Record de l'escultor Josep Ricart

Dissabte passat moria als 95 anys l'escultor barceloní Josep Ricart Maimir, autor de la imatge de sant Fèlix que presideix els actes religiosos de Festa Major, així com la Mare de Déu amb el Nen que presideix l'absis de Santa Maria. Recollim tot seguit l'entrevista que li vam fer el 1994 amb motiu de l'exposició d'escultures que va presentar a la Capella de Sant Pelegrí del Museu de Vilafranca. La vam publicar a "El 3 de Vuit" del 26 d'agost de 1994.

 Josep Ricart, 35 anys després del seu sant Felix

“Per a l'escultura no m'interessen noms o fets concrets sinó el simbolisme dels fets humans"

"Mossèn Trens va ser el pare espiritual d'una colla d'artistes de nom"

"Com a màxim creador de transformacions Picasso és únic, però no accepto la seva moral"

Divendres de la setmana passada s'inaugurava a la capella de Sant Pelegrí una completa mostra de més d'un centenar de peces de l'escultor Josep Ricart i Maimir. En la significació de l'esdeveniment, talment com un reconeixement de gratitud, hi ha el fet que Ricart és l'autor del sant Fèlix que, ara en fa 35 anys, va substituir a la tradicional imatge del sant de bigoti i perilla, d'acord amb la denominació popular. La nova imatge del màrtir, elaborada a partir d'una talla barroca que es conserva al Museu de Vilafranca, també és present d'alguna manera a la mostra ja que s'hi exposa la que Josep Ricart va fer a la mateixa mida de l'original, és a dir el sant Fèlix petit, el que surt en la capta.

.-És molt poca cosa per a un artista, ja que és una còpia, una labor artesana. Jo llavors tenia relació amb el doctor Trens, hi tenia una gran amistat i ell era el que em feia arribar encàrrecs d'art sacre, on hi havia coses de creació, altres d'imitació i algunes de còpia com el sant Fèlix vilafranquí. L'encàrrec en concret, però, me'l va fer el doctor Melo que crec que llavors era l'alcalde.

              Santa Maria al fons, sant Fèlix al davant, les dues obres vilafranquines de Josep Ricart

.-El vostre sant Fèlix és, per tant, una còpia ampliada del que hi ha al Museu?

.-En realitat en van deixar les mans lliures per a fer-lo una mica més estilitzat del rostre, ja que el model era d'un recargolat barroc, jo el vaig fer potser una mica més dolç de cara, una mica més litúrgic. Recordo també que em van demanar que no pesés gaire, llavors calia fer l'exterior però intentant que per dins fos molt buit, tot plegat va suposar una certa complicació, és diferent d'una imatge que ha d'estar fixa en un altar, que llavors pot pesar tant com es vulgui.

.-En el cas vilafranquí‚ és una talla en fusta?

.-Ara no recordo ara exactament si és fusta de til·ler o de flandes, però eren les que utilitzava més en les imatgeries. Llavors són una colla de taulons que s'encolen d'esquena al cor per tal d'evitar que s'obrin i es facin esquerdes. Es fa en forma de caixa i llavors es va treballant i es posen suplements, com a l'interior del cap i a la base que es lliga per tal d'evitar que amb els canvis de temperatures puguin aparèixer esquerdes. La majoria d'imatges que he realitzat, però, no són pensades per a treure en processó.

.-Hi ha un moment que l'obra deixa de pertànyer a l'artista per constituir una identitat col·lectiva, com pot ser el cas de sant Fèlix després de 35 anys?

.-Si és així ho haurem d'agrair a aquells senyors que van viure a l'època barroca i que van fer aquella talla petita de Sant Fèlix, que va ser la que jo vaig copiar amb el màxim de fidelitat possible, com us comentava.

Imatgeria religiosa

.-Quina és la vostra línia de treball i formació?

.-Vaig ser primer uns sis o vuit anys d'aprenent a un taller d'art religiós a Vic, després vaig passar a estudiar a l'Escola Superior de Belles Arts. En aquells anys vaig treballar molt en imatgeria religiosa per a Montserrat, allí hi vaig fer la Verge de la Cova, la Verge dels Requetés, el sant Miquel de pedra del camí de Sant Miquel i el fris dels adéus, amb una colla de figures. D'imatgeria en vaig escampar per tota Catalunya.

.-També recordo especialment els anys de professor a Belles Arts, es treballava amb llibertat, era una cosa consistent. Quan va passar a ser Universitat es va perdre una mica aquest caire i va passar a ser una cosa més burocràtica, més teòrica i condicionada, és clar que va entrar molt més jovent, però es va desbordar i ja no em vaig veure capacitat. Els alumnes si no els pots conèixer, tractar de tu i veure els sentiments i personalitat de cada un, i poder respectar la seva creativitat, llavors veus que se t'escapen, era un procés d'ofici, però no sabies fins on arribava la seva creativitat perquè quedava amagada.

.-A Catalunya hi ha una línia, una escola d'art religiós en la que us considereu inserit?

.-Jo no hi veig una escola, tot i que hi ha en Monjo que a mi m'entusiasma, en Marés, tot i que a mi no m'acaba de convèncer, i en Rebull que com a religiós no m'acaba de pesar, el trobo massa humanista, una escultura molt freda d'emoció.

.-Hi havia d'haver una època -penso en el Congrés Eucarístic i en Mossèn Trens- on l'art religiós va tenir a casa nostra una empenta notable?

.-Evidentment, va ser l'hora de la restauració, tothom feia fer imatges i coses... ara, però, ja no treballo tant, hi pesen els anys. Tot i això a l'exposició hi ha també alguna Verge de talla com a mostra de les diverses que he fet, com la que teniu a la basílica de Santa Maria jo vaig fer una estilització que recordava la imatge gòtica, però finalment es va voler que fos la gòtica. Situats en referències vilafranquines podria esmentar-vos la tomba del bisbe Torras, a Vic, on hi ha una Verge de Montserrat meva.

.-Quin paper hi jugava Mossèn Trens en tot aquest moviment d'art sacre?

.-Era considerat com l'home més competent en art litúrgic aquí a Catalunya, per això aconsellava i orientava, tot i que recordo molt bé la seva exigència, era una mena de pare espiritual d'una colla d'artistes que ja tenien un nom.

Diversitat creativa

.-Quins materials utilitzeu en les vostres obres?

.-Quasi tot és fang, el bronze només el faig servir sobre encàrrec perquè no he disposat mai d'un capital per a utilitzar-lo. Com que sovint són temes socials tampoc hi ha moltes vegades la voluntat de fer una gran inversió en un bronze, és clar que també tinc temes totalment populars, de tipus gairebé tradicional, com les sardanes. He treballat també el marbre i la pedra, de pedra artificial és el monument que tinc a la barcelonina rambla del Poble Nou, és dedicat a Josep Trueta que era fill d'aquest barri.

.-Quin tipus d'obra presenteu a la capella de Sant Pelegrí?

.-D'entrada he de dir que em pensava fer l'exposició en una sala normal, quan vaig veure l'espai de Sant Pelegrí vaig quedar astorat, tot i que el marc és idoni per escultures per les possibilitats de volum que ofereix. Hi he posat una mica de tot, fins i tot hi ha un exercici de tors que jo feia fer com estudi, es a dir la transformació d'una idea, anar-la transformant. Ho considero interessant com exercici gramatical, d'aquí que presento un tors transformat en diferents tipus de línia i d'estil en deu o quinze peces.

.-El llenguatge actual de l'escultura va cap a aquesta transformació?

.-Té les seves coses positives, tot i que els acadèmics critiquem molt l'abstracte, però també ha aportat coses bones i positives, en especial a partir de Picasso. El que succeeix és que jo no li dono tan valor com li donen, això que hi posin tants zeros al darrera m'indigna perquè jo sé que l'esforç d'aquella obra no és tant, ni tampoc el valor perquè no han passat cent anys per a poder-la valorar correctament.

.-Com analitzeu l'obra de Picasso?

.-Com a creador de transformacions Picasso és, sens dubte, el màxim, des del meu punt de vista, però no m'interessa la seva moral. Quan s'agafa l'essència de Picasso i les seves estilitzacions, llavors es deriva cap a l'escultura que fa en Subirats, que segueix la mateixa escola.

Escultura social

.-Quines temàtiques heu treballat, a més de la imatgeria religiosa?

.-Les peces de creació són una altra història, un capítol a part. Tinc peces diverses, des d'aquelles purament populars fins a aspectes satírics o altres de caire simbòlic, com pot ser el cas de l'home trencat o la dona trencada, o dedicades a la família, al matrimoni, o l'ocell i la pau, i altres dedicats al bon samarità o a les races humanes. A mi no m'interessen els noms ni els indrets, podríem parlar de Bòsnia o de l'Africa, però és igual el que m'interessa és l'acció que han fet o han patit... el que en podríem dir el simbolisme dels fets humans. Una mica tot això ho vaig expressar al meu Via Crucis social.

.-Què volíeu dir amb això del Via Crucis Social?

.-Canviar el portar la creu, per exemple, per creus més actuals com la discriminació... era una forma de buscar relacions que llavors van ser considerades molt atrevides, tenint en compte també que érem als anys del franquisme, les formes eren masses i aquí caldria trobar-hi el tractament estàtic. Llavors era agosarat, unes cinquanta peces d'aquesta temàtica en els anys del franquisme, però com que vaig fer l'exposició a l'Aliança del Poble Nou, al meu barri, no va tenir ressò ni transcendència més enllà d'aquest àmbit.

Marcat per una evident senzillesa i humilitat que no amaga unes fondes conviccions religioses, Josep Ricart ens parla encara d'altres obres seves mentre visitem el seu estudi i el monument que ell va realitzar a la rambla del Poble Nou, ens comenta un homenatge a Torras i Bages, amb la dignitat, els Xiquets de Valls, el blat, l'escut, els treballadors. Situats en referències vilafranquines veiem unes mans que aixafen raïms i unes altres que fan castells, el referent essencial de la seva obra a Vilafranca, ara a més de la Mare de Déu de la basílica, és aquest sant Fèlix que ha transcendit la mateixa labor de l'artista per a esdevenir identitat col·lectiva.