Publicat a "La voz del Penedès" el 29 d'agost de 1981.
Fa alguns anys, especialment en aquell període de transició de la nostra Festa Major cap a la realitat actual, temps que té com a fites -ho hem dit altres vegades- les celebracions del 1975 i 1978, es va viure una època que semblava que l'encarregat de fer el pregó estava obligat a tractar amb deteniment el que se'n deia la problemàtica de la festa: la seva descentralització cap als barris, la sortida de tots els balls, la gentada arreu o la magnitud de les xifres del pressupost. Indubtablement, hi hagué excepcions: Pere Grases ens lliurà les seves recordades vivències personals de joventut i Joan Anton Benach o Antoni Ribas insistiren també en la difícil postguerra.
En aquests darrers anys sembla que la tendència ha canviat, pocs es preocupen per un conjunt de problemes que són ben reals, però no pas necessàriament tema del pregoner. El pregó ha de ser certament una joiosa invitació a la festa, lloança indiscriminada de les vivències que un poble ofereix durant tres dies, tasca preciosa d'obrir les portes de la gran gatzara.
Molt són els aspectes problemàtics de la Festa Major, però la seva mateixa dinàmica demana una labor dels administradors, amb la Comissió de Festa Major i d'altres organismes i personalitats, una tasca que ha d'intentar mantenir allò que el poble en la tradició dels darrers anys ha endegat.
No fa encara molt temps, els bergadans ens plantejaren la viabilitat de la festa de la Patum, envaïts els carrers i places de gent d'arreu de Catalunya, s'arribà a reivindicar la festa sols per a la gent de la vila i la comarca. Però, res ha estat possible fer-hi, les fàcils comunicacions de la vida moderna posen a l'abast de tothom unes celebracions condicionades encara pels seus orígens medievals, empentes multitudinàries que corren el perill d'ofegar la seva identitat? L'antropòleg José Antonio Nieto ha plantejat ben encertadament aquesta problemàtica en un estudi, La fiesta y sus funerales (Rev. de Occidente, n° 2.1980), on apuntala decidit la línia de pensament de tants apocalíptics que veuen com d'aquí quatre dies la societat consumista haurà assimilat les festes populars fins a buidar-les de tot el seu sentit d'identitat. Ben acuradament, afirma Nieto com la festa implica sempre allunyar-se de l'ordre que regeix la nostra vida tots els altres dies de l'any, caldrà pensar doncs si aquest fes-el-que-vulguis-que-prou-t'oferim-actes-gratuïts-per-a-escollir és llibertat creadora o feixuga cotilla que impossibilita tota lliure producció més enllà de triar entre aquesta o aquella activitat.
La Festa Major vilafranquina no escapa, evidentment, a aquestes consideracions, ja fa alguns anys que sentim parlar als administradors d'excés de gent als balls de gralles o de balls folklòrics doblats, car tothom vol ser element viu de la festa -sense comprendre que la participació d'aquell. qui actúa és indestriable de la de l'observador-, ja fa molts anys, quasi una veritable tradició, que en sabem molt d'hores suades gaudint de la gran diada castellera del dia 30, i pel que fa a l'entrada de sant Fèlix, cal que comencem a pensar en una intervenció del nostre patró que ens lliura miraculosament d'accidents cada cop més probables en aplegar-se una vera generació davant Santa Maria.
Res hi podem fer, la festa ha anat evolucionant al pas dels anys i res podrà aturar-la, ella ens ha marcat el signe dels temps. Acceptem-la i gaudim de tota la seva joia tal com ens ve, segueix essent la nostra Festa Major i ara la de tots els catalans. Passaran les darreres diades d'agost i tornarem a esperar de la seva intrínseca vitalitat un nou camí d'evolució que faci possible la millor, la més preuada cultura popular. Bona festa!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada