Llibre publicat per Càritas Interparroquial de Vilafranca el 2007, amb pròleg d'Agustí Cortés Soriano, bisbe de Sant Feliu de Llobregat i pròleg de Josep Parera Ripoll
Motius per a una reflexió històrica
Càritas Interparroquial de Vilafranca del Penedès ha volgut fer memòria dels més de cinquanta anys de labor en l’entorn de casa nostra. Una celebració que vol remarcar la labor desenvolupada en el decurs d’aquestes més de cinc dècades, però també un reconeixement a tantes persones i entitats que l’han fet possible.
La celebració, però, no ha estat pas un mirar el passat per a sentir-se cofoi, sinó una referència a les arrels inicials i al camí desenvolupat que ens ajudi a entendre el moment actual i ens permeti poder fer, com en una aturada en el camí, una reflexió sobre el paper actual i de futur que Càritas té a casa nostra. Certament, han canviat moltes coses des d’aquells anys quaranta de la postguerra –la nostra i l’europea-, però la labor de Càritas, malauradament, continua sent tant activa com imprescindible, al costat de l’Església, de les administracions i de tants i tants particulars que d’una o altra manera hi donen el seu suport.
Ens cal reconèixer que la nostra societat –a casa nostra i arreu del planeta- no sols no ha aconseguit articular encara els mecanismes per fer possible una veritable justícia social sinó que, situada sovint en una dinàmica absurda d’espiral que anomenem societat de consum, exerceix una seducció poderosa sobre grans masses socials que en pateixen una evident manipulació. De retruc, és aquesta mateixa societat de consum la que abandona un bon nombre de persones a la vora del camí, sense oblidar tantes i tantes persones i infants que en països llunyans es veuen sotmesos a condicions laborals properes a l’esclavatge. Hi ha qui gosa afirmar que uns i altres, els d’allà i els del nostre costat, són els nous esclaus, els esclaus del tercer mil·leni.
Aquest treball no vol ser altra cosa que una invitació a la reflexió sobre el passat proper i el present de la justícia social a casa nostra. Un passat que les generacions més joves no han conegut i que, des de la seva situació en un estat de benestar envejable, sovint no saben reconèixer com a propi. Un objectiu de la història –també de la petita història de casa nostra com és la de Càritas Interparroquial de Vilafranca del penedès- ha de ser el d’ajudar-los a comprendre la realitat històrica de la que en són fills, la d’un país pobre acabat de sortir d’una guerra civil i on eren molts els que passaven gana.
Però aquesta reflexió no seria justa si no la féssim també en clau de futur tot plantejant-nos des de Càritas com aportar-hi el nostre gra de sorra i fer possible, com diuen els objectius de l’entitat, un treball que permeti que els pobres surtin de la seva pobresa, és a dir de la seva misèria material, cultural, espiritual, mèdica, de valors...
Siguin aquestes pàgines un homenatge a totes aquelles persones, algunes ja malauradament absents entre nosaltres, que de forma anònima i durant més de mig segle han fet possible la labor de Càritas a Vilafranca i la seva comarca.
Els orígens
L’any 1942 es va crear a Barcelona el “Secretariado de beneficencia”, nucli inicial del que després seria Càritas. Al seu capdavant hi havia el sacerdot Albert Bonet i Marrugat (1), nascut a Vilafranca del Penedès l’any 1894, qui el 1931 crearia la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC). La labor del doctor Bonet va ser breu per haver de traslladar-se a residir a Madrid on el 1945 serà nomenat president de l’Acció Catòlica Espanyola. Llavors va agafar la responsabilitat Mn. Pere Tarrés qui treballava en estreta col·laboració amb Mn. Narcís Prats, en morir el pare Tarrés, qui l’any 2004 seria beatificat per Joan Pau II seria Mn. Prats qui continués tirant el tema endavant.
Bàsicament, Càritas va començar essent i encara és una organització sense ànim de lucre que es finança primordialment per les aportacions econòmiques de particulars, a través de les col·lectes anuals que es fan a les parròquies i temples, les quotes dels socis, d’import i periodicitat variable, o a partir de donatius, moltes vegades anònims, de persones, grups i comunitats religioses. La institució es nodreix també dels llegats i herències de moltes persones que creuen en la tasca humanitària que porta a terme i, en situacions d’emergències nacionals o internacionals, Càritas Diocesana recull les aportacions econòmiques dels donants i les canalitza, a través de Càritas Espanyola i Càritas Internacional, al lloc de destinació (2).
El 1943, al costat d’altres activitats, aquest Secretariat de Beneficència va obrir la primera assessoria jurídica per a persones necessitades en base a la labor gratuïta d’un grup d’advocats. Va ser però l’any 1945 quan el papa Pius XII, en acabar la Segona Guerra Mundial, va manifestar la seva intenció que fos la institució de Càritas la que coordinés els ajuts als pobles d’Europa, de forma que els Secretariats de Beneficència mica a mica es van anar reconvertint fins a crear la xarxa que configura Càritas en l’actualitat. El 1947 es va crear al nostre país l’organisme que actuava con a confederació oficial de les entitats d’acció caritativa i social de l’Església catòlica, i que va instituir la Conferència Episcopal (3).
El 1949 el “Secretariado Nacional de Caridad” des de Madrid va ser l’encarregat de coordinar les expedicions de nens i nenes a la recerca d’una família d’acollida, infants que procedien de l’Europa central i que havien patit els efectes de la Segona Guerra Mundial. Però potser la dimensió internacional de Càritas més significativa i constant durant molts anys es va articular a partir de l’any 1951 quan el poble nordamericà, mitjançant la “National Catholic Welfare Conference” de Nova York i mercès a la intervenció del nunci papal a Espanya, va fer arribar al nostre país el primer d’una llarga sèrie d’enviaments d’aliments; en concret es tractava de llet en pols i ous en pols, i l’anomenada “Comisión Interministerial de Auxilio Internacional a la Infancia” va encarregar a Càritas la tasca de canalitzar aquesta ajuda i fer-la arribar als més necessitats; en concret aquesta acció -que seria coneguda popularment con l’”ajuda americana”- va arribar a dotze mil parròquies de 64 diòcesis de l’Estat en una operació en la que hi van participar unes dos-cents cinquanta mil voluntaris. L’any 1955 s’havien repartit gairebé 38 milions de quilos de llet en pols, a més de formatge, mantega i oli de llavors, una acció que havia arribat a través de Càritas a més de tres milions de persones necessitades. L’acció va continuar pràcticament fins el 1966 amb accions tan curioses com la confecció de 208.000 matalassos en uns locals als baixos de l’Estadi de Montjuïc, a partir del cotó aportat per la “Catholic Relief Services” dels Estats Units i en el que es va anomenar “operación algodón”. El 1961 l’aportació de cotó va ser substituïda per farina de blat, de les que en van arribar unes vint mil tones i bona part de la qual es va transformar en fideus i pasta per a sopa a través de vint-i-cinc fàbriques que arreu de l’estat van col·laborar en el tema (4). Aquestes constants trameses d’ajuda alimentàría van acabar el desembre de l’any 1966, així es fa constar al llibre d’actes de Càritas Interparroquial de Vilafranca: “[...]considerant que el nivell de vida a Espanya ha pujat... donem gràcies a la generositat del poble catòlic americà que durant tants anys ens ha ajudat a solventar molts casos de caritat” (5).
Serà l’arrel llatina de la paraula caritat la que acabarà per identificar la institució arreu. En concret, a l’arquebisbat de Barcelona es comença a utilitzar la denominació “Càritas” a partir de l’any 1956, quan després dels tràmits corresponents l’organisme compta amb personalitat jurídica pròpia, tan eclesiàstica com civil, i s’articula en base a uns objectius fundacionals entre els quals destaca tot allò que fa referència a l’ajut a la promoció humana i al desenvolupament integral de la dignitat de totes les persones que es troben en una situació de precarietat. Ja s’especifica llavors que Càritas assumeix un triple compromís en la seva acció social: informar, denunciar i sensibilitzar a l’opinió pública sobre les situacions de pobresa i vulnerabilitat, les seves causes, conseqüències i la possibilitat de participar en aquest canvi (6).
Des d’aquells primers anys Càritas s’ha anat estenent fins constituir una xarxa a tot el país amb un total de cinc mil nuclis parroquials o interparroquials, seixanta-vuit entitats diocesanes i els corresponents nuclis autonòmics. Al darrera de tots i cada un d’aquests nuclis hi ha una important labor de recolzament i promoció adreçada a grups socials en situació de precarietat i fins i tot d’exclusió social. Això és possible gràcies a la labor desinteressada de més de seixanta-cinc mil persones a nivell de tot l’estat, un col·lectiu de voluntariat que representa el noranta per cent dels recursos humans de la institució.
Cal remarcar, però, que aquesta perspectiva general ha anat variant per tal d’adaptar-se a les necessitats de la societat en cada moment, des dels temps en els quals l’alimentació, la sanitat i l’habitatge eren els seus eixos fonamentals d’actuació fins els moments actuals quan bona part dels recursos es destinen a actuar sobre col·lectius familiars desestructurats, persones dependents i sobre grups de nouvinguts. En l’actualitat i a través dels seus diferents programes, Càritas atén els avis del Fons d’Assistència Social i a petits pensionistes; també a persones en atur i sense qualificació professional, ja siguin adults o joves; famílies desestructurades i infants en alt risc social; persones amb problemes de drogodependències o alcohòliques i immigrants de països del tercer món. A més, Càritas informa i denuncia les situacions d’injustícia social amb què es troba a partir de publicacions i d’informes que difonen els mitjans de comunicació. (7)
En definitiva, els plantejaments inicials d’aquella Càritas dels anys europeus de postguerra es van veure sacsejats per la profunda renovació que en tots els àmbits de l’Església va suposar el Concili Vaticà II, que va fer que Càritas que fins llavors havia tingut una actuació més benèfica i assistencial intentés cada cop més incidir en les causes dels problemes.
Càritas té també una dimensió internacional, funciona a través de cent cinquanta-quatre entitats estatals que fan possible que la seva labor sigui present a cent noranta-vuit països en una labor que coordina Càritas Europa i Càritas Internacional, d’aquí que, malauradament amb freqüència constant, els mitjans de comunicació es facin ressò de campanyes adreçades a necessitats urgents a països afectats per desastres naturals o per contingències humanes, una veritable xarxa fa possible llavors que des de cada parròquia s’aportin petits suports que acaben esdevenint ajuts de gruix ben considerable.
En l’àmbit vilafranquí trobem que el 5 de març de 1992 en la reunió del Consell Pastoral de les Parròquies de Vilafranca es recorda la definició de l’ideari i els objectius de Càritas:
“Càritas és l’expressió de l’amor, de la comunitat amb els pobres. Els seus objectius són els de treballar per tal que els pobres surtin de la seva pobresa, fer de pont entre els que més tenen i els que els falta el més indispensable, així com denunciar davant els poders públics la pobresa i sensibilitzar a la societat. Com a objectius específics: incidir en els sectors més necessitats, sense discriminació; la necessitat és el motiu d’ajuda, però ha de ser real i com que els recursos de Càritas són limitats, ha de ser una necessitat comprovada”(8).
En el mateix document comenten els objectius que resulten fruit de les circumstàncies de temps i lloc, així es parla dels cursos per a la formació de persones sense cap base cultural perquè no poden assistir a cursos públics, de l’acció continuada sobre les persones grans més desfavorides, dels tallers pels adolescents amb fracàs escolar, i també de la necessitat de mantenir el caràcter d’entitat oberta a les altres entitats públiques o privades de la vila.
Pas a pas, hem anat veient com Càritas, tant a Vilafranca amb caràcter interparroquial com al Penedès i arreu del país, ha passat de mantenir una col·laboració directa i exclusiva amb l’Església a participar sovint del suport municipal i a mantenir un treball d’estreta col·laboració amb els serveis socials de l’Ajuntament, i fins i tot a rebre ajuts d’institucions com el Fons Social Europeu, així ho veurem en l’àmbit vilafranquí en el banc d’aliments o l’alberg.
D’alguna manera la imatge externa de Càritas quedava ben definida a les pàgines d’un setmanari penedesenc:
“Càritas celebra enguany el mig segle d’existència, cinquanta anys donant assistència social als més necessitats, a aquells que tenim més a prop i, alhora, més lluny de cadascú de nosaltres. Veïns i veïnes, famílies del nostre barri, carrer o poble que pateixen en la pròpia carn els problemes que, en molts casos, els crea el sistema econòmic i social. Lluny de les grandiloqüents propostes fugisseres de solidaritat bastides d’exotisme que, no per necessàries sovint perden la seva eficàcia enmig de tràmits burocràtics i la corrupció als llocs de destí, Càritas ha optat per una tasca callada i obscura però, alhora, tremendament eficaç. Donant resposta a necessitats molt concretes i cada vegada millor matisades. Amb un voluntariat i uns donants molt fidels, capaços d’avaluar les mancances i d’aportar solucions vàlides i permanents en el temps. Si qualsevol iniciativa d’ajuda i suport als necessitats és lloable, aquelles que són capaces de romandre actives durant mig segle i d’adaptar-se a les canviants necessitats socials demostren per si mateixes la seva vàlua i vigència”. (9)
També el Concili Provincial Tarraconense celebrat l’any 1995, va voler insistir en el paper de la institució i en una proposta prioritària va acordar que com a institució bàsica de la sol·licitud de les Esglésies diocesanes pels pobres i marginats, calia que Càritas estigués dotada de dirigents i voluntaris preparats i dels recursos necessaris per a la seva funció.
Les primeres dècades a Vilafranca.
Els inicis de Càritas Interparroquial de Vilafranca estan íntimament lligats a la figura i l’obra d’alguns sacerdots en l’entorn d’aquella capital penedesenca en els primers anys de postguerra, sovint amb un voluntariat que es movia al tombant de la institució d’Acció Catòlica. Tot i que una i altra entitat no van mantenir mai una dependència directa eren sovint les mateixes persones les que actuaven a una i altra banda, des de la primera postguerra amb la voluntat d’atendre d’una manera organitzada i efectiva situacions personals greus.
D’aquests primers anys les referències que ens han arribat ens parlen d’un petit nucli que comptava amb les intervencions del vilafranquí Fulgenci Mestres i altres voluntaris, amb Mn. Josep M. Juncà i Mn. Vinyeta; com veurem, serà aquest darrer qui durant tots els seus anys de servei a la comunitat cristiana de Vilafranca incidirà de manera directa en la labor de Càritas en l’entorn penedesenc. Joan Vinyeta va arribar a Vilafranca l’any 1940 i des de ben aviat va començar a fer-se càrrec de les situacions que afectaven a diverses famílies residents a la població i també a altres col·lectius en determinats moments de l’any; aquest era el cas dels collidors que, amb la voluntat d’aconseguir ser contractats per a les labors de la verema, cada setembre arribaven en gran nombre a la vila, eren coneguts popularment des del segle XIX com a “segarretes” no pel fet que fossin originaris de la comarca de la Segarra, sinó perquè venien d’allí, on havien enllestit durant els mesos d’estiu les labors de sega de la collita de cereal. Cal tenir en compte que en els primers anys de la postguerra el Penedès va tenir un paper clau en la producció de vi tota vegada que les vinyes no havien quedat directament afectades pels esdeveniments bèl·lics, com era el cas de la Manxa, primera zona productora de l’Estat.
D’alguna manera es pot dir que la labor de Càritas a Vilafranca no té una data d’inici precisa, les primeres iniciatives són anteriors al 1950 i la primera junta es pot considerar constituïda en iniciar aquesta dècada; sovint s’esmenta com a data fundacional l’any 1952, tot i que en algun llibre d’actes es fa constar que Càritas Interparroquial va néixer el vint-i-dos d’abril de 1955. En aquests inicis tampoc es va mantenir un connexió directa amb Càritas Diocesana de Barcelona fins que, a partir dels anys cinquanta el secretari de la junta vilafranquina, Josep Parera, va començar a aprofitar l’anada setmanal a Barcelona per motius professionals i quan calia portava a terme gestions concretes davant Càritas Diocesana, així va ser com es van rebre els primers suports a nivell de diòcesi en situacions que l’entitat vilafranquina no podia assumir, en concret hi ha qui recorda encara algunes situacions de necessitats mèdiques de cost elevat que van poder ser solucionades mercès al suport barceloní.
El cert és que l’any 1950 quan Càritas ja s’ha començat a implantar al país com a institució, a Vilafranca es posa en funcionament, sota l’empenta de Mn. Vinyeta, una primera junta sota la seva presidència però que coordina Josep Parera i Ripoll, amb Joaquim Miró com a tresorer i amb la presència també de Josefina Sardà, Josefina Tomàs, Carme Juncosa, Carolina Olivella i a la que més tard s’incorporarà Paquita Saumell. Aquest equip tirarà endavant l’entitat de 1950 fins el 1972. Entre altres detalls, esdevé característica de la institució a la vila la imatge de l’Àngel de la caritat, un gravat de l’artista vilanoví Enric C. Ricart realitzat mercès a la intercessió de la senyora Carme Juncosa, d’arrels familiars a la vila marinera; en un dels extrems del gravat es feia constar la llegenda: “Que la caritat faci la seva obra en nosaltres i en el proïsme”.
La institució vilafranquina es proclama servidora de la caritat de l’Església, s’acredita i es consolida com una mostra visible, en sentit material i pràctic, de les parròquies locals; el lloc idoni per a escoltar, aconsellar i ajudar el clam dels pobres. Les reunions són setmanals, assistides per Mn. Joan Vinyeta i s’inicien i es clouen amb una pregària, a petició d’aquest sacerdot la fórmula inicial es renova i és Josep Parera qui redacta la següent oració introductòria:
“Estimadíssim Jesús, que per estar més a prop nostre heu personificat en els pobres de tostemps la vostra figura adorable, considerant com fet a Vós tot ço que hom esmerça en el servei llur; mireu amb complaença aquests que ara us invoquen i atorgueu-los la llum de la intel·ligència, el foc de l’esperit, el neguit de la caritat cristiana i la urgència de la vostra crida incessant i peremptòria per tal que, dedicats al servei del proïsme, reconeguin en tots els germans necessitats la vostra faç de redemptor del món i que, com a tal, els estimin, venerin i serveixin”.
L’oració de cloenda deia:
“Senyor Jesús, qui naixent, vivint i morint pobre heu consagrat la pobresa amb segell de venturosa eternitat i heu atorgat majorment als que ploren els afalacs de la consolació divina; concediu als pobres germans en la fe el confort degut en les vostres proves providencials per tal que la virtut sagramental de la pobresa sigui per a ells vehicle de santificació i de gràcia, ensems que davalli sobre el vostre cos místic el benefici inestimable del sofriment cristià”.
A la pràctica, la junta de la nova entitat va poder constatar, un dia rera l’altre, les mancances socials que es començaven a insinuar i que van prendre virulència cap a finals dels anys cinquanta quan a tot l’Estat, superades parcialment les penúries de la guerra, la normalitat industrial i econòmica anava prenent forma i embranzida.
