Record d'Antoni Vives Fierro

Crec que vaig conèixer el pintor Vives Fierro cap als anys setanta a casa del cavista Antonio Mascaró en algun dels sopars que organitzava. Sempre em va sorprendre el seu caràcter singularment afable i molt proper. Després va exposar al Museu de Vilafranca als anys vuitanta quan jo n'era responsable d'activitats culturals, va ser una magnífica mostra d'olis a l'entorn de la Festa Major de Vilafranca i allí vam reblar una certa amistat.

Tot i que era un senyor de Barcelona -tenia casa i estudi, amb servei, al passeig de la Bonanova- ell preferia ser un pagès de cal Papitu de Sers, a la Rovira Roja i així m'ho va confessar més d'una vegada. Li vaig presentar més d'una exposició i el seu llibre de memòries Olor a trementina” al Centre Agrícol de Vilafranca el 12 de març del 2015.

Ens ha deixat un gran artista i un personatge entranyable, descansi en pau!

Aquest és el text que vaig llegir en aquell acte de presentació del seu llibre.

Amic Vives, benvolguts.

Aquest que presentem avui no és, encara que ho sembli, un llibre de memòries- Com a mínim no ho és en el sentit tradicional, ja ho diu l’autor a la primera línia: “agafar el camí senzill no és el meu tarannà, si fos així no hauria estat pintor” (p.9), de manera que em penso que aquesta tampoc ha de ser una presentació de les habituals en les que un parla i finalment l’autor diu que moltes gràcies i que els elogis són immerescuts.

No és un llibre de memòries d’entrada perquè no comença parlant dels seus avantpassats i no acaba referint-se als projectes de futur, més aviat. De manera que potser està a mig camí entre l’autoretrat literari, em temo que en bona part sorgit de notes de dietari i les referències a uns temps passats i recordats, cal dir que amb molt bona memòria de noms i referències. Un autoretrat literari després de molts volums de retrat del seu treball, en concret més d’una dotzena esmentats a la solapa del llibre... i d’escriptors de primera fila, no pas de pixatinters de poble, com és el cas d’avui, mentre a l’altra solapa esmenta setze museus que acullen obra pictòrica de Vives Fierro, de Vilafranca a Bulgària i de Lausana a Madrid.

Ho dic perquè, contra el que pugui semblar, aquest senyor que tinc aquí al costat no és un pintor amb posat de pagès de la Rovira Roja sinó que és un dels noms més significats de la plàstica catalana dels darrers cinquanta anys i ho és “malgré tout” que diuen els francesos, enfrontat a les tendències d’abstracció que han solcat el panorama plàstic català d’aquest mig segle, sense un grup artístic que li fes promoció conjunta, quan ha estat necessari enfrontat a tot i a tots, però amb un criteri propi i una veu característica. Un creador –i un escriptor ara- sense manies, però també sense establir-se en una línia, disposat a cercar nous camins quan li ha semblat. En poques paraules: un creador amb una trajectòria solitària, pròpia, decidida i convençuda, que ja va començar a jugar fort des de ben jove, a París, amb dificultats econòmiques que ell mateix explica sense embuts a les pàgines del llibre i que ha assolit notabilíssims reconeixements. Tot això, mentre als vilafranquins i penedesencs, amb aquest tracte tan proper i directe que té, ens sembla més el mig pagès de cal Papitu de Sers que no pas la figura notable de la història de la pintura catalana contemporània.

Això mateix ho trobareu a les pàgines d‘aquest llibre, només us ho diré una vegada, però us el recomano (l’altre dia Alfred Reixach a la pàgines de Cultures de “La Vanguardia” deia que és un llibre que es llegeix amb ànsia, tot cercant-hi referències del passat i judicis categòrics amb l’esperit reivindicatiu d’un home intel·ligent, culte, cosmopolita i sensible que no està per punyetes), és tot ell una alenada de fresca, vitalitat, acull les reflexions d’un esperit lliure, ens mostra un home que jo cec que coneix a tothom, després del ex-president Pujol que coneixia fins els ratolins de cada poble, jo crec que Vives Fierro és qui coneix més persones de la vida cultural, artística i empresarial catalana del nostre temps. Us poc assegurar que en alguns moments us hi fareu un tip de riure o exclamareu en veu alta: “mira que és animalot aquest home”, potser ho fa la vida d’anacoreta que porta bona part de l’any a Cal Papitu, però poques vegades he vist un llibre de memòries com aquest, sense ordre cronològic i amb una veu directa, absolutament desimbolta, d’una oralitat absoluta i un vitalisme que s’encomana i que només a les darreres pàgines, quan observa la seva realitat més actual, quan la vitalitat ja no és aquella dels 20 o els 40 anys, pren un to una mica més melangiós.

Hi ha dues o tres línies transversals que trobem d’una manera seguida a les pàgines del volum- Per una banda els records, els episodis de la vida i els moments que han determinat la seva biografia, i al costat d’aquests episodis els personatges coneguts i en especial aquells que van donar suport a la seva trajectòria, que han cregut i creuen en el seu treball creatiu, que han valorat els seus plantejaments estètics i cromàtics que, ho tornaré a repetir, queden lluny de certs postulats estètics que sembla que han marcat el camí del darrer mig segle de la producció pictòrica catalana. D’aquí que l’acumulació de noms i referències personals no sigui un llistat de persones importants en un o altre àmbit sinó una mena de reconeixement als que han donat suport al seu treball, amb un esment especial per als galeristes de diverses sales, no sols les de Barcelona.

Hi ha una línia transversal, però, que crec que és clau en aquest volum, i que és indubtablement la que li dona un sentit de reflexió més transcendent, que sobrepassa de llarg el caire de crònica del seu temps i les seves coses, que és el que acostumen a tenir les memòries habituals. Escampades per tot el llibre hi trobareu, algunes reincidents, les reflexions d’un creador, la vessant més humana i directa de l’artista que es posa davant de la tela, amb totes les inseguretats humanes, amb tota la indecisió del moment, de cada moment, a la joventut i a la maduresa actual, amb tots els dubtes sobre el punt en el que un quadre s’ha de donar per acabat, amb tot el convenciment de no saber si durant tot un matí ha fet bona feina o i ha perdut el temps, amb el convenciment que cada dia calen ulls nous per veure allò que ahir va fer, amb l’angoixa o el desconcert d’anar a dormir pensant en el quadre que ha deixat a mig fer, amb tot el que comporta la creació d’una sèrie d’obres d’una mateixa temàtica i els dubtes a l’entorn de la sensació de repetir-se o de no aconseguir copsar allò que veritablement és significatiu per a ell, o el tema dels retrats i la necessitat d’enfrontar-se amb una persona que no coneix prou pel que fa a la seva personalitat, un element imprescindible per a Vives Fierro a l’hora de fer un retrat

No voldria estendre’m gaire més sinó iniciar una conversa amb ell i amb els que aquest vespre ens acompanyeu. Voldria recordar que vaig conèixer Antoni Vives possiblement a través del malaguanyat Antonio Mascaró, devia ser als anys setanta i després vam aconseguir que exposés al Museu de Vilafranca. Havia de ser entre 1984 i 1986 perquè recordo que el president era el també malaguanyat Pere Martí Domingo. Es va donar l’anècdota d’un vespre que en Vives em va trucar per comunicar-me que al Telediario de la primera cadena que es feia cap a quarts de dotze, abans de tancar les emissions, donarien la notícia de l’exposició, no puc recordar qui portava aquell telediario però sé que era una persona crec que ja gran, amb barba, potser pel roja em volta pel cap, i intel·lectualment molt valorada, de manera que molts dies esperàvem la lectura i el comentari que deia de les notícies del dia. Immediatament vaig trucar a casa del Pere Martí i li vaig dir que posés la televisió que parlarien del Museu, la veritat és que ni ell ni jo sabíem que havien vingut a filmar a la sala d’exposicions, però en Pere va tenir un veritable ensurt:

-Quina n’has fet ara! Va exclamar.

-Cap, home, és una crònica de l’exposició de Vives Fierro.

-Com t’ho has fet?

-Et juro que jo no he fet res i que no hem de pagar ni un duro.

I és que a l’home –tan seriós ell- un servidor li destarotava cada any el pressupost de les sales d’exposició perquè em passava en les despeses i perquè, com remarca sovint Vives Fierro a les pàgines del llibre, van ser uns anys esplèndids per a l’art a casa nostra, només recordaré que el museu havia mantingut en funcionament de manera simultània fins a tres sales: la petita, Sant Pelegrí i el Fòrum Baltà.

L’altra anècdota és d’ara fa un parell d’anys quan em truquen a casa una tarda els Administradors de la Festa Major: Crec recordar que va ser l’any del Peibàñez.

-A les set has de ser a la taula rodona!

-Què passa?

-Presentem l’autor de l’estampa de la Festa Major i ens ha dit que no vindrà si tu no hi ets.

-I qui és?

-Això no t’ho podem dir.

-Doncs ara vinc! I ja em teniu més que estranyat cap a la Casa de la Vila passant llista dels pintors que necessitaven de la meva presència, però no se me n’acudia cap... era en Vives! I jo, atabalat, que li dic Josep i no pas Antoni potser perquè feia temps que no el veia.

Antonio, parlem-ne.

Explica’ns aquesta relació d’amor/odi amb la trementina

Si no pintes què faràs?

Quants anys hi has treballat en aquest volum?

L’observador no està preparat per valorar la proposta de l’artista en poca estona (p.40)

Pintar amb cavallet, en un paisatge rural o treballar a l’estudi, al Penedès, alimentant la tela de temes de grans ciutats (P.41).

Va descobrir el paisatge rural en descobrir l’urbà a través de Londres (p.42).

Es planteja una obra més directa o més treballada (p.53)

Després de deu anys de pintar Londres no li és possible fer-hi ni una ratlla més (p. 87) Però París sí... a veure com és això.

No masegar el quadre, deixar-lo en un punt dolç (p.91).

Els collages que fa dins del realisme no s’havien vist mai (p. 123)

Quadres que es passen anys esperant qui els compri (p. 126)

L’artista sense parar-se a reflexionar sobre el que està fent (p.126)

No creure en la inspiració sinó en treballar cada dia (p.145)

Treballar cada dia i passar pel món sense pena ni glòria, tot i sent un bon pintor (p. 155)-

Passar per la vida sense pensar en el futur, creient que el que fas té sentit o que algú li trobarà sentit. (p.158)

La trajectòria dels quadres i erl destí canviant de mans (p.161)

Crear és complicat, donar-se a conèixer i vendre és brutal (p: 191)

Exposició de Maria Assumpció Raventós a la capella de Sant Joan

Parlament en la inauguració de l'exposició el dia 1 de juliol del 2022.

Benvolguda Maria Assumpció, senyor regidor, benvolguts amics.

Va ser cap el 2018 amb motiu d’una exposició que vam coincidir amb la Maria Assumpció que aquest espai ple d’art i d’història que és la capella, l’únic indret de la vila on la Maria Assumpció no havia exposat mai i, certament, el més senyorívol, però, a la vegada, un espai net, diàfan, que s’avé a algunes de les seves creacions i treballs. Des de llavors que el tema va en dansa.

Aquesta exposició s’havia d’inaugurar a meitats del 2020, però les circumstàncies sanitàries de tots conegudes han fet que no hagi estat fins ara que puguem gaudir dels darrers treballs creatius de la Maria Assumpció. Com es diu en el programa de mà, avui ens trobem en un moment de disrupció: la pandèmia ha truncat la vida col·lectiva, forçant-nos a cercar refugi en la soledat; la crisi climàtica és una amenaça que trasbalsa les estructures de la nostra societat, i per acabar-ho d'adobar, les noves tecnologies ens allunyen de l'experiència i la comunicació directa.

Certament, aquests dos anys de retard han permès també que la Maria Assumpció continués treballant, gairebé en clausura a la masia familiar de Lavern i, el que encara és més important, que anés madurant el sentit del que podia proposar-nos en aquest espai, amb la col·laboració del seu fill i la seva jove, ambdós arquitectes, que en saben també molt d’espai.

És clar que, coneixent com coneixem la Maria Assumpció sabem que ha anat evolucionant en el plantejament inicial del tema que tenia pensat, perquè ella és la degana dels artistes penedesencs, amb una trajectòria de mes de mig segle de treball creatiu constant i de presència i col·laboració en les principals línies dels artistes del nostre país. Tots recordem els seus treballs en el gravat, els tapissos, tan extraordinaris i fascinants, les propostes constants en l’informalisme i en les darreres dècades també línies figuratives a l’entorn de temes com la música, les ciutats i, sobretot, el paisatge penedesenc, amb unes teles farcides de volum, de textures llamineres i contundents, i encara tantes altres propostes que ben estudiades donarien per a un màster universitari.

Però a la vegada que és la degana jo diria que ha sabut mantenir un esperit jove i viu, en evolució constant i que aquesta és la seva principal característica, la recerca de nous camins, llenguatges i línies expressives.

El resultat, com podeu veure resulta sorprenent i, a la vegada, fascinant, encisador, en l’antítesi que suposa situar l’espai celestial, planetes i galàxies en l’espai interior d’una nau entre romànica i gòtica. Com es diu en la nota de presentació, el sol, els planetes i els estels, seguint els seus moviments i patrons, semblen constants comparats amb els convulsos canvis de l'experiència humana. Des del principi de la representació gràfica, artistes de tots els temps han descrit el cosmos per entendre'l, representar-ho i invocar-ho. Sembla que els humans sempre han mirat el cel per intentar trobar sentit en la vida terrenal.

En aquest camí hi ha les propostes que podeu veure, ens parlen de la força del cosmos i la seva espiritualitat, del naixement de les estrelles i el cromatisme solar, però també de la solitud, de la quietud inaccessible i de la lluna, des de casa nostra la font més propera per a l’observació silenciosa, per a la reflexió. Em fa l’efecte que no és cosa d’ara, jo m’imagino aquella joveneta Maria Assumpció, casada amb un capità de la marina mercant, que es va embarcar amb ell i va poder gaudir del silenci i la soledat al bell mig del mar i amb la visió inaccessible però ben inspiradora de la lluna.

Avui i aquí, en aquest primer dia del segon semestre de l’any 2022, gaudim exultants de la personalitat de Maria Assumpció Raventós feta explícita en aquestes noves propostes resultat del seu magisteri d’art i de sensibilitat, un magisteri que es renova constantment i ens parla de tot el que podem aprendre de qui és la degana dels artistes penedesencs però a la vegada l’esperit més jove i sensible de casa nostra.

Maria Assumpció, moltes gràcies per aquesta nova mostra del teu art, moltes gràcies per permetre’ns gaudir-ne i, sobretot, per aportar-nos el goig de continuar gaudint dels teus treballs.

Un matí d’hivern amb Maria Assumpció Raventós

Publicat a la revista "del Penedès", de L'Institut d'EStudis Penedesencs, n. 15. estiu 2007.

Meitats de gener i no fa fred a la plana penedesenca. El sol, breu i poruc, es dibuixa entre una boira humida que, a mig matí, encara sembla poc disposada a desaparèixer quan arribem a Lavern, a la casa pairal del Maria Assumpció Raventós, qui ens surt a rebre ben d’estar per casa. La primera impressió és la d’un record de fa més de vint anys, quan preparàvem l’extraordinària exposició de tapissos de l’artista penedesenca que va esdevenir possible en els amplis espais de la capella de Sant Pelegrí del que llavors era tan sols el Museu de Vilafranca. D’aquella visita ens n’havien quedat imatges disperses, una era la del desordre que encara ara regna per arreu amb la familiaritat de la vida i, especialment, de la casa com espai per a la creació artística; l’altra, la del pati amb la llana a punt per a aplicar-hi els colors del tinys; i especialment servàvem la de l’extraordinària panoràmica de la plana penedesenca que es divisa des del pis de dalt, des del seu estudi.

Ara mateix, entrats en el segle XXI, Maria Assumpció Raventós és indubtablement la més important de les creadores penedesenques que es manté activa en la tasca creativa. Nascuda a Sant Sadurní d’Anoia el 1930, el 1949 inicia la seva orientació cap a l’àmbit artístic en començar els estudis amb Lluís Muntaner qui havia estat director de l’Escola Superior de Belles Arts, Sant Jordi, de Barcelona. Del 1952 al 1957 realitza estudis a la Sant jordi i del 1956 fins el 1958 també a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona, és en aquest moment que la bossa de viatge de la Fundació Amigó Cuyàs li permet recórrer Àvila, Segovia, Càceres i Badajoz. Parlem d’una primera etapa de formació en la qual el 1959 serà un any clau quan passa tres mesos a París estudiant tècniques de gravat al taller del mestre Jonny Friedl Ender. Viatges per països europeus, alguns murals i una presència activa com a creadora femenina porten Maria Assumpció Raventós al 1968, l’any que passa a ocupar-se de l’ensenyament de tècniques de dibuix i color a la IADE (Institución de las Artes Decorativas), activitat que manté fins el 1972.

A peu de porta, observem els pins escadussers i arrenglerats, situats a la banda del davant, al camp on ara les normes de planejament urbanístic faran possible un vell projecte familiar del que la Maria Assumpció n’ha de ser la més il·lusionada espectadora. A l’interior de la masia, el seductor desordre creatiu sembla mantenir-se inalterable i ens rep una tela de mitjà format situada encara en el cavallet i qui sap si fresca de pintura, a l’espera del toc definitiu, de la màgica decisió de l’artista sobre la certitud de l’obra closa.

Cap a dins, les parets són plenes de gravats “Aquí hi tinc una mostra interessant del gravat català contemporani, havíem organitzat una mena d’antològica i el resultat ha quedat aquí... Però avui en dia el gravat no interessat, la gent ha passat a la pintura, només volen pintura”.

Situada ja en plena maduresa creativa, els anys setanta van ser per a Maria Assumpció Raventós un temps especialment dedicat a l’estudi del gravat i la litografia, tècniques que va perfeccionar a Washington, als Estats Units i de les que anys després n’organitzarà un taller d’ensenyament a Barcelona, el taller que ha regentat durant tants anys i del que n’han sortit excel·lents mostres del millor gravat contemporani. Els temps, però, sempre estan canviant, malgrat que aquest sigui un camí expressiu que Maria Assumpció Raventós no ha abandonat mai

Al fons, la sala que ens porta al pati acull un parell de magnífics tapissos d’aquella etapa creativa tan esplèndida dels anys vuitanta, una etapa que no torna i que ha passat dels suggeriments de matisos del tapís a la nua possessió d’espai de la tela. Comentem aquella etapa de la seva vitalitat creadora i la bona acollida que tenia a països com Alemanya, “ara aquesta temàtica dels tapissos només interessa a Sudamèrica”. No cal dir que la revelació ens resulta sorprenent i la Maria Assumpció ens comenta la riquesa de materials i textures amb les que compten a l’altra banda del món per a la creació de tapissos. “Volien saber com aconsegueixo la tonalitat i com treballo els volums, els va sorprendre molt la meva obra i m’han convidat a fer-hi exposicions i ensenyament sobre l’art del tapís. Ara per ara, he anat a Caraques diverses vegades a impartir cursos i mostrar la meva obra”.

Les notes biogràfiques d’aquells anys vuitanta de Maria Assumpció Raventós són igualment esplèndides, presidenta del grup AAFAD, el 1982 és membre fundadora de l’Associació Catalana d’Artistes Plàstics, el 1988 és elegida presidenta de l’Associació d’Activitats Artesanes i d’Investigació Plàstica del Foment de les Arts Decoratives (FAD) i el setembre del 1991 presideix el Congrés del Consell Mundial de les Artesanies celebrat al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. És el mateix any de la concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

No és la intenció d’aquesta nota sintetitzar una obra creativa que compta amb una trajectòria de centenars d’exposicions dins i fora del nostre país, algunes en els darrers anys amb caire antològic i des de fa temps sovint com a reconeixement i homenatge, sortosament de forma especial al seu Penedès. Parlem de la seva participació en edicions, com a il·lustradora i d’una labor creativa que ha estat estudiada en una bibliografia propera a la quarantena de volums i edicions, i que ha rebut reconeixements, premis i distincions d’especial significació.

Tota aquesta és una informació, coneguda, a l’abast, però nosaltres retrobem la persona. La que ens continua resultant més propera és aquesta Maria Assumpció Raventós que ha tornat ara a agafar els pinzells i l’espàtula, amb anys al damunt però amb una passió creativa que la porta a continuar engrescant-se davant la possibilitat d’expressar-se en dimensió plàstica. L’hivern del 2005 va exposar per darrera vegada a Vilafranca, a la sala dels Trinitaris, tot i que recorda també amb especial estimació l’exposició a la Rambla d’uns anys abans i la de la capella de Sant Pelegrí als anys vuitanta. Mentre ens ensenya obra de petit format, sovint natures, figura femenina o simplement abstraccions en minúscula, l’espargeix pels graons de l’escala, mentre la llum del sol entra decidida, esbiaixada i una parella de gats mandregen a fora. Al pati parlem de la política cultural dels ajuntaments, de la voluntat cultural dels organismes públics i també de les línies d’actuació de les institucions privades amb obertura sensible a la cultura.

De projectes i oferiments no en falten i el pas dels anys sembla no voler deixar petjada ni en la casa ni en la seva propietària. La nostra Maria Assumpció Raventós, engrescada, vitalista, dotada d’una incansable voluntat creadora, impossible de tòrcer en el desencís d’un Penedès que sovint no sap valorar amb prou certesa el pes específic de tants anys d’obra creativa, de tants anys de constància i recerca de nous camins per a expressar allò que es mou al seu entorn en aquest idíl·lic espai de Lavern: la vida.

Embolicar el monument a MIlà i Fontanals

 El divendres dia 24 de setembre l’amic Fontxo Blanc comentava l’acció d’embolicar el monument a Milà i Fontanals el 1983. Com que el tema va portar cua vam cercar la notícia des d’on la vam comentar, és a dir des de les pàgines de “La Voz del Penedès” justament quan s’estaven organitzant els actes del centenari de la mort del mestre Milà.

 

Va ser no el 1983 sinó l’abril del 1984 i en el número del 5 de maig d’aquell any vam publicar un “Pati del Gall” que amb el títol “El respecte als patriarques” i un dibuix humorístic del monument obra del que era llavors un nen d’11 anys de nom Eloi Martí que teníem estudiant al col·legi de Sant Elies, deia entre altres paràgrafs els que segueixen:

[...] Que era cosa de cridar l’atenció ho tenim tots ben clar, i el mateix pel que fa al paper de trista figura que ha fet l’Ajuntament quan en realitat volíem veure que els actes del centenari s’iniciaven el dia de Sant Jordi  amb el monument netejat, que bona falta li fa i amb apreciacions diverses sobre si cal privar al bust del patriarca del seu tradicional to de verdet. Per a mi patinada municipal d’electoralismes esporuguits i un monument més tapat que els sants a les esglésies preconciliars. Ja fan bé de privar-li al mestre Milà la visió que d’altra manera se n’hauria avergonyit i amb ganes.

Em diuen que el projecte d’embolicada fou assessorat per un important artista, de Barcelona estant i mitjançant el cobrament de la minuta corresponent. Hi ha un artista, reconegut universalment, que projecta i porta a terme embolicades de conjunts monumentals singulars, és la seva forma d’expressió plàstica i em sembla respectable com qualsevol altre, a la vegada que aconsegueix que torni a centrar l’atenció del vianant i li redescobreixi un cop desembolicat aquest element de l’espai urbà. D’aquí a l’apropiació del concepte per aplicar-lo amb finalitats partidistes hi ha el mateix pas que porta de la genialitat al pastixe. Potser ja és hora de dir que no tot fa modern i que el que cal és afinar l’esperit i no fer el carcamal.

[...]

Al cap i a la fi, més enllà de vandalismes glorificats, la figura patriarcal del mestre Milà ens ha vingut sempre baldera i aquest any de celebració ens és sols un compromís que intentarem passar de la forma que es pugui, com farem l’any vinent amb l’aniversari de la mort del rei Pere El Gran a la nostra població.

Ara digueu-me de què serveix tenir fills il·lustres, potser el que fan és nosa la cultura i el coneixement del nostre passat. No em contradieu que les coses ja fa molts anys que van així, tret d’alguna excepció excepcionalíssima, i els patriarques, com tantes altres coses, sols ens fan badallar.

Ben cert que val més que Manuel Milà i Fontanals no ho vegi, i com ell tants altres patriarques vilafranquins que, grans desconeguts per a la immensa majoria, dormen el somni dels justos amb un carrer, una escola o una placeta dedicada... Mn. Trens si que ho tenia clar: a mi que no em posin enlloc. Per a nosaltres la cultura popular o popularitzada comença i acaba en el folklore de Festa Major, de manera que passarem aquest centenari i tots els que es presentin fent el paperot de cara a la galeria i sols amb ganes de mirar de quadr bé, en el fons campi qui pugui.

 

L’escrit va ser contestat una setmana després en carta al director del mateix setmanari signada per Fèlix Plantalech on es podia llegir, entre altres paràgrafs:

 [...]Vull referir-me en primer lloc a un paràgraf de l’article en què J.S. escriu que l’artista que va assessorar “l’embolicada” va cobrar la corresponent minuta... Estic convençut que J.S. no es creu ni de bon tros aquesta afirmació que diu que li van dir; penso que és una mala jugaa periodística a fi de posar llenya a la foguera inquisidora. Josep Guinovart, professional de les arts plàstiques, l’artista –amic meu i bon col·laborador diverses vegades a Vilafranca-, va suggerir-nos quan li vam anar a consultar el seu criteri sobre la nostra proposta de transformar l’estètica del monument, amb un grapat d’idees a fi que no esdevingués un “pastiche” com diu J.S., que tinguéssim cura de no malmetre l’obra arquitectònica i que ho féssim amb dignitat. Doncs bé, si el resultat va ser aquest o no, que cadascú opini i en tregui desapassionadament la seva valoració. Per la meva part, crec que ho vam fer amb dignitat i la utilització partidista va esdevenir en un segon pla, malgrat fóssim en període electoral.

Sr. J.S., per aquesta amical conversa amb en Guinovart el vam obsequiar amb CINC COQUES CINC, de Vilafranca, de les que en tenia un dolç record. Faltaria més... Ja veus, J.S., van ser les coques de Vilafranca el “preu que cal pagar per la refregida...”

Aclarit d’entrada aquest punt, i com que J.S. fa valoracions que no fan referència en exclusiva a “l’embolicada” faig el mateix us que ell i continuo: diu que “...de l’art contemporani ja no entenen res...” Breument i des de la teva responsabilitat en una institució cultural local, creus que els ciutadans de la Vila podran mai ampliar els seus coneixements culturals si tot el que se’ls ofereix, per regla general –i tu n’ets també responsable- és mirar enrera com si “cualquier tiempo pasado fue mejor”. Enyorances perilloses... no creus?

Vilafranca viu d’esquena a tot plantejament agosarat en el camp de la cultura i de les arts, i per tant d’uns horitzons més amplis que s’aixequin per damunt dels quatre pàmpols que ens envolten i ens donen una tortícolis molt gran de tant mirar-nos el melic. Aquest és un aspecte evidentment molt polèmic però no per això menys interessant, que ja seria hora que el comencéssim a posar damunt la taula i tots des del seu lloc i amb les seves influències socials a discutir-lo.

Continuo. Aprofita 1'articulista per fer una rebregada a l'Ajuntament, del que jo en tinc també una actitud crítica, però ben segur per una vessant molt diferent. J.S. diu, que l'Ajuntament «... va fer el paper de trista figura...» davant la transformació del moment. Jo crec que alguns regidors, àdhuc l'alcalde, no van estar a l'alçada de l’opció política que representen: l’ambigüitat, la manca de definició per voler quedar be, el no mullar-se tant característic de l’equip socialista, els va dur a no saber adoptar una actitud progressista, ni tant sols, penso jo, després de comprovar que «l'embolicada» es va fer amb sensibilitat i conscients que esdevindria un element de ruptura de la visió rutinària de cada dia. Per a tu, J . S ., imagino que la «patinada municipal» vol dir una visió administrativa del fet: permisos, condicions, defensa patriarcal.., per mi, J . S . , tot el contrari: llibertat d'expressió, ruptura estètica, polèmica, criteri propi... és a dir, el que deia del cartell que hi havia en el peu del monument.

 Segueixo. Creu J . S . que la transformació del monument va ésser una apropiació conceptual amb finalitats partidistes, que no tot fa modern, i acaba tractant-nos de carcamals. Be, no seré jo qui et contradigui, en aquesta valoració teva, doncs he sentit altres veus que opinen tot el contrari –i no faig servir cap artimanya periodística- i crec que això és el que cal. Cal que els ciutadans opinin i es mullin donant la cara, en les diverses manifestacions de tot ordre que es duen a terme a la vila. Per això cal fer coses i només actuant en el si de la col·lectivitat és com podem dur missatges i alhora engrescar a esdevenir actors i espectadors. També, perquè no, a equivocar-nos, els que no fan res difícilment poden errar-la, en una col·lectivitat en la que sols se li ofereixen propostes conformistes i amb regust a càmfora, el dret a equivocar-se esdevé un element  progressista.

 

Possiblement, el PSUC per alguns ens podem haver equivocat oferint una visió fora del correntment aquest cas fen us del monument, però afegeixo que la nostra equivocació més gran ha estat la ingenuïtat d'esperar-nos una polèmica engrescadora. Res tan lluny de la realitat: per J.S. som uns carcamals. Per Rudolf Llorens, una mona de Pasqua.

Per a un tal Olivella i un altre Raventós, segons fons de l’autoritat, motiu de demostrar la seva hombria o el seu vilafranquinisme «herido en su honor» intentant desfer-lo a les quatre de la matinada a l'aixopluc d'uns quants galifardeus fills de la senyora vila. Per als nens de Convergència, que molts d'ells ni saben ni els interessa gens qui era

M. Milà i Fontanals, van recordar-me aquella dita «quant el dit assenyala la lluna, l’imbècil mira el dit». I no se’ls pot ocórrer cap altra cosa que desembolicar-lo com uns drapaires, per retornar a la il·lustre vilafranquí i al seu estat original i posteriorment embolcallar-lo amb la senyera. Potser volien catalanitzar a M. Milà i F.?? Posats a fer una interpretació imbècil...

Sr. J. S., dius que ens fa nosa la cultura. Que cal respectar els patriarques. Que cal conèixer el nostre passat. Potser si, perquè el present m'obliga a serioses reflexions: quina Cultura fa nosa J . S . ? A qui fa nosa la Cultura J . S . ? Perquè fa nosa la Cultura?... J.S.

De tot plegat en fa més de 37 anys... El monument segueix empertorbable i nosaltres ens hem fet grans...