L‘alberg de transeünts
Més enllà de les necessitats efectives en temps de verema, Càritas va constatar la necessitat de mantenir un servei d’acollida de persones que passaven per la vila i que si no rebien un ajut havien d’acabar dormint al ras.
Així va ser com el 28 de juliol de 1982 la junta directiva presidida per Jordina Gallemí va acordar que, a la vista del nombre de persones que acudien a la parròquia i l’Ajuntament de Vilafranca demanant alberg, es podria procedir a reformar les golfes de la casa del carrer de la Font número 45, que formava part del conjunt de l’antic convent dels Trinitaris, en la part que, a partir de la desamortització del segle XIX, havia quedat de propietat eclesiàstica. L’espai, però, presentava nombroses deficiències –en aquell moment de forma especial reparació de goteres i consolidació de la teulada-, de forma que tingués les mínimes condicions per poder assumir la finalitat d’alberg. En aquell moment calia fer reparacions de goteres i consolidar la teulada.
El juliol de 1982 el Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat va concedir una subvenció de més d’un milió de pessetes per realitzar millores a l’alberg, en concret es va fer una reforma al menjador i la sala i es van reformar el bany i lavabos, es va refer l’escala i es va procedir a la reparació del terrat. Per equipar-lo com alberg nocturn en la reunió del 15 d’octubre d’aquell mateix 1981 es va decidir la compra de deu llits de cama turca, set tauletes, vint-i-cinc cadires, quatre armaris i quatre taules, així com deu matalassos i deu coixins, igualment coberts i estris de cuina i llenceria de llit. El compromís era mantenir-lo en funcionament com a mínim durant trenta anys i per aquesta finalitat es va rebre de la Generalitat una ajuda de 300.000 pessetes.
En la memòria presentada es va fer constar que la finalitat de l’alberg era la de donar acollida a persones transeünts o de la pròpia vila que podien trobar-se sense allotjament en un moment donat, la necessitat era qualificada d’urgent tota vegada que no hi havia a Vilafranca cap altre local que es pogués aplicar a aquesta finalitat. El servei es va organitzar amb un vigilant i una senyora de neteja, es va demanar un ajut a la Generalitat tota vegada que les recaptacions a aquesta finalitat que es portaven a terme per Dijous Sant, Corpus i Nadal no eren suficients; per poder atendre el manteniment d’aquest servei es van demanar vuit-centes mil pessetes que farien possible solucionar uns costos de manteniment calculats per l’any 1982 en 1.376.000 pessetes, de les que 627.000 corresponien a despeses de personal i les altres 749.000 a compres, subministraments i desplaçaments.
En relació amb el tipus d’atenció que s’oferia, es parlava dels casos de noies abandonades pels seus marits, amb els fills corresponents, que es quedaven sense pis i momentàniament al carrer, d’homes que venien d’altres llocs tot cercant feina i que arribaven momentàniament sense diners i sense res. En la memòria s‘assegurava que durant un any es donava atenció a unes vuit-centes persones, a les que s’acollia per un període màxim de tres dies i als que s’oferien vals de menjar per un valor d’entre 200 i 300 pessetes per persona i dia.
El 1985 Càritas va rebre la petició de dos malalts ingressats a l’hospital per poder ser acollits durant la fase final de la seva recuperació a l’alberg de la Trinitat, tota vegada que no hi havia espai a la zona de beneficència del vell Hospital Comarcal. En base a aquest fet concret es va veure que aquesta temàtica era una qüestió bàsicament municipal, en concret amb la problemàtica generada pels transeünts i les altres persones necessitades, de forma que es va començar a parlar de deixar aquest tema en mans municipals o d’arribar a un acord amb l’ajuntament, una iniciativa que era subscrita pels responsables de la seu barcelonina de Càritas
El 1991 l’Ajuntament va plantejar al Consell Pastoral de les Parròquies de Vilafranca la possibilitat de traslladar l’alberg de l’espai que ocupava a la zona més alta de la Trinitat, en unes condicions que no eren, certament, les millors, a la casa del costat del cementiri. Justament el juny d’aquell anys s’havia iniciat la primera fase de les obres de restauració del claustre de l’antic convent de Trinitaris.
Després de diverses intervencions per adequar l’espai, va obrir les seves portes tres dies abans de la diada de Nadal de 1991 el nou alberg situat a “Can Picanyol”, popularment coneguda com a “Ca l’enterramorts”, casa situada al costat del cementiri. Havia estat cedida per l’Ajuntament i tenia inicialment capacitat per a onze persones, ampliada a dotze en els darrers anys. S’ofereix sopar i llit, amb un màxim de tres nits per mes, però quan es queda petit si es tracta d’una persona que ha sortit de l’hospital o el seu estat de salut no és gaire bo, Càritas es fa càrrec de la seva estada en una pensió, tot i que els transeünts acostumen a ser sovint els mateixos.
L’alberg pot funcionar perquè compta amb el suport d’entitats i institucions, així el 1999 l’Ajuntament de Vilafranca hi va aportar un milió de pessetes, també la campanya de l’ampolla de l’any 2003, organitzada pels Joves Cristians de Vilafranca havia de destinar el fons recollit al projecte la Bòria que s’havia de fer a Sant Quintí de Mediona, però el fet que no prosperés en no aconseguir els corresponents permisos municipals va determinar que finalment es lliuressin a Càritas, per ajudar a cobrir el dèficit que havia generat de l’alberg de transeünts, tot i això des de l’entitat promotora de la campanya de l’ampolla es reconeixia que la destinació final no responia al projecte al que habitualment es dediquen els fons d’aquesta iniciativa, i que calia una major implicació de l’Ajuntament en el tema de l’alberg i el dèficit que arrossegava.
A les oficines de Càritas al carrer de la Font els assistents socials tenen despatx els dimecres i divendres fins a mitja tarda, allí atenen a la gent i es fan càrrec de cada situació. Són ells els que fan els volants per aliments, ajuts o albergueria, a la vegada que indiquen a les persones si els manquen papers i els tràmits que han de portar a terme, com els d’empadronament. Des d’aquesta mecànica, el despatx de Càritas sols s’ocupa de fer la distribució dels fons en base als volants. Si no hi ha aquests volants no poden accedir als ajuts o a l’alberg.
El febrer del 2007 es van inaugurar les obres de millora de les instal·lacions de l’alberg. En concret s’havia procedit a la renovació del paviment, obertura d’un “office” entre la cuina i el menjador i s’havia realitzat la renovació del despatx de la persona responsable de l’edifici, així com treballs de pintura a l’exterior i interior de l’edifici. L’alberg continua tenint dotze places. El cost de les obres es va poder assumir en base als euros recaptats de l’assignació voluntària a l’Església Catòlica que s’expressa a la declaració de l’Impost la Renda. L’alberg obre cada dia de 6 de la tarda a 8 del matí i promou un programa d’ajuda a la reinserció de persones amb problemes de marginació social, amb aquesta finalitat s’han habilitat dos llits a la planta baixa per a dues persones que durant un any d’estada podran portar endavant aquest programa de rehabilitació. La voluntat és que totes les persones que habitualment passen per l’alberg puguin realitzar aquest programa, les que no vulguin acceptar aquest compromís hauran d’abandonar l’alberg. Amb aquesta finalitat, l’octubre del 2007 es va signar un conveni pel qual l’obra social de La Caixa destina 20.000 euros al projecte de Caritas Interparroquial de Vilafranca d’un centre d’acolliment per a homes sense llar, amb l’objectiu d’acollir els homes que demanen ajut al centre i oferir-los més serveis i de millor qualitat.
L'alberg de Cal Picanyol l'any 2007
Cal remarcar com al darrere de l’alberg, que ara obre tots els dies, fins i tot dissabtes i diumenges, hi ha un equip de persones que treballen perquè les persones es puguin sentir acompanyades i puguin disposar d’una sèrie de comoditats mentre no tenen res més. Però, a banda, hi ha catorze voluntaris de Caritas que també treballen de forma habitual amb els usuaris de l’alberg, tres són persones llogades, una que fa el sopar i l’esmorzar i les altres dues vigilen i controlen. La persona que hi vol accedir ha de portar el volant timbrat per l’oficina de Càritas al carrer de la Font en base a l’informe dels assistents socials.
Tot i això, l’habitatge continua éssent un dels temes claus a casa nostra. Entrats al segle XXI les xifres ens diuen que al conjunt de l’Estat són 21.900 les persones ateses en situació de sense llar, que sobreviuen gràcies als ajuts públics. (16)
Atenció als infants
Durant el franquisme Càritas va donar aixopluc a altres iniciatives d’arrel cristiana que es van portar a terme, així el 1957 es va constituir dins de Càritas de Barcelona el Secretariat de Colònies, tot i que a diversos indrets ja feia anys que el moviment de colònies de vacances havia anat prenent volada, amb un esment especial pel cas penedesenc, amb una tanda de colònies a Pontons l’any 1946 que va ser la primera activitat d’aquest caire realitzada a Catalunya després de la guerra civil (llibre colònies Pg. 10). però calia organitzar el tema a nivell de tot el país i va ser aquell secretariat el primer a coordinar el que després seria l’actual Moviment de Centres d’Esplai Cristians –MCEC- dins la Fundació Pere Tarrés, que aixopluga un total de 170 centres d’esplai i permet oferir activitats a uns quinze mil infants de la mà de tres mil cinc-cents monitors. El 1991 van ser 11 els nens que van poder anar de colònies a Penyafort, becats per Càritas.
Per altra banda, ja hem remarcat com des de Càritas s’han proporcionat ajuts a alumnes per a la seva escolarització, o pels menjadors. En els darrers anys també ha estat possible fer-se càrrec de les despeses d’alguns nens més necessitats en relació amb els llibres i el material escolar a l’inici de cada curs, això és possible en part amb la venda de la roba que arriba al servei de Càritas en més bon estat, tenint en compte igualment que de roba n’arriba cada dia més (17).
El curs 1992-93, la iniciativa de Mn. Fidel Catalan, llavors vicari de Santa Maria, va fer possible una nova aportació quan ell mateix i Paquita Pasqual van iniciar el servei anomenat de reforç escolar per tal de fer incidència en els nens i nenes amb mancances econòmiques que necessitaven una atenció a partir de les cinc de la tarda per completar de forma més personalitzada els temes que eren objecte d’estudi a l’escola, una atenció que no podien trobar a casa seva per un o altre motiu. El servei es va posar en funcionament, amb la germana Rosa Boldú, tot aprofitant les instal·lacions del primer pis de la parròquia de la Trinitat, on havia viscut Mn. Josep Blancher.
Així ho recorda ara qui en fou el seu impulsor:
Reforç escolar
M’han demanat una breu aportació a aquesta publicació que commemora l’efemèride de Càritas Vilafranca. Em plau doncs correspondre-hi.
En els inicis del reforç escolar a Càritas Vilafranca jo hi vaig ser present. En aquells moments com a vicari de les parròquies de Santa Maria i la Santíssima Trinitat i a través del treball amb els joves es va suscitar la idea i el projecte de col·laborar amb Càritas a través d’allò que els joves hi podien aportar.
Recordo que vàrem reflexionar a fons sobre les possibilitats d’aquesta col·laboració així com sobre les condicions a tenir en compte. Va ser una reflexió compartida i que va implicar gent diversa. Per una banda quedava clar que des dels joves hi havia la voluntat de treballar-hi. Però també era important assegurar el sentit que es volia donar a aquesta col·laboració. Havia de ser expressió de la caritat cristiana, és a dir de l’amor de Déu, i no tant una suplència o ajut a les institucions d’àmbit social. I precisament per aquest sentit teològic de fons s’havia de fer amb professionalitat, amb cura i amb rigor, sobretot amb estimació envers els infants. I a la vegada era necessari vetllar el suport que calia donar als joves que s’implicarien, per tal de no cremar llurs expectatives i per donar un sentit de profunditat i de compromís cristià explícit.
En aquells moments inicials vàrem fer un petit equip responsable i de seguiment, en el qual una tasca important l’assumia una religiosa Vedruna que unia al seu sentit evangelitzador la seva professionalitat docent. I penso que va ser un encert aquesta presència constant i quasi diària al costat dels joves.
I fou així que s’inicià el reforç escolar. Els primers temps recordo que van ser una mica desordenats. No endebades patíem d’inexperiència. Els joves van haver de guanyar en responsabilitat, els locals de la rectoria de la Trinitat es van haver de condicionar, els alumnes van haver d’esforçar-se en disciplina, les institucions socials col·laboradores van haver de situar-se adequadament en el seu espai, i tots plegats estic segur que vàrem aportar-hi moltes dosis de paciència i vàrem guanyar molt en el que vol dir creixement, maduració i compromís.
Amb els anys jo vaig ser destinat a altres parròquies i institucions diocesanes. Tanmateix el record d’aquell primer reforç escolar ha perdurat. Encara quan ens trobem alguns dels que hi fórem en aquells anys inicials ho recordem gratament, com un gra de sorra aportat a la gran tasca de Càritas. Jo personalment, quan vaig ser rector a la parròquia de Santa Maria de Cardedeu, em vaig valdre d’aquella experiència a Vilafranca per a iniciar-ho també amb joves.
No he citat cap nom en aquest escrit, perquè penso que va ser una tasca de molts, tot i que cadascú hi aportà diversament. Ells ja ho saben. El que és important és expressar l’amor de Déu en tot el que fem, també des de Càritas i des del treball amb joves, sense esperar més recompensa que ajudar els infants en el seu creixement i desenvolupament, conscients que d’aquesta manera els acostem més encara a Déu.
Mn. Fidel Catalan Catalan
Rector de la parròquia del Sant Esperit i Catedral de Terrassa. Secretari General i Canceller del Bisbat de Terrassa
Si al principi hi havia uns pocs nens i nenes, en l’actualitat aprofiten el servei gairebé vint-i-cinc alumnes i es compta amb una vintena de mestres, gairebé a un mestre per nen tota vegada que és sovint alumnat difícil i cal estar-hi molt a sobre, tots ells són nens i nenes que cursen els diversos nivells d’educació primària als centres educatius de Vilafranca i que necessiten un suport per reforçar els coneixements adquirits a l’escola. En especial es reforcen els processos instrumentals com la lectura, les operacions matemàtiques bàsiques i l’ordre. A més de treballar les matèries escolars, un cop al trimestre solen fer una activitat educativa de caire extraordinari, com pot ser una sortida a una granja-escola, una visita a un museu o un taller nadalenc on es preparen torrons de forma casolana.
Per tal de fer possible aquest reforç escolar, Càritas Interparroquial de Vilafranca compta amb la col·laboració d’un grup d’estudiants universitaris que tenen temps a la tarda, i també de mestres jubilats; uns i altres apliquen un parell d’hores diàries a ajudar a fer deures i a repassar les matèries d’uns nens i nenes que d’altra manera no podrien fer aquest reforç. És l’Àrea d’Educació de l’Ajuntament de Vilafranca la que adreça l’alumnat a Càritas i, en contrapartida, el municipi es fa càrrec de les despeses de material que aquestes classes originen.
* * * * *
Una altra de les accions característiques de “Càritas”, conjuntament amb la Creu Roja i la col·laboració de moltes altres entitats i particulars ha estat la campanya “Cap infant sense joguines” en l’entorn de les diades nadalenques, una iniciativa encetada fa uns vint anys i que ha comptat sempre amb notables suports i la sensibilització i participació de molta gent. En llista tancada cada infant rep tres joguines, el 1995 van ser 320 nens i nenes i el 1996 un total de 110, com que el nombre de joguines era major, la resta es va destinar aquell Nadal del 1996 a fer-les arribar a Bòsnia. El 1998 van repartir 375 joguines a 124 infants en edats entre un mes i dotze anys. L'any 2006 es van repartir joguines a 300 nens de Vilafranca i la comarca i l’any 2007 també a uns 300.
L'objectiu principal de la campanya sempre ha estat el de fer disminuir la marginació infantil, actuar com a dinamitzadors de la població infantil i adulta i millorar la coordinació entre les diferents entitats de la campanya tota vegada que hi participa Càritas, l'Ajuntament de Vilafranca, el Consell Comarcal de l’Alt Penedès i diferents entitats de la comarca. També es compta amb la col·laboració d'alguns establiments comercials, que donen la possibilitat a la gent de comprar una joguina allà i que els voluntaris la passin a recollir.
La campanya es porta a terme en quatre fases: la primera és començar a
coordinar-ho tot i moure tots els fils, una tasca que requereix paciència i
hores. La segona fase és la recollida de les joguines a la Creu Roja i les
altres seus col·laboradores. La tercera és seleccionar les joguines, descartar
les que estan en mal estat i embolicar-les. L'últim pas és el lliurament de les
joguines als nens i nenes.
Les joguines, al contrari del què es pugui pensar, no es donen aleatòriament.
Serveis Socials prepara una llista dels nens que necessiten joguines, les quals
es classifiquen per edats. La norma és que no poden ser ni sexistes, ni
bèl·liques i, a poder ser, educatives, que eduquin per la pau i fomentin la
igualtat i el joc col·lectiu.. A les famílies se'ls dóna un val segons l'edat
del nen, el qual han de bescanviar per una joguina classificada anteriorment. A
banda dels anys de la criatura, també es tenen en compte d'altres factors, per
exemple si l'any passat van tenir un regal gros, com una bicicleta, aquest any
no en tornaran a tenir un altre de similar. I si hi ha molts germans d'edats
similars i aquell any hi ha un ordinador, se'ls atorga, ja que el necessiten
per l'escola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada