Publicat al setmanari "El 3 de Vuit" el 22 d'agost del 2025 a l'extraordinari de Festa Major.
.-Menys de 3.000 persones habitaven a la vila.
.-623 cases o focs tenia la capital penedesenca el 1708
.-Unes 120 persones formaven els estaments religiosos.
Quan l’any 1700 arriben les relíquies de sant Fèlix la vila acabava de sortir de la darrera de les crisis del segle XVII, la del 1697 quan les tropes franceses havien estat a les portes de Vilafranca on era refugiat el consistori de la Generalitat. La població, afectada per guerres, malures i males collites, amb una elevada mortaldat, especialment infantil, maldava per poder disposar d’un Cos Sant i demanar la seva protecció. Tot i l’arribada de les relíquies de sant Fèlix el 1700, les dades documentals més properes són del 1708 i ens dibuixen una vila de 623 cases -el que llavors s’anomenaven focs-, capital de comarca, eix de comunicacions i espai de fira i mercat.
Si segons Massanell la mitjana era de 4,68 habitants per cada foc podem parlar d’una població que el 1717 tenia 2.915 habitants, entre el 20 i el 30 per cent de la població de tot l’Alt Penedès. Els estudis de demografia d’Antoni Massanell i posteriorment de Josep Iglésies ens permeten conèixer aquella població que a finals del segle XVII havia demanat a Mn. Molines -degà del Penedès i membre del tribunal de la Rota a Roma- un Cos Sant, el que serien les relíquies de sant Fèlix màrtir que arribarien de Roma l’11 de setembre de l’any 1700, ara en fa 325 anys.
Aquests estudis i els posteriors de Belén Moreno i de Jordi Vidal ens permeten conèixer detalls d’una població murada que s’organitzava al voltant de poc més de deu carrers, amb una sola plaça -la del Rei o del Blat, ara de la Constitució- on aspectes com la sanitat o la higiene i els serveis públics eren inexistents; dos hospitals, el de Sant Francesc i el del Sant Esperit, acollien una aula de llatinitat o d’ensenyament, però oferien mínimes atencions hospitalàries. La pagesia era la principal activitat dels homes adults, però en garu més baix també hi trobem corders, ferrers, blanquers o assaonadors, sabaters, sobretot espardenyers, terrissers i teixidors de lli; l’activitat de boter encara no havia agafat l’embranzida que tindria a partir del segle XIX amb el comerç del vi. També hi havia doctors en dret i en medicina, cirurgians i altres llicenciats, així com mestres de cases i mestres d’escola. A més dels oficis i la menestralia cal comptar que a la vila hi havia regularment formacions militars aquarterades, gairebé sempre acompanyades de les seves famílies.
Vilafranca a les primeries del segle XVIII en un gravat de Beaulieu potser del 1707, en primer pla a la dreta el Pi de la Serreta. (Arxiu Joan Bosch).
També era notable el nombre de religiosos, branques masculina i femenina, unes 120 persones de les quals 40 serien del clergat secular i els altres 80 formarien part del regular dels convents d’ordes religiosos, entre aquests el de les monges de Santa Clara que va acollir les relíquies de sant Fèlix el dia abans d’aquell 11 de setembre que van entrar a la vila en solemne processó. Aquest conjunt de clergat ens permet entendre els constants enfrontaments entre la Comunitat de Preveres, amb un remarcable poder econòmic i la Universitat o Ajuntament sempre endeutat i mancat de recursos. En aquest sentit, el fet d’haver aconseguit de Roma un Cos Sant va remarcar encara més en la influència de l’estament religiós en el conjunt de la població.
La Vilafranca del segle XVIII en una interpretació ceràmica contemporània. (Fons Vinseum)
Com ha estudiat Belén Moreno, la riquesa estava molt concentrada en poques mans i, amb ella, les possibilitats de formar-se, d’aconseguir matrimonis avantatjosos i d’ascendir socialment. La gran majoria de la població feia el possible per sobreviure amb la pràctica d’un o diversos oficis i amb l’esforç de tots els membres de la família, però, malgrat tot, alguns havien de recórrer necessàriament a la mendicitat i l’assistència pública, tot i que l’únic servei social era la caritat de la Pia Almoina.
Els recents estudis de Jordi Vidal han demostrat la complexitat de la institució municipal en una vila catalana de dimensió mitjana com Vilafranca, d’acord amb un model que té el seu origen als segles XIII i XIV. La Universitat vilafranquina -aproximadament el que ara en diríem Ajuntament- es va haver d’anar adaptant a les circumstàncies polítiques. Les solucions que donava a temes com l’urbanisme, la protecció del consum, la participació política, o l’assistència social mostren el caire contemporani de la institució municipal, però aquest model municipal català finalment va quedar anorreat no per antiquat sinó, a partir del 1714, per les noves condicions imposades per la monarquia hispànica.
Sant Fèlix en una postal de principis del segle XX
Per saber-ne més:
Antoni Massanell. La població vilafranquina al segle XVIII. Museu de Vilafranca 1977.
Josep Iglésies. Estudi de les xifres de població de l’Alt Penedès en el curs de sis segles (1358- 1975). Institut d’Estudis Penedesencs. 1988.
Belén Moreno. Costums i condicions de vida a la Catalunya moderna: el Penedès 1670- 1790. Andana. 2007.
Josep M. Juncà i Antoni Ribas. Sant Fèlix, el romà fet vilafranquí. Ajuntament de Vilafranca 2009.
Jordi Vidal. La Universitat de Vilafranca del Penedès durant els segles XVI i XVII. Institut d’Estudis Penedesencs. 2022.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada