Una Vilafranca per a riure

Conferència pronunciada el divendres 21 de gener del 2005, dins de les Festes de Sant Raimon, a la biblioteca Torras I Bages, organitzada per l’Institut d’Estudis Penedesencs.

Benvolguts amics.

D’entrada haig de començar agraint a la Biblioteca Torras i Bages que tingui la voluntat d’acollir-nos en aquesta vetllada de la que vol ser una conferència col·loqui, això vol dir que procuraré no parlar massa i donar pistes per tal de poder encetar després una mica de tertúlia sobre l’anecdotari vilafranquí. Aquesta vegada, però, ho agrairé a la biblioteca i a les seves responsables d’una forma poc habitual, i els explicaré  una cosa sobre aquesta casa que elles no saben. En una data de la segona meitat del segle XIX la família Torras, procedent de cal Gomà, a les Cabanyes, compra aquesta casa, ho dic malament aquestes dues cases perquè això eren dues cases i mirant la façana encara es pot observar una mica, una més gran, la que fa cantonada, I l’altra al costat. Diu el document notarial de compra d’aquesta segona caseta més petita, que la van adquirir a una família que llavors vivia a Vilanova i que era formada per un matrimoni i diverses filles, la casa va ser comprada però no pagada perquè es va utilitzar una antiga figura jurídica catalana consistent en que els Torras tenien la possessió i la propietat de la casa i pagaven als antics propietaris una quantitat en concepte del que ara en diríem interessos, però no pagaven el preu que havien acordat fins que el venedor ho demanava. Quan una de les noies de la família venedora es vol casar, com que necessita una dot els antics propietaris exigeixen als Torras l’execució d’una part del preu acordat. Així anaven les coses en aquells temps.

El cert és que l’Institut d’Estudis Penedesencs hem volgut iniciar amb aquest una cicle de conferències col·loqui que en direm “Anecdotari penedesenc” i com que un dels responsables de la idea és que us parla, els companys de junta em van dir això del moviment es demostra caminat, i aquí em teniu... sigueu benvolents que tota la culpa és meva.

                       (D'un joc de cartes austríac del segle XVIII)

Aquesta de la casa dels Torras no és, però, una anècdota i hem vingut aquí a parlar d’anecdotari. Mireu, la voluntat d’aplegar esdeveniments curiosos és cosa dels costumistes a la segona meitat del segle XIX, els quals, portats pel desig de recollir aquells aspectes que el desenvolupament econòmic I social del país podia fer desaparèixer, acaben per descobrir allò que els mateixos costumistes van anomenar el “geni del poble”, es a dir la capacitat de riure-se’n d’un mateix i dels seus veïns, en unes poblacions on, certament, més o menys tothom es coneixia, on la vida era molt rutinària i on la principal distracció eren les tertúlies, al cafè i a determinades botigues per als homes, davant del foc o a peu de carrer per a les dones.

Aquest “geni del poble” és ben evident encara en els renoms I malnoms de les cases i n’és un bon exemple -tot I que no és vilafranquí- aquell d’una casa que tenia per renom “Cal Pela Collons”. Mira que la cosa té nassos, el bon amic i admirat mestre Esteve Cruanyes hi va treballar i resulta que tot ve d’un dels homes d’aquella casa que quan jugava a cartes al cafè i tenia bona mà, al posar una pela al joc deia l’expressió “pela, collons”, només cal treure la coma I la gresca és servida.

A Vilafranca els primers a aplegar costums i detalls d’anecdotari van ser els germans Vidal i Valenciano, especialment en Gaietà, però l’home, com que venia de casa bona i era professor a la universitat de Barcelona, feia uns contes i unes novel·letes costumistes d’allò més seriós i ara francament avorrides i de ben escàs valor literari. El seu germà Eduard, però, home de teatre, era més amic de la gresca i els seus “Jocs i joguines, records de ma infantesa” apleguen ja alguns curiosos aspectes dignes d’anecdotari, com la història del ruc de la Granada que estava malalt i li van dir al seu amo que li havia de donar a menjar llacsons, però la planta que tenia més a mà era la que creixia al campanar del poble, de manera que va pujar el ruc amb una corda, lligat pel coll, fins a dalt el campanar, tal i com fan ara amb el ruc del bestiari popular festiu. Evidentment, l’animalet va morir escanyat o penjat i el pagès va quedar trist, tot i que li semblava que s’anava a menjar el llacsó perquè el veia que treia la llengua. Vidal no s’està tampoc d’explicar facècies com aquella d’un amic de la gresca que pels Innocents va sortir amb un pollastre i un cossi ple de confits, quan és al mig de la plaça un lladregot li pren el pollastre i ell deixa el cossi a terra i surt corrent rere el lladregot, moment que els que són allí aprofiten per carregat a les butxaques un bon grapat de confits i engrapen fins el fons en el cossi, llàstima que sota la primera capa de confits hi van trobar una cosa bastant fastigosa i que no fa gens de bona olor. És allò de “el burlador burlat” i evidentment el lladregot estava d’acord amb l’artífex de la broma.

Cap al tombant de segle qui aplega anècdotes vilafranquines és en Pere Alagret al seu volum “Records de la infantesa” on apunta mitja dotzena de temes costumistes. La gran facècia de Pere Alagret va ser però el Pep del Pla, m’explico: l’Alagret publicava un setmanari -vuit paginetes- quinzenal que portava per nom “El Labriego” i que durant anys i panys va fer sovint ell tot sol. La publicació, com altres del seu temps, tenia una vida més aviat monòtona... fins que va publicar la primera carta del Pep del Pla, un personatge de la comarca que criticava tot allò que ningú no qüestionava, si els propietaris deien que el preu del vi anava baix, en Pep assegurava que anava massa alt I si es queixaven que feia massa fred I feia malbé les collites en Pep deia que massa poc i que potser caldria que gelés més, a veure si els pagesos canviaven de costum i plantaven altres coses. Evidentment, en Pep del Pla era el mateix Alagret, però no ho va dir mai perquè la publicació va veure augmentar el nombre de lectors de forma substantiva i tothom esperava el dissabte per veure quina en deia el Pep del Pla.

Per cert que ara que ningú no ens escolta us explicaré el secret que les bibliotecàries d’aquesta casa no volen que ningú sàpiga, aquí es conserva la història de Vilafranca de Pere Alagret –signada com a Quintí Garrigó-, però també el seu original manuscrit, com a mínim d’alguna de les seves parts. I si us penseu que l’important és aquest original us equivoqueu, només serveix per comprovar que l’Alagret, com tota la gent de la seva època, tenia bona lletra, resultat d’anys de cal·ligrafia escolar. L’important és que aquest original és escrit aprofitant el darrere de treballs de la seva impremta, en concret de participacions o invitacions... i no pas per a un casament sinó per a les sessions de jocs de mans que feia el senyor Josep Baltà i Rodríguez de Cela a casa seva alguns diumenges a la tarda. Vet aquí que l’il·lustre Baltà –aquest amb carrer propi- ha passat a la història pels seus jocs de mans.

Quan entrem en el segle XX trobem que la cultura popular comença a voler aplegar també la imatge i el record d’aquells personatges que la fan característica i que en ells mateixos són una anècdota, des del Xemení, l’home que feia ballar millor el Drac però que en tot l’any no era altra cosa que un cul de taverna, fins que uns dies abans l’agutzil Mestres, el celebèrrim “Cigala”, el tancava a la presó per tal que es mantingués serè per fer ballar el Drac a l’ordre de “a ballar el Drac o a la presó”; o en Cigró, l’home que ballava més malament en parella als balls de societat i la seva dona no guanyava per trepitjades, però que era el que sabia ballar millor el Gegant de Vilafranca. Per cert que ara, com a resultat d’un treball recent elaborat pel membre de la policia municipal, José Luis Delgado, sabem que el Cigala va morir el 1936 assassinat a la cuneta de la barcelonina carretera de Sarrià pels rojos, potser és que n’hi havia que no li perdonaven els tracte que donava als lladregots del mercat del dissabte, gairebé es pot dir que ja els esperava amb el tren que arribava a l’estació i, com que tothom es coneixia, quan veia una cara nova ja s’espavilava a saber el que calia del personatge, si es tractava d’allò que llavors en deien un “indesitjable” no cal dir que hi havia xarop de bastó i comiat ràpid. Això de conèixer la gent de la vila i comarca i els visitants estranys era un art que  també havia practicat en Parrilla als anys de la primera postguerra. Tot i això, la vinguda més popular i esperada a l’estació era la de senyoretes noves per a les cases del carrer de Sant Fèlix, allò que llavors en deien senyoretes que fumaven. Quan arribava a l’estació el nou personal es tiraven dos coets i els homes de la vila quedaven avisat que hi havia allò que en deien “palla nova”, per cert que per arribar al carrer de Sant Fèlix el carro de cavalls que les havia recollit feia un tomb per mitja Vilafranca tot fent ostentació de la mercaderia.

                      (D'un joc de cartes austríac del segle XVIII)

Fa ja un grapat d’anys vaig reivindicar per escrit –i ningú no em va fer cas- que alguns d’aquests personatges d’anècdota tinguessin a la vila un carrer dedicat, al costat dels il·lustres els personatges d’anècdota, “Carrer d’en Xemení”, “Carrer del Cigala”, per suposat “Carrer del senyor Parrilla”, “Plaça del Ramonet dels Farbalans”, “Carrer del Jaume Cego” o “Carrer del Manxaire” i també els que n’han servat la  memòria, en especial mossèn Trens i Manuel Benach, dos grans oblidats de la Vilafranca d’ara, però també en Santacana “Tiburon”. Vilafranca ha de créixer, que facin molts pisos! ens falten carrers per tants il·lustres d’estar per casa!

Les coses com siguin, s’ha escrit una mica sobre l’anecdotari vilafranquí però el magisteri serà sempre el de mossèn Trens a la seva “Vilafranca, senyora vila”, davant d’un monument a la ironia i a l’humor anglès com és aquest llibre tots els altres sols som afeccionats de tercera. “Vilafranca ,senyora vila” per a qui no l’hagi llegit, és la demostració que després de Barcelona Vilafranca era en entrar el segle XX la població catalana amb un caire més senyorívol, però no ho era sols pels seus carrers i places sinó sobretot pels seus il·lustres: el Tonet gitano, en Jaume Cego que tocava per les cases els dies de festa, el Ramonet dels Farbalans, el gandul de solemnitat més imponent que ha tingut la “senyora vila” o el manxaire, que ajudava amb la manxa a l’organista de Santa Maria, i com que també era campaner afirma el doctor Trens que era reconegut com a especialista en instruments de vent (la manxa) i instruments de corda (la de la campana), o la Munda o mossèn Anton de les Monges. En definitiva, el plantejament de mossèn Trens és la reivindicació del caire senyorívol en base als seus personatges, no pas gent de volada com els Milà i Fontanals o el bisbe Torras sinó als components d’una comunitat diversa amb capacitat per acceptar la senzillesa irònica de les coses de la vida i els seus personatges.

Entre aquests personatges pocs de tan carismàtics com els gitanets, el seu cap de colla va ser tants anys el Fesolet, que tot i no tenir ni un duro havia aconseguit casar-se amb tots els ets i uts, a Santa Maria, a missa de 12, amb cotxe a la porta i la núvia amb vestit blanc, van pagar la gresca uns quants senyorets del Casino que van voler fer així escarni del casament pompós que havia fet unes quantes setmanes abans una família de la vila d’aquelles que s’havien enriquit amb el comerç del vi i que eren amigues de l’ostentació. En aquells anys els pobres es casaven a missa de vuit i vestits de carrer. Ara que es torna a reinaugurar el teatre de Cal Bolet no podem deixar d’esmentar que allí es feia la segona part del casament dels gitanets, d’acord amb el ritus caló, i la festa corresponent durava hores i hores de gresca i ballaruga perquè llogaven el local només per ell.

Em refereixo evidentment a una època en el que les coses anaven més a poc a poc, en el que hi havia temps per a fer tertúlies –les reivindica Mn. Trens- i temps per a perdre, per a vagarejar. Quan fa uns anys amb el bon amic Joan Bosch vam engiponar tres volums de prosa costumista, un dedicat a la rambla, l’altre a la plaça i el tercer a la Festa Major –i qui sap si algun dia no en courem algun més- ho vam fer partint del mestratge de la ironia del doctor Trens –tot i no arribar-li ni a la sola de les sabates- però prenent com a punt de partida la tertúlia amb uns quants personatges, bons memorialistes de la vida de la Vilafranca de carrer. Un d’ells va ser el doctor Melo que en els seus darrers temps el que més recordava era el seu pas no per l’Ajuntament sinó la seva labor com a president del Club de Fútbol Vilafranca. Ara que parlem del Vilafranca, hi ha una anècdota que el llibre d’en Josep maria Batet no ha recollit: tenia el Vilafranca un porter que, a més de les seves dots esportives, passava per ser l’home més pelut del Penedès i ho certificaven tres noies que, pel que sembla, un diumenge a la tarda es van situar rere la seva porteria i es van dedicar tota l’hora a atabalar-lo fins que el xicot, suposo que ja amb el cap com un timbal, es va encarar a les seves admiradores i es va abaixar els pantalons, asseguraven que no van aconseguir veure altra cosa que una immensa mata de pel que els va fer fugir per por a la negror.

Tot i això el memorialista oral per excel·lència, cul de tertúlia convençut va ser Antoni Massanell i Cases, xerraire compulsiu  tenia tertúlia fixada al casino, que després va traslladar al Casal en anar traspassant els contertulis de la seva generació, i al Museu, a la taverna o a la torre Dela, depèn de les èpoques de l’any, en el que els que ens ho miràvem des de fora en dèiem “l’acadèmia de la història”, no pas per l’antigor de les pedres que l’acollien sinó l’ancianitat venerable dels contertulis.

En la nòmina de costumistes no podem deixar d’esmentar tampoc Manuel Benach, l’advocat i alcalde promotor de la col·lecció “Cosas que fueron” que va aplegar un infinit anecdotari de personatges com aquell sedasser del carrer dels Ferrers amics de les bromes que  sorprenia als veïns a l’estiu quan sopaven amb el balcó obert rebentant-los a distància el porró situat sobre la taula. Més literari però també amb un deix d’ironia Jaume Mercader Miret a les seves “Memòries d’un aprenent vilafranquí” i sense oblidar Antoni Sabaté Mill, habitualment de posat seriós i transcendent però que s’avenia a la gresca quan el tema s’ho mereixia, una de les especialitats d’en Sabaté era la crònica de la vida del seu amic Pau Boada, el pintor que un dia se’n va anar a París, solter i convidat per la més il·lustres de les vilafranquina, amb perdó de la mare Ràfols, que va ser la Rosita Coscolín (de nom artístic Gloria Lasso). I encara tinc la secreta sospita que si no hi hagués hagut per entremig la guerra i l’exili, homes com Rodolf Llorens o Pere Mas i Perera, i qui sap si el mateix Pere Grases, ens haurien deixat pàgines delicioses de la vida a Vilafranca.

