Hi
ha empreses i iniciatives que es mouen més pels dictats del cor que no pas
pels de la lògica, és a dir que tenen poc a veure amb els criteris de la
física, la matemàtica o els raonaments més estrictament econòmics. Aquest és el
cas de la proposta de portar a terme la construcció d’un funicular de la
muntanya de Sant Pau fins a l’Àngel del Campanar de Santa Maria. La primera
errada –lògica i justificable si pensem en els sentiments que destil·la de
sempre el vilafranquinisme i que abrandava l’esperit dels seus promotors- era
en el mateix nom, tota vegada que el funicular no podia arribar dalt l’àngel
sinó al peu del campanar.
Aclarit
aquest primer extrem, el tema no resultava tan forassenyat. És cert que el
comitè organitzador proposava aquesta construcció no tant pel tema de promoció
turística de la muntanya de Sant Pau sinó per convertir aquell indret rústec en
un gran aparcament de vehicles i facilitar el desplaçament des d’allí fins al
centre comercial –ben bé el rovell d’ou- de les botigues vilafranquines. La
segona i darrera errada de l’empresa era la nul·la voluntat o capacitat financera
dels seus promotors, tot i que el tema va ser estudiat amb deteniment en
diverses reunions fetes a consciència –és a dir, amb sopar a la taula- sovint
sota la presidència del venerable Josep Recasens i Carbó, prohom de la plaça de
l’Oli que imaginava ja l’estructura del funicular travessant per damunt la casa
pairal de cal Posas.
Es
partia de la certesa i el convenciment que els propietaris dels terrenys que
resultarien afectats, tan a dalt la muntanya com al peu del campanar, entre els
que el més destacat era el mateix Ajuntament de Vilafranca, oferirien tots la
seva col·laboració per tal de portar endavant el tema en base al que va ser
qualificat pels somiatruites promotors com una “expropiació forçosa i gratuïta”.
Aital consideració partia de la base que es tractava de terrenys de pedruscall
en la seva pràctica totalitat, que no tenien cap altra utilitat que la de
fornir de farigola florida als que anaven a buscar-la de bon matí el Divendres Sant,
d’acord amb la tradició més nostrada. El cert és, però, que els primers estudis
tècnics van demostrar que calia enrunar mitja dotzena de cases de la plaça de
la Constitució [de Càdis de 1812, la “Pepa”], un extrem que va ser obviat pels capdavanters
de la iniciativa.
Pel
que sembla, cal situar els orígens de la iniciativa a l’any 1983, però el
primer comunicat del comitè promotor del que en tenim constància es va publicar
al setmanari “El 3 de Vuit” el 28 de setembre de 1984. En ell s’informava que
per celebrar dignament l’arribada de la tardor els patriarques del funicular
van procedir a aplegar-se un vespre a la muntanya de Sant Pau i en un foc
ritual van escalivar un bé de Déu de botifarres nostrades que tot seguit van consumir
entre comentaris i debats, mantenint sempre un alt grau de civisme, amb l’acompanyament
vínic corresponent i els cants corals que complementaven els desitjos de portar
a terme la iniciativa. Deixem constància per a la història que entre els
assistents hi eren presents l’ínclit Josep Recasens Carbó de Posas, abans
esmentat, el benemèrit ancià Josep Maria Santacana Sardà “Tiburón”, el botiguer
de pesca salada Miquel Delcor Garriga, el poeta Josep Maria Rovira Torner “Sopetes”,
el pintor Josep Ruiz Oliva “Pito”, el també pintor Jaume Trius “Pinzellets”, el
decorador Santiago Mangas, el Pere, el matalasser Miquel i encara altres que
lamentem no recordar i que la fotografia al setmanari local –en la foscor de la
nit muntanyenca- no permet identificar.
Un
any després, les pàgines del setmanari “La Voz del Penedès” del 4 d’octubre de
1985 deixaven constància de l’homenatge que el 27 de setembre la comissió del
funicular va tributar a Josep Recasens com a dipositari de les més apreciades
essències de la Festa Major i la devoció a sant Fèlix. Hi va haver parlaments,
glosa poètica de Josep Maria Rovira i el lliurament d’un record de la
celebració en un instant històric que van il·luminar les atxes de la Moixiganga,
amb la imposició del capell del ball per tal de donar preceptiva cobertura a la
venerable testa del mestre.
(Retall arxiu Josep M. Rovira)
La
darrera nota que ens consta d’aquesta singular iniciativa la trobem a “La Voz
del Penedès” amb data 13 de juny del 1986 i fa referència a una celebració de
caràcter tècnico- gastronòmic portada a terme el 21 de maig d’aquell mateix
any. Pel que sembla, la bondat de les menges i els seus etílics complements van
permetre avaluar degudament les possibilitats de la celebèrrima “adquisició o
expropiació forçosa gratuïta” per tal de portar endavant el tema del funicular.
(Retall arxiu Josep M. Rovira)
Si
hi va haver més activitats, plànols i estudis tècnics no ho sabem. La manca de
constància fefaent no ens impedeix, però, mantenir el supòsit que la carpeta
tots dels treballs preparatoris del funicular –acompanyada de la corresponent
instància reintegrada amb pòlissa de 25 pessetes- es devia perdre entre la muntanya
de paperassa oficial que decorava la taula d’algun despatx de la Casa de la
Vila.
Són
coses d’aquelles que convé que passin a la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada