22 anys de la revista "del Penedès"

Paraules de presentació revista "del Penedès" n. 39-40. 23 de gener del 2025, sala d'actes del Consell Comarcal de l'Alt Penedès.

Bona tarda.

Em plau aprofitar aquest acte de presentació d'aquest número 39-40, número doble, corresponent als anys 2023 i 2024 de la revista "del Penedès" d'un gruix més que considerable, de més de 400 pàgines i que acull una vintena de treballs. Aprofito aquesta oportunitat per comentar alguns aspectes de la història d'una publicació que va veure la llum per primera vegada l'any 2002, és a dir fa 22 anys. Les matemàtiques ja les tenen aquestes coses, en aquests quaranta números s'han publicat més de 300 treballs de recerca, a més del llistat de toponímia de la secció de l'IEP, referències d'altres seccions, cròniques, i ressenyes de bona part dels llibres de temàtica penedesenca que han vist la llum en aquests vint anys, amb una excepció que el consell de redacció va tenir clara des del primer dia, cap ressenya no fa referència a les publicacions del mateix IEP, excepte per anunciar l'aparició d'un determinat llibre. És un criteri com en podríem tenir un altre, perquè, al cap i a la fi, les ressenyes van signades i el que allí es diu és l'opinió d'una persona concreta.

La revista "del Penedès" és dedicada, com es diu en la mateixa publicació, a les ciències socials, ciències naturals i a les humanitats, sempre de l'àmbit de la vegueria del Penedès. Per cert, que aquesta -la vegueria del Penedès- és una referència que l'any 2002 quan va sortir el primer número encara no teníem clara, ni tan sols havíem pensat en aquell "Manifest pel Penedès" que l'Institut va fer públic l'any 2004 i que des de llavors ha tingut una ben llarga i profitosa trajectòria, inconclusa encara. D'aquí que en aquests vint anys -del 2004 fins ara- bona part dels textos d'entrada de la publicació, una mena d'editorial que anomenem "Portalada", hagin tingut com a tema la reivindicació de la vegueria i que dediquéssim un número extraordinari, el número 12, l'any 2005, amb un format diferent i 200 pàgines, a un monogràfic sobre la vegueria Penedès a càrrec de la Plataforma per una vegueria pròpia.

Quan el 1977 va iniciar les seves activitats l'IEP a més de les sortides "Coneguem el Penedès", les conferències i altres activitats presencials, es va decidir publicar un volum que aplegués treballs de recerca diversos, era la "Miscel·lània penedesenca" que, com el seu nom indica, recollia recerques de temàtiques molt diverses. Cap als anys 90 l'IEP va decidir convocar, gairebé de forma anual, les Jornades d'estudis penedesencs i a partir d'aquell moment la "Miscel·lània penedesenca" va començar a acollir els treballs presentats a aquestes Jornades.

El primer volum de la "Miscel·lània" és de l'any 1978 i el darrer del 2001, és a dir 23 anys i 26 volums perquè alguns anys eren dobles. Més de tres-cents estudis, tots penjats al web i fàcilment accessibles.

En aquells primers anys l'IEP no comptava amb una publicació periòdica pròpia i s'acollia a les pàgines d'"Olerdulae", revista trimestral del Museu de Vilafranca que s'havia començat a publicar el 1976 amb la voluntat, entre altres aspectes, de promoure la fundació de l'Institut. Una dècada després es va decidir a crear una publicació pròpia de l'Institut i el 1986 va veure la llum amb la capçalera "Gran Penedès", es va publicar durant 16 anys, amb caràcter trimestral i fins al 2001, en van sortir 73 números. De manera habitual, però, acollia únicament un treball de recerca i dedicava gairebé tot l'espai, molt més breu que aquesta revista que ara presentem, a informar de les activitats programades per l'Institut i una crònica de les que ja s'havien portat a terme. Aquesta fou la gran obra del secretari de la nostra entitat, Francesc Xavier Virella Torras, que Déu hagi ben perdonat, i cal reconèixer que el dia que algú vulgui fer la història de l'IEP i la seva labor una setmana rere l'altra té a "Gran Penedès" una font d'informació extraordinària.

El 2002, però, el canvi de junta de l'IEP va venir acompanyat de replantejaments. D'alguna manera es va decidir refondre el volum anual de la "Miscel·lània penedesenca" i la revista "Gran Penedès", que havia aixecat alguna polèmica en el seu nom que algú interpretava equivocadament com si es tractés d'una mena de deliri de grandesa. Qui hagi conegut en Xavier Virella sap que això era absolutament impossible.

El resultat de tot plegat va ser el 2002 "del Penedès" que en aquella primera etapa acollia treballs de recerca, alguns d'ells presentats a les Jornades i que formaven part d'un apartat anomenat encara "Miscel·lània penedesenca". També hi havia una crònica detallada de totes les activitats portades a terme per la nostra entitat, així com ressenyes de llibres i apartats d'algunes seccions com el de toponímia penedesenca. Impresa a un color, l'any 2007 es va decidir suprimir la crònica de les activitats de l'entitat tenint en compte que es comptava ja amb la pàgina web i el correu electrònic des del qual s'informava a tots els associats.

Un altre aspecte que va canviar va ser el de la seva difusió, durant anys la revista es va enviar per correu a tots els socis, però els costos d'aquesta operació van acabar resultant prohibitius i el fet de disposar de mitjans electrònics va acabar determinant que la revista en paper restés a disposició a les seus de l'IEP igual com els llibres mentre que tots els números resten disponibles al web "iepenedesencs.cat".

L'any 2010 es van acabar de publicar els treballs presentats a les Jornades que conformaven la "Miscel·lània penedesenca" per tal com ja feia alguns anys que els estudis s'acollien en un volum específic dedicat a la temàtica de les Jornades. L'últim canvi significat va ser el 2017 quan de la mida quart es va passar a la d'octau i es va introduir el color completament.

Potser algun dia un o una jove universitaris es decidirà a estudiar a fons el contingut d'aquesta publicació, el pes d'unes i altres temàtiques i la importància de les signatures que s'hi han acollit. No seré pas jo qui entri en aquesta valoració, però sí que m'enorgulleix dir que en aquests 40 números hi podeu trobar treballs signats per mestres en diferents àmbits de la cultura catalana com Josep Fontana, el pare Josep Massot, Mn. Joan Bonet o Albert Manent, a més d'entrevistes a personatges com Pere Bohigas o Pere Grases, textos inèdits recuperats com cartes de Pere Mas i Perera o una crònica de Vidal i Verdaguer, pare dels Vidal i Valenciano. I igualment signatures actuals de professors de primera línia com Manuel Jorba o Joan Santacana per no esmentar Ramon Arnabat que és al meu costat. Per cert, que, per si algú hi té interès, totes aquestes entrevistes, fetes llavors amb un senzill aparell de periodista, i moltes altres coses es van donar a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès que, abans que les cintes es malmetessin, les ha digitalitzat i netejat de sorolls i resten disponibles per a qui hi tingui interès perquè, com és ben sabut, no tot el que s'enregistra després esdevé lletra d'impremta.

No cal que digui que ens sentim orgullosos d'aquesta trajectòria i que desitgem una llarga vida a la nostra publicació i que, pas a pas, vagi assolint el necessari relleu generacional, ara ja en bona part a mans de Carlos Moruno en la direcció de qui ens sap greu que per motius professionals avui no hagi pogut ser aquí. Tenim la certesa que, amb la seva direcció i el suport de l'equip del consell de redacció, la publicació té una llarga projecció de futur com la tenen les temàtiques de ciències socials, naturals i humanitats del nostre Penedès que són encara per estudiar. El 2027, d'aquí a dos anys, l'Institut commemorarà els 50 anys de la seva fundació, el món ha canviat molt i la tecnologia encara més, crec que és de justícia reconèixer que l'Institut ha sabut adaptar-se als nous temps i els nous reptes, i justament tota la feina feta en aquest mig segle ens permetrà dir que hem arribat dalt d'una carena, un cim que ens permet albirar tota la muntanya que hi ha al darrere i que encara espera el nostre pas, de mica en mica i amb constància.

Moltes gràcies.

El document fotogràfic, dialèctica o testimoniatge

 Publicat per Josep Maria Llantet a la revista "del Penedès" de l'Institut d'Estudis Penedesencs, n. 14. Primavera 2007.

La coincidència en els darrers mesos de la publicació del primer volum d'una col·lecció que s'anuncia com "Els nostres fotògrafs", volum que aplega imatges de Ramir Horro de la segona meitat del segle XX (1), de la descoberta i exposició a l'Arboç de l'àlbum fotogràfic de Bell Esguard fins ara desconegut (2), i encara amb el complement de la troballa d'un conjunt d'imatges de Robert Capa sobre els darrers dies de la guerra civil al Penedès (3), ens permet una línia de reflexió sobre el sentit i l'aportació del document fotogràfic en l'espai històric -sense defugir las seva dimensió artística- justament ara que tira endavant amb bona empenta el projecte "Tots els noms" de recuperació de la memòria històrica.

La presentació al Museu Nacional d'Art de Catalunya de la mostra "Mirades paral·leles. La fotografia realista a Itàlia i Espanya" entre el juny i el setembre del 2006 va tornar a permetre interessants aportacions al debat sobre el sentit del document fotogràfic en l'espai històric del segle XX. En concret la fotografia des de l'espai dels plantejaments neorealistes en un temps en el que calia subratllar la realitat sense artifici, tot extraient-la del seu context i presentant les imatges com a una denúncia (4).

En definitiva, el tema ofereix una interessant perspectiva de debat teòric després de les experiències editorials de la darrera dècada(5) en les que semblava clara la voluntat de mantenir una dialèctica basada en la imatge com a crònica d'una realitat històrica, allò que Manuel Vázquez Montalban anomenava "la memòria dels vençuts", potser perquè encara semblava que ens continuava fent servei el vell concepte que anomenàvem materialisme històric, des del principi que la imatge no aconsegueix explicar-se a ella mateixa i ens ofereix aportacions històriques en la mesura que esdevé complementada amb la corresponent contextualització temporal, en algun cas com el de Carles Querol amb un farciment de matitzacions complexes i potser fins i tot excessives.

La dialèctica en definitiva es podia situar en la imatge que es justifica com una història d'artistes o la que es considera una història d'imatges (6) i des d'aquí podem anar a concepcions del sentit de la fotografia que van de l'anomenat realisme social al realisme poètic, al neorealisme o a la nova avantguarda. El debat entre art i realitat és especialment evident en l'anàlisi de treballs fotogràfics com els d'Adolf Lara i així ho ha remarcat recentment Jesús Castillo: "La visió ciutadana d'un fotògraf esdevé quasi com la d'un confessor darrera la reixa de la màquina de la veritat eclesiàstica [...] configura un planetari penedesenc, percentualment rigorós, informalment estètic i tipològicament previsible [...](7).

La referència a la història des de la imatge no pot ser més evident en el cas de Robert Capa, com escriuen Oriol i Carles Querol al pròleg del catàleg de l’exposuició Capa, aquí que ells han comissariat. “[...] recuperar moltes fotografies, que actualment ens permeten tenir una panoràmica completa del conflicte i ens ajuden a entendre millor els tràgics edevenemients del periode de guerra”(8). La perspectiva de apa és en definitiva la que van definir els seus companys Henry Cartier-Bresson, André Kertész, Brassaï i Bill Brand com “l’instant únic”, el de la “imatge esdeveniment” que pot recollir el fluir de la vida, l’instant amb tota la seva capacitat d’esdevenir reportatge (9).

Els amics Rafael Mestres i Miquel Galmés, però, no semblen disposats a mantenir aquest sentit de la dialèctica fotogràfica i -llevat d'alguna sorpresa editorial complementària que desconeixem- han donat a l'edició de les imatges de Ramir Horro un tractament purament testimonial, com si l'evident grisor de la postguerra que durant dècades va recollir la Leica del fotògraf vilanoví, no permetés una dialèctica complementària, una crònica d'un temps que, ens agradi o no, és tan nostre com els que el van precedir o els que van venir a partir de la mort del dictador el 1975. La que s'ha anomenat crònica dels fotògrafs dels anys cinquanta, observadors d'un món camperol -i pescador, podríem afegir en dimensió vilanovina- en decadència i, a la vegada, un dels primers fotògrafs urbans moderns (10). Fins a quin punt poder ubicar el fotògraf de Vilanova en aquest espai?

