Un argument indiscutible
(Conte de Nadal)
Sempre he estat dels que creuen que en aquest món val més preveure que no pas tenir sorpreses per no haver-hi pensat, de manera que ja ho tenia tot a punt quan aquell vespre de vigiles de Nadal la policia municipal em va fer aturar al voral de la carretera que sortia del poble.
.- Bon vespre! Cap on aneu, mestre? –em va dir amb notable bonhomia aquell funcionari municipal uniformat.
.- La meva intenció, no us ho puc negar pas, era poder arribar-me al municipi proper –li vaig contestar.
.- Però sou coneixedor de la normativa que prohibeix i sanciona els desplaçaments fora del terme municipal durant els caps de setmana, llevat que tingueu una justificació lògica, degudament complimentada mitjançant document.
.- Certament –li vaig contestar- he sentit alguna informació a la televisió, però des que es va iniciar aquesta pandèmia procuro veure poc les notícies i sovint, ves per on, esdevinc desconeixedor d’algun dels molts advertiments que ens fan, i que canvien cada dos per tres.
.- És cert que no paren de canviar-los. Seria convenient, però -va insistir aquell membre de la guàrdia urbana-, que hi poséssiu més atenció. Ja sabeu allò que diu que el desconeixement de la llei no n'eximeix del seu compliment.
.- No puc deixar de donar-vos la raó en tot el que em dieu, però s’esdevé que només soc amic de les matemàtiques de baixa intensitat. Les xifres altes, encara que no siguin de caire econòmic, em produeixen una notable basarda. La veritat és que, si en el dia a dia no tinc inconvenient en realitzar pagaments en efectiu, quan sento parlar de milions de qualsevol mena, m’atabalo i m’acabo marejant.
.- I això no ho heu consultat mai a algun metge? Potser seria cosa d’explicar-ho al psicòleg perquè ara tot va a milions, ja siguin malalts de la pandèmia o diners que promet un o altre.
Puc certificar que no vaig notar cap caire sorneguer o foteta en aquestes paraules del dilecte municipal. Crec que ho deia de tot cor.
.- No hi havia pensat, però potser sí que posi fil a l’agulla i m’ho faci mirar. En aquest món tot són xifres molt altes, i a l’hora de la veritat els pobres ciutadans de carrer, com vós o com jo mateix, no en veiem ni les escorrialles.
.- Teniu molta raó, però em veig obligat a tornar al començament –va insistir el municipal-. Teniu un motiu que justifiqui, amb papers si cal, el vostre desplaçament fora dels límits del terme municipal?
.- De papers no en porto pas, -li vaig dir- però us puc certificar de paraula que el motiu de trobar-me ara de camí respon a un tema d’estimació. Comprendreu que la natural discreció, que sempre ha d’envoltar aquests afers tan personals, no em permet entrar en detalls.
.- Haig d’entendre, així, que aneu a festejar? –Va preguntar-me aquell funcionari.
.- No és ben bé el cas, però si sóc a la carretera és per poder veure algú que estimo. Com sabeu, els papers oficials no han tingut el detall de preveure desplaçaments per aquest motiu.
.- Potser no hi van pensar... Ja se sap que aquestes coses dels sentiments no tenen gaire valoració per part de l’administració corresponent...
.- Hi ha poca sensibilitat pels temes de l’esperit –vaig insistir tot esperant que les meves paraules haguessin commogut una mica aquell policia que, obligacions de la feina, ben segur que en moltes situacions hauria hagut de fer un posat dur i inflexible.
.- En qualsevol cas –em digué- no puc deixar-vos sortir del municipi si no us podeu explicar més. De manera que ja podeu entornar-vos i doneu gràcies que, en reconeixement a la vostra sinceritat, no us apliqui la sanció corresponent.
.- Potser m’entendreu si veieu qui ve amb mi –li vaig dir tot assenyalant la banda de darrera del meu vehicle.
El policia va observar aquell personatge que m’acompanyava, degudament situat a la cadireta per a canalla menuda i amb el cinturó de seguretat posat.
.- Vaja, quina sorpresa! –va exclamar- Ara sí que ho entenc tot. Ja podeu continuar... Bon viatge i aneu amb compte.
.- Bona nit i moltes gràcies, senyor agent –vaig dir mentre engegava el vehicle.
Quan ja no em podia sentir vaig fer el comentari al tió de casa que ocupava la cadireta infantil del darrere.
.- Ja et vaig dir, amic tió, que no hi hauria problema. Els policies municipals són persones de bon cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada