Paraules d'homenatge a Antoni Miret i Via (2006)

 Paraules en l’acte d’homenatge a Antoni Miret i Via, Sant Cugat Sesgarrigues, 6 de maig del 2006.

 Benvolguda Teresa, família, Sra. alcaldessa, ajuntament, cantaires de la Coral El Raïm.

 Benvolgudes sancuigatenques i sancugatencs.

 Unes breus paraules en nom de tots els que som aquí, tots els que vam tenir la sort de poder compartir esforços, anys i activitats amb l’Antoni Miret, i vam tenir la sort de poder gaudir de la seva amistat.

 Em sembla que ja he dit alguna vegada que m’agradaria saber com s’ho va fer el senyor Estruch a l’escola d’aquí el poble, eren anys difícils, sovint no hi havia allò que en deien “ni un pa a la post”, però l’Antoni  Miret va ser sempre un exemple d’aquella llavor plantada: una persona bona, treballadora, interessada per la cultura i enamorada del seju poble.

 Jo us puc certificar, potser perquè el Tonet m’ho explicava amb la confiança de qui es mira les coses des de fora, que tot el que feia referència a Sant Cugat el preocupava molt. Sovint, en tantes hoes de conversa i de treball com havíem compartit –encara recordo com si fos ara mateix els matins d’estiu que ens vam passar aquí davant, a l’Ajuntament, resseguint els llibres d’actes municipals- sovint em comentava que estava preocupat, que si alguna cosa a la coral no funcionava prou bé, o si havia canviat alguna cosa al poble, o el casal de la Gent Gran,  o el cementiri, que també li havia donat algun mal de cap i força feina. El Tonet no parlava mai d’ell, parlava sempre de Sant Cugat.

 Al seu costat, quantes coses no vaig tenir la sort d’aprendre del vostre poble. Es pot dir que gairebé ho sabia tot, coneixia les relacions, les famílies, la història, els noms, i quan descobríem alguna cosa nova remenant papers vells –alguna vegada havíem hagut d’anar fins i tot a l’arxiu de Sitges per trobar referències de propietaris de cases pairals del vostre municipi- quan trobavem una dada que ell no sabia, i que jo evidentment encara menys, llavors al costat de la sorpresa venia allò que distingeix el veritable historiador de qui sols recull dades: de seguida ho relacionava amb el que sabia, situava la referència en el context del poble, de manera que el que feia era completar el que ja sabia. Així van anar sortint llibres i estudis que penso que són una part important que el Tonet us ha ofert a Sant Cugat: que el passat històric no es perdi i es faciliti el seu coneixement.

 També hi ha l’Antoni Miret poeta. El nostre comú amic i mestre Antoni Massanell, que va ser el que ens va posar en relació, afirmava sempre que en el món hi ha dos tipus de poetes, els taps de suro i els musicals, i m’ho deia perquè jo per això de la poesia sempre he sigut tap de suro. El Tonet en tants anys de cantar i aprendre a la coral El raïm, a la seva Coral El Raïm, va fer un aprenentatge de musicalitat. Quan m’ensenyava alguna composició que havia fet gairebé es podria dir que la cantava, havia après el veritable secret de la poesia: els sentiments senzills i autèntics posats per a ser cantats, per això avui heu pogut interpretar alguna de les seves composicions.

 

 Acabo ja. L’Antoni Miret era una persona que tenia molt clar que calia fer pel seu poble. Ell sabia, i ho havíem parlat moltes vegades, que en la manera de viure d’avui en dia la població –i això no passa sols amb un poble com Sant Cugat, també es podria dir de Vilafranca i de poblacions més grans- el poble que no manté una activitat, que no fa pinya al voltant de les entitats com la Coral El Raïm, el poble que no manté unes activitats que vertebrin una vida associativa és un poble mort, una ciutat dormitori . Sovint em trucava per convidar-me a un concert, un arròs o alguna celebració que feia la coral, a més de tots els pregons de Caramelles i tast del Vi Novell que va organitzar, i sempre em recordava que això era important, que aquests actes feien caliu, feien coral, feien poble, i encara més si, com en el vostre cas, es podia tirar endavant una coral infantil i un grup musical de joves, fer caliu entre les noves generacions volia dir, ell ho tenia molt clar, mantenir l’entitat i la personalitat pròpia d’una població.