Hi ha imatges de Ramir Horro, com la mateixa que il·lustra la portada del llibre o les fotografies de grup dels vells pescadors de les pàgines 36 i 37, que en el seu testimoniatge específic podrien ser mereixedores d'una glosa esplèndida, amb aquell lirisme que sembla disposat a acceptar l'espiritualitat literària. És en aquesta línia que podem situar allò que Barthes en deia els tres nivells fotogràfics: l’informagtiu, el simbòlic i el nivell de l’inefable, el d’allò que dona a la fotografia la seva capacitat per a commoure(11). En l’edició d’Horro, però, no han rebut altre tractament que l'exercici estrictament artístic, de nuda sensibilitat. És aquest un criteri que no compartim, en especial si Mestres i Galmés pretenen fer una aportació a la bibliografia historiogràfica vilanovina i penedesenca. Si, en una altra perspectiva, intenten iniciar amb aquest volum una col·lecció dedicada a la creativitat artística en la fotografia potser no han triat el millor creador -i prou de bons que n'ha tingut i en té la capital del Garraf. Volem entendre que Ramir Horro era un cronista, d'aquí que resulti impossible la síntesi dialèctica d'aquest volum, la d'un cronista sense crònica.

La recuperació de les Fires de Maig o dels Enamorats de Vilafranca del Penedès a partir de 1957, en la línia del desarrollisme franquista d’aquells anys, va imposar la necessitat de complementar la mostra comercial amb alguns actes de caire comarcalista, la inauguració de la mostra firal –amb la corresponent benedicció a càrrec del senyor Degà-, complementada amb un pregó i parlaments oficials, es va acompanyar d’una trobada d’alcaldes de la comarca (un canvi d’impressions sense cap programa ni temari sobre la taula, ni tampoc, evidentment, cap mena de capacitat decisòria comarcal) i amb caire més festiu l’elecció de la miss del Penedès, d’entre les noies representants dels diversos municipis.

Posats en el farciment les “agraciades senyoretes” arribaven a la Casa de la Vila, on es procedia a la proclamació de la representant del Penedès durant l’any –com es pot suposar sense cap altra conseqüència més enllà dels dies de les Fires. L’any de la imatge les noies van arribar a la casa de la Vila entaforades com podien en uns biscuters. Mantenien l’ordre els policies municipals José Maria Niño Hortelano i el cap d’aquest servei Eustaquio Parrilla Moreno, al balcó de l’Ajuntament la comissió de Fires amb l’alcalde, Manuel Guilamany. ( Imatge del CD José Luís Delgado Tobalina, amb la col·laboració de Joan Solé i Bordes Història gràfica de la Policia Municipal. Vilafranca del Penedès 2004.)

(1) Ramir Horo i López. Col. Els nostres fotògrafs, 1. Ed. Arxiu Comarcal del Garraf. Vilanova i la Geltrú 2006

(2) Exposició "Album fotogràfic de Bell Esguard" L'Arboç. Festa Major del 2006. Organitzat per L'Arboç Activa't.

(3) Exposició Capa, aquí Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil Espanyola, Consells Comarcals de l’Alt i el baix Penedès 2006, 2007, amb el catàleg de l’exposició Robert capa Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil Espanyola. Ed. Andana. Vilafranca 2006. També Carles Querol i Rovira Tragèdia republicana al Penedès, a "El 3 de Vuit", 25 d'agost del 2006 i Oriol Querol i Ferré i Carles Querol i Rovira Capa, aquí, a “El 3 de Vuit”, 29 de desembre del 2006.

(4) David Balsells La fotografia (neo)realista a Itàlia i Espanya. Pg. 18., al volum Mirades paral.leles Ed. MNAC. Juny 2006.

(5) Esmentem, entre altres, el plantejament coincident que podem trobar a VV.AA. Vilafranca ahir. Imatges d'un segle (Vilafranca 1992); Joan Bosch i Joan Solé, Aquella Festa Major vilafranquina (Vilafranca 1999); VV.AA. 100 referents gràfics històrics del segle XX al Penedès (Vilafranca 2000); Joan Solé i Bordes, Societat la Principal (1904-2004) Llibre del Centenari, (Vilafranca 2004); i fins i tot en el seu plantejament general a Josep Anton Barnaus, L'abans. Vilafranca del Penedès. Recull gràfic 1862-1965 (Vilafranca 200).

(6) I. Jeffrey. Fotografía. Crisis de historia. Ed. Actar. barcelona 2002. Pg. 26.

(7) Jesús Castillo L'estela dels vitralls, retrat d'un retratista, a Diónysos núm. 8, 9. Museu de Vilafranca. Estiu 2005. Pg. 33.

(8) Robert Capa Tragèdia republicana... Pg. 6,7.

(9) El concepte l’analitza Walter Benjamin a la seva Breu història de la fotografia. 1931.

(10)Juan Manuel Bonet. Tornant sobre els cinquanta.Pg. 35., al volum Mirades paral.leles Ed. MNAC. Juny 2006.

(11) la teoria dels nivells fotogràfics la desenvolupa Roland barthes a La chambre claire. Note sur la photographie. 1980

Un litigi penal del 1863 sobre el pagament del delme

 Publicat a la revista "del Penedès" de l'Institut d'Estudis Penedesencs, n. 13. Hivern 2005-2006.

El bon amic vilafranquí Lluís Ràfols ens ha permès accedir a l'exemplar que conserva de l'edició "Defensas escritas por D. Francisco de Paula Rius i Taulet. Abogado del Ilustre Colegio de Barcelona, en demostración de la inocencia de Pablo Massana y Vendrell, labrador, vecino de San Pablo de Ordal, acusado de hurto de uvas a D. Modesto Lleó y de coacción ilegítima á D. Pedro Ràfols i Llopart, con el fallo proferido por el Sr. Juez de primera instancia de Villafranca del Panadés, el dictamen formulado por el Abogado Fiscal de la Audiencia territorial de Barcelona, D. Manuel Ponce y Vila, y la sentencia acordada por la Excma. Real sala primera de dicho Superior Tribunal en méritos de la causa criminal formada en virtud de denuncia de los espresados delitos". Publicat a Barcelona a la impremta de Valentí Domènech el 1864.

Tot i que la còpia que hem pogut estudiar és incompleta i mancada d'algunes pàgines, és possible seguir-hi gairebé tot el procés que, pel que sembla, en el seu moment va desvetllar un especial interès al Penedès. Primerament hi trobem la defensa realitzada davant el jutjat de Primera Instància de Vilafranca per l'advocat barceloní Francesc Rius i Taulet. Nascut a Barcelona el 1833, Rius i Taulet va exercir d'advocat, company d'estudis jurídics del vilafranquí Ramon Freixas i Miret amb qui sempre el va unir una profunda amistat sovint amb relacions també professionals, va mantenir nombroses relacions amb la nostra comarca de la que en va ser Marquès d'Olèrdola, municipi on va morir el 1899. De la seva voluntat liberal i reformista en pot ser una bona mostra la defensa del cas que comentem en la que, com es podrà veure, el que en el fos es debatia era l'abolició definitiva dels antics delmes.

El litigi que s’aplega en la publicació que comentem és d’uns quants anys després i ens mostra com el tema encara estava viu i era objecte de polèmica. Tot plegat mou la presentació d’una denúncia per robatori que el propietari Modest Lleó presenta contra Pau Massana i Vendrell de Sant Pau d'Ordal qui tenia la cura i administració d'una peça de terra que Modest Lleó tenia donada a parts a Teresa Massana, sogra de l'inclupat. A finals del mes de setembre de l'any 1863 s'havia de collir la finca anomenada Montjuich, al terme de Subirats. Pau Massana i Antoni Puig, aquest darrer com a encarregat del propietari, Modest Lleó, es troben i acorden davant de diversos testimonis portar a terme la partició de dues de cada nou, però quan estan collint i arriben a la tira que en fa deu Antoni Puig la reclama per a Modest Lleó a títol de delme, Massana es nega a acceptar-ho i insisteix que ja han fixat les parts, llavors Puig parla amb el masover de Modest lleó i acaba afirmant que si no es reconeix el delme no volen collir.

 El delme, impost d'origen eclesiàstic, consistia en la dècima part del producte de la terra o els ramats que la pasturaven. En tractar-se d'una renda feudal durant el Trienni Liberal es va proposar la seva abolició, però el decret de 29 de juny de 1921 el va reduir a la meitat, a la vegada que quedaven abolides les percepcions que corresponien a l'estat i als laics. Tot i això, el retorn de l'absolutisme amb Ferran VII el va restablir altra volta, fins que el 29 de juny de 1837 la reina Isabel II el va declarar suprimit juntament amb les primícies. La llei que regulava aquesta supressió, que afectava especialment els ingressos eclesiàstics, no va entrar en vigor fins que el 31 d'agost del 1841 es va legislar una nova contribució de culte i clergat. Tot i que l'any 1846 es va decretar la llei definitiva que considerava la indemnització dels laics per l'abolició del delme podrem veure com gairebé vint anys després encara hi havia qui pretenia mantenir el vell dret de cobrament de delme. Durant anys en els contractes de parceria encara es va fer constar, però, la possibilitat d=haver de pagar-lo, així el 1857 a Sant Cugat Sesgarrigues es pactava en un article addicional: Asi se exige el diezmo lo pagaremos adquiridor y establiente en función de los frutos que nos correspondan.

Pau Massana i els seus companys van continuar collint i van deixar les passades -dues de cada nou- que s'havien acordat inicialment. En acabar de collir deixen passar encara un dia i quan veuen que els raïms segueixen als ceps i es poden fer malbé avisen al representant del propietari i cullen la part d'aquest, fet que els obliga a portar-lo al celler del parcer i elaborar-lo allí. És aquest fet el que permet a Modest Lleó portar-lo als tribunals amb l'acusació de furt de fruits. Per acabar-ho d'adobar, a l'hora de la declaració dels testimonis es presenta davant el jutge de Primera Instància de Vilafranca un informe de l'alcalde de Subirats on s'afirma que Pau Massana és agent d'una societat secreta que fomenta les dissensions entre els propietaris i els rabassaires per tal de subvertir l'ordre públic, un argument que veurem repetit de forma més sovintejada cap a finals del saegle XIX, quan la crisi de la fil·loxera determina que hi hagi qui parli fins i tot de la presència de la *Mano negra+ andalusa a les terres penedesenques.

 En la seva exposició davant el tribunal vilafranquí, Rius i Taulet defensa la inexistència de delicte i ho atribueix a la injustificada cobdícia d'alguns propietaris de terres establertes a cens irregulars denominats de primers ceps, propietaris que no respecten pactes ni contractes i qualifica al seu defensat d'un exemple de pobre emfiteuta.

Al mateix temps imputen a Pau Massana un segon delicte per haver impedit a Pere Ràfols Llopart d'exercir un dret legítim. Rius i Taulet argumenta que ha estat Antoni Puig, l'encarregat del propietari Modest Lleó, qui ha portat endavant aquesta acusació tot aprofitant que coneixia que Pere Ràfols era enemic declarat de Pau Massana. L'acusació assegura que Massana no volia pagar el delme d'una finca de la vinya anomenada "Darrera Mas Caballé", situada a la partida dels Pallers, al terme d'Avinyonet. com en l'altre cas s'afirma que es volia, a més de la part pactada, la undècima com a delme.

 El jutge de Primera Instància de Vilafranca, José Domingo Llera, dicta sentència el 25 de desembre de 1863 i afirma que la partició de cada deu tires de ceps una pel propietari era un tribut dels parcers de Modest Lleó que es venia pagant des de feia molts anys i així era reconegut "siendo consuetudinario en el país dicho pago". El resultat és la condemna de Pau Massana per furt de raïms a sis mesos de presó, el pagament de les costes i despeses  del judici i a pagar una indemnització de 90 rals i 41 cèntims, però l'absol del delicte de coacció del que també era acusat.

Pau Masana va recórrer la sentència a l’Audiència Territorial de Barcelona i l’esmentada edició aplega també el resultat d’aquesta, també a càrrec de l’advocat Francesc de P. Rius i Taulet. Allí es reconeix que el tema de fons era si, a més de les parts pactades, calia abonar a Modest Lleó una de cada deu amb motiu del delme.

La sentència de l’Audiència reconeix que les diferències són sols civils, és a dir que es refereixen a la part a pagar i el delme, i que dels esdeveniments no en deriven responsabilitats penals. La sala de l'Audiència, formada pels jutges Carlos de Collantes, Victoriano Sudor, Pedro Rodríguez i Mariano Peralta, el dia 11 d’abril de 1854 revoca la sentència del jutge de Vilafranca i declara Pau Massana i Vendrell absolt, tot i que Modest Lleó es podia reservar emprendre accions civils.

Les principals referències bibliogràfiques sobre el Trienni Liberal són a Ramon Arnabat "Liberals i reialistes. El Trienni Liberal al Penedès (1820-1823)" publicat per l'IEP el 2004, que inclou abundant bibliografia sobre el tema, i també a Ramon Arnabat "Visca la Pepa! Les reformes econòmiques del Trienni Liberal 1820-1823" publicat el 2003 per la Societat Catalana d'Estudis Històrics. 

Pel que fa al tema de la viticultura penedesenca al segle XIX i en especial sobre la rabassa morta entre altres referències bibliogràfiques podeu veure: Antoni Martorell y Panyellas

"El Penadès. Notes crítiques sobre les vicissituts de la Agricultura, Industria i Comers durant el sigle XIX..." Vilafranca 1902; Pau Benach i Sonet "En defensa de la rabassa morta", Barcelona 1911; Belén Moreno Claverías "La contractació agrària a l'Alt  Penedès durant el segle XVIII" publicat per la Fundació Noguera el 1995; VV.AA. "De l'aiguardent al cava" publicat a Vilafranca pel Tres de Vuit el 2003; també d'aquest mateix any el treball de Joan Solé i Bordes i Antoni Miret i Via "Propietat i tinença de la terra a Sant Cugat Sesgarrigues als segles XIX i XX" publicat per la Societat Coral El Raïm de Sant Cugat Sesgarrigues; finalment no podem oblidar la recent edició facsímil que Antoni Saumell ha preparat del treball de Victorino Santamaría "Recopilación razonada de los usos rurales del partido judicial del Vendrell" publicada per l’IEP el desembre del 2005.

 

 

 

 

La Cooperativa Vilafranquina de Flequers del 1936

 Treball publicat a la revista "del Penedès" de l'Institut d'Estudis Penedesencs, núm. 13. Hivern 2005-2006.

 El bon amic Josep M. Riba de Sant Cugat Sesgarrigues, responsable del Museu Rural El Forn d'aquesta població que l'IEP va visitar el 26 de setembre del 2004, va fer donació, amb destinació a la biblioteca de l'IEP d'un exemplar dels "Estatuts de la Cooperativa Vilafranquina de Flequers" editat el 1936 a Gràfiques Cuscó, un senzill opuscle (150 x 110 mm) que ens ofereix alguns detalls poc coneguts sobre els processos de col·lectivització aplicats el 1936 a les principals activitats econòmiques.

 Tal i com van estudiar Colomer i Soler(1), entre els diversos sistemes de col·lectivitzacions portats a terme hi va haver el de concentrar els diversos tallers d'un mateix ram per tal de poder augmentar la capacitat de producció, anulAlar la competència i aconseguir una major estabilitat laboral, amb la possibilitat de rebre comandes més importants. Aquest va ser el cas de la Cooperativa de Flequers, rera la qual trobem forners ben coneguts com els Inglada de la placeta de Sant Magí o els Parés de la carretera de Tarragona.

A les dotze pàgines del fulletó hi ha els 21 articles dels estatuts de la Cooperativa, creada a l'empara de la Llei de Bases de Cooperació i de la Llei de Cooperatives amb l'objectiu de "millorar les condicions de treball dels obrers flequers, creant l'ensems un Taller Cooperatiu, a l'objecte d'elaborar tota classe de pa necessari a les costums i exigències de la nostra Vila." (Art. 1). La nova entitat va establir la seva seu als números 15 i 17 del carrer de Salvador Seguí (ara Oviedo).

La junta administradora era la que estava autoritzada a acceptar o desestimar l'ingrés de persones a la cooperativa, en especial aquells que fossin obrers no flequers però resultessin imprescindibles per a la seva bona marxa (Art. 2.). El capital per tirar-la endavant procedia de les aportacions dels socis que hi havien de posar mil pessetes, aquell es desembossava amb una part d'aportació de quantitat voluntària i la resta amb el descompte del 10 per cent del jornal setmanal, i fins una part dels beneficis si aquests es produïssin (Art. 4 i 5); però el capital havia de procedir també del quaranta per cent dels beneficis aconseguits (que anomenaven "excés de percepció") i encara de donatius, subvencions i préstecs (Art. 3 a 8).

L'articulat comentava igualment els drets i deures dels associats i especificava que les diferencies entre els associats o entre aquests i la societat serien sotmeses a l'arbitratge de la Federació de Cooperatives de Catalunya i fins en apel·lació davant el Consell Superior de la Cooperació (Art. 9).

Regia la societat l'Assemblea General de socis que elegia una Junta Administradora formada per set persones: president, comptador, secretari i quatre vocals, la meitat de la qual s'havia de renovar cada any durant la segona quinzena del mes de juliol, s'indicava encara que ningú no podia ocupar un mateix càrrec més de quatre anys consecutius (Art. 11). L'assemblea era també la que nomenava una Comissió Revisora de Comptes que no es podia immiscir en la direcció de la societat però sí que podia convocar l'assemblea general en cas d'irregularitats i que estava assessorada per persones amb coneixement sobre el tema, però de la que no podien formar part els membres de la junta, empleats administratius o familiars (Art. 12 a 15).

L'esmentada Junta Administradora havia de presentar cada semestre el balanç detallat de les activitats de la Cooperativa, amb indicació dels deutes i crèdits, les existències i maquinària. En cas de beneficis, després de realitzar les oportunes reserves per amortitzacions, aquests s'havien de dedicar en un quaranta per cent a engruixir el capital col·lectiu, un vint per cent "a obres de cultura social, professional i solidaritat social", i l'altre quaranta per cent s'havia de distribuir de forma proporcional entre els associats i els obrers eventuals no socis, la proporcionalitat d'aquest repartiment depenia del "valor designat al treball personal aportat pels associats a l'obra comú" (Art. 16 i 17).

El darrer article era el 18, dedicat a la dissolució de la societat, allí s'especificaven els motius que la farien possible. A més de la pèrdua de les tres quartes parts del capital, s'havia previst la dissolució si el nombre de components de la cooperativa era inferior a vint, detall que ens mostra el caire d'àmplia base que es volia donar a l'entitat, tot i que no consta que en cap moment arribessin a assolir aquesta xifra. Signaven els estatuts el primer d'octubre de 1936 alguns dels més reconeguts flequers vilafranquins d'aquells anys, en concret Alfred Inglada, del número 3 del carrer Prat de la Riba (actual Avinguda de Barcelona, a la placeta de Sant Magí); Francesc Figueras, del carrer 14 d'abril (l'actual de Sant Pere); Joan Parés, del número 13 de la carretera de Tarragona; Josep Pascual, del carrer dels Ferrers; Pere Montserrat, del carrer de la Palma; i Josep Pujol, del carrer del General Cortijo. La cooperativa vilafranquina va ser inscrita el 9 d'octubre d'aquell mateix 1939 al Registre del Servei de Cooperació com a Cooperativa Popular de Producció i Treball.

Colomé i Soler(2) van remarcar com, tot i iniciatives com la que comentem, un any després, el novembre del 1937 hi havia a Vilafranca problemes de proveïments, en especial de pa, problemes que van derivar en un conflicte entre la Cooperativa i el Departament de Proveïments del Consell Municipal vilafranquí. Es parlava de pa poc cuit, de vendes de favor i fora dels dipòsits establerts, i fins es comentava la necessitat de concentrar la venda de pa en un sol punt, a la vegada que diversos documents consultats per Colomé i Soler remarcaven el continuat augment de preus i els arguments presentats per la Cooperativa per demanar un augment del preu de venda del pa. D'acord amb el memorial de greuges que van presentar es pot entendre que en un dia elaboraven de mitjana més de tres mil quilos de pa.

-----

(1) Josep COLOMÉ FERRER i Raimon SOLER BECERRO. Revolució i guerra a Vilafranca (1936-1939) Ed. Ajuntament. Vilafranca del Penedès 1986. Pg. 104.  

 (2) COLOMÉ I SOLER. Pg. 114 i 115.