El Monument als Castellers, cinquanta anys entre la polèmica i la història

 Publicat a El Figarot, butlletí dels Castellers de Vilafranca n. 43. Setembre del 2013.

El 30 d’agost de 1963 s’inaugurava al bell mig de la plaça de Jaume I el monument de Josep Cañas: un pilar de 5 que va ser el primer monument a l’esforç de les realitzacions castelleres. El va beneir l’abat de Montserrat, el també penedesenc Aureli Maria Escarré, qui pocs mesos després, el 14 de novembre, feia unes declaracions al diari fancès “Le Monde” on es mostrava especialment crític amb Francisco Franco. D’això, en fa ara mig segle, cinquanta anys amb el pilar de 5 al bell mig de la plaça amb opinions per a tots els gustos que el temps, sortosament, ha anat apaivagant. Ara ens sembla que la tradició no seria igual sense poder alçar els pilars a la sortida d’ofici, però en aquell moment n’hi va haver per a tots els gustos. Com que la iniciativa fou absolutament popular, hi va haver qui hi va veure un monument al populisme folklòric que es fomentava des de determinats sectors del franquisme; altres van qüestionar les figures excessivament atlètiques de la pinya o de tècnicament poc agosarat perquè al darrere necessitava una agulla de pedra que l’acabés de sostenir i que es va voler dissimular amb uns xiprers que es van situar al seu darrere.

La polèmica ja venia d’abans d’alçar-lo: hi va haver qui no el volia en un espai central sinó d’esquena a una construcció i quan es va decidir la ubicació mossèn Manuel Trens no es va estar de criticar-la, tot i que un parell d’anys després, quan la plaça ja va quedar totalment enllosada i urbanitzada, va escriure que li semblava un escenari digne d’una representació solemne. Cinquanta anys després encara hi ha qui li proposa alguna nova ubicació i manipula fotografies electrònicament per intentar fer creure que el monument ha estat traslladat. La vila, però, ha crescut, i la Festa Major ha esdevingut més multitudinària encara de manera que si abans la plaça donava prou per a tots els que s’acollien a veure l’entrada de sant Fèlix ara el pilar de 5 entorpeix la visió dels centenars de devots de la festa que se situen més avall del seu espadat esperant veure per un moment com sant Fèlix entra amb glòria i lluïment a la basílica.

Del monument, se’n va començar a parlar a les darreries del 1961, la premsa oficial va proposar una subscripció popular i un adolescent Josep Miret hi va fer la primera aportació econòmica. En aquells grisos anys del franquisme eren poques les iniciatives populars que s’endegaven com un esplai inquiet entre el lent pas dels mesos. Un any després, Alfons Chulvi -veritable ànima del projecte amb en Pepet Vallès i el suport d’Oriol Rossell- anunciava que ja s’havien recollit 150.000 pessetes. Amb Pere Català Roca es va parlar amb la gent de Valls i es va dibuixar una proposta que situava el Pilar de 5 a Vilafranca i el monument al 3 de 9 a la ciutat bressol dels castells. L’artífex d’ambdós havia de ser Josep Cañas i Cañas, fill de Banyeres, guardonat ja amb nombroses distincions artístiques i que havia fet diverses maquetes i havia estudiat fins i tot de realitzar el llavors gairebé mític pilar de 6.

El projecte vilafranquí va entrar a l’Ajuntament el 15 de gener de 1962 i el batlle, Lluís Melo Garcia, va anunciar comissions de tota mena i el febrer d’aquell 1962 es va concretar el tema amb l’artista: un pilar de 5 d’una mica més de set metres d’alçada en pedra arenisca de la Floresta, amb un cost total de 200.000 pessetes. El 29 de juliol de 1963 es va col·locar la primera pedra i el 30 d’agost els administradors de l’any: Joan Cortadella, Alfons Chulvi, Fèlix Sabaté i Mn. Ferran Bueno, van poder veure com les autoritats del moment i l’abat benedictí que havia presidit l’ofici de sant Fèlix l’inauguraven, amb parlaments, tronada i fins a set pilars de 5 que comptem en una imatge a càrrec de les colles Vella i Joves dels Xiquets de Valls, Xiquets de Tarragona, Nens del Vendrell, Minyons de l’Arboç i els Castellers de Vilafranca. Va ser també l’any del primer pregó de Festa Major, i de la III Fira de la Vinya i el Vi.

El Tres de Nou, més enllà de la gesta

 Publicat a El Figarot, Butlletí dels Castellers de Vilafranca, 1 d'octubre de 1987.

Després del primer esclat de notes eufòriques per la consecució vilafranquina del Tres de Nou són diversos els punts de reflexió que potser caldria remarcar, notes que vénen de lluny perquè · tenen referències centenàries, o que es queden en els temps presents, en aquesta nova època d'or castellera que ens ha tocat l'immens goig de viure i, si m'és permès dir-ho, de protagonitzar, fins i tot pels qui sols exterioritzem el nostre neguit casteller a la plaça, a peu dret.

Era precisament al segle passat, quan els diversos grups socials mantenien unes delimitacions molt marcades, que podríem parlar del fet casteller com a element integrador, i els estudiosos de la història castellera ens han deixat referències diverses de personatges que no pertanyien a les classes populars, però que per Sant Fèlix compartien la mateixa passió dels homes de les terres vallenques i els eren peces insubstituïbles en els castells que plantaven a la nostra vila. En aquest temps d'ara les colles castelleres han jugat igualment ben sovint un paper d'integració, pinya conjunta amb els nouvinguts. Però l'intent i consecució de castells de nou presenta una nova línia de conjunció i neguit compartit.

Potser mai com ara ha existit entre tots els homes del món casteller una perspectiva tan clara, em refereixo al que suposa un plantejament seriós d'enlairar castells de nou. Si s'apunta la possibilitat d'una gesta d'aquestes dimensions, la magnitud de la proesa esdevé tan singular que és llavors quan podem parlar de la voluntat encomanadissa de tot un poble, de tots aquells que comparteixen l'hora a la plaça, amb el més sincer suport dels companys de les altres colles que hi són presents. Són instants de clarividència absoluta, potser perquè hi ha consciència que s'està escrivint una pàgina d'història.

Són impressions d'aquell 31 d'agost que l'eufòria del moment no ens permeté sintetitzar, però que, al pas dels dies, s'han anat manifestant com a certes. La història que els Castellers de Vilafranca van escriure aquell dia fou també encesa de clarividència absoluta perquè en el fet casteller s'obria un nou camí i es deixava per al museu el més vell dels mites d'aquest àmbit, el dels castells de nou com a exclusivitat vallenca. Ara ens queda el record joiós d'aquell migdia i el sincer reconeixement a tots els qui varen fer possible una gesta que no en té prou amb notes agraïdes i d'aquí a molts anys, si Déu vol, la que ara és la menuda de casa potser trobarà un petit espai en els seus records d'infantesa, el d'aquell dia que, al coll del pare, veié com una de les més gegantines formacions humanes s'enlairava en un espai tenyit d'un verd de prodigiosa esperança.

Voluntat i admìració

Publicat a La voz del Penedès a la columna setmanal "Pati del gall", signat J.S. l'1 d'octubre de 1983 en els anys que -ara sembla impossible- la colla dels Verds tenia dificultats amb el Quatre de Vuit, el "Carro gros".

Nosaltres, vilafranquins de terra penedesenca, anem sempre una mica a empentes i rodolons. Assenyats a estones, arrauxats altres, tan aviat ens afanyem a tota classe de dèries concretes com ens ensopim en la migrada monotonia de les coses de cada dia. Com ens agradaria poder dir sempre, una setmana i l'altra: això es belluga!, i abusar de la forma cacofònica per cridar: Renoi, quin enrenou! Al cap i a la fi, el senzill redactor de premsa local viu també de les petites satisfaccions d'anar d'aquí cap allà, a estones perdudes, si realment hi ha actes dels quals en pot donar una referència ben complida, assedegant una mica aquella intima i tan menuda satisfacció de la informació.

Però ben poques vegades és així. Cada 30 d'agost ens posem el mocador casteller al coll i ens revestim simbòlicament dels atributs d'arrel popular del nostre folklore, al bell mig de la plaça vibrem com els primers en el neguit de tantes i clamoroses gestes castelleres. Un dia després guardem a sant Félix, amaguem el mocador entre els llençols de la calaixera... i tal dia com avui en farà un any, i quelcom del nostre esperit resta també ben conservat. Quants aspectes de la nostra engrescada voluntat col·lectiva resten amagats al fons d'un armari, potser un xic menjats per les arnes! Ens en queda un record ben minso, tot just el necessari per fer petar una mica la xerrada en alguna nafrada tertúlia de cafè.

És un exemple com n'hi podrien haver-tants altres. Els vilafranquins hauríem de portar en nosaltres mateixos la voluntat engrescadora que traspuen tants aspectes d'allò que és més nostre i més sentit.

Per a mi que és joiós poder-se dir convilatà amb una colla de castellers de debò, vilafranquins entre els millors d'aquest noble art des dels temps antics. Potser no éreu dissabte passat a Barcelona? La noblesa de la torre de vuit, altra volta carregada, ens parla de la seva autèntica vàlua, si no s'assoleix el quatre de vuit és ben just per una mínima malastrugança moral, que de ganes i homes no en manquen. És clar que la labor de la colla de Castellers de Vilafranca s'ha de fer algunes vegades a contracor entre l'ensopiment de tots nosaltres, els mateixos que creiem que la colla és part identificativa de la nostra manera de ser i ben just anem dos o tres cops l'any a la plaça a deixar sentir la nostra estàtica admiració i a fer-ne crítica si les coses no van prou bé.

No és pas així com s'han de fer les coses, hi ha suports que no poden quedar exclusivament per a les diades assenyalades, hi ha una admiració que és crítica i és positiva, que veu sempre la manera de fer les coses millor però amb la participació de tots i la constància de tots els dies.

Potser la Fira de la Vinya i el Vi, tan propera ja a obrir les portes, ens hauria de servir de data motivadora per «fer dissabte» que diuen les mestresses i enllestir definitivament molts aspectes i conceptes que empetiteixen la nostra manera de veure les coses. Heus ací l'ideal que enforteix, el d'una vila oberta, noble, sincera i culta, ben lluny de posicions mesquines i insolidàries.