornar a la península, el 1879

El retorn

 Antoni Alemany tornà definitivament a Catalunya abans del 27 d'agost de 1896, tota vegada que, com veurem, en aquesta data es casà amb una vilafranquina. El 26 de febrer del 1895 l’escriptor í polític José Martí, cap del Partido Revolucionario Cubano, va donar l’ordre d'iniciar el moviment revolucionari contra els espanyols. Els caps principals dels escamots que lluitaven a les zones rurals foren Máximo Gómez i Antonio Maceo, ja que Marti morí el maig del mateix 1895. Per tal d'acabar amb la rebel·lió el govern espanyol hi envià primer el general Martínez Campos, poc temps després, el gener del 1896 el gabinet Cánovas hi feu anar el general Valeriano Weyler qui assajà de concentrar la població cubana rural en camps, les conseqüències d'aquest intent foren desastroses ja que els camps no tenien condicions i hi morí molta gent. Tampoc les tropes espanyoles que s'hi enviaren s'acoblaren a les difícils condicions del clima tropical, el 1897 l’exercit tingué 25.100 baixes per malaltia.

 L'agost del 1897 Cánovas moria assassinat per un anarquista italià. El 7 d'octubre del mateix any Sagasta, com a cap del govern de Madrid, destitueix a Weyler i dóna a la illa de Cuba un govern autònom, intentant d’aquesta manera la no intervenció d'Estats Units en el conflicte. Però els comerciants i botiguers de l’illa no volien aquest autogovern per por que abolís els aranzels proteccionistes. El cert és que el 1898 esclata el creuer nord-americà Maine, fondejat al port de l’Havana, l'informe MacKinley ja havia estat presentat i el desastre de la guerra amb els Estats Units i la pèrdua de les darreres colònies fou, tot seguit, un fet irreversible.

 Com ja hem dit, Antoni Alemany no va viure aquests esdeveniments perquè tornà enriquit a Catalunya. El 27 d'agost del 1896 es casà a l’església barcelonina de Nostra Senyora de Betlem amb la vilafranquina Rosa Vilaseca i Godó, ell tenia ja cinquanta- vuit anys, ella sols vint-i-sis, ambdós eren solters. Fixaren la seva residència a Vilafranca. Antoni Alemany moria el 12 d'agost del 1905, segons dades que, com les anteriors, consten als arxius parroquials de Santa Maria, tenia 67 anys.