Però és que hi havia moltes vilafranquines i vilafranquins que, sense haver escrit mai res, eren un veritable pou d’anecdotari popular, com en Saltacana “Tiburon” que va deixar ben poca cosa escrita del tot el que sabia i recordava o la Carme Juncosa, també recentment traspassada que explicava les anècdotes del doctor Estalella com si parlés d’ahir a la tarda. Tot i això, l’home més excepcional que he tingut la sort de conèixer en matèria d’anecdotari popular no escrit va ser el senyor Alayo, de la impremta de cal Claret, a qui malauradament vaig poder tractar molt poc, però que era autènticament l’enciclopèdia vivent de Vilafranca i específicament de la Parellada, pel que m’havia dit havien estat parlant amb Manuel Benach de dedicar un llibre al carrer de la Parellada però el llibre no va esdevenir realitat mai i la Parellada ha quedat com el més il·lustre dels carrers sense llibre de tota Vilafranca. El senyor Alayo, parapetat rere aquelles immenses ulleres de cul de got, tenia tot el posat d’haver-ho vist tot en aquest món, potser perquè a la impremta de casa seva, una petita indústria que havia començat al segle XIX fent llibrets de paper de fumar, s’havia posat en lletra d’impremta i durant anys i panys tot el que la política pot donar d’un extrem a l’altre, de la dreta més rància a l’esquerra més anarquista passant per les facècies avantguardistes de la colla d’”helix”, fins el punt que era l’única que tenia horari de redacció per a cada setmanari perquè alguna vegada havien coincidit enemics polítics acèrrims i la cosa havia acabat gairebé a bufetades.

És clar que bona part dels impressors tenien aquest caire d’amics de la tertúlia i l’anecdotari, així les pàgines que va deixar escrites en Josep Santacana Tusquelles (no confondre amb el “Tiburon”) són també una pura delícia, en conservo algunes d’inèdites i més d’una vegada havia parlat amb ell d’aplegar-li el poc que havia escrit en un llibre. Ell va ser un dels que en els anys del més ranci franquisme, a les envistes de la Festa Major va anar de nit i amb una escala a resseguir els cartells de la festa que hi havia enganxats pels carrers i tapar amb pintura una de les “eles” de Villafranca, fins que els va enganxar el serenos i en preguntar-los que estaven fent li van haver d’assegurar que estaven corregint una errada d’impremta.

Hi ha temes i situacions que són recurrents en l’anecdotari vilafranquí del segle XX: els soldadets de la caserna, com aquells militars de graduació que la mestressa del bar Pepe va acomiadar a l’hora de tancar quan plegaven els senyorets que hi feien la darrera tertúlia, amb l’expressió “cuando se van los caballeros también se van los caballos”; els botiguers de tota la vida com el vell senyor Tomàs dels Quatre Cantons que es passejava amunt i avall del seu establiment amb les mans al darrera i un joc de dits que la gent assimilava amb l’expressió: “tot per a mi, tot per a mi”, o aquella pastisseria ara ja desapareguda on la maquina de muntar la nata era aprofitada també per un farmacèutic veí per a preparar l’antifugistina, es a dir la pasta d’uns pegats que es compraven a ca l’apotecari; els personatges de la Festa Major com aquell any que es va fer la nova imatge de sant Fèlix, la que coneixem ara i eren els tres administradors el Melo, el Pepito Esteva i el Trius enterramorts, de manera que allò amb el capellà era la conjunció perfecta: el metge els matava, el Pepito els feia l’esquela, el capellà els feia el funeral i el Trius els enterrava; i evidentment els pagesos del mercat del dissabte que eren una font inexhaurible d’anècdotes, però també de melons a l’estiu perquè si és cert que allí tota la canalla els anava a robar melons, fent-los rodolar de la plaça de l’Oli avall, jo crec que aquell el negoci més ruïnós que mai han fet els pagesos... i mira que els pagesos en saben de fer mals negocis. Alguns aprofitaven el dissabte per anar-se a fer un tratjo a una de les poques sastreries que hi havia a la vila, un dels quals era conegut a tota la comarca per la seva capacitat de convidar-se al dinar de festa major dels pobles de la rodalia, qui sap si per compensar alguna americana que encara li devien.

Tot plegat, ja se sap, coses de la vida, coses de la vila.