La Maria va sortir un
instant al balcó i va tornar a entrar cridant:
.-Avui també és
diumenge! Visca el senyor Perucho! Perucho, Perucho!
I en repetia el cognom
una i altra vegada en la certesa dels seus tres anyets acabats de fer que aquell
prodigi de fer festa cada dia i no haver d’anar a l’escola era cosa del senyor
Perucho.
Pel que sembla el
cognom de l’il·lustre escriptor li havia fet gràcia i, per una curiosa conjunció
de detalls, va atribuir-li la capacitat de fer que cada dia fos diumenge, un caire
que la Maria interpretava des del balcó en sentir que –com succeïa només els dies
festius- no hi havia brogit de motors. Sense circulació pel carrer els
diumenges eren dies silenciosos i aquest era el primer indicatiu de jorn
festiu.
Uns quants dies abans,
a l’hora d’anar a dormir m’havia preguntat per aquella situació tan
estrambòtica que ens mantenia a tots tancats a casa.
.-Jo crec que ha de ser
cosa del senyor Joan Perucho –li vaig dir per justificar d’una manera senzilla
el confinament al que un estrany virus ens mantenia sotmesos- era un escriptor
molt especial i com que aquest any en fa cent del seu naixement des del cel ens
ha volgut obsequiar amb molts dies de diumenge.
.-Perucho, Perucho
–repetia la menuda mentre s’adormia, talment com si fos una paraula màgica.
Però el detall li va
quedar i l’endemà, a l’hora d’acotxar-la al llit hi va insistir:
.-Avi, això de
regalar-nos diumenges cada dia per què ho fa el senyor Perucho?
.-Suposo que perquè era
un gran escriptor i li agradaven els temes misteriosos. Pensa que fins i tot
tenia una casa a Albinyana amb un fantasma.
.-Un fantasma! -Va
exclamar la Maria obrint uns ulls com a taronges.
Curiosament, feia la
impressió que el fantasma li fes més curiositat que no pas por.
.-T’agradaria tenir un
fantasma per a tu sola, Maria? Però no un fantasma lleig sinó un d’aquells de
poble, senzills i tranquils?
.-Ja ho crec! Un
fantasma d’aquells que no fan por, oi?
.-Exacte, Marieta. Un bon
jan, un fantasma d’estar per casa, d’aquells que els agrada la vida a pagès.
Jo no hauria gosat mai atribuir
a l’admirat Joan Perucho el virus que rondava pels carrers i s’emportava la
gent gran a l’altre barri bo i passant pels serveis hospitalaris d’urgència,
però ja era una bona coincidència que precisament l’any que havíem de
commemorar el seu centenari ens caigués al damunt una situació tan estrafolària
com aquella. Portàvem més de quinze dies tancats a casa i els informatius no
paraven de dir que encara no havíem arribat al pic més alt i que hauríem
d’estar-nos-hi uns grapat de dies més.
Sort que amb la Maria
no teníem temps d’avorrir-nos.
.-Àvia, llevat! Avui
també és diumenge i no haig d’anar a col·legi. M’has de fer l’esmorzar!
I com que a la meva
dona li costava desempallegar-se dels llençols, la Maria la sacsejava i li
cantava allò de:
Dormilega, dormilega! Sempre,
sempre estàs de pega!
Vam tenir la Maria, la
nostra única neta, confinada amb nosaltres a causa de la feina dels seus pares,
i puc assegurar que, tot i que també cansades, van ser unes setmanes que
consten com especialment felices en el nostre currículum d’avis.
.-Iaio, i què fa el
fantasma del senyor Perucho?
.-Doncs ara no ho sé
però quan hi havia el senyor Perucho em suposo que devia fer vida de pagès... i
esmorzava el seu bon plat de mongetes amb botifarra o pa amb tomàquet i pernil...
i no pas un bol de cereals com tu.
.-I si era un fantasma,
com és que no feia por, avi?
.-Potser perquè ara ja
no us espanta res. –Li vaig dir conscient que la Maria era un pou obert a la imaginació,
un pou sens fons.
.-Oi que un dia anirem
al poble del senyor Perucho, avi? A veure si veiem el fantasma!
.-Tan bon punt puguem
sortir de casa i no tots els dies siguin diumenge.
.-I tu creus que el
podrem veure?
.-No m’estranyaria que
el trobéssim berenant pa amb vi i sucre en algun racó del cafè de la Societat Recreativa
d’Albinyana. Saps, Maria, el pa amb vi i sucre li agrada molt i potser per això
sempre està content i és amic de tothom.
.-Avi, em sembla que
m’estàs enredant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada