Publicat a la revista "Casal" n. 173. Primavera 1999.
Ara fa poc més d'un any ens deixava l'artista vilafranquí Carles Munts i Milà. Artista de formació autodidacta, el 1950 va formar part del grup de vilafranquins que van crear la Secció de Belles Arts dins l'estructura de la Societat La Principal i amb la finalitat de promoure la pràctica i la divulgació de la pintura. En aquest record de referents al cinema casalista volem esmentar però alguns aspectes de qui va ser durant molts anys l'artista que va fer possible les cartelleres setmanals als cinemes vilafranquins, un aspecte, al costat d'altres de la seva biografia que rememorem en base a les notes inèdites que conservem d'una colla de converses mantingudes a la dècada dels anys vuitanta al seu estudi del vilafranquí carrer Montblanc.
Munts ens recordava el seu naixement el 1914 i com el pare feia de barber. «Jo no volia continuar l'ofici de barber però havia d'ajudar a casa, netejava la barberia i el diumenge veia amb enveja com els altres nens jugaven al carrer mentre jo ja començava a afaitar. Tot i que en comptes d'afaitar jo crec que el que feia era assassinar... A la barberia de casa hi havia les revistes de l'època, el «Papitu» i «La campana de Gràcia», de manera que quan podia m'entretenia i copiava els dibuixos d'aquelles pàgines. Anava a escola a cal Sabaté però allí féiem un dibuix molt escolar, amb el compàs i a base de prendre mides...»
Cartells i enginy
«El 1933 vaig començar a fer els cartells de cal Bolet, que eren situats a la Rambla -recordava Carles Munts-, ja que llavors aquesta era la forma d'anunciar el cinema i la gent hi estava tan acostumada que n'hi havia que tombaven les cartelleres vilafranquines cada setmana més per veure com s'hi lluïa l'artista que no pas per saber la pel.lícula que feien. Era un treball efectista, de manera que hi posava escates per tal que a la nit brillés amb la llum del fanal qui hi havia al davant. Treballava sobre una pissarra d'hule negre i el material era poc més que pols aigua i terres de colors, a la vegada que aprofitava unes lletres foradades que hi havia llavors».
Aquesta era una feina dels vespres i sense cobrar, ens havia comentat l'artista vilafranquí, però en contrapartida entrava de franc a totes les sessions, en especial a les de teatre i revista per anar a veure els decorats que portaven. Allí hauríeu vist aquell jove aprenent que observava amb deteniment el que portaven les companyies barcelonines mentre somniava amb ser escenògraf. Finalment va aconseguir que el seu pare el deixés anar tres mesos a l'estudi d'escenografia de can Castells, al barceloní carrer de les Tàpies, van ser tres mesos d'estiu, en tornar va entrar a treballar a cal Senabre. «Vaig aconseguir no haver de fer de barber, però va ser amb la condició -recordava- que els vespres i els dissabtes i diumenges continués ajudant el pare a la barberia... a cal Senabre vaig aprendre a fer cartells, va ser un aprenentatge que anys més tard em va permetre plantar-me pel meu compte i treballar fent cartells, anuncis, rètols sobre vidre o fusta, i tot el que sortís».
Primeres escenografies
En aquells anys comença a treballar en elements d'escenografia i amb en Alarma, escenògraf del Liceu produeix algunes carrosses per la rua del Carnaval. El 1935 es va encarregar per primera vegada de la decoració del Casal pels balls de Carnaval, activitat que va continuar realitzant, tot i que a la postguerra ja es comprava la decoració feta, a Barcelona, i la labor d'en Munts consistia tan sols en adaptar-la a l'espai del saló de la Principal.
«Abans de la guerra -ens comentava- decorava entitats com el Niu d'Art, el Centre Agrícol o l'Ateneu Obrer, aquest últim el recordo perquè sempre em convidaven a una mica de ressopó amb els músics, era un ressopó que féiem a la taverna de cal Noi-Noi. També vaig pintar decorats per representacions a l'escenari d'Acció Catòlica i al de Sant Ramon».
Sobre paper i al mateix terra de l'escenari casalista, Munts havia realitzat nombrosos decorats per a representacions, d'aquell anys; recordava així els preparats per a obres com «El pati blau» de Rusiñol, «La mare eterna» de Josep Iglésias, «Les joies de la Roser» de Frederic Soler o «Terra Baixa» de Guimerà, entre molts altres. No oblidava tampoc la seva afecció al ball, quan sovint seguia la música darrera el decorat o ensenyava a ballar el xarleston en algun racó del Casal. «Quan vaig començar a fer la cartellera de La Principal -ens indicava- em vaig trobar que havia de treballar sobre una fusta a la que hi ajustava un paper de sis metres que era la base de les creacions publicitàries referides a un o altre espectacle».
La guerra, però, el va sorprendre el 1936 a Maó quan era a punt d'acabar el servei militar. Destinat al departament de plànols assegurava que havia hagut de dibuixar l'illa de Menorca tantes vegades que la sabia a ulls clucs i podia indicar amb precisió tots els punts on hi havia nius d'ametralladores o canons d'artilleria. «la guerra em va trencar la trajectòria que m'havia fixat, com els va passar a moltes altres persones, de forma que quan va acabar vaig tornar i em vaig posar a pintar el que fos, i no sols dibuix publicitari o artístic, la qüestió era solventar la gana, vaig tornat a cal Senabre fins el 1943».
El cinema
«El cinema m'ha apassionat sempre -ens assegurava l'artista- i de petit ja col.leccionava tot el que era al meu abast, imatges de Walt Disney, o dels noticiaris de la UFA, cromos o cartells. A més, a la barberia de casa seguia amb atenció tot el que sentia comentar d'espectacles, per exemple aquella anècdota de l'any 1913 quan va venir la Raquel Meller a Vilafranca. la famosa cupletista va cantar el cèlebre «Ven i ven» a l'escenari del Tívoli, i justament va ser un dia que feia una ventada que semblava que s'ho volgués emportar tot, de manera que allò del "vent i vent" va ser real».
Amb els anys Carles Munts va compaginar la seva dedicació com a cartellista amb la creació artística, exposicions, dibuixos, sense oblidar que l'any 1980 en va celebrar cinquanta que de manera continuada realitzava el treball de condicionar i repintar el Drac i altres elements de la Festa Major, celebració de la que també en va realitzar el cartell en diverses oportunitats i la portada del programa. Cap els anys setanta Munts es va anar especialitzant en la creació de ceràmica amb temes vilafranquins i penedesencs, en especial els de la Festa Major.
Tot i això, però, fins ben entrats els anys vuitanta Carles Munts va ser el cartellista del Casal i es pot ben assegurar que les seves lletres han anunciat durant dècades els balls de societat de la Principal. Ara el seu record roman entre nosaltres, viu i intens com el seu caràcter, com la seva obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada