Record d’una iniciativa, l’«Abecedari de la Festa Major de Vilafranca del Penedès»

 

El recent traspàs dels bons amics Joan Bosch Planas i Armand Beneyto Albero ens ha portat el record d’aquella iniciativa singular que va ser l’«Abecedari de la Festa Major de Vilafranca del Penedès», un llibre que finalment es publicaria el 1997 a la col·lecció Vilatana però que es va començar a gestar el 1991 o 1992 quan el Ton Massanell gairebé ja coneixia els símptomes de la malaltia que se l’emportaria a finals del 1993. Dels sis autors ara només som a la Festa Major Xavier Bayer, Josep Anton Esteva i qui això signa, és la marca inexorable del pas del temps.

L’Armand, el Joan, el Ton

Tota la seva llarga vida Armand Beneyto va ser una persona marcada per les inquietuds en l’entorn social i cultural. No és objecte d’aquestes línies repassar la seva trajectòria biogràfica però, posats en Festa Major, no podem deixar d’esmentar que el 1981 en va ser administrador després d’haver participat un grapat d’anys en el Ball de Bastons. Com que sempre li bullia el tupí, d’iniciativa pròpia va començar a recollir dades i noms de personatges relacionats amb les diades de Sant Fèlix, com ho va fer també durant molts anys amb altres aspectes de la realitat penedesenca. Alguns d’aquests aplecs resten encara inèdits mentre que el treball “Algunes locucions i frases fetes del Penedès”, compartit amb qui això escriu, es va publicar al volum «La llengua del Penedès: del vocabulari i la toponímia al folklore i la literatura», editat per l’Institut d’Estudis Penedesencs el 2019. El mateix Armand va ser qui va plantejar als editors de la col·lecció Vilatana la possibilitat de fer alguna cosa amb el seu aplec per acabar publicant-lo tot i que, bon coneixedor de la Festa Major, era del tot conscient que l’aplec era incomplet i calia treballar-hi més.

Apareix aquí el nostre segon personatge, l’igualment enyorat Joan Bosch, amb qui, després d’algunes experiències, el 1990 havíem encetat l’edició d’estudis de temàtica vilafranquina —d’aquí en nom de Vilatana— i penedesenca. Bosch era igualment un esperit inquiet, es movia especialment en el món de l’art i durant dècades s’havia dedicat a la pintura, però la temàtica local l’enardia en tots els seus aspectes. Membre promotor de la recuperada Moixiganga de Vilafranca i actiu casteller dels Verds vilfranquins, havia publicat alguns estudis sobre artistes i col·leccions locals d’art.

Amb aquell primer treball de l’Armand a les mans, el vam anar a ensenyar a Antoni Massanell Esclassans, mestre i mentor en tants aspectes de la cultura vilafranquina i especialment festamajorenca. El punt de trobada era la serra on ell treballava, el negoci familiar al carrer de la Beneficència on encara havíem vist el seu pare, Antoni Massanell Casas, fent els seus «difuminos» (ell en deia «difumillos») per a ús dels artistes. El Ton era sempre a la serra i mai no li faltava temps per a atendre a qui s’hi adreçava. Per a alguns vilafranquins de diverses generacions, la meva possiblement l'última, la serra va ser una veritable àgora de diàleg i debat, una escola sense llibres ni pupitres, sense pissarra ni horaris, tal com recorda una placa de reconeixement situada a l’entrada de l’espai d’aparcament de vehicles que ara ocupa aquest indret.

A la serra el Ton orientava i engrescava, promovia iniciatives de recerca i estudi, revisava allò que li fèiem a mans i oferia indicacions o, si era el cas, desaconsellava i desenganyava de tirar endavant algun tema. Mai no se l’havia vist pontificar, ben al contrari amb la seva característica senzillesa jovial orientava i quan convenia ens desdeia de cabòries inútils. Com si el veiés ara mateix reconvenint-me amb amical estimació sobre una transcripció d’uns versos del Ball d’en Serrallonga: «Això no està bé, segur que alguna síl·laba no hi quadra. Es veu d’una hora lluny, però tu tens orelles de tap de suro!». A la serra també es feia tertúlia, es parlava de la vida de la vila, de les inquietuds socials i polítiques del moment, es comentava l’actualitat castellera, i quan calia es feia broma.

Antoni Massanell s’havia compromès a resseguir les dades i indicacions històriques, sobretot en l’àmbit casteller, més enllà dels aspectes literaris que van quedar descartats potser a l’espera d’una nova publicació que finalment no s’ha portat a terme ni s’ha desenvolupat com a projecte, però de la que, d’alguna manera, en pot ser mostra i referent el volum «Nostre empar i guia sant Fèlix màrtir», antologia de textos d’autors diversos al voltant del patró vilafranquí, publicada per les parròquies de Vilafranca el 2025 amb motiu dels 325 anys de l’arribada de les relíquies del màrtir romà.

Pocs mesos després, però, Massanell va manifestar els primers símptomes de la malaltia que en poc més d’un any ens l’arrabassaria quan, justament, tenia sobre la taula tants projectes endegats, especialment en l’àmbit de la investigació històrica i la demografia vilafranquina. Una intervenció quirúrgica va apaivagar inicialment l’evolució de la malura i això li va permetre treballar en el nostre llibre i altres temes alguns mesos.

Recordaré sempre aquell diumenge de maig del 1993 que vaig demanar a Josep M. Mercader si em deixaria pujar el Ton al balcó de sobre la seva botiga per tal que pogués veure els Castellers de Vilafranca a la plaça en la diada de Fires. Tot i que ja estava malalt i mancat de forces, el vaig portar amb cotxe fins davant del Museu i des de cal Mercader va gaudir de la diada. Alguns amics que el van veure, entre ells en Lluís Giménez que havia estat cap de colla i el mateix Mercader, van pujar a saludar-lo. Tots ells ja fa anys que ens han deixat.

El seu bon amic Aureli Andrés —també traspassat, el sant Fèlix del qual fou la imatge dels 325 anys de l’arribada de les relíquies—, el prenia alguns diumenges en el seu vehicle tot terreny fins a alguna de les ermites romàniques de la muntanya penedesenca, indrets que el Ton excursionista havia fet a peu moltes vegades i havia cantat en els seus poemes. Però finalment l’evolució va esdevenir irreversible, Massanell va començar a manifestar dificultats per a la lectura i les malaltisses forces van negar-se definitivament a acompanyar aquell esperit sempre jove que l’havia caracteritzat.

El mestre Ton Massanell ens va deixar el novembre de 1993, però ens havia encomanat el seu entusiasme, exigència i il·lusió per l’«Abecedari» el seu darrer gran projecte vilafranquí. El recordem encara, dèbil ja de forces, tot remarcant-nos que no féssim mai confiança als anys de jubilació, ens deia que aquesta era una gran enganyifa i que calia treballar per tirar endavant els projectes de cultura mentre la salut ens acompanyés, sense esperar a tenir tot el temps que proporciona la jubilació. D’alguna manera ell, que havia continuat treballant a la serra fins als seixanta-set anys quan van tancar aquest negoci familiar, ara se sentia decebut per haver hagut d’enfrontar-se a una insospitada malaltia que no li permetria tirar endavant tants i tants projectes mig endegats, atès que el seu camp d’investigació històrica —la demografia— exigia un ingent treball d’aplec de dades abans d’estudiar-les i redactar les conclusions de tot plegat.

Un projecte engrescador

La proposta de fer un llibre amb un aplec sobre la Festa Major ens havia encisat a tots des del primer moment. Teníem, però, dubtes de tota mena. Com calia enfocar la tria? Era raonable fer-hi constar persones vives? Com calia abastar la immensitat de la temàtica? Fins i tot Massanell no tenia clar si les formes antigues de determinats personatges —el «Drach» o «el Dragón»—, que trobàvem esmentades en documentació o publicacions d’altre temps, havien de tenir entrada pròpia, tot i que aquesta remetés a la forma ortogràfica ara acceptada.

El fet és que no coneixíem ni teníem a l’abast altres obres d’aquestes característiques dedicades a l’entorn festiu català i, d’alguna manera, tots plegats anàvem una mica a les palpentes. Davant d’aquesta situació es va convocar una primera reunió a la qual Antoni Massanell hi va assistir havent donat un cop d’ull al recull de l’Armand, també vam convidar-hi Xavier Bayer, en especial pels seus coneixements en l’àmbit del folklore i la música popular i Josep Anton Esteve col·leccionista de publicacions de Festa Major i autor d’un extraordinari arxiu fotogràfic festiu per tal que treballés els referents de la geografia urbana tradicional de la Festa Major.

Ben aviat es va veure que el tema era complex, tenint en compte el caràcter polièdric i inabastable de les celebracions al voltant de sant Fèlix. Si es tractava d’un diccionari potser no havia d’incloure entrades referides a noms propis, si el volíem fer enciclopèdic potser s’havia d’entrar en el tema de la literatura de Festa Major. Sobre aquest darrer aspecte —allò que s’ha escrit sobre un àmbit o altre de la festa de Sant Fèlix— el Ton Massanell va fer un primer tast d’arqueologia literària i a la següent reunió ens va portar un llistat enorme de tot el que havia trobat en una senzilla prospecció, vam quedar convençuts que entrar en l’espai literari era una tasca que superava les possibilitats de l’equip.

Finalment, vam decidir que es tractava sols de fer un aplec de dades i referències, de noms comuns i propis per ordre alfabètic i d’aquí que en diríem «abecedari». La intenció no era fer una publicació erudita, de manera que es va decidir no posar referències bibliogràfiques ni notes a peu de pàgina i tan sols una breu bibliografia final. Per contrapartida, com que volia ser una obra de consulta, es va decidir optar per les citacions creuades, tot incorporant crides en cursiva quan es feia referència a un mot que tenia entrada pròpia al llibre. Al mateix temps es va decidir especificar en una nota introductòria la gènesi del llibre, la mateixa que ara expliquem, i la metodologia de treball tot remarcant que no s’entrava en l’ús de sigles —més enllà de la de F.M. per fer referència a la festa— per tal que el volum fos de lectura més agradosa.

                                    Ton Massanell

La veritat és que quan el Ton ens va deixar el treball —que finalment li vam dedicar a tall homenatge a la seva memòria— ja estava prou orientat per tirar-lo endavant amb uns criteris i una metodologia determinada, tot i que condicionats sempre per l’absència del seu mestratge. Es van decidir uns criteris —com tantes coses, prou discutibles— i es va optar per incloure alguns noms propis de vilafranquins vivents i, entre altres aspectes, esmentar a l’inici de l’entrada si l’element en qüestió havia estat conegut amb altres noms o variants ortogràfiques.

El redactat definitiu

El 1995 el gruix del contingut del llibre ja estava aplegat i s’havia treballat per donar-hi coherència de manera, per exemple, que un ball no tingués una entrada molt més àmplia que un altre, si realment no es creia que ho mereixia. Per altra banda, les dimensions del que esdevindria un volum de més de dues-centes pàgines semblaven a l’abast de les possibilitats econòmiques de la modesta empresa editorial que era Vilatana, tenint en compte que s’havia optat per no fer servir el color en les il·lustracions.

            Armand Beneyto (Foto Ajuntament de Vilafranca)

El treball de redactat final, seguint una metodologia expositiva unitària i coherent, era, però, encara per fer i no va ser fins al 1995 que ens hi vam posar. D’aquest redactat els cinc autors presents en van fer la revisió i esmenes i Joan Bosch, que havia coordinat les tasques de tot l’equip, es va aplicar a la realització gràfica, així com el recull d’il·lustracions i el control de la coherència tipogràfica, ja que, com hem esmentat, empràvem els tipus en itàlica o cursiva per fer esment a altres entrades del llibre, de forma i manera que ens va caldre ser molt curosos en aquest punt per no fer crides inexistents o oblidar-nos de remarcar-les en el text. En aquest sentit, la labor del malaguanyat Joan Bosch va ser certament modèlica i molt acurada.

Mirat des de la perspectiva d’ara, el resultat encara ens sembla, com a mínim a mi, prou satisfactori, sense errades notables i, això sí, amb petites mancances que s’haurien d’afegir si es tirés endavant una nova edició. La pregunta hauria de ser si el llibre va fer alguna aportació nova al coneixement de la nostra celebració festiva. El cas és que, a més de posar a l’abast una eina de consulta, vam donar a conèixer algunes, no moltes, dades i referències fins llavors potser més que desconegudes oblidades entre la muntanya de paperassa i d’indicacions de tota mena que la Festa Major de Vilafranca ha generat. I encara algunes aportacions a l’anecdotari festiu, un àmbit que podria donar també per a un llibre. De tot plegat en dona fe el fet que encara ara el trobem esmentat a la bibliografia d’estudis i articles sobre la nostra celebració festiva.

Certament, el volum es va cloure el 1997 i ara per ara hauria de ser posat al dia pel que fa a dades concretes, però sembla una actualització mínima si tenim en compte que en els darrers trenta anys la nostra festa de Sant Fèlix no ha canviat sigificativament, amb l’excepció de les noves realitzacions castelleres i els noms de tots aquells —administradors, estampers, pregoners, dissenyadors...— que hi han deixat empremta.

                                        Joan Bosch

I després...

El volum va veure la llum per Sant Jordi del 1997 i el 16 de maig, dins el programa d’actes de les Fires de Maig, es va presentar amb una conferència a l’auditori del Museu a càrrec de l’antropòleg Manuel Delgado, professor d’etnologia a la Universitat de Barcelona i estudiós de les realitats festives de casa nostra. La crònica de l’acte a la premsa local recorda que Delgado es va preguntar quin paper jugaven festes com la de Vilafranca en la societat catalana del nostre temps i va remarcar el seu sentit simbòlic, un aspecte en què els continguts ultrapassen els caires pintorescos, lúdics o espectaculars. Per altra banda, les seves anàlisis qüestionaven temes com la definició de la tradicionalitat d'una festa, o la inutilitat de diferenciar festes religioses i profanes. També va parlar del caràcter públic, ritual, col·lectiu, cohesionador i estructurant que les festes tenen i del qual la Festa Major de Vilafranca pot ser un exemple especialment destacat, tal com s’anava resseguint amb especial deteniment en tots els seus aspectes en el volum que es presentava.

El llibre, però, va portar cua, especialment pel fet que unes persones figuressin en el volum i altres no s’esmentessin de manera específica. Un dels autors va demanar no tenir entrada pròpia al llibre. Les crítiques van ploure, especialment a través de la premsa local, i van merèixer un dels versots dels Diables del 31 d’agost del 1997. Tot plegat, observat des de la perspectiva d’ara, no depassa el nivell de l’anècdota mentre que el llibre ha quedat com una aportació, si fa no fa una mica important, al coneixement de la festa i la seva divulgació. Han passat gairebé tres dècades i el volum no s’ha posat al dia, però potser ha servit de referència per a altres treballs d’aquest caire com els publicats a Tarragona i a Menorca, tot i que amb un caràcter més restringit, reculls que es poden consultar a internet, al Termcat, així «Terminologia de les festes de Menorca» del Consell Insular de Menorca (www.termcat.cat/es/diccionaris-en-linia/166), o el tarragoní «Paraula de Tecla» d’Enric Garriga, Mariona Savall i Marina Massaguer (www.termcat.cat/es/diccionaris-en-linia/131).

Visca sant Fèlix, màrtir!

 

Oli original de l'artista vilafranquí Aureli Andrés Doroteo (1949-2020)

Jo, Fèlix, quaranta anys d'un llibre mític

Publicat com Josep M. Llantet al 3 de Vuit del 23 d'agost del 2024

.-Va ser l'obsequi dels administradors del 1984

.-L'auca de sant Fèlix havia d'anar dins el llibre.

Més de tres mil exemplars per a la primera edició d'un llibre de prosa de ficció en català seria en circumstàncies normals un èxit editorial, aquest no va ser ben bé, però, el cas perquè es tractava de l'obsequi que van oferir els administradors de la Festa Major de l'any 1984, ara fa quatre dècades, és a dir Jordi Juvé, M. Àngels Queraltó, Fina Ràfols, Josep Ruiz i Fèlix Sàbat. Els encarregats de la Festa Major d'aquell any van tenir la pensada de completar el programa i l'estampa de la capta amb el llibre Jo, Fèlix. El naixement i la gestació d'aquell projecte i la seva realització efectiva resulta a hores d'ara, quaranta anys després, certament curiosa i absolutament desconeguda fora de l'àmbit dels que hi van participar, bona part dels quals -Josep M. Santacana, Antoni Massanell, Joan Esteve i Jordi Juvé- malauradament ja no són entre nosaltres.

A l'inici... un pregó

Un any abans, el 1983, Josep Maria Santacana Sardà 'Tiburon' havia estat l'encarregat de fer el pregó de la Festa Major, un predicot amb la fina ironia a la qual ens tenia acostumats i que va tenir un èxit certament memorable a peu de plaça. Amb la boca menuda s'assegurava que no sols feia anys que l'anava preparant sinó que més d'una vegada l'havia llegit als quatre vents, tot sol pel camí de l'ermita de Sant Pau. Una activitat tan íntima com aquesta no ha d'estranyar si tenim en compte que s'afirmava, també amb la boca menuda, que en una cèntrica casa vilafranquina hi havia un armari mirall que havia sentit -això sí, en la més estricta intimitat- més de quatre conferències d'un il·lustre vilafranquí, familiar directe dels estadants d'aquell habitatge.

El pregó del 'Tiburon' es va publicar a les pàgines del 3 DE VUIT, com tots els anys, però el pas dels mesos va fer oblidar el paper de diari i sols en perdurà el bon regust per tal com no va ser fins al 1996 que es van acollir la trentena llarga dels pronunciats fins llavors en el volum Senyores i senyors publicat també pel 3 DE VUIT. Com encara recorden dos dels administradors d'aquell 1984 -M. Àngels Queraltó i J. Ruiz Oliva 'Pito'- amb en Santacana s'esmentaven en tertúlia les suposicions sobre allò que, de casa en casa, la imatge de sant Fèlix havia vist o sentit, confessor silent de tantes intimitats de les famílies de la vila, amb el complement de les visites d'amics, parents i veïns que volien aprofitar l'oportunitat per veure de prop -i per resar, si era el cas- la imatge del patró de la vila, d'aquell que es passa gairebé tot l'any fora de casa, poc o molt allunyat de la basílica de Santa Maria. Certament, els diversos aspectes d'aquest fet eren, i segueixen sent, un tema amb possibilitats gairebé infinites, i encara més si es té en compte les dimensions dels pisos en l'actualitat, habitatges no pensats per acollir dos o tres mesos una imatge de dimensions gairebé reals.

Primeres vinyetes de l'auca.

També va ser aquell any 1984 que els administradors van decidir donar un caire de certa dignitat, públic i no pas secret o vergonyós, al canvi de casa d'administrador que fa el Sant. Com recorden Queraltó i Ruiz, l'enyorat Jordi Juvé 'Saio' que era fuster va fer el baiard per aquesta finalitat que encara es fa servir ara i, a més, com que la imatge estava una mica malmesa es va portar al taller de restauració dels salesians, a Barcelona.

Jo, Claudi, de la novel·la a la tele

Aquell 1984 es conservava un molt bon record de la sèrie anglesa Jo, Claudi que TVE havia començat a emetre l'any 1978 i en la qual, a partir de les novel·les de Robert Graves, es resseguia la vida de l'emperador romà Claudi, de la família Júlia- Clàudia, narrada per ell mateix amb un caire de memòries. Tan bona acollida va tenir aquesta producció cinematogràfica britànica dirigida per Herbert Wise que se'n van fer diverses reposicions a televisió i les dues novel·les en la que es basava van gaudir de més d'una reedició en paper.

Tot plegat va fer que els administradors tinguessin la pensada d'oferir com a regal de la capta un llibre i no pas un Drac a piles com proposava sorneguer en Jordi Valls un any rere l'altre. En arribar la primavera els administradors van proposar a Josep Maria Santacana la redacció d'un llibre sobre un altre romà, aquest il·lustre a casa nostra. Sant Fèlix s'adreçaria així als vilafranquins per a fer-los comentaris sobre el seu caràcter i manera de fer, en base l'ambient domèstic de tot el que el patró de la vila ha vist i sentit a les cases, suposat que si sabés parlar ningú no podria dibuixar com ell la manera de ser i actuar de les filles i fills de la 'senyora vila'. No va ser gaire difícil pensar en un títol -Jo, Fèlix- inspirat en el de la popular sèrie televisiva.

D'entrada, en Santacana va assegurar que veia difícil el tema, tenint en compte que tot el bo i millor sobre el Sant i el seu entorn de festa ho havia dibuixat ja amb detall al pregó de l'any anterior. Davant la insistència dels administradors i posats a cercar reforços pel projecte es va fer la mateixa proposta al poeta i historiador Antoni Massanell Esclassans i aquest va demanar d'incloure-hi el jove cronista Joan Solé Bordes. Una primera reunió, cap a principis del mes de maig -a la taula rodona de la Casa de la Vila oberta llavors les 24 hores, ja que acollia el cos de guàrdia de la policia municipal- va deixar les coses clares: en 'Tiburon' estava disposat a escriure alguna cosa i en Joan Solé també va dir que miraria a veure que s'hi podia fer, però en Ton Massanell no veia el tema per enlloc.

A la segona trobada en Santacana va venir ja amb un text escrit, era la primera de nou cartes adreçades als vilafranquins, una per a cada dia de novena, tot i que encara no tenia clar que pogués arribar a tenir argument per a tot un novenari. Per la seva banda Ton Massanell va apuntar que, com a molt, estava disposat a intentar redactar els quaranta-vuit rodolins d'una auca, la que seria l'Auca del màrtir sant Fèlix, a qui lloen cors angèlics. Solé Bordes, el tercer personatge d'aquesta curiosa aventura literària, es va presentar amb la feina per fer, però va assegurar que escriuria alguna cosa.

La portada interior parlava d'una auca que finalment va haver d'anar a banda.

Tot va a darrera hora

Aquells vespres del mes de maig i juny a hores d'ara venen a ser un entranyable motiu de record: després de sopar, gaudint de la fresca que entrava pel balcó del primer pis de la Casa de la Vila, la veu calmosa i enrogallada del 'Tiburon' llegia una o altra de les seves epístoles, la gresca de tot plegat era memorable... però el llibre avançava lentament, excepte l'auca de sant Fèlix que es va passar a Joan Esteve Albet tot pregant-li que hi fes els dibuixos i que es va imprimir a un color a les desaparegudes Gràfiques Isart.

Cap a finals de juny, sobre la marxa, van anar apareixent els textos de les nou cartes als vilafranquins que havia escrit en Santacana i per la seva banda, Solé Bordes va proposar nou encontres de sant Fèlix amb personatges relacionats amb la festa, mentre que en 'Pito' Ruiz Oliva, que igualment havia de fer d'administrador, hi va posar els dibuixos. En concret, les cartes del llibre feien referència a l'elecció de sant Fèlix com a patró, a la història del Sant encarat amb l'emperador romà que s'explica als goigs, a l'estada de la imatge a les cases dels administradors, a les processons, als personatges d'altre temps i els balls de societat, a les dones administradores, a l'arribada dels convidats per Festa Major i a unes darreres recomanacions als vilafranquins. Per la seva banda els nou textos escrits per Solé imaginaven els comentaris de sant Fèlix sobre diverses trobades: amb sant Ramon de Penyafort, amb els devots, els administradors i els artistes, i també amb els festamajorencs, els músics, el Xemení que feia ballar el Drac, i finalment amb els impressors i els mateixos autors del llibre.

Un vespre, cap a mig juliol, després de sopar, en Josep Ruiz i en Solé Bordes van portar tot el material, llavors picat a màquina i amb els dibuixos originals, a la impremta Llopart de Sant Sadurní que, tot i ser fora d'hora, no podien esperar ni un dia més. L'edició, que va pagar Caixa Penedès, va resultar magnífica pel que fa als aspectes materials: tapa dura, dibuixos a un segon color, paper verjurat o de fil i dues correccions als textos, la primera del Ton Massanell i una segona passada del jove Francesc Llopart, fill de l'impressor de Sant Sadurní. Tot anava, però, a hora justa i, com passa tot sovint, el llibre va arribar el dia abans de la capta i no va ser possible inserir-hi l'auca plegada, tal com estava previst, perquè s'havia de manipular manualment i no hi havia temps, de manera que es va haver de donar a banda. L'altre detall va ser que ningú no va parar atenció al caire vocatiu del títol que necessitava una coma -Jo, Fèlix- que no s'hi va posar.

D'aquests fets i aquelles diades n'han passat quaranta anys, el llibre segueix present -llegit o no- a la major part de cases de Vilafranca i ens atreviríem a dir que el seu contingut manté en bona part la seva vigència, la seva voluntat irònica, retrat d'un temps i una vila que ja forma part de la història del nostre passat recent.

Primera carta de sant Fèlix als vilafranquins, amb el dibuix de Ruiz Oliva.

Antoni Massanell, el poeta dels versos de Festa Major

Publicat al 3 de Vuit el 23 d'agost del 2024

En el centenari del seu naixement.

.-Amb una trajectòria cívica d'abrandada catalanitat, a més d'obra poètica va publicar nombrosos estudis d'història local.

El passat 23 de març es complien els cent anys del naixement d'Antoni Massanell i Esclassans, el poeta, l'historiador, l'excursionista, entre els molts adjectius que s'escauen a tants anys de continuada activitat cívica. Va morir a Vilafranca el novembre de 1993 sense haver pogut arribar ni a 70 anys, però la seva petjada, la de qui ha estat una figura rellevant de la cultura penedesenca de la postguerra, es manté viva en moltes referències, des de les seves publicacions històriques fins als poemes com és el cas dels aplegats en el volum 30 d'agost. Palma, gralla, dansa, crit. Versos de Festa Major que des de fa tres dècades es llegeixen els nou dies de la novena a sant Fèlix, poemes que ens recorden aquell Ton Massanell que rere la seva tan característica senzillesa amagava un home d'esperit obert i incansable, amb un tracte afable i directe, i un abrandat defensor del catalanisme fins i tot en els anys més difícils del franquisme.

Entre els molts aspectes de la seva biografia, resulta imprescindible recordar que Antoni Massanell no va ser sols un excursionista incansable i un dels fundadors del Centre Excursionista del Penedès (CEP), també hem de recordar el seu paper de membre actiu del Museu de Vilafranca; fundador de l'Institut d'Estudis Penedesencs hem de recordar també el sardanista, el col·laborador constant a la premsa local i l'autor de nombrosos estudis d'història vilafranquina i penedesenca, aspectes biografcs que complementen la seva faceta de poeta de remarcada arrel tradicional.

Una personalitat

Home de caràcter obert i pacient, Ton Massanell combinava la senzillesa amb el rigor i l'exigència, uns trets que volia trobar també en tot allò que tenia a veure amb Vilafranca i que inseria igualment en una fe cristiana viscuda amb intensitat directa i personal. En conjunt, una personalitat policroma, rica i vital, que sabia fer encomanadissa la constant intensitat de les seves inquietuds, sense homenatges ni formalismes que mai no va voler. El seu era un mestratge exercit des d'aquella universitat sense càtedra que ell tenia a la seva serra del carrer de la Beneficència, allí compartia iniciatives amb les noves generacions que feien tot un aprenentatge de la seva exigència i rigor documental, sense oblidar que en aquell espai es feia també tertúlia de poesia, es comentaven, sovint amb ironia, els esdeveniments de la Vilafranca de cada dia i es polemitzava sobre temes castellers en una tertúlia en la qual hi era igualment present el també enyorat Gabi Martínez qui havia estat cap de colla dels Castellers de Vilafranca.

Portada del volum de versos de Festa Major.

Una trajectòria

D'entre els molts trets de la personalitat del Ton Massanell una de les més primerenques va ser la seva afecció a l'excursionisme, activitat a la qual durant molts anys va dedicar bona part del seu temps lliure. Quan en els darrers anys de la seva vida la malaltia el tenia ja condicionat i li eren impossibles els desplaçaments, el seu bon amic Aureli Andrés -'l'Aureli dels ous'- el portava en un vehicle 4x4 que feia possible arribar fins a ermites i racons muntanyencs de l'entorn Penedesenc. Massanell participà directament en la recuperació del Museu de Vilafranca, al costat del seu pare i germà, on va fundar el CEP (Cercle d'Estudis Penedesencs) juntament amb Emili Giralt, Joan Tarrada, Pere Giró, Fèlix Sellarès, Albert Mallofré i altres joves vilafranquins. Membre actiu del Centre Excursionista, van ser els anys que començà a escriure les primeres composicions poètiques, al mateix temps que dedicà un temps a la lectura de poesia catalana i a l'aprenentatge gairebé autodidacta de la seva llengua, aspecte que no impedirà que n'esdevingui un profund estudiós i coneixedor i que es dediqui al seu ensenyament i a labors de corrector i assessor lingüístic en diverses publicacions penedesenques.

A partir dels anys cinquanta Massanell col·labora en activitats de caràcter catalanista i es relaciona amb exiliats com Pere Mas i Parera a Buenos Aires amb qui mantindrà una llarga relació epistolar. El 1976 és nomenat responsable de l'Arxiu de la Comunitat de Preveres de Santa Maria que es conservava al Museu de Vilafranca, van ser anys dedicats intensament als estudis històrics i, tot i que amb menys intensitat, a la creació poètica. També la passió castellera li tenia el cor-robat i cap a la meitat dels anys vuitanta Massanell va encetar una etapa intensa de poemes d'aquesta temàtica.

Versos de Festa Major

El 1953 Massanell va publicar Poesies, un recull de les composicions que havia escrit fins llavors, amb un pròleg d'Albert Manent. Aquests anys col·laborava també a les pàgines de les publicacions locals, a Acción i posteriorment al setmanari Tothom, fins arribar a les pàgines del 3 DE VUIT. El 1962 veu la llum Crit, un aplec de composicions en el que predominen els epigrames i els poemes d'absència. Els monosíl·labs conformen el seu volum Bestiari publicat el 1981 amb dibuixos de Rosselló. El 1984 és l'autor de l'auca del patró de Vilafranca al volum Jo, Fèlix i 1985 veu la llum el volum Del meu terrer on aplega el conjunt dels treballs poètics apareguts fins llavors les pàgines del 3 DE VUIT.

Pocs mesos més tard d'haver-se jubilat en tancar la serra, Massanell va rebre dues propostes, per una banda l'Institut d'Estudis Penedesencs que volia iniciar una col·lecció antològica de poetes penedesencs i, de cara a un primer volum a ell dedicat, li va demanar que preparés una selecció de les seves composicions. Gairebé al mateix temps, però, Òmnium Cultural de l'Alt Penedès -per iniciativa especialment d'Eloi Miralles- li va proposar l'edició d'un volum de poemes dedicats a la Festa Major. D'entrada, Massanell va reconèixer, en tractar-se de composicions referides a cada un dels balls, que d'alguns en tenia més d'un vers, mentre que d'altres balls no creia poder dir-ne gran cosa. Tot seguit, però, va acceptar el repte de la proposta i cap element del seguici folklòric vilafranquí no es va quedar sense el seu vers, mentre valorava quin títol posar-li tenint en compte que li agradava la paraula 'versos' i que posar 'poemes' li semblava pretensiós.

Finalment, el 28 d'agost de 1992 Ton Massanell va rebre un homenatge amb la presentació de l'edició de 30 d'agost, Palma, gralla, dansa, crit. Versos de Festa Major, volum que iniciava la sèrie Corraló de les edicions Vilatana i que va ser possible pel suport econòmic d'un munificent vilafranquí i d'Òmnium Cultural.

El volum 30 d'agost... s'obre i es clou amb una composició dedicada a sant Fèlix, al seu costat les que fan referència als grallers i als diversos balls del seguici festiu en el mateix ordre de la processó. Alguns elements compten amb més d'un poema, sempre composicions curtes, des de sonets a quartetes i altres estructures fins a un total de més de quaranta poemes sempre ajustats de rima i mètrica. Tots ells s'acompanyen de dibuixos i gravats dels artistes de la vila: Pau Boada, Parera Romagosa, Ruiz Oliva, Lluís Casas, Joan Bosch, Raimon Colomer, Bernet Toledano, Manuel Baró, Carles Casanellas, Joan Batet, Màrius Via, Eulàlia Barqué, Amdreu Navazo, Ricard Aranda, Mercader-Miret i Joan Alayo.

També amb caràcter d'homenatge, per iniciativa d'alguns vilafranquins i de Mn. Ignasi Mora, des del 1994 cada un dels dies de la novena dedicada a sant Fèlix es llegeix un dels poemes del llibre de Massanell, de forma i manera que trenta anys després aquestes composicions formen part de l'estructura de la novena i, tot i que sovint se n'esmenta l'autoria, hi ha qui no coneix o no sap qui n'és l'autor, el llibre que els acull o el que va fer possible l'aplec dels versos festamajorencs.

Mentre, però, Massanell havia deixat enllestit l'aplec Antologia poètica que finalment va poder publicar l'Institut d'Estudis Penedesencs amb el suport de l'Ajuntament de Vilafranca. Va ser, però, una edició pòstuma que va veure la llum el 1994 quan Massanell ja ens havia deixat. Com a síntesi, el 2014 el volum Amb perfum de terra concreta d'edicions Andana va aplegar l'obra poètica completa de Massanell.

                                        Els grallers, dibuix de Pau Boada a les pàgines del llibre.

L'historiador

La tasca de Massanell com a estudiós i investigador, bàsicament centrada en les èpoques medievals i modernes, té unes dimensions notables i es caracteritza pel rigor i una metodologia de treball de base estrictament documental. Els seus estudis continuen sent obres de consulta imprescindible i referència bibliogràfica en treballs d'història penedesenca. La labor de recerca sobre els noms històrics dels carrers vilafranquins, publicada a les pàgines del setmanari Tothom va quedar aplegada i completada al volum Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins el recinte que cloïa la muralla que el juny de 1985 va publicar la Fundació Antoni i Vicens Mestres Jané, amb dibuixos de Josep Ruiz Oliva. Aquest i altres estudis guardonats als premis Sant Ramon de Penyafort constituiran els llibres: La població vilafranquina a la segona meitat del segle XVII, editat pel Museu de Vilafranca el 1976 i La població vilafranquina al segle XVIII que també publica el Museu el 1977, estudis als quals seguiran De la Vilafranca del 1634 que edita l'Institut d'Estudis Penedesencs el 1987 i De la Vilafranca del 1803 publicat per l'Institut d'Estudis Penedesencs el 1990.

A banda d'aquests volums, les seves col·laboracions a la revista Olerdulae del Museu de Vilafranca des del 1986 fins al 1993 i a les pàgines de la Miscel·lània penedesenca de l'Institut d'Estudis Penedesencs, són una bona mostra d'una constància absoluta i amb aquest motiu l'Institut d'Estudis Penedesencs li va concedir una de les seves primeres medalles d'honor. Cal destacar igualment la seva incansable labor de revisió i suggeriments en nombroses publicacions de temàtica històrica o tradicional com és el cas de la col·lecció de volums sobre els balls de la Festa Major publicats per Caixa Penedès o les edicions de Vilatana que Antoni Massanell assessorava, a més de ser un dels autors de l'Abecedari de la Festa Major de Vilafranca del Penedès que ja no va poder veure publicat, l'any 1996.

Tot plegat, la persona i la seva obra, se'ns tornarà a fer present un any més quan nou dels seus versos siguin recitats, dia rere dia, en el decurs de la novena a sant Fèlix i amb ells ens retorni el record d'aquell vilafranquí que aquest any hauria celebrat el seu centenari.

Antoni Massanell en els darrers anys de la seva vida a la porta de l'ermita de Sant Miquel del Montclar prop de Vallespinosa al municipi de Pontils (Foto: Aureli Andrés)

La nostra festa

Publicat a "La voz del Penedès" el 28 d'agost de 1982.

Consideracions, petites reflexions, algunes noticies sobre les diades grans a les darreries d'agost. Han anat arribant a les nostres mans, pausadament, d'un cap d'any a l'altre en el particular calendari de les tradicions més estimades, indefectiblement encetat el vint-i-nou d'agost a les dotze del migdia. D'estiu a estiu, pensant en la festa... records, opinions, possibles perspectives de futur de tots els elements populars que envolten la figura de St. Fèlix, notes i trets de cultura en una creativitat popular, amb les més variades derivacions des de l'antigor, a casa nostra conjunt d'extraordinària riquesa i proporcions.

En primer lloc, la mort el passat mes de gener de Josep Cardona, propietari de la popular i centenària botiga barcelonina «El Ingenio», d'on han sortit la major part de creacions de gegants i cap grossos de Catalunya seguint una tradició i uns models del segle passat. No podríem assegurar que les testes actuals dels nostres altíssims i monàrquics gegants haguessin sortit d'aquests obradors barcelonins, però la referència vilafranquina va per una altra banda. Fou Escaler, fill de la nostra vila, qui fundà aquest establiment dedicat a nans, gegants i tot allò que es pot relacionar amb la gatzara popular i festiva. La botiga obri les seves portes possiblement cap a la dècada del 1860 i allí hi treballaren Lambert Escaler, el gran escultor modernista vilafranquí, germà del fundador, i en Lluís Sabadell, artesans, mestres en aquest art d'arrels tan populars i creadors de les principals Unes estètiques que els més grans i els més petits de les festes majors de quasi tota Catalunya han vingut mantenint fins ara mateix, tota vegada que, com ja hem indicat, tota la tasca posterior de restauració i producció ha vingut determinada per les notes artístiques que Lambert Escaler i Lluís Sabadell varen marcar i renovar, sempre en el camí de la tradició, cap al darrer terç del segle passat.

No oblideu que gegants i cap grossos són personatges que, mantenint la literalitat de l'expressió, poden, en un mal pas, trencar-se la cara i, verament, encara es conserven altres testes i mans de l'alta parella vilafranquina. Desmanegats en alguna caiguda o tan sols deteriorats pel pas del temps, esperant encara el moment de reposar entre admiracions en un museu de la nostra Festa Major que hauria d'ésser part del museu d'Història de Vilafranca, impossible destriar un concepte de l'altre.

Lambert Escaler és conegut sobretot per la seva activitat com a comediògraf, un altre dia caldrà parlar amb deteniment d'aquest aspecte, i escultor, dedicació en la qual excel·lí com a creador de figures de terra cuita policromada d'extraordinària qualitat, fent evidents elements i formes de la més clara orientació modernista. Sabem, concretament, que el 1949 dissenyà els capgrossos de Vilanova. Tristament, com tantes d'altres vegades, caldrà dir que morí el 1957 a Barcelona i, ni en vida ni pòstumament, no obtingué el reconeixement i la consideració de la seva vila nadiua.

En la perspectiva de la festa voldria recordar l'excel·lent article del jove escriptor català que signa Dr. Scopius -Joan Rendé Masdeu- a les pàgines del barceloní diari «Avui». En començar setembre ens parlava de la visita a la vila i remarcava la nostra particular idiosincràsia en la liberalitat amb què ens adrecem a sant Fèlix a l'hora de cantar els goigs. Res d'encarcarats tractaments, potser en la senzillesa de parlar al sant pel seu nom: «Feu Fèlix vostra favor...» hi ha una veritable definició de l'esperit obert que es patentitza any darrera any en donar acollida a tants penedesencs i catalans que omplen els nostres carrers i places participant de l'autèntica joia de la festa, parents i amics que tornen a trobar parada la taula grassa de la millor festa, els portentosos dominis del rostit.

A remarcar l'evolució positiva del ball de gralles des de que l'any passat s'organitzaren uns cursets per a ensenyar els diversos tipus de músiques i com ballar-les, enguany no s'ha fet i ja veurem com van les coses. Però, sobretot, un dels espectacles més saborosos de la darrera Festa Major fou la mostra folklòrica, recordeu que hi havia l'Esbart de Sant Martí Sarroca, un grup del País Valencià i un altre de les Illes, tots els que hi érem vàrem poder gaudir d'una festa plena d'intensitat i força creativa, extraordinàriament rica i participativa en tots els seus elements. Allí era possible identificar-se amb les arrels populars de la dansa com a festa i, en aquest aspecte, els grups valencià i illenc no eren tan bons balladors com estudiosos de tots aquests motius del folklore.

Ningú podrà negar que Vilafranca seria el marc ideal per a realitzar anualment una mostra folklòrica dels Països Catalans, una mena de petit festival que acollís tants grups que arreu de les nostres terres treballen els més variats aspectes de les tradicions que ens són pròpies. Una gran trobada cultural en l'ambientació incomparable del conjunt de la nostra Festa Major. És clar que tot això caldria complementar-ho amb alguna exposició, xerrades i diades d'estudi obertes a tots els interessats en aspectes de la nostra rica cultura popular. Aquesta part d'estudi i intercanvi de coneixements i opinions caldria portar-la a terme els dies immediatament anteriors al 29 d'agost. Talment com aquest dissabte se celebra una jornada d'estudi sobre els Falcons dins dels treballs del Congrés de Cultura Tradicional i Popular. Demà la tronada de les dotze tornarà a obrir tot un any per a comentar tants aspectes d'aquests dies de joia. 

Bona Festa Major!

Una festa viva

 Publicat a "La voz del Penedès" el 29 d'agost de 1981.

Fa alguns anys, especialment en aquell període de transició de la nostra Festa Major cap a la realitat actual, temps que té com a fites -ho hem dit altres vegades- les celebracions del 1975 i 1978, es va viure una època que semblava que l'encarregat de fer el pregó estava obligat a tractar amb deteniment el que se'n deia la problemàtica de la festa: la seva descentralització cap als barris, la sortida de tots els balls, la gentada arreu o la magnitud de les xifres del pressupost. Indubtablement, hi hagué excepcions: Pere Grases ens lliurà les seves recordades vivències personals de joventut i Joan Anton Benach o Antoni Ribas insistiren també en la difícil postguerra.

En aquests darrers anys sembla que la tendència ha canviat, pocs es preocupen per un conjunt de problemes que són ben reals, però no pas necessàriament tema del pregoner. El pregó ha de ser certament una joiosa invitació a la festa, lloança indiscriminada de les vivències que un poble ofereix durant tres dies, tasca preciosa d'obrir les portes de la gran gatzara.

Molt són els aspectes problemàtics de la Festa Major, però la seva mateixa dinàmica demana una labor dels administradors, amb la Comissió de Festa Major i d'altres organismes i personalitats, una tasca que ha d'intentar mantenir allò que el poble en la tradició dels darrers anys ha endegat.

No fa encara molt temps, els bergadans ens plantejaren la viabilitat de la festa de la Patum, envaïts els carrers i places de gent d'arreu de Catalunya, s'arribà a reivindicar la festa sols per a la gent de la vila i la comarca. Però, res ha estat possible fer-hi, les fàcils comunicacions de la vida moderna posen a l'abast de tothom unes celebracions condicionades encara pels seus orígens medievals, empentes multitudinàries que corren el perill d'ofegar la seva identitat? L'antropòleg José Antonio Nieto ha plantejat ben encertadament aquesta problemàtica en un estudi, La fiesta y sus funerales (Rev. de Occidente, n° 2.1980), on apuntala decidit la línia de pensament de tants apocalíptics que veuen com d'aquí quatre dies la societat consumista haurà assimilat les festes populars fins a buidar-les de tot el seu sentit d'identitat. Ben acuradament, afirma Nieto com la festa implica sempre allunyar-se de l'ordre que regeix la nostra vida tots els altres dies de l'any, caldrà pensar doncs si aquest fes-el-que-vulguis-que-prou-t'oferim-actes-gratuïts-per-a-escollir és llibertat creadora o feixuga cotilla que impossibilita tota lliure producció més enllà de triar entre aquesta o aquella activitat.

És ben cert que hi ha tot un costumari de festa que acabem de perdre, aquells balls tombant pel carrer a l'hora que s'acaba de dinar -e llevant de taula-, fent la ballada aquí i allà, pujant a les cases a fer la copeta de xampany. Com qui diu, això s'està fent materialment impossible a la Vilafranca actual. Seguint els supòsits de José Nieto, potser sí que hem de començar a observar la nostra Festa Major com un controlat espectacle turístic per a un públic a la recerca de noves sensacions, i així fins a la mediocritat. Les diades de Sant Fèlix ja no són ara l'aplec de celebracions d'una vila menestral i encara mig murada, sinó la gresca edulcorada de mitja Catalunya tot caminant cap a la decadència més multitudinària.

La Festa Major vilafranquina no escapa, evidentment, a aquestes consideracions, ja fa alguns anys que sentim parlar als administradors d'excés de gent als balls de gralles o de balls folklòrics doblats, car tothom vol ser element viu de la festa -sense comprendre que la participació d'aquell. qui actúa és indestriable de la de l'observador-, ja fa molts anys, quasi una veritable tradició, que en sabem molt d'hores suades gaudint de la gran diada castellera del dia 30, i pel que fa a l'entrada de sant Fèlix, cal que comencem a pensar en una intervenció del nostre patró que ens lliura miraculosament d'accidents cada cop més probables en aplegar-se una vera generació davant Santa Maria.

Res hi podem fer, la festa ha anat evolucionant al pas dels anys i res podrà aturar-la, ella ens ha marcat el signe dels temps. Acceptem-la i gaudim de tota la seva joia tal com ens ve, segueix essent la nostra Festa Major i ara la de tots els catalans. Passaran les darreres diades d'agost i tornarem a esperar de la seva intrínseca vitalitat un nou camí d'evolució que faci possible la millor, la més preuada cultura popular. Bona festa!.

Martí Figueras, l’home dels balls parlats

Amb motiu de la commemoració dels 25 anys de la recuperació del Ball de Serrallonga a la Festa Major de Vilafranca la colla actual va tenir la pensada de preparar una representació del text complet del ball, del que durant la Festa Major només se’n representen uns breus fragments. Des de finals dels anys vuitanta conservàvem una còpia del text complet més conegut i esmentat arreu, el del martinenc Martí Figueras i Gili, conegut arreu del Penedès com “El Vell Saquetes”, personalitat singular en el món del folklore de casa nostra. La còpia ens havia estat facilitada crec que per Salvador Carbó l’any 1989, quan era alcalde, o per Lluís Pujadó en aquells mateixos anys; es tracta d’una fotocòpia de la fotocòpia que fins el dia d’avui està exposada al Museu Municipal de Sant Martí que en aquells anys va organitzar i posar a punt Salvador Llorac. Com que en un primer moment vam pensar en la possibilitat de recollir el text en un llibre en vam fer -amb molta paciència perquè es tracta de la fotocòpia d’un manuscrit del 1886 molt usat i de lletra petita- una transcripció literal, de manera que en la representació realitzada el passat mes de maig a Vilafranca es va respectar totalment el text del Vell Saquetes, tan sols es va normalitzar ortogràficament per a facilitar la representació, amb l’afegit del text final del diable burleta (que era el personatge que demanava diners al públic) que es va treure d’una altra còpia del ball, també de Martí Figueras però de l’any 1900, localitzada per Raimon Casals a l’arxiu de Cultura Popular de la Generalitat.

Vam aprofitar els actes del 25 aniversari del Ball de Serrallonga per a fer una conferència en la que vam comentar els principals aspectes del text i d’aquest tipus de balls parlats dels que Martí Figueras en va ser un conreador singular. La conferència i la posterior nota de premsa, així com aquestes línies, voldrien servir de crida per tal de poder arribar a saber on ha anat a parar l’arxiu que volem creure que es conservava a cal Saquetes i del que el ball de Serrallonga n’era l’obra més preuada. La masia ha desaparegut i de l’arxiu sols ens en queden notícies de fa molts anys, a més dels textos que en van poder sortir, que no sabem pas quins són tota vegada que amb certesa tan sols ens consta l’esmentada fotocòpia del Ball de Serrallonga. Aquest és un patrimoni ben important que caldria posar a l’abast de tothom com vam fer amb els balls parlats que ens va donar Pere Grases en fotocòpia i que ara es poden consultar, com també es podrà fer aviat amb el Ball de Serrallonga del Vell Saquetes, a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca.

A l’anterior número del Martinet es va reproduir el text de Pere Grases sobre el vell Saquetes, allí es pot observar, però, que quan Grases va anar a visitar la masia, als anys trenta, Martí Figueras ja no hi era, havia mort el 25 de maig de 1925 –per cert, a causa de “disparo de arma de fuego” com consta en l’acta de defunció de la que Lluís Pujadó ens en va facilitar una còpia-, de forma que Grases parla en base a les referències que li va donar Josep Figueras, el seu fill. No sabem pas si alguns dels textos que Grases ens va donar són sortits de cal Saquetes, però sí que eren textos que ell havia vist en aquesta masia de Sant Martí Sarroca. Amb anterioritat, folkloristes com Antoni Insenser o Pere Bohigas havien conegut personalment aquest singular martinenc, en concret Bohigas en va reproduir i estudiar una colla de versos del Ball de Serrallonga a les pàgines de la revista “Penedès” el 1923, i el 1993 els vam recollir al volum “Folklore del Penedès” (Edicions Vilatana). L'any 2015 vam publicar el Volum "L'ombra d'en Serrallonga" amb l'estudi del ball i el facsímil de diverses versions del ball, entre elles la preuada del Vell Saquetes.

Portada del llibre amb l'estudi i facsímil dels textos del Ball d'en Serrallona

Treballador del folklore

La pregunta que es farà qui estigui llegint aquestes notes és per quin motiu Martí Figueras és una figura clau del folklore català en el tema de balls parlats. Cal entendre, d’entrada, que estem davant una persona amb una formació cultural no habitual entre els pagesos de família humil del Penedès a la segona meitat del segle XIX, un home que no sols sabia llegir i escriure sinó que li agradava fer-ho, de forma i manera que quan li arribava un text d’aquest tipus d’obres a les seves mans s’afanyava a copiar-lo, ell deia que era una dèria que continuava del seu pare i del seu avi, però això ara com ara no ho podem documentar.

Del notari López Bastús, en el protocol n. 173. del 27 de març de 1885 hem localitzat aquestes dades familiars: Josep Figueras Romagosa, pagès, casat amb Maria Gili Bolet, de Sant Martí Sarroca, successor del seu pare Josep Figueras Farré, mort el 8 de març de 1885. Es fa inventari de la casa de Cal Saquetes de Rodamilans, a Sant Martí Sarroca, amb eines de pagès, cuina, quatre botes de 7 càrregues. Més la peça de terras Cal Saquetes de Rodamilans amb casa, no descrita, més peça de terra a Sant Martí Sarroca a la partida de la Plana d'en Rosell. Com es pot veure Martí Figueras Gili, el Vell Saquetes, no era l'hereu sinó el cabaler, de manera que això ens explica que hagués de dedicar-se a activitats lletrades i altres en bona part alienes a les de la pagesia penedesenca.

A Martí Figueras li agradava el teatre i, en base a textos anteriors o potser a altres que qui sap si no escrivia ell mateix –com podria ser el ball parlat de Sant Martí, representat sovint durant la Festa Major i del que no en tenim còpia coneguda-, potser aprofitant coses d’altres balls. Totes aquestes obres tenien una estructura semblant, n’hi havia de dedicades a la vida d’un sant, en especial el patró del poble on es feia la representació, altres eren de bandolers, com el cas d’en Serrallonga o el de Moros i Cristians, i un tercer grup el formaven els de sàtira social, com el de Malcasats o els de Dames i Vells. Es tracta –com es va veure en la representació portada a terme a Vilafranca- de tirallongues de diàlegs on cada personatge conversa amb el cap del ball, i entre un parlament i l’altre hi ha una petita passada o ball amb música. Si pensem en aquelles poblacions del segle XIX sense cinema ni teatre ni cap altre esbarjo podem entendre que aquestes representacions no sols fossin populars sinó que permetessin guanyar-se la vida a tota una colla de pagesos, possiblement analfabets però gent de bona memòria que a l’estiu es guanyaven la vida anant per les festes majors a fer la representació que abans els havia ensenyat el vell Saquetes.

La representació es feia a peu de plaça, sense empostissat ni decorats de cap mena, i potser sense gaires element del vestuari. Sovint la colla ni tan sols era contractada –per això hi ha anys que als comptes de la Festa Major de Vilafranca només surt la despesa per pòlvora- sinó que feia la representació i en treia el que bonament els volia donar la gent durant els dos o tres dies de festa a cada poble, i també tombant per les cases a l’hora del llevant de taula. Aquesta és una activitat de cultura popular que es perdria en entrar el segle XX i de la que sols ens en queden mostres integrades en el seguici de la processó vilafranquina, com ho ha estat el Ball de Diables, de forma que Martí Figueras, mort el 1926 és un dels darrers i, a la vegada, un dels millors exemples d’una manifestació teatral d’arrel absolutament popular que té els seus orígens en el teatre medieval de plaça.

Estudis de folklore

 Publicat a "La Voz del Penedès", secció Carpeta Cultural, el 29 d'agost de 1980.

Els estudis envers els costums i tradicions han començat a prendre força generalment en els darrers cinquanta anys, ja entrat el present segle, els pares de l'inici d'aquest interès pels fets i expressions de les festes populars foren Joan Amades i Aureli Campmany, ambdós figures excepcionals que posen les bases del que ha d'ésser una tasca seriosa d'investigació i recull envers els elements tradicionals dels diversos indrets de la nostra terra. Cal esmentar també la personalitat de Ramon Violant i Simorra qui recerca tants i tants fets identificatius del Pallars i altres zones pirinenques en una tasca dificultosa per la dispersió muntanyenca dels nuclis de població , però al mateix temps, ben important, car moltes tradicions ja s'han perdut o van per aquest camí tota vegada que la despoblació rural en zones muntanyenques de vida dura i dificultats de comunicació és un fet evident.

Hem de reconèixer però que en la realitat vilafranquina l'interès pel substrat de les expressions de la tradició es comença a evidenciar abans que els grans mestres esmentats encetin els seus estudis, el fel té una explicació senzilla si pensem en la mateixa vitalitat d'una Festa Major com la nostra cada vegada més esplendorosa i que no na deixat de desvetllar mai esperits selectes en aquesta vila nostra de «sants, bisbes, acadèmics i ministres plenipotenciaris». En la base de tota la investigació folklòrica vilatana hi ha alguns llibres, els únics que amb exclusivitat han tractat el tema fins ara: el de Gaietà Vidal i Valenciano, publicat per Alagret el 1912, un fulletó del mateix Alegret i el del mestre Bové, sortit de les premses vendrellenques d'en Ramon el 1926 i deudor dels treballs d'Antoni Insenser.

Entrar en l'anàlisi detallada d'aquests volums seria certament una tasca que ultrapassaria amb molt les nostres possibilitats materials, però en voldríem assenyalar alguns aspectes concrets. El volum d'en Vidal no és sinó una recopilació que féu el mateix Alagret d'una colla de treballs dispersos que l'autor havia publicat a la premsa local cap a les darreries del segle passat, cal dir així que és el primer erudit -Manuel Milà a banda- que al dinou té consciència del sentit transcendent de la festa, malgrat això la seva visió segueix els camins del costumisme, interessant-se més per la vila, els homes i l'entorn que no pas pels balls com essencialitat absoluta de tots els fets de les darreries d 'agost, És el mestre Antoni Insenser, i després F. de P. Bové, el primer que enceta un estudi sistemàtic i cientifista deIs diferents balls, recollint totes les dades conegudes de l'origen, evolució de cada ball, la seva música, i també diversos versos dels sainets, malgrat tot arriben tard tard en indrets de la nostra festa on ja s 'havien perdut element s originals de molts balls.

Aquests són fins ara els dos treballs bàsics de la festa, al seu costat hem d'esmentar un volum de la col·lecció «Cosas que fueron» de caire costumista i els estudis d 'en Amades que analitzen alguns balls vilatans amb minuciositat, Aureli Capmany pel contrari la va ignorar totalment. No tenim pas cap dubte, quan indiquem que parlar de les diades de sant Fèlix és una al·lusió bàsica en tot volum de temàtica vilafranquina, des del de Mn. Coy fins a "Els vilafranquins del segle XX", referencia obligada que no estudi detallat. Al seu costat, la quantitat d'articles i notes disperses en diaris i opuscles és veritablement gegantina, un treball que s'enceta amb dades en el Llibre Verd i segueix en quasi tots els documents impresos que conservem. Cal recordar que les lletres de motIle emprades al segle XVIII amb tema vilatà fan referencia a celebracions i festivitats per motius reials o polítics, quan el fet era prou significatiu el Drac i la colla sortien a donar un tomb. La premsa periòdica no oblidarà mai el tema i podem dir que des de fa més de cent anys cada agost els setmanaris 1ocals recullen menuts estudis o reflexions. A. Sabaté Mili n'aplegà alguns d'en Pere Alagret. Renunciem a seguir esbrinant els menuts detalls d'una bibliografia tan espessa, els articles de Mn. Trens, Josep M. Masachs i d'altres, els programes de les festes dels darrers anys, etc., un amplíssim material que algun dia caldrà classificar i organitzar per recollir-lo en un volum antològic.