Antoni Gaudí i Manuel Trens

En aquestes darreres setmanes de fervor entorn del temple barceloní de la Sagrada Família, hem sentit més de quatre vegades emprar l'expressió "Gaudí, l'arquitecte de Déu", justament un lema que devem a Mn. Manuel Trens qui no va dubtar a qualificar-lo d'aquesta manera en un article al diari barceloní "La publicitat" aquell juny del 1926, amb motiu de la mort del genial arquitecte.

Tot i que en paraules de Josep Pla no seria estranya la qualificació del conjunt arquitectònic de la Sagrada Família com una "església bunyol" (no oblidem que Pla va donar aquest qualificatiu al vilafranquí monument a Milà i Fontanals), les actuals tècniques informàtiques han permès entendre algunes de les aportacions arquitectòniques que Gaudí ja tenia clares i que han estat una novetat absoluta en l'art de bastir edificacions, de manera que el temple expiatori barceloní pot atribuir-se el qualificatiu de genial per la forma, però també pel seu contingut, és a dir per la matemàtica que Gaudí va proposar aplicar a la construcció.

Vam poder veure l'article necrològic de Trens sobre la mort de l'arquitecte a l'exposició de fa uns mesos al Berger- Balaguer de Pinnae i hom té clar que el qualificatiu proposat pel sacerdot i escriptor vilafranquí, i que certament ha fet fortuna, deriva d'aquella dita del mateix Gaudí: "el meu amo no té pressa". Mn. Trens escrivia ara fa un segle "El gran arquitecte no feia res sense Déu, perquè veia amb formidable intuïció la seva missió i la seva responsabilitat. Ell sabia què volia dir el desafiar-se tot sol amb arma moderna contra deu generacions que edificaren catedrals, el lluitar contra una allau de pedra i de ferro i de fusta que bastava per esdevenir una ciutat i una ciutat santa en cada pedra havia de portar una empremta divina".

Una vegada i una altra s'ha remarcat la influència de penedesencs com Torras i Bages en la trajectòria vital de Gaudí tan sovint marcada per un abrandat misticisme religiós. Però resulta significatiu que, per encertada, l'afirmació de Manuel Trens -per edat d'una generació posterior a la de l'arquitecte- hagi passat a formar part del patrimoni col·lectiu català, postil·la a la identitat del genial constructor, al reconegut "arquitecte de Déu".

Publicat al setmanari "El 3 de Vuit", a la columna "Inversament proporcional", el 26 de juny del 2026.

Presència del Penedès en la vida i l’obra d’Antoni Gaudí

Versió ampliada del text publicat al «3 de vuit» el dia 17 d’abril del 2026.

.-L’arquitecte era descendent d’un calderer vilafranquí

.-Les pedreres vilafranquines material per a les seves edificacions.

.-Torras i Bages va influir directament en la realització de la Sagrada Família.

La commemoració del centenari de la mort de l’arquitecte Antoni Gaudí Cornet (1852-1926) ha estat motiu per a dues exposicions complementàries a Vilafranca, amb el títol «El Penedès amb ulls de Gaudí», al Berger-Balaguer fins al passat 12 d’abril i a la capella del Sant Pelegrí de Vinseum encara fins al 28 de juny. S’ha recordat allí la vinculació que va mantenir el genial arquitecte amb diversos àmbits del Penedès, de manera que es podria dir que la petjada penedesenca, i específicament vilafranquina, en Gaudí té una doble dimensió, la material s’inicia potser en el seu rebesavi, el vilafranquí Simeó Salvany Solsona, d’ofici calderer i que perdura en la pedra i els materials penedesencs emprats en les seves obres. Però potser encara és més significativa la dimensió espiritual, la petjada dels grans intel·lectuals del segle XIX i específicament l’empenta de Torras i Bages que és qui l’encoratja a tirar endavant el projecte de la Sagrada Família, d’aquí que es reivindiqui una escultura del bisbe Torras a la façana de la Passió mentre segueix endavant el procés de beatificació de Gaudí i el del bisbe fill de les Cabanyes fa dècades que es manté empantanegat entre tràmits, qui sap si pel seu reconegut catalanisme.

De Vilafranca a Riudoms i Reus

Com es recordava amb detall a les exposicions commemoratives, el rebesavi de Gaudí es va traslladar a viure a Riudoms i una filla seva es casaria amb Francesc Gaudí Figueras, el seu besavi. Hi ha així l’empremta de la tradició familiar artesana Al segle XVIII la producció d’aiguardent va esdevenir habitual al Penedès com a complement i sortida als excedents de vi, d’aquí que la caldereria tingués molta activitat, quan els comerciants europeus fan de Reus el centre de la seva activitat de mercat de fruits secs i també d’aiguardent, amb sortida del producte a través del port de Salou, la producció de caldereria esdevé més activa en aquells indrets, fet que explicaria el trasllat de l’avantpassat de Gaudí a Riudoms on un petit museu a la casa pairal dels Gaudí mostra nombroses peces d’aram, bona part de les quals calderes i alambins emprats per a la destil·lació i producció d’aiguardent. No oblidem que el Penedès estava comunicat amb l’Alt Camp a través del Coll de Santa Cristina.

No oblidem tampoc l’aplicació de fragments d’ampolles de xampany en el trencadís gaudinià i el material de les pedreres de l’entorn de la capital penedesenca -la reconeguda «pedra de Vilafranca»-, a l’explotació de la qual es dedicava la família Cusiné. Gaudí empraria aquest material en algunes de les seves obres, i específicament a la casa Milà del passeig de Gràcia, coneguda popularment com «la Pedrera» per la profusa aplicació d’aquest material a la façana.

Amb poc més de vint-i-cinc anys Gaudí havia conegut el Penedès interior, la terra d’una banda dels seus avantpassats, el 1880 en una visita de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques a Vilafranca i Olesa de Bonesvalls. El 1901 el trobem a Vilafranca per parlar del projecte d’una creu monumental que es volia aixecar a Ordal, amb el seu mecenes Eusebi Güell i el degà del Penedès visiten l’indret, un projecte no es va arribar a concretar mai.

El guiatge

A Barcelona deixaran empremta en la formació intel·lectual i estètica de Gaudí els personatges més rellevants de la florida penedesenca de diverses generacions. D’entrada, els plantejaments estètics de Pau Milà i Fontanals (1810-1883), el rigor intel·lectual del seu germà Manuel (1818-1884) i del filòsof Francesc Xavier Llorenç i Barba (1820-1872). Al seu darrere, la producció literària de Gaietà Vidal i Valenciano (1834-1893) i en grau més baix del seu germà Eduard (1838-1899), tots ells residents a Barcelona.

Tres figures claus de la generació de Gaudí són el vigatà Jaume Collell (1846-1932), el mecenes Eusebi Güell (1846- 1918) i especialment Josep Torras i Bages (1846-1916) que tindrà una influència directa sobre l’arquitecte. Amb posterioritat, cal esmentar per la seva incidència en l’obra gaudiniana el pintor Josep Maria Sert (1874- 1945), el vilanoví Josep Francesc Ràfols (1899- 1965) i finalment el vilafranquí Manuel Trens (1892- 1976) qui amb motiu de la sobtada mort de Gaudí el va qualificar de «l’arquitecte de Déu».

Antoni Gaudí, que va ser declarat «venerable» pel papa Francesc i té en camí el seu procés de beatificació, va esdevenir en els darrers anys de la seva vida una persona d’un profund misticisme, com ha estudiat recentment Armand Puig en el volum «Antoni Gaudí, vida i obra», però un moment clau en la seva trajectòria vital i que ens mostra la influència que el bisbe penedesenc tenia sobre l’artista, va ser l’any 1894 quan Torras convenç Gaudí per tal que abandoni el dejuni extrem que estava realitzant i li fa veure que té una missió que no és altra que la d’emprendre el projecte del temple expiatori de la Sagrada Família.

El canonge Collell, Torras i Bages i Gaudí en un dibuix d’Opisso. (Vinseum)

A l’epistolari de Torras, conegut i editat de fa anys, hi ha una missiva a Gaudí que li porta personalment el jove pintor Josep Maria Sert (1874-1945) que es presenta així al genial arquitecte «me sembla -escriu Torras- que hi ha un paral·lelisme entre l’esperit de l’un i el de l’altre». En una carta de Torras a Sert del 1903 escriu «No puc prescindir d’En Gaudí, puix és arquitecte de mèrit, i en la comissió tinc la seguretat de que no es deixarà portar d’una impressió rebuda poc favorablement, sinó que, home de talent i voluntat recta, judicarà segons veritat». El projecte de murals de Sert a la catedral de Vic que va projectar l’any 1900 per encàrrec de Torras va ser revisat el 1905 per Gaudí i el dibuixant i pintor Dionís Baixeras (1862-1943) pràcticament coetanis ambdós.

Torras i Bages va ser un decidit impulsor de la devoció a la Sagrada Família i la pràctica piadosa de la visita domiciliària devocionari escrit l’any 1894, amb el qual l'autor paga un tribut de recordança al seu pare, traspassat recentment, i en destina el producte al temple expiatori de la Sagrada Família. Fou estampat en la Casa Subirana, de Barcelona, l’any 1895. El 1906, per tal de proporcionar treball a una impremta de Vic, l'autor el feu reimprimir en aquesta ciutat. . Igualment, en diversos moments de la correspondència del bisbe veiem com feia constants aportacions econòmiques per a la construcció del temple. Potser un dels testimonis més directes és la carta del 1912 adreçada al jesuïta Ignasi Casanovas, on Torras escriu «comprenc la situació d’aïllament d’esperit d'en Gaudí després de la mort de sa neboda, que vivia en companyia d’ell. Home qui no cerca relacions, ni expansions mundanes, troba a faltar los afectes domèstics, que ara necessita suplir amb los afectes de l'amistat. Quan V. vindrà a Vic per los Exercicis porti'l, doncs, a ell, que és molt mereixedor de que se proporcioni consol a aquell qui tants goigs cristians i estètics ha proporcionat als altres».

La mort del bisbe el 1916 el va afectar de manera remarcable i va ser llavors que a la façana de la Passió va projectar-hi un obelisc de més de vint metres dedicat al bisbe de Vic, obra que mai s’ha concretat i que no estava prevista, tot i que la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat havia reivindicat darrerament la seva realització d’acord amb l’únic dibuix original de Gaudí que es conserva d’aquesta banda de l’edificació; una informació recent, del dia 15 d’abril, indica que el president delegat de la Junta Constructora de la Sagrada Família, Esteve Camps, ha afirmat que el monument dedicat a Torras i Bages es portarà a terme tal com el va projectar Gaudí tan bon punt s’enllesteixi la façana de la passió.

Josep Francesc Ràfols recordava que Gaudí li havia comentat: «Jo era molt amic del doctor Torras. Abans d'ésser bisbe venia tot sovint aquí. Ens passejàvem per baix, enraonàvem... Ell ha dit la frase més exacta sobre Temple. Quan va publicar el «Mes de Sant Josep» va escriure en el pròleg que aquesta obra és un dels temples més elegants de la cristiandat. Jo crec que això és exacte.» («En Gaudí i el bisbe Torras», a «Penedès», març 1921).