Jo, Fèlix, quaranta anys d'un llibre mític

Publicat com Josep M. Llantet al 3 de Vuit del 23 d'agost del 2024

.-Va ser l'obsequi dels administradors del 1984

.-L'auca de sant Fèlix havia d'anar dins el llibre.

Més de tres mil exemplars per a la primera edició d'un llibre de prosa de ficció en català seria en circumstàncies normals un èxit editorial, aquest no va ser ben bé, però, el cas perquè es tractava de l'obsequi que van oferir els administradors de la Festa Major de l'any 1984, ara fa quatre dècades, és a dir Jordi Juvé, M. Àngels Queraltó, Fina Ràfols, Josep Ruiz i Fèlix Sàbat. Els encarregats de la Festa Major d'aquell any van tenir la pensada de completar el programa i l'estampa de la capta amb el llibre Jo, Fèlix. El naixement i la gestació d'aquell projecte i la seva realització efectiva resulta a hores d'ara, quaranta anys després, certament curiosa i absolutament desconeguda fora de l'àmbit dels que hi van participar, bona part dels quals -Josep M. Santacana, Antoni Massanell, Joan Esteve i Jordi Juvé- malauradament ja no són entre nosaltres.

A l'inici... un pregó

Un any abans, el 1983, Josep Maria Santacana Sardà 'Tiburon' havia estat l'encarregat de fer el pregó de la Festa Major, un predicot amb la fina ironia a la qual ens tenia acostumats i que va tenir un èxit certament memorable a peu de plaça. Amb la boca menuda s'assegurava que no sols feia anys que l'anava preparant sinó que més d'una vegada l'havia llegit als quatre vents, tot sol pel camí de l'ermita de Sant Pau. Una activitat tan íntima com aquesta no ha d'estranyar si tenim en compte que s'afirmava, també amb la boca menuda, que en una cèntrica casa vilafranquina hi havia un armari mirall que havia sentit -això sí, en la més estricta intimitat- més de quatre conferències d'un il·lustre vilafranquí, familiar directe dels estadants d'aquell habitatge.

El pregó del 'Tiburon' es va publicar a les pàgines del 3 DE VUIT, com tots els anys, però el pas dels mesos va fer oblidar el paper de diari i sols en perdurà el bon regust per tal com no va ser fins al 1996 que es van acollir la trentena llarga dels pronunciats fins llavors en el volum Senyores i senyors publicat també pel 3 DE VUIT. Com encara recorden dos dels administradors d'aquell 1984 -M. Àngels Queraltó i J. Ruiz Oliva 'Pito'- amb en Santacana s'esmentaven en tertúlia les suposicions sobre allò que, de casa en casa, la imatge de sant Fèlix havia vist o sentit, confessor silent de tantes intimitats de les famílies de la vila, amb el complement de les visites d'amics, parents i veïns que volien aprofitar l'oportunitat per veure de prop -i per resar, si era el cas- la imatge del patró de la vila, d'aquell que es passa gairebé tot l'any fora de casa, poc o molt allunyat de la basílica de Santa Maria. Certament, els diversos aspectes d'aquest fet eren, i segueixen sent, un tema amb possibilitats gairebé infinites, i encara més si es té en compte les dimensions dels pisos en l'actualitat, habitatges no pensats per acollir dos o tres mesos una imatge de dimensions gairebé reals.

Primeres vinyetes de l'auca.

També va ser aquell any 1984 que els administradors van decidir donar un caire de certa dignitat, públic i no pas secret o vergonyós, al canvi de casa d'administrador que fa el Sant. Com recorden Queraltó i Ruiz, l'enyorat Jordi Juvé 'Saio' que era fuster va fer el baiard per aquesta finalitat que encara es fa servir ara i, a més, com que la imatge estava una mica malmesa es va portar al taller de restauració dels salesians, a Barcelona.

Jo, Claudi, de la novel·la a la tele

Aquell 1984 es conservava un molt bon record de la sèrie anglesa Jo, Claudi que TVE havia començat a emetre l'any 1978 i en la qual, a partir de les novel·les de Robert Graves, es resseguia la vida de l'emperador romà Claudi, de la família Júlia- Clàudia, narrada per ell mateix amb un caire de memòries. Tan bona acollida va tenir aquesta producció cinematogràfica britànica dirigida per Herbert Wise que se'n van fer diverses reposicions a televisió i les dues novel·les en la que es basava van gaudir de més d'una reedició en paper.

Tot plegat va fer que els administradors tinguessin la pensada d'oferir com a regal de la capta un llibre i no pas un Drac a piles com proposava sorneguer en Jordi Valls un any rere l'altre. En arribar la primavera els administradors van proposar a Josep Maria Santacana la redacció d'un llibre sobre un altre romà, aquest il·lustre a casa nostra. Sant Fèlix s'adreçaria així als vilafranquins per a fer-los comentaris sobre el seu caràcter i manera de fer, en base l'ambient domèstic de tot el que el patró de la vila ha vist i sentit a les cases, suposat que si sabés parlar ningú no podria dibuixar com ell la manera de ser i actuar de les filles i fills de la 'senyora vila'. No va ser gaire difícil pensar en un títol -Jo, Fèlix- inspirat en el de la popular sèrie televisiva.

D'entrada, en Santacana va assegurar que veia difícil el tema, tenint en compte que tot el bo i millor sobre el Sant i el seu entorn de festa ho havia dibuixat ja amb detall al pregó de l'any anterior. Davant la insistència dels administradors i posats a cercar reforços pel projecte es va fer la mateixa proposta al poeta i historiador Antoni Massanell Esclassans i aquest va demanar d'incloure-hi el jove cronista Joan Solé Bordes. Una primera reunió, cap a principis del mes de maig -a la taula rodona de la Casa de la Vila oberta llavors les 24 hores, ja que acollia el cos de guàrdia de la policia municipal- va deixar les coses clares: en 'Tiburon' estava disposat a escriure alguna cosa i en Joan Solé també va dir que miraria a veure que s'hi podia fer, però en Ton Massanell no veia el tema per enlloc.

A la segona trobada en Santacana va venir ja amb un text escrit, era la primera de nou cartes adreçades als vilafranquins, una per a cada dia de novena, tot i que encara no tenia clar que pogués arribar a tenir argument per a tot un novenari. Per la seva banda Ton Massanell va apuntar que, com a molt, estava disposat a intentar redactar els quaranta-vuit rodolins d'una auca, la que seria l'Auca del màrtir sant Fèlix, a qui lloen cors angèlics. Solé Bordes, el tercer personatge d'aquesta curiosa aventura literària, es va presentar amb la feina per fer, però va assegurar que escriuria alguna cosa.

La portada interior parlava d'una auca que finalment va haver d'anar a banda.

Tot va a darrera hora

Aquells vespres del mes de maig i juny a hores d'ara venen a ser un entranyable motiu de record: després de sopar, gaudint de la fresca que entrava pel balcó del primer pis de la Casa de la Vila, la veu calmosa i enrogallada del 'Tiburon' llegia una o altra de les seves epístoles, la gresca de tot plegat era memorable... però el llibre avançava lentament, excepte l'auca de sant Fèlix que es va passar a Joan Esteve Albet tot pregant-li que hi fes els dibuixos i que es va imprimir a un color a les desaparegudes Gràfiques Isart.

Cap a finals de juny, sobre la marxa, van anar apareixent els textos de les nou cartes als vilafranquins que havia escrit en Santacana i per la seva banda, Solé Bordes va proposar nou encontres de sant Fèlix amb personatges relacionats amb la festa, mentre que en 'Pito' Ruiz Oliva, que igualment havia de fer d'administrador, hi va posar els dibuixos. En concret, les cartes del llibre feien referència a l'elecció de sant Fèlix com a patró, a la història del Sant encarat amb l'emperador romà que s'explica als goigs, a l'estada de la imatge a les cases dels administradors, a les processons, als personatges d'altre temps i els balls de societat, a les dones administradores, a l'arribada dels convidats per Festa Major i a unes darreres recomanacions als vilafranquins. Per la seva banda els nou textos escrits per Solé imaginaven els comentaris de sant Fèlix sobre diverses trobades: amb sant Ramon de Penyafort, amb els devots, els administradors i els artistes, i també amb els festamajorencs, els músics, el Xemení que feia ballar el Drac, i finalment amb els impressors i els mateixos autors del llibre.

Un vespre, cap a mig juliol, després de sopar, en Josep Ruiz i en Solé Bordes van portar tot el material, llavors picat a màquina i amb els dibuixos originals, a la impremta Llopart de Sant Sadurní que, tot i ser fora d'hora, no podien esperar ni un dia més. L'edició, que va pagar Caixa Penedès, va resultar magnífica pel que fa als aspectes materials: tapa dura, dibuixos a un segon color, paper verjurat o de fil i dues correccions als textos, la primera del Ton Massanell i una segona passada del jove Francesc Llopart, fill de l'impressor de Sant Sadurní. Tot anava, però, a hora justa i, com passa tot sovint, el llibre va arribar el dia abans de la capta i no va ser possible inserir-hi l'auca plegada, tal com estava previst, perquè s'havia de manipular manualment i no hi havia temps, de manera que es va haver de donar a banda. L'altre detall va ser que ningú no va parar atenció al caire vocatiu del títol que necessitava una coma -Jo, Fèlix- que no s'hi va posar.

D'aquests fets i aquelles diades n'han passat quaranta anys, el llibre segueix present -llegit o no- a la major part de cases de Vilafranca i ens atreviríem a dir que el seu contingut manté en bona part la seva vigència, la seva voluntat irònica, retrat d'un temps i una vila que ja forma part de la història del nostre passat recent.

Primera carta de sant Fèlix als vilafranquins, amb el dibuix de Ruiz Oliva.