En concret, l’organigrama de Càritas preveia que la direcció o presidència de l’entitat coordinés tots els serveis mentre que la secretaria i permanència s’encarregava de la gestió administrativa, els comunicats, oficis i cartes, les relacions amb Càritas Diocesana i les labors de recepció de peticions i distribució d’ajuts. Per al seva banda la tresoreria portava tota la tasca d’administració de cabals, lliurament de rebuts i cobrament de les quotes corresponents.
Hi havia igualment cinc àmbits principals que corresponien a propaganda i relacions, visita a malalts, laboral i social, indigents i ensenyament. La de propaganda i relacions té al seu càrrec els temes de projecció exterior de l’obra, les campanyes de Nadal (que portaven les senyores d’Acció Catòlica), de Dijous Sant (Diada de l’Amor Fratern) i de Corpus. En començar la campanya de Dijous Sant es va pensar en utilitzar unes guardioles de terrissa per a les col·lectes, tal i com algú de la junta havia vist a fer servir a Anglaterra, com que en Josep Mach, veí d’en Parera, era fill d'Esperreguerra i a casa seva eren terrissaires es van encarregar allí, van donar molt bon servei i encara es guarden. Hi ha qui encara recorda com alguns membres de la junta de Càritas carregaven una furgoneta i anaven a deixar una guardiola a cada parròquia, amb uns rètols que parlaven de la caritat i que s’havien tret de les epístoles de sant Pau o de textos bíblics, alguns es van fer ja en català. Pel que fa a la diada de Corpus, el dia 1 de juny de 1961, festivitat del Corpus, es va celebrar el primer Dia Nacional de Caritat. El dia de la Caritat de Dijous Sant de l’any 1961 es van recollir a les parròquies i llocs de culte de Vilafranca (llavors Santa Maria, Trinitat, Clausura, Asil Inglada, Sant Ramon, Sant Elies i Sant Francesc prop de trenta mil pessetes.
Per altra banda es comptava amb la sensibilització personal dels possibles benefactors. En anys determinats hi va haver aportacions extraordinàries com les del “Festival Poliesportiu de Ràdio Vilafranca a favor de la Campanya de Nadal”, de l’any 1959 que va donar un resultat de gairebé deu mil pessetes. En aquests anys l’aplicació d’aquests fons o les campanyes concretes tenien finalitats que en alguns casos ara ens semblen ben poc habituals, casos com el de l’ajut per a la compra d’un tricicle per a una persona impossibilitada, o diners per tal que una família que vivia al Canyet –grup de barraques situades sobre la pedrera, prop d’on ara hi ha la deixalleria municipal- pogués arreglar-se la barraca que els aixoplugava, diners per comprar matalassos o llenya per a una estufa, o recollir farina de blat donada per empreses de la vila per tal poder fer pa.
Del Canyet i els que allí residien se’n conten diverses històries, alguns nens que allí vivien podien anar a l’escola mercès al suport de Càritas per cobrir les despeses de matrícula escolar o de menjador –podem esmentar que el curs 1966-67 el cost de l’escola pública Estalella Graells era de 80 ptes. de matrícula, 60 ptes. de mensualitat i el menjador 75 ptes. a la setmana-. Es recorda el cas d’un pobre que va demanar 25.000 pessetes per fer-se una barraca nova al Canyet, el préstec el va concedir Caixa Penedès gràcies a l’aval d’un vilafranquí i el peticionari va tornar el préstec a base d’anar a donar sang, una activitat llavors retribuïda. També hi ha qui recorda el cas d’un home que havia pagat tres milions per un pis i n'hi faltaven dos més per enllestir el tema, quan es va trobar amb dificultats econòmiques Càritas li va deixar un milió i l’altre li va deixar l'alcalde d’una població propera a Vilafranca. Esmentem com a exemple que l’any 1960 Càritas Interparroquial de Vilafranca va lliurar vals per aliments, per roba, per medicaments, socors en metàl·lic i atencions vàries per valor de més de dues-centes mil pessetes.
A més hi havia el tema de la distribució de l’anomenada “ajuda americana” que va suposar xifres prou considerables en una campanya anual Càritas distribuïa a Vilafranca més de vuit mil quilos d’aliments, del que gairebé tres mil eren llet en pols i la resta corresponia a farina de moresc, farina de blat, arròs, pasta de sopa i setze matalassos confeccionats amb cotó americà. Era la mateixa junta de l’entitat la que decidia, d’entre les moltes peticions rebudes, a qui calia ajudar, una labor que en l’actualitat porten a terme les assistents socials, una figura llavors inexistent. El repartiment dels aliments de l’”ajuda americana” es va realitzar inicialment en un dels magatzems que donen al carrer d’Hermenegild Clascar, a l’edifici de l’asil Inglada Via. Aquesta arribava sovint en bidons de cartró que corresponien al seu embolcall original; el juny del 1960 la llet en pols va ser substituïda per arròs i es va procedir a repartir-ne un quilo per cada peticionari, però ben aviat va tornar la llet en pols, també es va rebre farina blanca i farina de moresc, oli de soja en llaunes de 14 galons i matalassos procedents de l’anomenada “Operación algodón”.
Per intercessió de Mn. Juncà, Josefina Saumell va començar a encarregar-se del despatx de Càritas una hora o hora i mitja al matí, aquest es va situar al carrer de la Font, a la casa del llegat Grases on encara és situada en l’actualitat, va ser el primer despatx d’atenció als necessitats que va funcionar, fins que va oferir el relleu l’any 1961 quan va marxar a viure fora de la vila amb motiu del seu matrimoni, anys després tornaria a la vila i a col·laborar amb Càritas; la va succeir en aquest servei d’atenció Montserrat Plans i després la sra. Castellarnau. Un altre canvi en la junta es va produir l’octubre de 1962 quan Josefina Tomàs es va traslladar a viure a Barcelona per motius familiars, la va succeir Paquita Girona de Biosca.
Una altra de les labors de Càritas era el servei als malalts, aquest es feia càrrec de les visites domiciliàries i el lliurament de medicaments, les relacions amb els centres sanitaris, hospitals, metges, germanors, farmàcies, etc. De la mateixa manera es portava des d’aquest àmbit la coordinació amb la beneficència municipal i els temes de minusvàlids, pròtesis i ortopèdia. En alguns casos també s’havien fet càrrec de les despeses d’enterrament. El servei laboral i social tenia al seu càrrec els temes referents a conflictes de treball, acomiadaments, manca habitual de feina; les relacions amb els centres oficials com el sindicat (llavors la CNS, sindicat únic), l’Institut Nacional de Previsió, el Montepio, etc.; en aquest mateix entorn cal situar els contactes i informacions prop dels jutjats, advocats i empreses, els problemes familiars i matrimonials, problemes de menors i relació amb el Tribunal Tutelar de Menors, així com les derivacions morals i religioses d’aquesta temàtica.
(1) Podeu trobar les notes biogràfiques de Mn. Albert Bonet a Pere Codinachs i Verdaguer La Federació de Joves Cristians de Catalunya (1931-1936) Ed. Claret. Barcelona 1990.
(2) VV.AA. Càritas, per amor al proïsme. Pg. 4 i 5.
(3) VV.AA. Càritas, 50 anys d’ajut, també a la revista Més a prop de Càritas Diocesana de Barcelona.
(4) VV.AA. Càritas, 50 anys ...
(5) VV.AA. Segon llibre d’actes...
(6) VV.AA. Càritas, 50 anys ...
(7) VV.AA. Càritas, per amor al proïsme. Pg. 4.
(8) Consell Pastoral de Vilafranca del Penedès. Acta 13, 5 de març de 1992.
(9) VV.AA. Càritas, per amor al proïsme. Pg.3.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada