Paraules sobre "El poble que estimava la fusta"

Parlament presentació Llibre «El poble que estimava la fusta», 17 de maig del 2022, teatre del Casal Societat La Principal

Presentem avui el llibre que amb el títol «El poble que estimava la fusta» (títol proposat des de la mateixa entitat, penso que amb bon encert) intenta fer un ampli repàs a tots els aspectes de cent anys d’aquest teatre i en aquest teatre.

El 1920 la Societat La Principal, a partir de l’empenta de la seva junta directiva, es va engrescar a tirar endavant la compra d’un terreny al centre de Vilafranca i a fer-hi construir d’un saló teatre molt superior en mida i capacitat a qualsevol dels existents a la vila. Era la contrapartida a la història d’una entitat fundada el 1904, però que fins llavors sols coneixia la itinerància, rellogada cada temporada d’un local a l’altre d’entre els que hi havia disponibles a la població.

El desig inajornable de poder comptar amb un edifici social de propietat, la convicció i també la perseverança van fer possible el que en bona lògica comptable hauria semblat impossible: aconseguir els cabals per fer possible un espai d’esbarjo i cultura, aquest mateix que ha arribat fins als nostres dies. Una nau immensa i diàfana, amb un interior de fusta en la totalitat de la seva estructura, fins i tot en els encavallats de la teulada. El nom li esqueia d’allò mes, era el Casal, la casa gran on tantes i tantes iniciatives i realitzacions esdevindrien possibles. Casal, la casa de tots.

Aquestes pàgines són la crònica del somni de tot un poble en un teatre que havia d’acollir tantes i tantes activitats d’esbarjo i cultura en un temps -els anys vint, ara fa un segle- que la iniciativa associativa era l’única que les podia fer possible. I des de llavors amb el goig de poder continuar mantenint aquest espai cultural en actiu, amb una dinàmica engrescada i atenta a les necessitats socials de cada moment, amb la satisfacció de continuar comptant amb un saló teatre que és una petita joia de la història col·lectiva i personal de cada un de nosaltres. Amb la voluntat de continuar treballant per mantenir aquest llegat, el llibre ressegueix els principals trets d’un temps i una població, la història dels neguits, anhels i realitats d’un segle de casalisme.

Permeteu-me així que ressegueixi molt per sobre el que podreu trobar a les pàgines d’aquest volum. S’enceta fent un repàs a aquella Vilafranca del 1921, una capital que no arribava als 8.000 habitants, una xifra que es multiplicava exponencialment si es tenia en compte la comarca i altres municipis de l’entorn que tenien la vila com a referència de mercat. Es vivia de la vinya i el vi, del seu comerç i dels serveis que s’oferien a pagesos i elaboradors, i no es comptava amb un teixit industrial destacat, de manera que la principal activitat obrera era la dels boters. Bona part del pes econòmic venia del mercat, ous i aviram abastien mitja Catalunya i els botiguers feien en el mercat del dissabte calaix per a tots la setmana.

Vilafranca entrava en els anys vint en una situació econòmica incerta, la gran guerra europea havia acabat i amb ella havia baixat notablement l’exportació de vins a Europa, a més la guerra del Marroc provocava una notable incertesa i malestar social. Per a vilatans i forans obrien cada dia les seves portes set cafès, una dotzena i mitja de tavernes, dues cerveseries i tres fondes, a més d’alguns bordells. La vila també comptava amb dues sales d’espectacles -el Tívoli i el Bolet-, i tres societats d’esbarjo amb local propi -Agrícol, Casino i Ateneu-, les úniques que tenien un espai dedicat a biblioteca, així com la societat La Principal que anava itinerant d’una banda a l’altra des del 1904. Cada setmana, i amb divers color polític, veien la llum mitja dotzena de setmanaris -Acció, Avant, Fructidor, Les Quatre Barres, Lluitem!, Panadés Republicano-, i des del 1919, amb l’empenta de Mn. Manuel Trens, es publicava la revista mensual Penedès que difonia i promovia la identitat cultural comarcal.

D’aquell octubre de 1921 podríem recordar la cursa d’automòbils de la Penya Rhin al circuit de Vilafranca, el servei de banys públics a la Beneficència Vilafranquesa que s’havien inaugurat a l’estiu o la Mancomunitat de Catalunya que volia construir una biblioteca pública a Vilafranca i ajudar a la recuperació de la raça del gall del Penedès, de manera que convocava un any més, per la fira de Sant Tomàs, el 21 de desembre, un concurs d’animals de corral. Però 1921 va ser un any especialment convuls, amb bones i males notícies aplegades en pocs mesos. Al juliol, mentre seguia la guerra del Marroc, l’anomenat desastre d’Annual va marcar el paisatge de l’estiu amb la mort de diversos soldats fills de famílies del Penedès.

Aquest i molts altres aspectes es desenvolupen a les pàgines del llibre, on es ressegueix igualment el món associatiu vilafranquí que a les primeres dècades del segle XX va viure a tot el país una empenta més que remarcable. En aquell temps l’associacionisme es va estendre a tota la societat, per tota la geografia catalana -on destaca l’Alt Penedès amb 144 entitats- i a totes les ideologies, fins al punt que s’ha considerat que la iniciativa popular associativa va ser la que va acabar portant la Segona República.

De manera habitual les entitats posaven a les mans de les classes populars una oferta cultural que no comptava amb iniciativa pública, les societats oferien elements que els havien de permetre desenvolupar l’esbarjo, les relacions socials i la cultura. Al segle XIX les mans o grups socials defineixen el seu espai en la geografia urbana de la capital penedesenca: els terratinents de la comarca tenen el Centre Agrícola del Penedès, la petita burgesia botiguera i artesana el Casino de la Unió i la Lliga Industrial i Comercial, ambdues fusionades el 1918, i la menestralia s’acollia a l’Ateneu Obrer. Mostra del gran desenvolupament associatiu viscut entre 1900 i 1930 és que a Vilafranca es fundaren un centenar d’entitats en aquells anys, entitats de tota mena des de les culturals, recreatives i esportives a les mutuals, sindicals i polítiques.

Una d’aquestes, la Societat La Principal, en iniciar‑se la dècada del 1920 tenia set‑cents setanta‑nou socis, dels que 286 eren de número (que vol dir que venien a festejar o a buscar parella al ball casalista), 315 de la categoria de casats i 178 considerats transeünts. Presidia la Junta en Josep Senabre i l'acompanyaven Pere Mitjans, com a sots president, Pere Giró de secretari i els vocals Ramon Ribera, Joan Castany i Joan Madriles. En el llibre hem resseguit les notes biogràfiques que hem pogut localitzar d’aquests i altres que hem considerat els principals artífexs de l’empenta casalista. També hem volgut resseguir els aspectes econòmics que van fer possible la construcció: una mena d’accions per a tots els socis, i també obligacions, préstecs, avals, aportacions i tota mena d’iniciatives per fer calaix, entre les que hi havia, evidentment, omplir aquest teatre tant com fos possible, en deien «fer calderada».

En un altre apartat el llibre aplega el treball de Pilar Soler, que malauradament ja no és entre nosaltres -el llibre és dedicat a ella i a tots els casalistes que van fer possible aquest teatre- que es va presentar inicialment en una conferència en aquest mateix espai, el 23 de setembre del 2010 en l’inici dels actes del 90 aniversari de la construcció del teatre, un treball que posteriorment va revisar i ampliar. D’entrada aquest estudi ressegueix els antecedents i motius que van portar a la construcció del teatre, des dels plantejaments culturals del noucentisme fins a la mateixa dinàmica d’una Societat La Principal que no tenia local propi.

Pilar Soler ens permet entendre com es va gestar la iniciativa de la construcció i la conjunció -de voluntats més que de cabals- per tirar el projecte endavant, com es va contactar amb l’arquitecte Santiago Güell i com aquest, no sabem si per motius reals o per escrúpols morals, va defugir la proposta i va adreçar els promotors a Andreu Audet, l’anomenat arquitecte del Paral·lel barceloní, que va dissenyar aquest espai molt en la línia d’altres teatres que havia portat a terme a la capital catalana, teatres amb llotges, tal i correspon a l’estructura de l’anomenat «teatre a la italiana», potser més amb caire del segle XIX que no pas del XX. El nostre agraïment i sincer reconeixement a Pilar Soler per haver portat a terme un treball exemplar que aquí teniu, amb la recerca de tota mena de documentació, especialment plànols inicials, projectes de reformes i ampliacions -de mans de Santiago Güell, ara sí, i de Josep Brugal-, tan sols algunes portades a terme, fins a arribar als nostres dies, de manera que podem dir que ressegueix amb deteniment la història de l’edificació.

Si Pilar Soler analitza la història del continent, Manel Güell ho fa amb la del contingut. Com que sé que ell no ho dirà permeteu-me que deixi constància que ha portat a terme una labor titànica, la d’endreçar, estructurar i analitzar tot el que s’ha vist i sentit en aquest escenari i espai en les diverses etapes històriques i socials dels darrers cent anys, una labor de contextualització certament titànica que ha aconseguit un objectiu que no és gens fàcil: detallar i explicar tota aquesta història de la societat, amb exemples de cada moment sovint evocadors, però sense caure en un aplec de detallets i anècdotes, un parany fàcil a la vista del fet que aquí s’ha vist de tot i més, molt més que en qualsevol altre local de Vilafranca, malgrat que l’altre dia vaig descobrir una cosa que crec que aquí, al teatre del Casal, no s’ha vist mai. A principis de la dècada del 1950 diverses gestions van permetre portar la imatge de la Mare de Déu de Fàtima al Penedès, es van fer processons i celebracions religioses i se li va fer un altar per tal que hi fes estada, al teatre de cal Bolet, de manera que aquesta -un altar- potser (ja em corregirà en Manel si no és així) és una de les poques coses que no s’han vist en aquesta casa.

Recordo que el 2004, quan amb el Salvador Casals treballàvem en el llibre del centenari de La Principal, ens van trobar en un moment determinat amb tota l’àmplia taula de la sala de juntes convertida en una muntanya de programes i material imprès de tota mena, sense ordre ni concert, que ens havia proporcionat el senyor Albornà, de la seva col·lecció particular. Allò era una tasca titànica, per no dir tràgica, impossible per a nosaltres posats com estàvem en un llibre dedicat a tota la història de l’entitat. El Manel ho ha aconseguit i, a més, amb una prosa de lectura agradosa, la crònica d’un temps, una vila i un teatre.

El llibre s’acompanya d’imatges històriques, però cada apartat s’obre amb les imatges del Toni Galitó que em semblen extraordinàries perquè fan gràfiques sensacions que tots hem sentit com la de la coberta, el moment d’entrar a la sala, amb aquella sensació joiosa que sempre dibuixa la novetat de la descoberta, l’encís d’allò que venim a veure. I encara el volum es clou amb els textos literaris de Sílvia Amigó, Miquel Cartró i Jordi Llavina que van il·lustrar l’espectacle del centenari el passat estiu.

Ja només em queda donar les gràcies a la junta del Casal per haver-nos encarregat aquesta labor, a Salvador Casals i Cristina Gallardo per haver coordinat la labor de l’edició, a Júlia Pujol per la revisió lingüística, a l’Arxiu Comarcal per haver cedit imatges històriques i a tot l’equip de Gràfiques Voisin Mateu per la pacient labor de disseny i impressió que ha fet possible un resultat tan excel·lent.

A tots moltes gràcies i llarga vida al nostre Casal.